Arxiu d'etiquetes: evolució

La nau israeliana Beresheet va poder escampar milers de ‘óssos d’aigua’ a la Lluna (tardígrads)

Els tardígrads es coneixen comunament com ‘óssos d’aigua’. Els tardígrads (Tardigrada, del llatí “Tardus”, lent i “Gradus”, pas) són  petits i aquàtics, tenen vuit potes i estan segmentats. Són similars i probablement estiguin emparentats amb els artròpodes.

Els tardígrads són capaços de resistir a condicions ambientals extremes que matarien a quasi qualsevol altre animal. Alguns poden sobreviure a temperatures properes al zero absolut (-273 °C)[5] i temperatures elevades fins a 151 °C, poden suportar 1.000 vegades més radiació que altres animals i poden passar fins a una dècada sense aigua.[6]

https://www.lavanguardia.com/ciencia/20190807/463937798187/nave-israeli-beresheet-esparcir-miles-osos-de-agua-luna.html

En 2007, se colocaron tardígrados en la sonda espacial Foton M3 de Rusia y la ESA, y se comprobó que sobrevivieron a las condiciones del espacio exterior. Spivack cree que no existe riesgo de que los tardígrados “tomen” la luna, ya que tendrían que regresar a la atmósfera para ser rehidratados para poder reproducirse.

El proyecto, definido como una “biblioteca lunar”, incluía 30 millones de páginas de información sobre la historia y civilización humana, literatura, fotos, canciones, dibujos de niños israelíes, entre otros. Continua la lectura de La nau israeliana Beresheet va poder escampar milers de ‘óssos d’aigua’ a la Lluna (tardígrads)

El lloro més gran del món va viure fa 19 milions d’anys a Nova Zelanda

Feia un metre d’alt, pesava set quilos i tenia una força hercúlia. Paleontòlegs australians han descobert el lloro més gran del món, amb una alçada de fins a un metre i un pic gegant capaç de trencar la majoria de fonts d’aliment que ha estat anomenat ‘Heracles inexpectatus’ per reflectir la seva grandària i força hercúlia com el mite, així com la naturalesa inesperada del descobriment. Nova Zelanda és coneguda per les seves aus gegants . Les oques gegants i els aptornis compartien el sòl del bosc, mentre que un àguila gegant dominava el cel. Però fins ara, ningú havia trobat un lloro gegant extint enlloc .

https://www.eldiario.es/tecnologia/grande-mundo-millones-Nueva-Zelanda_0_928807516.html

El loro más grande del mundo, de casi un metro de altura y 7 kilos de peso, vivió hace unos 19 millones de año en Nueva Zelanda, un lugar conocido por sus aves gigantes prehistóricas, según un estudio publicado hoy miércoles en Australia.

 El loro extinto fue bautizado con el nombre de Heracles inexpectatus, en alusión al dios-héroe de la mitología griega (Hércules, en la romana) de extraordinaria fuerza y lo inesperado de su hallazgo, según un comunicado de la Universidad de Nueva Gales del Sur (UNSW, siglas en inglés) con sede en Sídney.

Continua la lectura de El lloro més gran del món va viure fa 19 milions d’anys a Nova Zelanda

Els inuits canadencs són genèticament únics per combatre el fred de l’Àrtic

Els inuits porten una dieta alta en greixos per adaptar-se al fred extrem. Les variants genètiques més destacades es troben a les vies implicades en el metabolisme de lípids i l’adhesió entre cèl·lules. Els investigadors van trobar, també, una variant del gen OR4C3, associada a un major risc d’aneurismes intracranials.

https://www.publico.es/sociedad/ciencia-inuits-canadienses-son-geneticamente-unicos-combatir-frio-artico.html Continua la lectura de Els inuits canadencs són genèticament únics per combatre el fred de l’Àrtic

Els primers ‘sapiens’ van arribar a Europa fa 210.000 anys, uns 150.000 anys abans del que es creia

L’anàlisi de dues restes fòssils trobats a Grècia modifica la data d’arribada de l’espècie al continent. Es tracta de l’evidència més antiga mai trobada de la presència d’humans moderns a Euràsia. Un crani de fa 210.000 anys reescriu la història de les primeres trobades entre humans moderns i neandertals

Un crani trobat fa 40 anys a la cova grega de Apidima pertany a l’espècie Homo sapiens i té 210.000 anys d’antiguitat, segons una nova anàlisi del fòssil que es presenta avui a la revista Nature. De confirmar aquestes conclusions, seria la resta més antic d’Homo sapiens trobat fora d’Àfrica i obligaria a reescriure la història de les trobades entre humans moderns i neandertals al sud-est d’Europa.

Un segon crani trobat a 30 centímetres del primer, i que també s’ha analitzat de nou, correspon a un neandertal i se li ha atribuït una antiguitat de 170.000 anys. Això suggereix que la primera arribada d’Homo sapiens a l’actual Grècia va desplaçar als neandertals que hi vivien, però que més tard aquests van tornar a ocupar el territori.

https://www.elperiodico.com/es/ciencia/20190710/los-sapiens-llegaron-a-europa-150000-anos-antes-de-lo-esperado-7545026

La aventura de los sapiens fuera de África empezó antes de lo que se creía y, de hecho, todo apunta a que contó con más vaivenes de lo esperado. El análisis de dos fósiles que durante siglos permanecieron resguardados del tiempo en la cueva de Apidimia, en el sur de Grecia, desvela la presencia de humanos modernos en el continente europeo hace 210.000 años. Esto supone que debemos empezar a relatar la odisea de nuestra especie unos 150.000 años antes de lo que sugerían los restos más antiguos hallados hasta la fecha. Los resultados de este estudio, publicado este miércoles en la revista científica ‘Nature’, demuestra que la expansión del Homo sapiens en el continente euroasiático es una historia de intentos fallidos, complejas dispersiones, supervivencia tardía y mezcla de grupos humanos que ahora poco a poco está siendo reconstruida tras estas prehistóricas huellas. Continua la lectura de Els primers ‘sapiens’ van arribar a Europa fa 210.000 anys, uns 150.000 anys abans del que es creia

Per què el teu gos et posa ullets: així es comunica millor amb tu

Aquesta expressivitat no la tenien els primers gossos domesticats.Fa milers d’anys, l’anatomia facial dels gossos, descendents dels llops, era molt diferent de la que coneixem avui. Els primers cans en ser domesticats eren menys expressius que els actuals, per una senzilla raó: no havien desenvolupat la musculatura de les seves celles. Ara, amb una simple mirada sabem què volen les nostres mascotes.    El moviment de les celles va evolucionar amb el temps i ha permès que les dues espècies ens entenguem millor.

https://www.publico.es/sociedad/mascotas-perro-pone-ojitos-comunica-mejor.html

Hace miles de años, la anatomía facial de los perros, descendientes de los lobos, era muy distinta a la que conocemos hoy. Los primeros canes en ser domesticados eran menos expresivos que los actuales, por una sencilla razón: no habían desarrollado la musculatura de sus cejas. Ahora, con una simple mirada sabemos qué quieren nuestras mascotas. Continua la lectura de Per què el teu gos et posa ullets: així es comunica millor amb tu

El genoma de l’ametller revela com les ametlles van deixar de ser amargues i tòxiques

Un equip internacional, liderat pel CSIC, aconsegueix la seqüenciació del genoma complet de l’ametlla, descobrint com va passar de tòxica a dolça i comestible, la qual cosa beneficiarà als productors

Una petita mutació d’un únic gen va desactivar la síntesi de amigdalina, el compost que les feia incomenstible.  La domesticació de l’ametlla va ser possible mitjançant la selecció de genotips que alberguessin grans dolços.

El seu origen se situa a l’Àsia Central (Pèrsia i Mesopotàmia), on es conrea des d’èpoques remotes (5000-4000 a.C.). A Espanya, probablement va ser introduït pels fenicis i, posteriorment, els romans van estendre el seu cultiu, des d’on arribaria fins a Amèrica.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/20190613/462854576334/genoma-almendras-amargas-dulces.html

Hace miles de años, las almendras no eran para nada apetecibles. No sólo eran extremadamente amargas,también tóxicas. Pero, en algún momento, la humanidad transformó el almendro en un árbol con frutos dulces, cuyo cultivo se expandió por el mundo. Actualmente, cada año se producen 2,2 millones de toneladas de almendras –contando sólo la parte comestible– y su venta genera más de 7.500 millones de dólares. Todo gracias a una minúscula mutación en un gen.

Es la principal conclusión a la que ha llegado una investigación internacional liderada desde el Centro de Edafología y Biología Aplicada del Segura (CEBAS-CSIC), en Murcia, que ha secuenciado el genoma del almendro. Los resultados, publicados hoy en la revista Science , abren la vía a mejorar el cultivo de este árbol frutal, del que España es uno de los principales productores mundiales.

Las almendras de los árboles salvajes contienen un compuesto llamado amigdalina. Cuando los animales lo ingerimos, se transforma en azúcar, benzaldehído –el responsable del sabor amargo– y cianuro. El cianuro es una sustancia muy tóxica que inhibe la respiración en los tejidos: detiene el funcionamiento de las mitocondrias, las centrales energéticas de las células. La amigdalina es, pues, un potente mecanismo de defensa para evitar que los animales se coman las almendras y acaben con las semillas. En cantidades suficientes, es mortal incluso para un humano. “Según un estudio, bastan 50 almendras para matar a una persona, aunque depende del peso. Yo creo que con 20 hay suficiente. Y en el caso de un niño, bastaría con un puñado”, explica Raquel Sánchez Pérez, autora principal del trabajo e investigadora Ramón y Cajal en el CEBAS. Sin embargo, no es necesario preocuparse, porque “nadie se va a comer más de una almendra amarga”. Y, si se cocinan, “el cianuro y el benzaldehído se evaporan. No te vas a intoxicar inconscientemente”, puntualiza.

Mecanismo de defensa

La amigdalina de las almendras salvajes libera cianuro, una sustancia muy tóxica

Se piensa que, hace miles de años, antiguos pobladores de Asia oriental dieron por casualidad con árboles que producían almendras dulces. Al seleccionar esas plantas para cultivarlas, las domesticaron y crearon nuevas variedades comestibles con cantidades ínfimas de amigdalina y que más tarde se extendieron hacia el oeste. Hasta ahora, la genética detrás de ese proceso evolutivo era un misterio.

Desvelarlo era el objetivo de Raquel Sánchez Pérez, junto con investigadores de la Universidad de Copenhague (Dinamarca) y de la Universidad de Bari y Foggia (Italia). El equipo internacional ha secuenciado por primera vez el genoma completo de una variedad francesa de almendro dulce, llamada Lauranne, muy utilizada en programas de mejora. Y, al comparar el genoma de esta variedad con otra de almendras amargas, han hallado la clave que estaban buscando.

Un cambio de nucleótido en el gen ‘bHLH2’ evita que en las almendras se produzca amigdalina, con lo que se vuelven dulces

Se trata de una única mutación de un solo nucleótido –una letra en la secuencia de ADN– en un gen llamado bHLH2. Este gen regula a su vez la actividad de otros dos genes que son los responsables de las primeras etapas de producción de la amigdalina en las almendras. En los almendros domésticos, este pequeño cambio hace que la proteína bHLH2 ya no sea funcional, lo que detiene la síntesis de esta sustancia, y por eso sus semillas no son ni amargas ni tóxicas. “Es como si tienes un coche, con ruedas gasolina y todo, pero la llave se ha roto. Aunque lo tengas todo preparado, no puedes arrancar el coche”, ilustra Raquel Sánchez Pérez.

Muchos almendros domésticos tienen una copia defectuosa del genbHLH2, que basta para que sus almendras ya no puedan producir amigdalina. Sin embargo, al cruzarse entre ellos, sus descendientes pueden heredar dos copias funcionales del gen y volver a generar almendras amargas. Antes de conocer la base genética, los mejoradores que criaban almendros para el cultivo tenían que esperar hasta que salieran las primeras flores, al tercer o cuarto año, para saber si daban almendras dulces o amargas. “Ahora, gracias al genoma, podremos diseñar una prueba de ADN que permita comprobarlo a los tres o cuatro meses, cuando salgan las primeras hojitas”, declara Sánchez Pérez.

https://www.alimente.elconfidencial.com/consumo/2019-06-14/cientificos-espanoles-erradicar-almendras-amargas_2069227/

Trobada vida al lloc més infernal de la Terra

No només és el més calorós que es coneix, sinó també el més àcid, tant que està per sota de zero, fora de l’escala de pH (1-14)

Es tracta d’organismes esfèrics d’uns 50 nanòmetres, tres vegades més petits que altres bacteris. Es recobreixen de minerals i acaben recoberts per una capa  com si estiguessin fossilitzades

El que més crida l’atenció és  uns microorganismes que pràcticament s’acaben de descobrir i que resulta que estan per tot arreu i no els havíem detectat, segurament en part per falta d’eines, són molt importants. L’ambient que han estudiat és realment extrem, pel que pot ampliar els escenaris on és possible que hi hagi vida

https://pacot.es/t/hallada-vida-en-el-lugar-mas-infernal-de-la-tierra/42293

Un equipo de científicos ha encontrado vida en uno de los desiertos más hostiles de la Tierra, la depresión del Danakil, en Etiopía. En este antiguo fondo marino situado a hasta 150 metros por debajo del nivel del mar se alcanzan temperaturas de unos 50 grados centígrados. La corteza terrestre es en este punto extremadamente delgada, de apenas 15 kilómetros, y bajo ella se encuentra una enorme piscina de lava ardiente. El agua del mar se cuela por el subsuelo y produce un espectacular paisaje de piscinas y chimeneas termales de agua que brota a más de 100 grados y tiñe la tierra con colores espectaculares debido a los minerales y metales presentes en el terreno.

“Es el lugar más extremo que he encontrado en la Tierra”, explica Felipe Gómez, investigador del Centro de Astrobiología (Madrid) y autor principal del descubrimiento, que se publica hoy en la revista Scientific Reports. “No solo es el más caluroso que se conoce, sino también el más ácido, tanto que está por debajo de cero, fuera de la escala”, resalta.

Desde 2015, el equipo de Gómez ha estado investigando los surgimientos hidrotermales de Dallol, en una zona del sur de Etiopía vecina con Somalia y Djibuti donde no vive nadie y en donde nadie había pensado encontrar el menor rastro de vida. Continua la lectura de Trobada vida al lloc més infernal de la Terra

Clonació de mamuts: científics ‘reviuen’ cèl·lules congelades fa 28.000 anys

La clonació de mamuts està més a prop de ser una realitat. Un equip de científics japonesos ha aconseguit reviure cèl·lules d’un mamut congelat fa 28.000 anys. L’equip científic va extreure la medul·la òssia i el teixit muscular de les restes d’una cria de mamut llanut anomenada ‘Yuka’ que va morir, probablement atacada per felins i esbudellada després per éssers humans, fa 28.000 anys . Les seves restes excel·lentment conservats han estat congelats en el permafrost siberià prop de les costes de l’oceà Àrtic.

Un cop obtingudes les mostres van aconseguir trobar 88 estructures similars als nuclis de la mostra muscular. Posteriorment, les van injectar en ovòcits de ratolí, una cèl·lula que pot patir una divisió genètica per formar una cèl·lula d’òvul. I l’experiment va donar resultat.D’elles, cinc van mostrar les reaccions biològiques que ocorren just abans que comenci la divisió cel·lular. Tot i aquest gran avenç, els investigadors asseguren que l’èxit no va ser complet perquè no van observar la divisió cel·lular addicional necessària per crear un ou viable

https://www.lavanguardia.com/natural/si-existe/20190314/461022851968/clonacion-mamut-investigacion-yuka-revivir-celulas.html Continua la lectura de Clonació de mamuts: científics ‘reviuen’ cèl·lules congelades fa 28.000 anys

Descobert l’animal més antic de la Terra (vídeo)

 EL SANT GRIAL DE LA PALEONTOLOGIA

Fa 570 milions d’anys pels oceans que banyaven la Terra circulaven unes criatures planes, ovalades, amb el cos format per segments. No tenien esquelet, eren tous, es desplaçaven lentament i es desconeix si tenien ulls o fins i tot anus. Algunes comptaven amb pocs centímetres mentre que altres arribaven a més d’un metre, la mida d’una catifa de bany. Des que es van descobrir els primers fòssils d’aquests misteriosos éssers, anomenats Dickinsonia, fa 75 anys, els paleontòlegs han fet nombroses hipòtesis per tractar d’explicar què són.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/20180920/451929298474/fosiles-dickinsonia-animal-mas-antiguo.html

Descobert l’animal més antic de la Terra. Dickinsonia; el sant grial de la paleontologia

Hace 570 millones de años por los océanos que bañaban la Tierra circulaban unas criaturas planas, ovaladas, con el cuerpo formado por segmentos. Carecían de esqueleto, eran blandos, se desplazaban lentamente y se desconoce si tenían ojos o incluso ano. Algunas contaban con pocos centímetros mientras que otras alcanzaban más de un metro, el tamaño de una alfombra de baño. Continua la lectura de Descobert l’animal més antic de la Terra (vídeo)

La recepta química de la vida: les reaccions que l’haurien fet sorgir a la Terra

Químics nord-americans elaboren una nova teoria sobre què va passar fa 3.800 milions d’anys.  El resultat és un equivalent al cicle de Krebs, però basat en molècules no biològiques. Han trobat que dos cicles, el del malonat i el HKG, amb processos químics semblants a certes etapes del cicle de Krebs, poden actuar conjuntament per donar aquests resultats.

http://www.ccma.cat/324/la-recepta-quimica-de-la-vida-les-reaccions-que-lhaurien-fet-sorgir-a-la-terra/noticia/2832040/

Fa 3.800 milions d’anys van aparèixer els primers organismes vius a la Terra i a partir d’aquí aquests senzills éssers van evolucionar fins a produir un panorama divers i complex. Però, quines reaccions químiques es van produir perquè apareguessin aquests organismes capaços de reproduir-se? Investigadors nord-americans han proposat una nova teoria sobre com va ser el procés.

Químics de l’Institut de Recerca Scripps, a Califòrnia, i de la Universitat Furman, a Carolina del Sud, han publicat els resultats dels seus experiments a la revista “Nature Communications”. Continua la lectura de La recepta química de la vida: les reaccions que l’haurien fet sorgir a la Terra