Arxiu d'etiquetes: física nuclear

Fukushima, una historia nuclear (vídeo)

El periodista Pio d’Emilia ens guia en un viatge per la història i les conseqüències del desastre nuclear de la central de Fukushima, provocat pel terratrèmol i posterior tsunami que va assotar la costa nord-est del Japó l’11 de març de 2011. No va ser fins al 2013 quan les autoritats japoneses van permetre l’entrada a la zona zero del primer grup de periodistes estrangers, d’Emilia entre ells. En aquest temps, el periodista ha traçat un mapa amb impactants imatges i testimonis des de Tòquio fins a Fukushima i ha parlat, entre d’altres, amb l’exprimer ministre Naoto Kan, que explica com la capital del país, i probablement tot Japó, es van salvar gairebé per casualitat d’una catàstrofe encara més gran.

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=257832&titular=%3Ci%3Efukushima-una-historia-nuclear%3C/i%3E-

Un inquietant viatge amb càmera i dosímetre per la Txernòbil que l’URSS no volia que veiéssim

Amb motiu de l’èxit de la minisèrie sobre la catàstrofe nuclear, dos fotògrafs s’han documentant prop els efectes del desastre que va paralitzar a mig món el 1986.
“Igual que les persones visiten Auschwitz per veure els efectes de l’extermini nazi, també haurien de visitar Txernòbil per comprovar les conseqüències de descuidar l’energia nuclear”, apunta el fotògraf polonès Arkadiusz Podniesinski, que treballa a la zona des de l’any 2008
“És sorprenent com una cosa sense presència física detectable sense un instrument, pugui ser tan perjudicial”, explica sobre la radiació el fotoperiodista David McMillan, que ha visitat l’àrea en 22 ocasions

Si ho tenim present, potser no ho repetim.

https://www.eldiario.es/cultura/series/viaje-camara-dosimetro-muerta-Chernobil_0_904309922.html

Chernobyl se ha convertido en la mejor serie de terror del añocuando ni siquiera forma parte del género. Tampoco es ficción (o no del todo). El desastre nuclear que paralizó a medio mundo en 1986 fue una realidad que todavía hoy lidia con las consecuencias, tanto humanas como naturales, de aquella noche en la que el reactor número cuatro de la central Vladímir Ilich Lenin estalló por los aires. Ardió durante 10 días y contaminó más de 142.000 kilómetros cuadrados, desde Ucrania hasta la ciudad rusa de Briansk, pero podría haber sido mucho peor de no ser por los héroes anónimos que sacrificaron sus vidas para evitar un daño mayor. Chernóbil, entonces parte de la URSS, nunca volvió a ser lo mismo.

Continua la lectura de Un inquietant viatge amb càmera i dosímetre per la Txernòbil que l’URSS no volia que veiéssim

La UE posa el focus en com Espanya vigila la radioactivitat de la costa gallega després d’anys sense interessar-se pels residus nuclears de l’Atlàntic

A 400 quilòmetres de la costa gallega i a 200 km de la d’Astúries es van llançar dins de bidons metàl·lics tones de residuos radioactius solidificats amb formigó o betum. Aquestes escombraries nuclears  van ser llançades a la mar de manera periòdica, entre 1949 i 1982, per Bèlgica, França, Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Holanda, Suïssa i Suècia. I, en molts casos, està oblidada a més de 4.000 metres de profunditat mentre que està sotmesa a la pressió i a la corrosió del mar.

Des de 1977 i durant les dècades dels anys 80 i 90 es van dur a terme inspeccions periòdiques per mesurar els nivells de radioactivitat d’aquesta part de l’oceà. No obstant això, al no haver realitzat cap tipus de control recent, es desconeixen els nivells actuals de contaminació nuclear d’aquestes aigües veure

https://www.abc.es/sociedad/abci-fosa-atlantica-vertidos-201808281048_noticia.html

https://www.eldiario.es/galicia/politica/UE-Espana-radioactividad-interesarse-Atlantico_0_848316056.html

Los servicios de la Comisión Europea señalaron la vigilancia marina en la costa de Galicia como objetivo de verificación en 2019”. Con esa respuesta por escrito al eurodiputado socialista José Blanco, el comisario europeo de Energía, el popular Miguel Arias Cañete, revela que la UE ha puesto el foco en cómo España está vigilando la radiactividad del litoral gallego después de años sin interesarse por los posibles efectos de los residuos nucleares vertidos por varios países entre 1949 y 1982 en aguas internacionales del Atlántico. Continua la lectura de La UE posa el focus en com Espanya vigila la radioactivitat de la costa gallega després d’anys sense interessar-se pels residus nuclears de l’Atlàntic

El Consell de Seguretat Nuclear paralitza la tramitació dels permisos per obrir una mina d’urani a Salamanca

L’urani és una substància radioactiva que passa en forma natural. Forma part de les roques, terra, aire i l’aigua i es troba en la naturalesa en forma de minerals, però mai com a metall. L’urani és un element radioactiu que ocorre naturalment. L’urani natural és una mescla de tres isòtops: 234U, 235U i 238U. L’isòtop més comú és 238U; constitueix prop del 99% de l’urani natural en massa. L’urani enriquit és una altra barreja d’isòtops que té més 234U i 235U que l’urani natural. L’urani enriquit és més radioactiu que l’urani natural.

L’urani afecta principalment els ronyons. En éssers humans i animals que van inhalar o ingerir compostos d’urani van observar dany dels ronyons. Els treballadors que van inhalar hexafluorur d’urani van patir irritació respiratòria i acumulació de líquid en els pulmons. La inhalació de compostos d’urani insoluble també pot produir dany de les vies respiratòries.

https://www.publico.es/sociedad/csn-paraliza-mina-uranio-retortillo-salamanca.html

El Consejo de Seguridad Nuclear (CSN) ha pedido información adicional a los promotores de la mina de uranio de Retortillo (Salamanca) y, a la espera de la misma, la minera no puede iniciar ninguna actividad que altere de forma significativa el fondo radiológico del emplazamiento.

Así lo han indicado fuentes del Ministerio para la Transición Ecológica (Miteco), después de que el diario El País haya publicado hoy que el CSN ha paralizado la tramitación de los permisos para la construcción de la mina de uranio, promovida por la australiana Berkeley Minera por los problemas existentes con los desechos radiactivos.

El informe sobre el asunto, publicado en la web del CSN y fechado en julio, recuerda que el Gobierno pidió a este organismo que justificara la necesidad de disponer de un almacenamiento definitivo de residuos radiactivos en una mina, tal y como había pedido la empresa Berkeley Minera España.

El CSN ha observado que se trata de una modificación “sustancial” que requiere una revisión y pide que la empresa lo justifique adecuadamente y que contraste los beneficios con los daños esperados.

Esa modificación tendrá “unos resultados diferentes y no deseables” al crear un almacenamiento definitivo de residuos radiactivos con obligaciones de vigilancia perpetuas que estaría a 9 kilómetros de otro proyecto -la propia mina- que se encuentra en proceso de licenciamiento.

Esto “representa una carga adicional para las generaciones futuras”, según el Consejo de Seguridad Nuclear, que ha señalado que el coste se atribuye a las instituciones “y no se prevé hacer ninguna aportación al Fondo para la financiación de las actividades del Plan General de Residuos Radiactivos”.

La ministra para la Transición Ecológica, Teresa Ribera, se refirió al proyecto minero de Salamanca en su comparecencia del 6 de septiembre en el Congreso sobre el almacén de residuos radiactivos de alta actividad (ATC) de Villar de Cañas(Cuenca).

En su intervención, señaló que la cuestión del emplazamiento de la mina y del centro de enriquecimiento de uranio en Salamanca, es una cuestión que “está abierta”.

“Hasta la fecha lo que hemos visto es que ha habido una lectura del ordenamiento jurídico vigente que tendía a subrayar las competencias de Castilla y León, cosa que a nosotros nos parece dudoso, en la medida en que hay cuestiones de seguridad nuclear e impacto transfronterizo que han sido subrayadas por nuestros vecinos de Portugal”, indicó.

Por ello indicó que en materia de evaluación de impacto ambiental tanto desde Minas como desde Biodiversidad y Calidad Ambiental, debe y “está siendo retomada con la mayor celeridad posible.

La solicitud de información adicional del CSN se cursó en julio pasado, según fuentes del MITECO, que ha explicado que el organismo señaló que “dada la complejidad del proyecto”, necesita más información sobre la explotación.

Continua la lectura de El Consell de Seguretat Nuclear paralitza la tramitació dels permisos per obrir una mina d’urani a Salamanca

El dolor sobreviu a gairebé 73 anys de la bomba atòmica a Hiroshima

A l’agost de 1945 els japonesos van viure la tragèdia de dues bombes nuclears que van caure sobre els ports d’Hiroshima i Nagasaki. Més de cent mil persones van morir instantàniament en dos atacs nord-americans.

En el marc de la Segona Guerra Mundial, el president dels Estats Units, Harry S. Truman, va autoritzar un primer bombardeig sobre Hiroshima. La justificació: Japó s’havia negat a acceptar la rendició que els aliats li havien imposat per mitjà de la Declaració de Postdam, a finals de juliol de 1945.

De manera que el 6 d’agost, un avió bombarder Boeing B-29, batejat Enola Gay, va deixar caure la bomba “Little Boy”. L’artefacte va fer esclatar una càrrega de 15 mil tones de TNT, que va devastar un rang de 13 quilòmetres quadrats.

Com a mínim 70 mil persones van morir aquest mateix dia. No obstant això, per al final de 1945, la xifra de morts va augmentar a més de 100 mil per causa de l’exposició a la radiació que van patir els supervivents.

El desenvolupament de la bomba atòmica històricament se li atribueix a Albert Einstein, però hi ha una sèrie de coneixements de física i química acumulats durant dècades, en què van participar noms tan importants com els d’Antoine Henri Becquerel, qui va descobrir la radioactivitat de l’urani; a Marie Curie, que va aconseguir aïllar l’element radioactiu del radi, i a Einstein; que va descriure les propietats físiques que després es van emprar per a la creació de la bomba.

Una bomba atòmica funciona iniciant una reacció nuclear, és a dir, al nucli d’un àtom que allibera tanta energia que provoca una reacció en cadena. Els nuclis pesants es trenquen en nuclis més lleugers quan són colpejats per un neutró això genera més neutrons que bombardegen altres nuclis.

Per fabricar una bomba atòmica es fan servir dos tipus de materials: urani o plutoni que són recoberts de TNT. Quan aquesta explota, els neutrons l’urani, per exemple, surten de l’àtom i separen altres àtoms, això genera energia. Llàstima que en sentit contrari a la humanitat.

https://m.france24.com/es/20180806-historia-bomba-atomica-hiroshima-nagasaki

http://prensa-latina.cu/index.php?o=rn&id=166066&SEO=el-dolor-sobrevive-a-casi-73-anos-de-la-bomba-atomica-en-hiroshima-fotos

Por Nara María Romero*

Hiroshima, Japón (PL) Hiroko Kishira tenía seis años cuando el 6 de agosto de 1945 Hiroshima fue blanco del primer ataque en el mundo con bomba atómica y narra lo vivido con el mismo dolor de aquel día.

Continua la lectura de El dolor sobreviu a gairebé 73 anys de la bomba atòmica a Hiroshima

El polèmic abocador de residus radioactius de la Segona Guerra Mundial

El material nuclear utilitzat per desenvolupar la bomba atòmica va ser enterrat a Missouri, als Estats Units.

Els residus radioactius són un tipus especial de contaminants molt perillosos, Aquests residus emeten unes radiacions que, si arriben als éssers vius, poden causar malalties greus. Alguns residus tarden centenars de milers d’anys a perdre la perillositat. Encara no s’ha resolt totalment què es pot fer amb aquest tipus de residus. El que és més fàcil és no generar-los.

https://www.ara.cat/internacional/abocador-radioactius-Segona-Guerra-Mundial_0_1990001016.html

Saint Louis, una de les ciutats més poblades de l’estat nord-americà de Missouri, viu, encara, les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. Les restes radioactives que es van utilitzar per elaborar les bombes que es van llançar a Hiroshima i Nagasaki es van abocar de forma il·legal en uns terrenys situats a l’entorn de l’aeroport de Saint Louis-Lambert. Els residus es van col·locar en milers de bidons en aquests terrenys a l’aire lliure i a tocar del rierol Cold Water. Aquest abocament il·legal de residus radioactius va ser amagat per les autoritats nord-americanes durant més de 40 anys. Uns fets que, més de 70 anys després, estan afectant el medi ambient i la salut pública de milers de ciutadans de l’entorn de l’abocador. Els veïns afectats han sol·licitat al governador de Missouri, Eric Greitens, que declari l’estat d’emergència.

Els fets es remunten a mitjans del segle passat, quan l’empresa farmacèutia Mallinckrodt, amb seu a la ciutat de Saint Louis, va desenvolupar el primer material nuclear per al projecte Manhattan, el projecte d’investigació dut a terme pels Estats Units amb el suport del Regne Unit i el Canadà per construir la primera bomba atòmica. Continua la lectura de El polèmic abocador de residus radioactius de la Segona Guerra Mundial

Les víctimes de la ‘grandeur’ atòmica

El 77% de la producció d’electricitat de França és d’origen atòmic. Un estudi constata malalties congènites en els néts dels que van treballar en les proves nuclears a la Polinèsia francesa. L’energia d’origen nuclear pot ocasionar un mal que arriba per quedar-se sempre, entre nosaltres.

http://www.lavanguardia.com/internacional/20180124/44245141089/pruebas-nucleares-polinesia-francesa-enfermedades-congenitas-bomba-atomica.html

A Mahine, hoy adolescente, le detectaron una enfermedad congénita cuando tenía dos años. Hoy sufre todavía un retraso mental grave, problemas psicomotores, de expresión oral y anomalías en sus rasgos faciales. Según el doctor Christian Sueur, autor de un estudio sobre los efectos de las pruebas nucleares en los niños de la Polinesia francesa que fue revelado por el rotativo Le Parisien, Mahine arrastra las consecuencias del trabajo que realizó su abuelo, en los años setenta del siglo pasado, en el Centro de Experimentación del Pacífico (CEP), donde se realizaban los ensayos atómicos. Continua la lectura de Les víctimes de la ‘grandeur’ atòmica

Una estrella a la Terra

En física nuclear, fusió nuclear és el procés pel qual diversos nuclis atòmics de càrrega similar s’uneixen i formen un nucli més pesat. Simultàniament s’allibera o absorbeix una quantitat enorme d’energia, que permet a la matèria entrar en un estat plasmàtic . Quan un nucleó (protó o neutró) s’afegeix a un nucli, la força nuclear atrau altres nucleons, però -a causa del curt abast d’aquesta força- principalment als seus veïns immediats.

La fusió en el centre de les estrella s’aconsegueix quan la densitat i temperatura són prou altes. Hi ha diversos cicles de fusió que tenen lloc en diferents fases de la vida d’una estrella. Aquests diferents cicles formen els diferents elements que coneixem. El primer cicle de fusió és la fusió del Hidrogen cap Heli. Aquesta és la fase en què es troba el nostre Sol.

La meta és ni més ni menys que reproduir l’energia de les estrelles. És una utopia? Pot ser l’energia de fusió l’alternativa a les fonts renovables per a finals de segle? Però és molt important tenir en compte que la fussió nuclear no és la solució als nostres problemes de recursos energètics. La solució passa per un decreixement imprescindible.

Com diu l’article:

Però una cosa és clara. “Fiar a la fusió nuclear la solució al problema del canvi climàtic seria un gran error polític i tecnològic”, opina en canvi Carlos Bravo, consultor de Salvia. “La fusió nuclear, en l’hipotètic cas que alguna vegada es fes realitat la seva viabilitat comercial, arribaria massa tard, quan el problema del canvi climàtic s’hagués agreujat tant que ja no seria possible una marxa enrere”, sosté Bravo. Continua la lectura de Una estrella a la Terra

L’Atlàntida dels microbis

Una suposada ciutat submarina descoberta a Grècia resulta ser obra de bacteris. Les grans estructures simètriques havien alertat al servei arqueològic grec. Molta gent donava per fet que es tractava d’una ciutat antiga submarina creada per l’home.  Anàlisi amb raigs X i mesures d’isòtops sobre mostres del material han trobat el seu origen. Aquestes contenen dolomita, un fort desequilibri entre diversos isòtops del carboni i certs valors d’isòtops de l’estronci. A partir d’aquestes evidències, els científics han reconstruït la pel·lícula de l’Atlàntida microbiana. L’edat s’estableix usant l’estronci, tres o quatre milions d’anys, La presència de metà es dedueix de la fracció d’isòtops de carboni. Aquestes condicions solen atreure bacteris que s’alimenten de metà. “Els bacteris fan servir els sulfats de l’aigua de la mar per treure el carboni de la molècula de metà i així fer-lo servir com a menjar”, explica Andrews. Però quan es redueix la concentració de sulfats en el sediment, llavors precipita la dolomita, el material de les misterioses roques submarines. Continua la lectura de L’Atlàntida dels microbis

Visitem el no-res d’una ciutat sense vida (Vídeo)

Atrapats en el temps: 14 fotografies i un vídeo mostren com ha quedat Txernòbil després de l’accident de la central nuclear. Desprès de llegir l’anterior article sobre el llegat radioactiu de Txernòbil i veure aquestes imatges, no cal dir res més…

Foto: Adam Jarosz

Foto: Adam Jarosz Continua la lectura de Visitem el no-res d’una ciutat sense vida (Vídeo)