Arxiu d'etiquetes: física

Xina aconsegueix per primera vegada que una llavor germini a la Lluna

Un petit brot verd està creixent per primera vegada a la Lluna, a partir d’una llavor de cotó que va germinar a la nau xinesa que va baixar a la cara oculta al començament d’any.

Chang’i 4 conté una petita “llauna” o recipient d’aproximadament un litre de capacitat. Dins d’aquest contenidor hi ha llavors plantades de patates i àrabis, una planta amb flor semblant a la mostassa, a més de petits cucs de seda

La idea darrere d’aquesta llauna és un experiment per veure si seria possible conrear plantes a la lluna, pensant, és clar, en una estada més prolongada de l’home en el satèl·lit.  Les àrabis són plantes que, en créixer tan ràpid, poden ser observades en experiments curts. Finalment, els cucs de seda serveixen per activar el cicle natural .Ells donen a les plantes nutrients a través dels seus excrements, les plantes els donen el diòxid de carboni necessari per sobreviure.

La llauna que conté a aquests animalets i  les llavors té prou terra, nutrients i aigua. Però, a més, té un filtre per permetre l’accés de raigs solars i múltiples càmeres miniatura per poder observar el desenvolupament de l’experiment Continua la lectura de Xina aconsegueix per primera vegada que una llavor germini a la Lluna

L’autoritat nuclear avança en els permisos per a la mina d’urani a Salamanca

El Consell de Seguretat Nuclear ha donat el vistiplau a dues passes intermedis dins el procés perquè la minera australiana Berkeley aconsegueixi l’autorització per construir l’única mina d’urani a cel obert d’Europa. El mes de setembre la va paralitzar i va demanar més dades.

Estudis avalats per les pròpies Nacions Unides demostren que les concentracions d’urani són superiors en poblacions situades al costat de les mines que al costat de centrals nuclears. A França encara hi ha problemes en mines tancades fa dècades.

El 2014 es van trobar  elevats nivells de radiació a la casa d’un extreballador d’una mina que s’havia portat filtres de la mina a casa. Va morir de leucèmia . Una dona, amb una propietat propera a una altra antiga mina francesa, tenia al seu jardí una roca amb nivells de radiació 5.000 vegades superiors als normals”. Veure  https://www.elsaltodiario.com/mineria/expertos-alertan-peligros-uranio-salamanca

https://www.publico.es/economia/autoridad-nuclear-avanza-permisos-mina-uranio-salamanca.html

El Consejo de Seguridad Nuclear ha dado el visto bueno a dos pasos intermedios dentro del proceso para que la minera australiana Berkeley consiga la autorización para construir la única mina de uranio a cielo abierto de Europa, dijo a Reuters una fuente con conocimiento del proceso sobre unas decisiones que todavía no son públicas. Continua la lectura de L’autoritat nuclear avança en els permisos per a la mina d’urani a Salamanca

Una violenta explosió mai vista abans desconcerta als astrònoms

Una possibilitat és que fos una supernova que genera un monstruós zombi estel·lar, un tipus d’estrella de neutrons que gira a gran velocitat sobre si mateixa i que té un intens camp magnètic. Desenes de telescopis es van girar cap al fenomen per comprendre la seva procedència; encara no tenen resposta.

Les proves fins ara no permeten descartar ni confirmar que ha passat. No obstant això, la intensa radiació detectada durant les setmanes posteriors al descobriment suggereix que hi ha algun tipus de motor intern que aporta energia.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20190111/454070152462/explosion-cosmica-investigacion-astronomos-supernova.html

Una explosión cósmica sin precedentes ha sacudido el mundo de la astronomía. El pasado junio, el telescopio Atlas del observatorio de Haleakala (Hawái) detectó un estallido inusualmente luminoso en el cielo que no encajaba con ningún fenómeno conocido. Análisis posteriores han revelado que se trata de un tipo de objeto nunca antes observado y que abre nuevas vías de investigación. Continua la lectura de Una violenta explosió mai vista abans desconcerta als astrònoms

Un implant de grafè revela l’activitat oculta del cervell

Detectar ones de baixa freqüència suposa un avanç contra l’epilèpsia. El mètode més utilitzat avui dia per mesurar l’activitat cerebral en detall consisteix a implantar elèctrodes de metall en el cervell, però, aquests elèctrodes tenen una resolució limitada i per les seves propietats elèctriques no són capaços de detectar activitat de freqüències inferiors als 0, 1 hertz (Hz).

El grafè està format per carboni, igual que el grafit o el diamant, però els seus àtoms estan organitzats en una capa de només dues dimensions. Gràcies a aquestes propietats, els investigadors han dotat els implants d’una xarxa de transistors en lloc d’elèctrodes, el que permet detectar freqüències per sota de 0,1 Hz.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/20190107/453971457124/implante-grafeno-actividad-cerebral-epilepsia.html

Un nuevo implante basado en el grafeno permite registrar un tipo de actividad cerebral hasta ahora prácticamente inaccesible. Lo ha desarrollado una investigación liderada desde el Institut de Microelectrònica de Barcelona (IMB-CNM, CSIC) y el Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2, CSIC, BIST) y podría servir para mejorar el diagnóstico de la epilepsia y el daño cerebral, así como para producir herramientas para la investigación de otras patologías neurológicas como la migraña. Continua la lectura de Un implant de grafè revela l’activitat oculta del cervell

Quatre dones científiques (i un científic) que protagonitzaran la recerca en 2019

La revista ‘Nature’ escull els possibles noms propis de la ciència per aquest any: un viròleg entestat a estudiar i acabar amb l’ebola, una advocada contra el canvi climàtic, una enginyera involucrada en l’enviament d’un nou ‘rover’ a la Lluna, una astrofísica que tracta de caçar ones gravitacionals amb púlsars i una biòloga que analitza la biodiversitat a escala global.

https://www.publico.es/ciencias/mujeres-cientificas-protagonistas-investigacion-nature.html Continua la lectura de Quatre dones científiques (i un científic) que protagonitzaran la recerca en 2019

2019, Any Mundial de la Taula Periòdica, per què?

En 2017, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va decidir proclamar a 2019 com l’Any Internacional de la Taula Periòdica. La principal raó és que enguany  es complirà el 150 aniversari de la seva creació per part del científic rus Dmitri Mendeleev. Gestionat a través de la UNESCO, se celebrarà la cerimònia d’obertura el proper 29 de gener a la seva seu de París. (IYPT2019).

La IUPAC, que també celebra el 2019 el seu propi centenari, és una altra de les organitzacions que dóna suport a aquesta iniciativa. És l’autoritat mundial en nomenclatura química, l’encarregada de denominar els nous elements de la taula periòdica de forma oficial.

Altres associacions que promouen l’IYPT2019 són la Unió Internacional de Física Pura i Aplicada (IUPAP), l’Associació Europea de Ciència Química i Molecular (EuCheMS), el Consell Internacional per a la Ciència (ICSU), la Unió Astronòmica Internacional (IAU) i la Unió Internacional d’Història i Filosofia de la Ciència i la Tecnologia (IUHPS).

L’objectiu principal d’aquesta iniciativa és reconèixer la funció crucial que exerceixen els elements i les ciències fonamentals, especialment la química i la física, en el desenvolupament sostenible.  La celebració també retrà homenatge als últims quatre elements superpesants afegits a la taula periòdica: nihonio (Nh), moscovio (Mc), téneso (Ts) i oganesón (Og). El descobriment i denominació de tots ells va ser el resultat d’una estreta col·laboració científica internacional.

El 1869 el químic rus Dmitri Mendeléiev va presentar el seu sistema d’ordenació dels elements que, amb el pas del temps, s’ha convertit en una icona de la ciència i la cultura. Els elements de la natura s’han agrupat de diverses formes al llarg de la història, però va ser fa 150 anys quan el rus Dmitri Ivànovitx Mendeléiev (Tobolsk, 1834 – Sant Petersburg, 1907) va presentar una taula periòdica per reunir-los a tots, fins i tot a els que estaven per descobrir. Amb les aportacions d’altres científics aquesta taula s’ha convertit en el colorit cor de la química que coneixem avui.

Un element químic és la part de la matèria constituïda per àtoms de la mateixa classe i que no pot ser descomposta en altres més simples mitjançant una reacció química. Qualsevol ésser, viu o inert, està constituït per elements químics. Per exemple, en un telèfon mòbil es poden trobar al voltant de 30 diferents, i en el cos humà gairebé el doble: 59 elements.

Fins ara s’han descobert i confirmat 118 elements químics. Els quatres últims són el nihonio, el moscovio, téneso i oganesón. Grans laboratoris del Japó, Rússia, EUA i Alemanya competeixen per ser els primers a obtenir els següents: el 119 i el 120.

La taula periòdica és una taula on tots els elements s’ordenen pel seu nombre atòmic (nombre de protons), una disposició que mostra tendències periòdiques i reuneix aquells amb un comportament similar en una mateixa columna.

Es tracta d’una eina única, que permet als científics predir l’aparença i les propietats de la matèria a la Terra i la resta de l’univers. Més enllà del seu paper crucial en química, la taula periòdica transcendeix a altres disciplines, com la física i la biologia, i s’ha convertit en una icona de la ciència i de la cultura.

A mitjan segle XIX ja es coneixien 63 elements, però els químics no es posaven d’acord sobre la terminologia i com ordenar-los. Per resoldre aquestes qüestions es va organitzar en 1860 el primer Congrés Internacional de Químics a Karlsruhe (Alemanya), una reunió que resultaria transcendental. Allà l’italià Stanislao Cannizzaro va establir de manera clara el concepte de pes atòmic (massa atòmica relativa d’un element), en el qual s’inspirarien tres joves participants al congrés (William Odling, Julius Lothar Meyer i Dmitri Ivànovitx Mendeléiev) per crear les primeres taules.

La de Mendeléiev va ser la més trencadora en fer prediccions i deixar buits d’elements que es descobririen després, com el gal·li (1875), l’escandi (1879) i el germani (1887). Per a alguns autors, la versió definitiva de la taula es va aconseguir gràcies a les aportacions matemàtiques del britànic Henry Moseley.

La data oficial  de la taula completa  es va prendre l’1 de març de 1869 segons el calendari gregorià, perquè segons el calendari julià utilitzat a Rússia en aquella època seria el 17 de febrer, com apareix en el seu document titulat “L’ experiència d’un sistema d’elements basats en el seu pes atòmic i similitud química”

Explica la llegenda que la idea del sistema periòdic dels elements li va venir aquell dia a Mendeléiev durant un somni, però el químic rus va replicar una vegada: “Porto pensant en això des de fa 20 anys…”

https://www.lavoz.com.ar/ciencia/por-que-2019-sera-ano-de-tabla-periodica

https://www.agenciasinc.es/Multimedia/Ilustraciones/2019-Ano-Mundial-de-la-Tabla-Periodica

Veure més :

2019: Celebración de los 150 años de la tabla periódica creada por Mendeléiev

Xina aconsegueix, per primera vegada en la història, allunar a la cara oculta de la Lluna

Aquest dijous va ser un dia històric per a la humanitat, ja que es va allunar amb èxit a la cara oculta de la Lluna. Per entendre el que significa “l’altre costat” de la Lluna, és important destacar que la Lluna es troba en rotació sincrònica al voltant de la Terra. Això vol dir que empra el mateix temps a realitzar una translació al voltant del nostre planeta que en rotar sobre el seu eix, de manera que no podem veure la seva cara oculta o “costat fosc”.

Anteriorment, altres naus espacials van poder observar aquesta cara oculta, però cap va aterrar en ella. Tot va començar amb la nau espacial soviètica Luna 3 la qual va realitzar les primeres fotografies de la cara oculta de la Lluna a l’octubre de 1959.

Si bé amb el temps s’han enviat sondes a moltíssims llocs de l’espai i s’han fotografies de la cara oculta de la Lluna, no s’havia allunar en ella. Per què? No era tan fàcil com semblava. A priori, es tindrien problemes de comunicació això va fer que els països no tinguessin interès en anar-hi. Avui les comunicacions entre la sonda i la Terra han sigut possibles gràcies a un satèl·lit, Queqiao, posat en òrbita el passat mes de maig i que opera a manera de “mirall” transmissor d’informació entre els centres de control a la Terra i la Chang’i 4

La Xina ho ha aconseguit en una històrica missió. Tal com la URSS va prendre les primeres fotografies fa gairebé sis dècades, la Xina ha aconseguit baixar a un cràter en aquest costat de la Lluna. Un allunatge que segurament lliurarà informació valuosa per als científics . Continua la lectura de Xina aconsegueix, per primera vegada en la història, allunar a la cara oculta de la Lluna

La NASA arriba a l’astre més llunyà mai explorat

Aquesta propera matinada, a més de canviar d’any, la humanitat tornarà a fer història. S’endinsarà en els límits del Sistema Solar, a 6000 milions de quilòmetres de distància, per veure per primera vegada de prop un dels misteriosos objectes que componen el cinturó de Kuiper, un disc format per milers de milions d’asteroides i cometes que envolta nostre veïnat còsmic. I ho escodrinyarà, fins saber-ho tot sobre ell.

Si va tot bé, New Horizons sobrevolarà Ultima Thule a les 6.33 del matí l’1 de gener. Encara caldrà esperar el senyal de confirmació 6 hores i 8 minuts. Les primeres imatges es publicaran el 2 de gener i durant la primera setmana de l’any, seguiran arribant altres en alta resolució.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/20181230/453816877675/nasa-new-horizons-mision-ultima-thule.html

La nave New Horizons de la NASA llegará el 1 de enero a las 6.33 de la mañana (hora española) a Ultima Thule, el astro más lejano jamás visitado.

Lo poco que se sabe de él es que está a 6.600 millones de kilómetros del Sol, un 12% más lejos que la distancia media a Plutón. Que su superficie es rojiza y casi tan oscura como el asfalto. Que mide unos 30 kilómetros de longitud. Y que tiene forma irregular.

La misión debe aclarar cómo es el cinturón de Kuiper, el gran anillo de mundos helados que hay más allá de Neptuno

Todo el resto deberá averiguarlo New Horizons cuando sobrevuele Ultima Thule el 1 de enero: su forma y tamaño precisos, si tiene lunas o anillos, su composición o su temperatura. Incluso si se trata de un solo asteroide, o de varios que se mantienen unidos por la gravedad, ya que las fotos tomadas hasta ahora no lo han podido aclarar.

Será un breve encuentro, ya que New Horizons está volando a 50.000 kilómetros por hora, demasiado rápido para ser atrapada por el débil campo gravitatorio de Ultima Thule y poder quedarse en órbita a su alrededor. Pero los responsables de la misión esperan que las observaciones realizadas entre el 31 de diciembre y el 2 de enero ayuden a comprender mejor el cinturón de Kuiper, el enorme anillo formado por millones de pequeños astros helados que se encuentra más allá de la órbita de Neptuno. Continua la lectura de La NASA arriba a l’astre més llunyà mai explorat

Galileu: Com el GPS europeu canviarà les nostres vides

El GPS és la prova que la teoria de la relativitat existeix. La dilatació temporal fa que cada dia sigui obligatori actualitzar el GPS per no aïllar-nos del temps de la terra.  Això explicava l’alumne que enguany tutoritzo com a treball de recerca. El títol del seu treball: Viatjar l’en temps. És una realitat possible.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20181222/453672369759/galileo-gps-europeo-navegacion-satelite-semana-europea-espacio.html

A partir de 2020, se podría acabar el perderse en una ruta por culpa del GPS. Ese año comenzará a operar en todo su potencial Galileo, elsistema de navegación por satélite que Europa está construyendo y que ofrecerá una precisión sin igual en el mundo.

La Unión Europea decidió crear Galileo para no depender de los sistemas de navegación por satélite de otros países: el GPS estadounidense –aunque sea el nombre que se aplica coloquialmente a todos los sistemas de navegación por satélite, en realidad pertenece al gobierno de Estados Unidos–, el GLONASS ruso y el chino BeiDou.

En estos momentos, Galileo cuenta con 26 satélites en órbita; los últimos tres fueron lanzados por la Agencia Espacial Europea (ESA) en julio. La constelación completa la formarán 30 satélites, tres de los cuales actuarán de reserva por si se produjeran averías. Desde una órbita a 23.222 kilómetros de altitud, por su inclinación ofrecerán una mejor cobertura del globo que el resto de sistemas, especialmente en las latitudes más polares, informa a Big Vang Rodrigo da Costa, director del programa de servicios de Galileo de la Agencia Europea de Navegación por Satélite (GSA por sus siglas en inglés).

Galileo ofrecerá una mejor cobertura del globo que el resto de sistemas de navegación. Especialmente en las regiones cercanas a los polos, como Escandinavia, donde la navegación mediante GPS es poco precisa Continua la lectura de Galileu: Com el GPS europeu canviarà les nostres vides

Descobreixen Farout, el planeta més llunyà del sistema solar

Astrònoms nord-americans han descobert un petit planeta, l’objecte més llunyà que s’ha detectat mai dintre del sistema solar. És 120 vegades més lluny del Sol que la Terra.

Els tres autors del descobriment són Scott S. Sheppard, de la Carnegie Institution of Science; David Tholen, de la Universitat de Hawaii, i Chad Trujillo, de la Universitat del Nord d’Arizona. Les imatges que han fet possible la troballa es van prendre amb el telescopi japonès Subaru, que té una lent de vuit metres de diàmetre i està instal·lat al con del Mauna Kea, un volcà adormit de Hawaii de més de quatre mil metres d’altura.

El nom provisional i sistemàtic del nou planeta és 2018 VG18. Però els descobridors li han volgut donar una mica més d’atractiu i per això l’han anomenat Farout. Expliquen que és el que va exclamar Sheppard quan el va veure. El nom comprimeix en una sola paraula una expressió, “far out”, que significa molt lluny, però que en llenguatge informal també vol dir “genial” o “fantàstic”.

El descobriment ha estat descrit a la pàgina web de la Carnegie Institution of Science, Forma part de la recerca que fa l’equip d’investigadors d’objectes molt llunyans al sistema solar. Un dels objectius és localitzar l’hipotètic Planeta X, un gran astre que es trobaria en els confins del nostre sistema planetari i que seria responsable, amb la seva força gravitatòria, de les peculiars òrbites observades en diversos planetes més petits.

L’existència del planeta X va ser proposada el 2014 per l’equip que ara ha descobert Farout, quan ells mateixos van observar per primer cop el 2012 VP113, que van batejar com a Biden, per qui aleshores era vicepresident dels Estats Units, sota el mandat d’Obama.

Biden és a una distància de 84 Unitats Astronòmiques (UA), és a dir, 84 vegades més lluny del Sol que la Terra –una UA és la distància Terra-Sol i equival a 150 milions de quilòmetres. Els mateixos astrònoms van descobrir l’octubre passat un altre planeta, 2015 TG387. El van anomenar Goblin –follet–, perquè va ser vist per primer cop quan s’acostava la nit de Halloween. És a 80 UA.

Tots aquests astres són massa lluny dels planetes gegants del sistema solar, com Neptú, perquè les seves òrbites en rebin la influència. Això fa pensar en algun gran astre en aquella regió de l’espai. Seria el Planeta X.

Farout és a 120 UA, tres vegades i mitja més lluny del Sol que Plutó, el planeta que fa anys va baixar de categoria i ara es considera planeta menor. Els astrònoms diuen que trigaran uns anys a determinar la seva òrbita, però que probablement triga més de mil anys a completar una volta completa al Sol. Aquest gràfic mostra les distàncies relatives dels planetes respecte al Sol.

Distàncies relatives dels planetes al Sol (Roberto Molar Candanosa – Cortesia de Carnegie Institution for Science)

Tot i aquest moviment tan lent, el que permet descobrir planetes és precisament que, poc o molt, modifiquen la seva posició. Els estels també es mouen, però estan tan allunyats de nosaltres que aquest moviment és imperceptible en curts períodes de temps, com si fossin vaixells vora l’horitzó que, aparentment, estan aturats.

Els investigadors el van descobrir gràcies a la comparació de dues imatges consecutives. La fletxa verda assenyala la posició del planeta, que s’ha mogut en referència al fons d’estels i galàxies, que semblen fixos.

Imatges preses amb el telescopi Subaru (cortesia de Scott S. Sheppard i David Tholen)

Fins ara, el planeta més llunyà que es coneixia era Eris, que és a 96 AU. Ara, els investigadors continuaran escrutant aquella regió de l’espai per descobrir nous cossos. I entre ells esperen trobar, algun dia, el gran planeta X, que seria el novè del sistema solar. Continua la lectura de Descobreixen Farout, el planeta més llunyà del sistema solar