Arxiu d'etiquetes: eutrofització

El Mar Menor es tenyeix de negre i desencadena una onada de protestes en xarxes socials (vídeo)

Les platges que acullen la llacuna salada s’han tornat a quedar aquest any sense banderes blaves i algunes fins i tot estan tancades al bany; veïns i visitants inunden les xarxes socials amb vídeos que testifiquen l’estat crític de la Mar Menor

https://www.eldiario.es/murcia/Mar_Menor-Murcia-noticia_0_1038346775.html

El Mar Menor no planta la bandera azul desde hace ya tres años. La Asociación de Educación Ambiental y del Consumidor (Adeac) dejó de darle este distintivo en 2017. Este año, la Región de Murcia ha conseguido 31 banderas azules: la práctica totalidad en el litoral del Mediterráneo. La causa es el agonizante estado del Mar Menor, que ha protagonizado decenas de vídeos en las últimas semanas. Vecinos y visitantes de fin de semana han llenado desde el inicio de la desescalada las redes sociales con fotografías y vídeos de denuncia. El murciano Antonio Hernández ha hecho virales unas imágenes en las que se aprecia que la laguna salada se tiñe de negro al meter un solo pie en el agua. Continua la lectura de El Mar Menor es tenyeix de negre i desencadena una onada de protestes en xarxes socials (vídeo)

Per què ha col·lapsat el mar Menor, la llacuna salada més gran d’Europa

Les pluges torrencials del setembre van ser el detonant, no la causa. Els abocaments al mar que des de fa més de 40 anys s’estan produït, assegura, és el que l’ha fet malalt. Aquelles fortes pluges van arrossegar cent mil tones de sediments. Aquests sediments contenien nutrients, segons calculen, unes mil tones de nitrats. Això, va fer que el fitoplàncton augmentés, el fons va començar a fer-se fosc, l’oxigen es va anar consumint i l’aigua es va convertir en tòxica i anòxica.

https://www.ccma.cat/324/que-ha-causat-el-collapse-del-mar-menor-la-llacuna-salada-mes-gran-deuropa/noticia/2965696/

És la conclusió de Juan Manuel Ruiz, científic de l’Institut Espanyol Oceanogràfic (IEO). Ell va ser un dels membres del Consell Assessor de Mar Menor que van dimitir d’este òrgan per discrepàncies amb els seus informes. Feia temps que advertien que la situació de la llacuna no era bona. Després de la primera gran crisi, al 2016, hi havia veus que afirmaven que s’estava recuperant. Ell i set companys més ho negaven, hi havia símptomes que, al seu parer, indicaven tot el contrari. En aquell Consell, segons explica, les veus crítiques no es reflectien a les conclusions finals.

El 12 d’octubre el Mar Menor va patir una crisi eutròfica. L’arribada massiva nutrients va produir un fort creixement de fitoplàncton. El mar es va tornar verd, es va quedar anòxic, sense oxigen, i les platges de la Puntica i Villananitos van aparèixer plagades de peixos morts.

“L’ecosistema funciona amb la pressió de l’home, però té un llindars. Quan estos es traspassen es produeixen canvis bruscos, catastròfics. Abans d’eixa ruptura hi ha pocs símptomes que indiquen que el canvi està a tocar.”

 

Ningú s’esperava que aquell episodi fora tan sever, tampoc Juan Manuel, però recorda que des dels anys 80 ja s’estava advertint que un dia el mar s’estressaria. Va ser quan el Camp de Cartagena va començar a canviar el sistema agrícola i va passar de secà a regadiu. Però no només l’agricultura és la responsable, també la construcciól’abocament d’aigües fecals i la proliferació de ports esportius a la zona.

“No podem estar abocant contínuament quantitats enormes de nitrats, de fosfats, de matèria orgànica procedents de la conca vessant sense esperar que això no tinga conseqüències”.

La probabilitat que un episodi semblant es torne a repetir no la veu llunyana. Si no es deixen d’abocar nitrats, es reverteixen les condicions actuals i se li dona temps a la llacuna per a recuperar-se, tornarà a passar.

“Quan sembla que hem arribat al topall de severitat el següent episodi ho supera. I la solució només està a la conca vessant”.

 

 
Els pescadors, uns dels grans perjudicats

L’ Institut Espanyol Oceanogràfic està situat al costat de la Llotja de Pescadors de San Pedro del Pinatar. Des de la crisi dels peixos morts a esta llotja l’activitat ha baixat i els ànims dels pescadors estan tocats. Han notat les conseqüències econòmiques de la tragèdia ecològica com explica el seu patró, Andrés Carabajal:

“La flota està treballant al 50% o inclús menys. I s’està extraient entre 3 i 4 mil quilos de peix diaris quan en aquestes dates hi ha dies en els que s’havia arribat a extreure fins a 20 mil quilos de peix.”

Antonio Jesús López porta 37 anys ixint a la mar, primer ho feia el seu pare, ara ell i el seu germà. Diu que aquell 12 d’octubre es va quedar en shock i des d’aquell dia la confraria no és la mateixa. Ara sent la pressió de la crisi ecològica, ha de defensar el seu producte dels qui assenyalen que podria estar contaminat:

“Este peix està perfecte. De fet, els últims 4 dies que vam estar pescant abans d’eixe episodi jo vaig omplir 2 frigorífics meus i he estat menjant fins avui.”

A les seues xarxes ja havien observat que alguna cosa estava passant. Els responsables els tenen clar, els polítics que no han volgut mirar de cara el problema.

“Hi ha hagut deixadesa. Els polítics ens han demostrat que no han cuidat el Mar Menor, el mar ha semblat un abocador. Jo crec que ací la política ha tancat molt els ulls i ha han mirant cap a un altre costat”.

La DANA va ser el detonant

Francisca Giménez Casaldura, Paqui com se la coneix, és professora de Ciències del Mar a la Universitat d’Alacant. Mentre s’acosta a la voreta del mar remarca que en aquesta mateix platja, la de Villananitos, és on van aparèixer milers de peixos i altres espècies morts. Ella havia estat bussejant a l’estiu, i també uns dies abans d’aquell fet.

“Quan baixaves a bussejar el que et trobaves era la primera capa superficial verda, aquell verd que ens té acostumats el Mar Menor. I de sobte un salt bestial en el que entraves en una massa d’aigua negra, amb olor particular d’ous podrits i tot absolutament mort”.

 

Les pluges torrencials del setembre van ser el detonant, no la causa. Els abocaments al mar que des de fa més de 40 anys s’estan produït, assegura, és el que l’ha fet malalt. Aquelles fortes pluges van arrossegar cent mil tones de sediments. Estos sediments contenien nutrients, segons calculen, unes mil tones de nitrats. Això, va fer que el fitoplàncton cresquera, el fons va començar a fer-se fosc, l’oxigen es va anar consumint i l’aigua es va convertir en tòxica i anòxica.

Dies després d’aquell episodi Paqui va tornar al fons del Mar Menor, volia comprovar l’estat de les nacres, uns mol·luscos en perill d’extinció dels quals hi ha un reservori en aquesta llacuna. L’espectacle, explica, era dantesc. Tot i que els tenia geolocalitzats, no els podia veure, va haver de palpar a les fosques per comprovar que encara hi eren.

“A l’estiu ja s’havia alertat de la crisi d’eutrofització extrema, semblant a la del 2016. Veiem aigua carregada de fitoplàncton i matèria orgànica.”

La seva solució per al Mar Menor passa perquè tots els sectors implicats assumeixin responsabilitats, també el polític, el seu negacionisme de l’estat crític del Mar Menor ha contribuït al seu deteriorament. La llacuna ha perdut la seva capacitat de ressilència, de regeneració, és  vulnerable, i si res ho canvia tornarà a col·lapsar.
Els ecologistes també assenyalen els agricultors

El govern de Múrcia ha invertit més de 8 milions d’euros en mesures urgents per alleujar la crisi mediambiental del Mar Menor del passat 12 d’octubre. A més, s’ha compromès a tenir enllestit un text de Llei Integral d’Usos del Mar Menor abans de final d’any que dote de major protecció a la llacuna.

L’estat del Mar Menor és per a alguns sectors fruit dels excessos de molts anys. Juan Carlos Blanco, el responsable d’Ecologistes en Acció del Camp de Cartagena, ens condueix fins a la primera dessaladora que va tenir aquesta zona. La va construir als anys 90 el Ministeri de Medi Ambient, però la xarxa de drenatge, afirma, era irregular.

“Esta dessalabradora es tanca al 2015 perquè no té permisos d’autorització d’abocament de la salmorra. Abocava sense autorització a un canal que hi ha proper a les salines de San Pedro del Pinatar”

Durant els anys que va estar en actiu el seu ús no va ser continu, això i l’alt preu que pagaven els agricultors per la seva aigua van fer que estos començaren a construir els seus propis pous i comprar dessalobradores, uns aparells que podien costar entre 40 i 60 mil euros.

“Hi va arribar a haver fins a mil dues centes dessalobradores. Abocaven la salmorra a una xarxa de drenatge que es va crear fent la vista grossa. I eixa xarxa de drenatge ha esta la que ha anat abocant  gran quantitat de nitrats al Mar Menor”.

Aquests nitrats explicarien, segons Juan Carlos, l’estat de la llacuna i la crisi del 2016. Després d’eixa crisi, continua relatant, la xarxa es va desmantellar però creuen que es van continuar utilitzant dessalobradores, soterrades per no ser vistes, per tal de continuar regant camps. Afirma que encara hi ha pous i dessalobradores il·legals, fruit d’una agricultura de regadiu que explota el territori per sobre de les seus possibilitats.

L’activitat agrària es posa el dia a toc de crisi

“Les plantes dessaladores no són il·legals, en tot cas, són al·legals. El que tu no pots fer es abocar salmorra a lleres públiques però comprar una dessalabradora, és clar que sí! Com si et vols comprar un helicòpter! Qui m’ha de dir res a mi si em vull comprar un helicòpter!”

Vicente Carrión és el responsable de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG) de Cartagena. Està enfadat, la guerra que científics i ecologistes, diu, han començat contra l’agricultura no té sentit. Assumeix part de la responsabilitat de la situació del Mar Menor, però no tota, la construcció i el turisme també en tenen part. Defensa que des que es va detectar, al 2016, que la situació de la llacuna era crítica, els agricultors van començar a canviar rutines. Utilitzen els fertilitzants justos, estan estenent l’agricultura ecològica i, amb la Universitat de Cartagena, han iniciat un projecte, “Abocament Zero”, per tal de poder extreure aigua dels aqüífers i destrinificar-la al màxim. Així l’aigua de rebuig només portaria salmorra i això, segons explica, ja no seria un perill. Si hi ha algun agricultor en situació irregular, sentencia, cal denunciar-ho i clausurar-li el camp.

“No dic que no hi ha algun pou que siga il·legal. I si hi ha un pous il·legal doncs que es tanquen. Que es determine que si hi ha superfícies que s’estan regant sense haver de regar-se, i si és així, també que es tanquen”.

Segons dades de la Confederació Hidrogràfica del Segura, al Camp de Cartagena hi ha 42 mil hectàrees de regadiu. D’aquestes un miler son il·legals, i 9600 hectàrees s’està investigant si tenen o no dret a rec. De pous n’hi ha un miler, 31 d’ell ja s’ha detectat que són il·legals. Per als ecologistes de moment només s’ha vist la punta de l’iceberg, per als agricultors hi ha una persecució del sector acarnissada.

“El que passa ací és que hi ha sectors que volen que l’agricultura al Camp de Cartagena s’acabe. Però això no passarà”

ARXIVAT A:
MEDI AMBIENT MAR MENOR PAÍS VALENCIÀ

Així va morir el Mar Menor

L’aflorament d’un capa d’aigua profunda sense oxigen i tòxica va desencadenar el col·lapse, gestat durant un llarg procés d’eutrofització de la llacuna

Resum dels motius que aporta l’article:

1) Les aportacions d’aigües residuals, i sobretot els nutrients utilitzats com a fertilitzants en l’agricultura (fòsfor, potassi, nitrats) arriben fins a la llacuna massivament fruit d’una severa transformació de cultiu de secà a conreus de regadiu

2) Els nutrients són utilitzats per les algues microscòpiques i afavoreixen la seva proliferació a la columna d’aigua, fins a produir terbolesa i enfosquiment de les masses d’aigua, com va passar el 2016.

3) La radiació solar queda bloquejada, s’impedeix impedint que aquesta arribi al fons de la mar, de manera que la vegetació dels fons no pot desenvolupar la seva funció fotosintètica, deixa de produir oxigen i mor.

4) Al 2016, després d’un important episodi d’eutrofització extrema, durant un període de baixes temperatures, la llacuna recupera la transparència de l’aigua. Això va ser interpretat erròniament com a símptoma de recuperació, però el contradiu l’evidència científica, ja que l’ecosistema ha quedat significativament alterat i els nivells de nutrients segueixen sent alts.

5) De fet, entre la primavera i estiu de 2019, abans de la Dana, el fitoplàncton augmenta de forma constant fins arribar a valors màxims que són molt propers als de l’episodi de terbolesa de 2016, el que contradiu la proclamada recuperació de l’ecosistema per part del Govern regional

6) Cap al mes de setembre del 2019, després de la Dana es detecta un procés d’anòxia en el fons a causa de la formació de dues capes diferenciades, una menys salina i menys densa dalt i una altra més salina i densa en el fons.

7) La capa del fons, carregada de matèria orgànica (procedent de l’augment de clorofil·la previ a la Dana) entren en una fase de descomposició, on els bacteris anaerobis esgoten l’oxigen i produeixen compostos com sulfurs molt tòxics. La massa d’aigua profunda es torna anòxica, és a dir, s’esgota l’oxigen fins a nivells tòxics per a la vida marina. Tot és mort a partir dels 3,5 metres de profanitat, fins als cucs, bivalves i holotúries que començaven a viure de nou en el fons,

8) En aquests moments, les espècies vives mòbils fugen cap a les capes superiors buscant oxigen i fugint dels compostos tòxics.

9) El 12 d’octubre els vents de llevant empenyen la massa d’aigua cap al sud i afavoreix l’aflorament de les masses d’aigua tòxica del fons.

10)Aquestes masses d’aigua arriben a la superfície i van arrossegant peixos i altres organismes amb capacitat de desplaçar-se en direcció a la costa, de manera que tota la fauna queda encaixonada entre la riba i tota la massa d’aigua sense oxigen i tòxica que mata tot el que troba al seu pas. Continua la lectura de Així va morir el Mar Menor

Rius atapeïts de fòsfor

El dilema és el següent: els éssers humans necessiten menjar, però necessiten aigua neta, però el cultiu d’aliments requereix fòsfor que contamina l’aigua quan surt de la conca i contamina els ecosistemes aquàtics adjacents

L’eutrofització és el procés de contaminació més important de les aigües en llacs, basses, rius, embassaments, etc. Aquest procés està provocat per l’excés de nutrients a l’aigua, principalment nitrogen i fòsfor, procedents majoritàriament de l’activitat de l’home.

L’excés de nutrients fa que les plantes i altres organismes creixin en abundància. Durant el seu creixement i putrefacció, consumeixen gran quantitat de l’oxigen dissolt i aporten matèria orgànica (fang) en abundància.

L’eutrofització afecta la qualitat de les aigües ja que en augmentar la podridura i esgotar l’oxigen, les aigües adquireixen una olor nauseabunda. L’olor d’aquestes aigües pot ocasionar pèrdues econòmiques (turisme, àrees que perden valor …), problemes respiratoris i el seu consum pot ocasionar problemes sanitaris a les persones de la zona.

També pot afectar la producció piscícola d’una zona, ja sigui aquesta extracció o mitjançant el cultiu. L’aqüicultura pot produir una major aportació de nutrients a les aigües circumdants de manera que han de ser supervisades i gestionades amb delicadesa.

Per primera vegada s’ha quantificat la quantitat màxima de nutrients, específicament el fòsfor, que poden acumular-se en una conca abans de col·lapsar i contaminar els ecosistemes riu avall. La quantitat de llindar mitjana és de 2,1 tones per quilòmetre quadrat de terra, estimen els investigadors la Université de Montréal en el seu estudi publicat aquest dilluns a ‘Nature Geoscience’. “Més enllà d’això, l’entrada de fòsfor a les conques hidrogràfiques provoca una acceleració significativa de la pèrdua (de fòsfor) en el vessament”.

https://www.iagua.es/noticias/sewervac-iberica/eutrofizacion-causas-consecuencias-y-soluciones

https://www.ecoticias.com/residuos-reciclaje/188393/Rios-atiborrados-de-fosforo

Por primera vez se ha cuantificado la cantidad máxima de nutrientes, específicamente el fósforo, que pueden acumularse en una cuenca antes de colapsar y contaminar los ecosistemas río abajo. La cantidad de umbral promedio es de 2,1 toneladas por kilómetro cuadrado de tierra, estiman los investigadores la Université de Montréal en su estudio publicado este lunes en ‘Nature Geoscience’. “Más allá de esto, la entrada de fósforo a las cuencas hidrográficas provoca una aceleración significativa de la pérdida (de fósforo) en la escorrentía”, añade. Continua la lectura de Rius atapeïts de fòsfor

El Val, el pantà que de tan poc fer-lo servir es va convertir en abocador

En ecologia el terme eutrofització designa l’enriquiment en nutrients d’un ecosistema aquàtic. L’ús més estès es refereix específicament a l’aportació més o menys massiu de nutrients inorgànics fòsfor i nitrogen en un ecosistema aquàtic amb l’entrada d’aigua restringida, per exemple un llac.

L’eutrofització altera la qualitat de les aigües provocat per l’acumulació de matèria orgànica, en aquest cas fòsfor, que causa la proliferació de noves espècies, especialment d’algues, que acaben per alterar els equilibris ecològics de les masses d’aigua afectades.

Un informe de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre constata com els abocaments de pobles, granges i una piscifactoria deterioren les seves aigües fins a un nivell d’alerta

https://www.eldiario.es/aragon/Val-pantano-usarlo-convirtio-vertedero_0_761524408.html

El pantano de El Val, que recoge junto al Moncayo aguas del Queiles y del río que le da nombre, lleva camino de convertirse en un vertedero de residuos humanos y ganaderos y, también, en costosa metáfora de la planificación y la gestión de las obras hidráulicas en Aragón: la falta de usos para los más de 25.000 millones de litros que puede almacenar, tras una inversión de más de 90 millones de euros, hace que el agua apenas se renueve y que, como consecuencia de ello, los caudales con restos de depuradoras, granjas y cultivos estén deteriorando su equilibrio ambiental.

El Val, en Los Fayos, es uno de los tres pantanos del  Pacto del Agua de 1992 proyectados en ríos que han sido terminados. Los tres ofrecen niveles de aprovechamiento similares. En el caso de Lechago, en el Jiloca, por la baja demanda y las dificultades para organizar su cobertura. En el de Montearagón, en el Flumen, porque las pruebas de carga quedaron en el aire al desplomarse una ladera hace ya casi cinco años.

La alerta proviene de la propia Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE), cuya sección de Calidad de las Aguas señala en un  informe cómo “está propuesto para la declaración como zona sensible” a la vista de los procesos de eutrofización que sufre, que requieren “la adopción de medidas especiales para reducir la aportación de nutrientes”.

La eutrofización es un proceso de alteración de la calidad de las aguas provocado por la acumulación de materia orgánica, en este caso fósforo, que causa la proliferación de nuevas especies, especialmente de algas, que terminan por alterar los equilibrios ecológicos de las masas de agua afectadas.

Dos pueblos, una piscifactoría y 116.000 animales

En este caso, no obstante, los técnicos del organismo de cuenca apuestan por utilizar los trabajos en El Val como una “experiencia piloto” que resultaría “de gran relevancia para la gestión de otras zonas sensibles en la demarcación del Ebro”, en la que los efectos de la  intensa actividad ganadera y agrícola provocan episodios de contaminación de ríos y acuíferos con nitratos y fosfatos.

Los riesgos que esa carga de fósforo “excesiva” generan en El Val no se reducen a la alteración de las características del agua, sino también a que se produzcan mortandades masivas de peces y a “sufrir proliferaciones de cianobacterias potencialmente tóxicas”.

“En este último caso, las repercusiones podrían ser de carácter sanitario si las especies de cianobacterias y las condiciones del embalse favorecieran la producción de alguna de las diferentes toxinas identificadas en este tipo de microalgas”.

El embalse, no obstante, no suministra agua de boca a ninguna población, ya que las captaciones se encuentran antes del azud que desvía las aguas del río Queiles con las que se llena.

El Val recibe esa aportación excesiva de fósforo de tres fuentes: la depuradora de la localidad soriana de Ágreda (40 %), a la que se suman otras aguas residuales del mismo pueblo y de Ólvega (suman 8.332 vecinos), la actividad ganadera (38 %) que se desarrolla aguas arriba de la captación que llena el embalse y el funcionamiento de la piscifactoría de Vozmediano (21 %).

En la zona hay censadas 70.591 cabezas de ganado, 45.538 de porcino, a las que se suman 73.855 aves de corral. ”En años secos, la ganadería pierde importancia como fuente de fósforo y la piscifactoría puede llegar a ser tan relevante como la mencionada depuradora”, señala el estudio.

Medidas innovadoras para exportar a otras zonas

El dictamen propone, entre otras medidas, “un tratamiento terciario mediante un humedal controlado”; el tratamiento de las aguas residuales, que podría llegar a reducir su aportación en un 90 %, y, también, “la definición de un plan de mejora del manejo del ganado y sus residuos, así como del manejo hidráulico y pesquero en el propio embalse”.

La fauna piscícola del embalse está compuesta principalmente por especies invasoras, como la carpa, que supone casi el 90 % de la biomasa y cuya alimentación contribuye a reducir la carga de fósforo en las etapas de mayor aportación. “Constituyen en general un sumidero de nutrientes en el ecosistema, con lo que se produciría una retirada neta de fósforo adicionalmente”, apunta el dictamen, si se lograra “un manejo activo de las poblaciones de peces”. No obstante, los movimientos del fondo por su elevada densidad actúan en sentido contrario.

El informe sugiere también una batería de medidas novedosas, como la aplicación de unas enzimas conocidas como fitasas para reducir la carga contaminante de los residuos ganaderos, gestionar las aportaciones del trasvase del Queiles “buscando desestabilizar el desarrollo del fitiplancton en el inicio de su fase de crecimiento” y haciendo que lleguen a suficiente profundidad como para no resultar “biodisponibles” y, también, aplicar un sistema de producción ecológico en la piscifactoría.

En cualquier caso, los técnicos de la CHE consideran “recomendable no excluir del análisis” la alternativa del humedal. “Si se dispone de un emplazamiento adecuada en superficie y ubicación, puede resultar ventajoso por su menor coste de explotación y los valores ecológicos y paisajísticos que puede aportar”.

Els fertilitzants, un gran avantatge per a l’agricultura, plantegen una amenaça creixent als camins d’aigua dels EUA

Segons publica el New York Times, un estudi publicat dijous a la revista Science conclou que l’ eutrofització , l’enriquiment excessiu de nutrients, és probable que augmenti en els Estats Units continentals com a conseqüència dels canvis en els patrons de precipitació que comporta el canvi climàtic. Els fertilitzants artificials, sovint aplicats en quantitats més enllà del que els cultius necessiten créixer, s’escolen per les terres de cultiu en rierols, llacs i oceans.

Les pluges més pesades provocades per les temperatures més càlides causen més escorrentia agrícola, filtrant més nutrients en rius, llacs i oceans.

Els autors van trobar que els augments de pluja en els Estats Units podrien augmentar l’escolament de nitrogen fins al 20% fins a finals de segle.

Quan pensem en el canvi climàtic, estem acostumats a pensar en la quantitat d’aigua: sequera, inundacions, precipitacions extremes i coses en aquestes línies”, va dir Anna Michalak , professora d’ecologia global a la Carnegie Institution for Science de Stanford, Calif. , I un dels autors de l’estudi. “El canvi climàtic està tan estretament relacionat amb els problemes relacionats amb la qualitat de l’aigua, i no n’hi ha prou perquè l’aigua només hi sigui, ha de ser sostenible”.

Una nova investigació suggereix que el canvi climàtic augmentarà substancialment aquesta forma de contaminació, donant lloc a més algues més dèbils i zones mortes a les aigües costaneres americanes.

Fertilizers, a Boon to Agriculture, Pose Growing Threat to U.S. Waterways Continua la lectura de Els fertilitzants, un gran avantatge per a l’agricultura, plantegen una amenaça creixent als camins d’aigua dels EUA

Aigua contaminada d’Europa mata la fauna i la flora local

“En les aigües dolces dels rius i llacs de tot Europa es concentra la contaminació a un ritme tan alarmant, que s’està reduint dràsticament la biodiversitat local, al que segons afirmen els científics, s’uneix el problema del canvi climàtic i l’escalfament global, que posen les coses encara pitjor. “

“El canvi climàtic provoca temperatures més altes i per tant major evapotranspiració (evaporació i humitat que emeten les plantes), el que augmenta les concentracions de contaminació “explica Sandra Brucet, Professora d’Investigació d’ICREA, del grup d’Ecologia Aquàtica de la Universitat de Vic a Espanya. Continua la lectura de Aigua contaminada d’Europa mata la fauna i la flora local

Com l’Ésser Humà destrueix el Planeta

Com diu la dita: “una imatge val més que 1000 paraules”; perquè no quedin dubtes de com l’ésser humà usa la seva capacitat destructiva en detriment del seu benestar i el de la resta dels éssers vius, es poden observar aquestes lamentablement il·lustratives imatges.

Font:http://www.ecoticias.com/medio-ambiente/109154/ser-humano-destroza-Medio-Ambiente-planeta

“Como aún hay gente que no cree que el ser humano sea su propio destructor hemos elegido 10 imágenes que demuestran el daño que cada día se le causa al Medio Ambiente.”

 

Contaminación ambiental.


La polución del Medio Ambiente es una triste realidad; hay ciudades en las cuales es casi imposible respirar aire puro y por culpa del smog que flota en el ambiente sus habitantes no saben lo que es apreciar un cielo nocturno estrellado. La gente sufre enfermedades respiratorias, asma crónica y alergias, debido a la cantidad de partículas que están suspendidas en el aire y a los gases contaminantes emitidos por las industrias y los coches. Hay sitios donde es impensable salir a la calle sin un tapabocas o colgar una prenda en el balcón para que se seque, por que en pocos minutos se ennegrece.

Basura en todos lados


La desidia del ser humano no tiene límites a la hora de deshacerse de la basura que él mismo genera al consumir. Pero este no es un mal que se limite a las ciudades, ya que en la cima del mundo, el Monte Everest, los escaladores han dejado una muestra patente de la falta de consideración generalizada y el desinterés por el cuidado del Medio Ambiente. Es tanta la basura acumulada en las diversas etapas del ascenso a la montaña más alta del mundo, que las autoridades han tenido que tomar medidas extremas y obligan a los escaladores que al bajar traigan al menos 8 kilos de desechos (suyos y ajenos), con el fin de “limpiar” este increíble y casi inaccesible lugar.

Ríos de plástico

No uno ni dos ni tres ríos del mundo tienen su superficie cubierta de plásticos y desechos, sino que son cientos las corrientes de agua que para poder ser navegadas se rema entre basuras de la más diversa índole. En estos lugares es imposible usar otra cosa que no sean botes o barcas a tracción humana, porque las hélices de los motores no durarían ni cinco minutos. La biodiversidad de fauna y flora se ha perdido hace mucho tiempo y la gente sobrevive seleccionando de los que flota, lo que pueda reutilizar o vender.

Aguas contaminadas


El nivel de contaminación que sufren las aguas de nuestro planeta, en especial las fuentes de agua dulce es tan dramático, que los elementos tóxicos han llegado a las capas freáticas más profundas. Esto implica que los vertidos (legales e ilegales) industriales, los restos de pesticidas y hasta los desechos cloacales, penetran en la tierra y también envenenan el agua de abajo hacia arriba durante décadas.

Vertidos de petróleo

Los grandes accidentes, como el del Prestige, el del Exxon Valdez o la explosión de la plataforma de la BP en el Golfo de México, son situaciones puntuales que causan un daño al Medio Ambiente de grandes dimensiones y con graves consecuencias. Pero cada día, en cada puerto del mundo donde existe trasiego de petróleo entre los barcos que lo transportan y los depósitos donde se almacenan, hay pérdidas ingentes de este combustible fósil, que sumados dan cifras escalofriantes, a veces similares a las de los vertidos de los accidentes mencionados.

Eutrofización

Los desechos que se depositan en las aguas contienen elementos que las plantas acuáticas y las algas usan como nutrientes, de esta manera crecen de forma desmedida y provocan estragos en el Medio Ambiente de las costas, haciendo cada vez más difícil la supervivencia de los lugareños que dependen de la pesca o de la piscicultura artesanal. Este fenómeno llamado eutrofización tiene otras consecuencias nefastas, ya que cada planta que muere se deposita en el fondo dónde al descomponerse genera metano, que contribuye a envenenar más las aguas y a romper el equilibrio de los ecosistemas.

Desecado de humedales

Donde antes había humedales naturales, hoy la estampa es aterradora. En muchos puntos del planeta éstos han sido drenados con el fin de conseguir tierras de cultivo para alimentar a una población creciente y ávida de consumir cada día más, sin preocuparse de las consecuencias que ello tiene sobre el Medio Ambiente.

Deforestación

No solo en el Amazonas, que es donde se tomó la fotografía y se considera el “pulmón del planeta”, se produce una deforestación indiscriminada y agresiva, sino en muchos otros puntos del mundo. Allí donde hay árboles, el ser humano únicamente ve la posibilidad de talarlos y vender la madera y luego usar las tierras para cultivos, en vez de preservar ese tesoro natural en bien del resto de la humanidad, que crece diariamente y necesita de la oxigenación del aire para vivir.

Basura electrónica

El afán de tener el mejor móvil, la Tablet de última generación o el ordenador más rápido, genera una ingente cantidad de basura electrónica que es muy difícil de reciclar o destruir y que genera un alto nivel de contaminación del Medio Ambiente. Los países desarrollados han tenido la “genial idea” de vender esos desechos a países emergentes ávidos de trabajar en lo que sea y de esa forma ciudades como Guiyu en China, el barrio de Agbogbloshie en la capital ghanesa de Acra y Lagos, la capital de Nigeria (por nombrar algunas), se han convertido en verdaderos basurales electrónicos.

Guerras

Las guerras no solo son enfrentamientos entre seres humanos, sino un ataque directo al Medio Ambiente del lugar donde se desarrollan los combates y los ataques y de los sitios utilizados para probar las armas con las que matarse unos a otros. Los daños medioambientales que se infringen no suelen ser tenidos en cuenta, pero cuando las guerras acaban, la paz para los habitantes del lugar viene acompañada de aguas tóxicas, bombas sin explotar, tierras de cultivo envenenadas y destruidas y cientos de secuelas más.

No és neu ni un bany d’escuma …

Les fotos i vídeos del llac Bellandur, a l’Índia, poden resultar enganyoses, ja que el que sembla ser neu que cobreix les seves aigües és, en realitat, escuma tòxica que de tant en tant cobreix els carrers de la ciutat de Bangalore i fins i tot crema. Les aigües, contaminades per deixalles tòxics, i principalment, sabó i detergent llançats a través de deixalles industrials, acaben convertint al riu en pura escuma. Els detergents produeixen escumes i afegeixen fosfat a l’aigua (eutrofització)i disminueixen molt el poder autodepurador dels rius en dificultar l’activitat bacteriana. Eutrofització és el procés que consisteix en l’enriquiment de les aigües amb nutrients, a un ritme tal que no pot ser compensat per la mineralització total, de manera que la descomposició de l’excés de matèria orgànica produeix una disminució de l’oxigen en les aigües profundes. Continua la lectura de No és neu ni un bany d’escuma …