Arxiu d'etiquetes: decreixement

Vivim insosteniblement i així no aconseguirem en 2030 les metes de desenvolupament sostenible

Un nou informe de l’agència de l’ONU per al medi ambient alerta, confirma i aprofundeix altres recents publicacions sobre la contínua pèrdua de la biodiversitat i el deteriorament del canvi climàtic ja avançades recentment en altres publicacions. Encara no hem adoptat el ritme de canvi necessari per estar en línia amb l’Agenda 2030, asseguren els responsables del document que afegeixen que el món no pot mantenir aquesta taxa d’ús i abús per sempre.

https://nuevatribuna.publico.es/articulo/sostenibilidad/vivimos-insosteniblemente-asi-alcanzaremos-2030-metas-desarrollo-sostenible/20210523125232188003.html Continua la lectura de Vivim insosteniblement i així no aconseguirem en 2030 les metes de desenvolupament sostenible

“No servirà de res instal·lar tants parcs eòlics i horts solars”

 Si les estratègies que estem posant en marxa per abordar la transició energètica no serveixen de res? Això és el que sosté Antonio Turiel a ‘Petrocalipsis’, un llibre editat per Alfabeto on alerta que ni les energies renovables ni les solucions tecnològiques són la solució als reptes de futur. Fem un bany de realitat de la mà d’aquest doctor en física teòrica i investigador de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, CSIC.

La clau està en abandonar la ideologia del creixement.

https://www.eltemps.cat/article/13509/entrevista-antonio-turiel#.YIJbNcCDwgM.twitter

-L’aprovació per part del Congrés de la Llei de Canvi Climàtic ha estat festejada pel govern de Pedro Sánchez com una de les fites d’aquesta legislatura. Què opina, en línies generals, sobre el que representa l’aprovació d’aquesta llei?
Moltes persones conscienciades i bones coneixedores de la problemàtica de l’emergència climàtica troben la Llei decebedora perquè manca d’ambició. A part d’aquest problema, a mi el que més m’inquieta és la seva assumpció que es mantindrà l’actual status quo sense tenir en compte que tenim a sobre una crisi energètica que farà que la majoria de la Llei quedi en paper mullat.

-Un dels objectius que es marca la Llei és arribar a tenir en l’any 2050 un parc de turismes i vehicles comercials lleugers sense emissions directes de CO2, la qual cosa significa fer una aposta clara i decidida pel vehicle elèctric. De fet, en el Pla de Reformes presentat aquest dimarts per Pedro Sánchez es contempla destinar 13.200 milions d’euros a la mobilitat sostenible. Els últims plans Moves destinen centenars de milions d’euros a la compra de vehicles elèctrics. És aquest el camí?
-Deixi’m que li doni alguns nombres per posar tot això en perspectiva. L’any passat es van fabricar 80 milions de cotxes al món (abans de la Covid estàvem al voltant dels 100 milions). D’aquests, es consideren “vehicles elèctrics” uns 2 milions, tot i que en realitat una tercera part són híbrids i híbrids endollables i una altra tercera part no són realment cotxes. Així doncs, vora 700.000 cotxes l’any, d’un total de 80 milions produïts, són elèctrics purs. A Espanya hi ha 26 milions de cotxes; per reemplaçar-los tots caldria tota la producció mundial durant 37 anys. Tota la producció mundial només per Espanya durant 4 dècades per fer la substitució. Es diria que els nombres no quadren gaire, no?
Aleshores es dirà: «cal incrementar-ne la fabricació». I la meva pregunta és: com? Malgrat que es projecten uns grans increments de l’extracció de liti durant els anys vinents, el que és cert és que la producció de liti metàl·lic ha baixat durant els últims anys, tot i l’espectacular augment del 2016. Amb les 71.000 tones anuals de liti metàl·lic produïdes actualment, podríem construir uns 8 milions de cotxes elèctrics a l’any (i això implicaria renunciar a fabricar mòbils, portàtils, tablets, etcètera). La producció mundial de cotxes a 2019 va ser de 80 milions, i abans de la pandèmia havia estat de quasi 100 milions de cotxes anuals. Al món hi ha uns 1.400 milions de cotxes; al ritme que ens permet la producció total de liti (i recordi: res de mòbils!) trigaríem 175 anys a substituir-los tots. I això que no hem parlat d’altres materials requerits, com el cobalt o el neodimi, encara més limitats.

-Per aquestes i una bona pila d’altres raons, no es pot pensar a substituir tot el parc espanyol de cotxes per cotxes elèctrics. El cotxe elèctric quedarà com un objecte reservat per a una minoria, i la resta haurem de compartir o simplement no tenir cotxe. Amb aquests ajuts públics el que es fa és subvencionar el transport dels rics.
Igualment, en els darrers mesos hem assistit a una lluita aferrissada entre autonomies per tenir una fàbrica de bateries. L’objectiu és convertir-se en el gran referent en la fabricació de bateries en el sud d’Europa. Què opina d’aquesta carrera per fer-se amb una d’aquestes fàbriques? Seguim igual: d’on sortirà el liti? De Càceres, diran, tot i que la capacitat productiva de la hipotètica mina és marginal. Però, d’on el cobalt? I el neodimi? La presumpta fàbrica és només una distracció: mai es farà res a una escala significativa.

-Continuem amb la llei de canvi climàtic. Entre les fites que es marca hi ha la de reduir les emissions, el 2030, de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en, almenys, un 23% respecte de 1990. És habitual que totes les cimeres i totes les lleis es marquen fites d’aquest tipus, però després difícilment es compleixen. Creu que aquesta volta serà diferent? És plausible aquest objectiu?
De fet, és més que plausible. Jo crec que fins i tot les reduirem bastant més. A causa de un fet que ho canvia tot i del qual no es parla (bé, jo ho vaig explicar l’altre dia en la comissió de transició energètica del Senat): la producció de petroli està caient amb força perquè les petrolieres ja no volen invertir diners a buscar més petroli. I no inverteixen perquè el petroli que queda no surt a compte, no és rendible a cap preu que l’economia pugui tolerar. Per aquest motiu, l’Agència Internacional de l’Energia anticipa pics de preus i una caiguda de la producció de petroli que podria arribar a ser del 50% d’aquí a 2025!! Òbviament els Estats hauran d’intervenir, però tot i això hi haurà una forta davallada del consum de petroli i al final de tot plegat. O sigui que sí, crec que les reduirem, i més que aquest 23%. Això sí, amb una greu crisi econòmica per entremig.

-Un altre dels objectius més ambiciosos que es marca la Llei és que les energies d’origen renovable en el consum d’energia final representa almenys un 42% (actualment és un 20%). És plausible aquest objectiu?
És extremadament dificultós, perquè tots els països industrialitzats fa molts anys que estan aturats en aquest topall on l’electricitat és aproximadament el 20% de l’energia final. Costa moltíssim augmentar aquest percentatge, ja que als usos energètics que no són elèctrics, l’electrificació sol ser poc eficient, quan no és impossible. Tècnicament hauria de ser possible arribar a un 40% aproximadament, però implicaria un increment dels costos econòmics de les activitats electrificades. Una altra cosa és que no ens quedarà més remei que fer això.

-Darrerament hem vist com en els territoris d’interior tant del País Valencià com de Catalunya (i també a l’interior de l’Aragó) es plantegen grans projectes d’energies renovables que, a vegades i tot i generar uns llocs de feina que no són es poden menystenir, generen rebuig per part d’una part de la població local. Algunes de les entitats que s’oposen critiquen que, igual que en el seu moment vam assistir a una bombolla d’AVE i grans infraestructures, ara assistim a un altre boom especulatiu aixoplugat sota el paraigua de la transició energètica. Això és així?
-Depèn del projecte concret, però crec que per la majoria dels projectes és probable que sigui així. A Espanya hi ha un excés de capacitat elèctrica instal·lada, 108 Gw instal·lats, per abastir un consum que el màxim va ser el 2008, amb 45 Gw, i el consum mitjà ha anat baixant dels 32 Gw el 2008 al 30 Gw actualment. Tot i que cal tenir certa redundància perquè no tot funciona alhora, hi ha massa redundància i tot: no ens calen més sistemes de producció d’electricitat. Aleshores, sense que es justifiqui molt bé, en general aquests projectes no tenen sentit… fins que aparegui a escena l’hidrogen verd, que es farà servir de comodí per a justificar-ho tot.

-L’hidrogen verd és percebut com una gran alternativa de futur. Correm el risc que ocorrega amb ell com amb el fracking, que va acabar sent un enorme bluf?
La primera cosa a comprendre amb l’hidrogen verd és que no és una font d’energia: cal consumir energia per produir-ho, i a més a més inevitablement, per culpa del segon principi de la termodinàmica, hi ha unes pèrdues considerables en aquest procés. La segona cosa és que l’hidrogen és de difícil maneig: s’ha de refrigerar, s’ha de mantenir a pressió elevada, corroeix l’acer, s’escapa lentament de qualsevol recipient… tot el que al final comporta encara més pèrdues. La raó per la qual se l’està donant tanta volada ara a l’hidrogen -després de dos intents fracassats d’implantar-ho durant els últims 20 anys- és que no tenim res més per substituir al dièsel, la producció del qual està reculant ja des de 2015. I el dièsel és la sang del sistema, perquè dièsel significa camions, maquinària pesant, tractors, fins i tot vaixells… És per això que la UE ho ha apostat tot a l’hidrogen verd.
El problema és que, tenint en compte els límits de les renovables i les ineficiències de l’hidrogen, no hi haurà mai prou producció d’hidrogen verd a Europa per cobrir les seves pròpies necessitats actuals. És per això també que Europa està posant els seus ulls a l’Àfrica; per exemple, el projecte promogut pel govern i les empreses alemanyes a la presa del riu Inga, al Congo, per produir allà hidrogen verd que s’exportaria a Europa. Per tant, no, l’hidrogen verd no és un gran bluf com el fracking, és quelcom de molt pitjor: és un projecte neocolonial, segurament condemnat al fracàs a llarg termini, però que abans pot causar molt patiment i moltes injustícies. I compte, perquè al curt termini és probable que Espanya es converteixi en la colònia energèticament explotada, que exporti el seu hidrogen verd a Alemanya i França abans de cobrir les seves pròpies necessitats.

-A l’interior del País Valencià s’està generant molt de rebombori per la instal·lació d’una línia de Molt Alta Tensió (MAT) que, de fet, ja travessa una part de Catalunya. Quina opinió té d’aquesta infraestructura? Realment és una infraestructura tan estratègica com addueixen els governs?
S’està pensant en l’exportació cap a França. Fa deu anys es va vendre la MAT de Catalunya com el mateix, una infraestructura necessària, i fins i tot es deia que podríem importar electricitat de França, que amb les seves nuclears tenia de sobre. Ara, superat ja el pic mundial d’extracció de l’urani i amb el 56% de les seves centrals nuclears permanentment aturades, França ja no pot somiar a exportar, i el que fa és importar. El problema és que la producció elèctrica distribuïda sobre tan llarga distància genera moltes inestabilitats i pot tombar la xarxa elèctrica: el gener passat, tota Europa va estar a punt de partir una apagada general per a una inestabilitat que es genera sistemàticament a certs països de l’Est d’Europa; es va poder salvar la situació tallant la xarxa i dividint Europa en dos, Est i Oest. El model de grans autopistes elèctriques està cada cop més de capa caiguda per culpa de les Lleis de Kirchhoff, que s’estudien al primer curs de la carrera, però que per algun motiu inexplicable no havien sigut tingudes en compte.

El que ens espera (segons anem) quan acabi la pandèmia

Ens enfrontem a la possibilitat de viure durant els pròxims anys la fase de major situació precària i pèrdua de drets laborals de la història del capitalisme contemporani.

blogs.publico.es/juantorres/2021/02/12/lo-que-nos-espera-a-este-paso-cuando-acabe-la-pandemia/

Los demoledores efectos económicos de la pandemia han obligado a poner en suspenso las políticas neoliberales que se venían aplicando en los últimos cuarenta años. Hasta los acérrimos defensores de la privatización y los recortes de gasto social han reclamado intervención pública masiva, “cueste lo que cueste”, para evitar un colapso que la dinámica autónoma de los mercados nunca podría evitar. Continua la lectura de El que ens espera (segons anem) quan acabi la pandèmia

El capitalisme i no la humanitat mata la fauna salvatge del món

El capitalisme, especialment en la seva forma neoliberal, és una ideologia basada en el principi de el creixement econòmic sense fi impulsat pel consum, una proposta senzillament irrealitzable.
Continua la lectura de El capitalisme i no la humanitat mata la fauna salvatge del món

Antonio Turiel: “El decreixement econòmic és inevitable, haurem de decidir si ho fem per les bones o per les males”

L’única cosa que sabem és que decreixerem. És clar, si la nostra forma de veure la vida és al voltant del creixement, això que dic pot semblar pessimista, però crec que cal ser molt ingenu per seguir pensant que podem continuar creixent sabent que tenim un planeta finit. Si decidim canviar les coses podrem mantenir un nivell de vida semblant a l’actual, fins i tot millor per a totes les espècies que viuen al planeta.

https://www.publico.es/entrevistas/petrocalipsis-antonio-turiel.html

ALEJANDRO TENA

Antonio Turiel (León, 1970) es posiblemente una de las personas que mejor conoce la crisis energética global. Conocido por sus publicaciones en el blog The Oil Crash, este investigador del Instituto de Ciencias del Mar de Barcelona (CSIC) y doctor en Física Teórica se lanza al mundo editorial con Petrocalipsis (Ed. Alfabeto), un ensayo sincero sobre la crisis sistémica derivada de la caída del petróleo. ¿Es posible que las renovables salven a la humanidad del colapso? ¿Por qué nadie habla del impacto ambiental que tienen las denominadas energías verdes? ¿Qué pasará cuando la era del petróleo llegue a su fin? Estas son algunas de las preguntas que Turiel trata de abordar en su nueva publicación.

Continua la lectura de Antonio Turiel: “El decreixement econòmic és inevitable, haurem de decidir si ho fem per les bones o per les males”

Covid-19, una invitació a la lentitud

En el fons estem parlant d’un decreixement necessari per gestionar els nostres recursos. Recursos mal repartits al món. O sigui, no hi ha per a tots per què uns acaparen el que correspondria als altres.

La crisi del coronavirus posa d’actualitat plantejaments com els de la “vida senzilla”, el “bon viure” o la “slow life”, que fa dècades que proposen models d’èxit i qualitat de vida alternatius a el consumisme. La bona notícia és que el debat sobre formes de vida més senzilles s’està estenent gràcies a l’actual crisi.

https://www.elsaltodiario.com/decrecimiento/toni-lodeiro-covid-19-invitacion-lentitud Continua la lectura de Covid-19, una invitació a la lentitud

El decreixement futur de la indústria automotriu

Una reflexió sobre quin és el futur que li espera a l’automoció, més enllà d’una indústria que òbviament patirà un fort decreixement en els propers anys.

La termodinàmica i la física ens ensenyen que el creixement sostingut és insostenible. És evident que el sistema capitalista està arribant a el límit de el creixement sostenible, després de la qual cosa resulta inevitable una següent fase de decreixement.

Dins el sistema hi ha dos sectors que es visualitza seran d’entre els primers a passar a manera decreixent: el comercial aeronàutic i el automotriu.

http://crashoil.blogspot.com/2020/04/el-decrecimiento-futuro-de-la-industria.html

EL DECRECIMIENTO FUTURO DE LA INDUSTRIA AUTOMOTRIZ.
La sustentabilidad económica de un sistema capitalista depende fundamentalmente del crecimiento sostenido del mismo.
Pero… la termodinámica y la física nos enseñan que el crecimiento sostenido es insostenible.
Es evidente que el sistema capitalista está llegando al límite del crecimiento sustentable, tras lo cual resulta inevitable una siguiente fase de decrecimiento.
Dentro del sistema hay dos sectores que se visualiza serán de entre los primeros en pasar a modo decreciente: el comercial aeronáutico y el automotriz.
Nos concentraremos en El Segundo.

Continua la lectura de El decreixement futur de la indústria automotriu

Seria possible treballar només quatre dies a la setmana?

Empresaris, sindicalistes, treballadors, directives, autònoms, funcionaris, ecologistes, psiquiatres, economistes i expertes en igualtat de gènere analitzen els avantatges i inconvenients de pencar de dilluns a dijous.

Per la seva model de negoci o perquè busquen una gran producció, l’activitat de moltes companyies és constant, però això no resulta compatible amb la lluita contra el canvi climàtic, que portarà a un col·lapse social, econòmic i energètic. Per això, qui actualment no tingui la possibilitat d’aturar la seva frenètica activitat hauria de plantejar-se si el seu model és viable pel que fa a l’electricitat i els recursos que consumeix, així com la seva repercussió en el planeta

Hi ha sòlids indicis que reduir la setmana laboral pot ajudar a reduir la contaminació de l’aire. Continua la lectura de Seria possible treballar només quatre dies a la setmana?

Europa necessita un Pacte de Sostenibilitat, Equitat i Benestar

Carta oberta de més de dos-cents científics amb tres propostes concretes perquè Europa acabi amb la dependència del creixement econòmic.
La recerca del creixement econòmic no és ambientalment sostenible, i no aconsegueix reduir les desigualtats, fomentar la democràcia i garantir el benestar de la ciutadania.
Aquestes propostes estan dirigides a la nova Comissió Europea, però també són rellevants per al nou govern d’Espanya si vol promoure una veritable transició ecològica.

https://www.eldiario.es/ultima-llamada/Europa-Pacto-Sostenibilidad-Equidad-Bienestar_6_919768030.html

Lo que se viene escuchando en las calles de Europa y otros lugares es “cambio sistémico, no cambio climático”. Cuando la activista climática Greta Thunberg se reunió con el presidente de la Comisión Europea Jean-Claude Juncker, le dijo que hablase con los expertos, pero ¿qué es lo que estos le dirían? Continua la lectura de Europa necessita un Pacte de Sostenibilitat, Equitat i Benestar

Desacoblament de la realitat

I mentre no es demostri el contrari i aplicant el principi de precaució i el sentit comú, la solució seguirà sent que, mentre el creixement i els seus impactes ambientals estiguin acoblats, l’única manera de reduir aquests últims serà mitjançant un decreixement material ordenat i just a nivell mundial que es podrà realitzar sense menyscabar el benestar si es produeixen canvis polítics, ètics, filosòfics en aquelles societats, com la nostra, més depredadores del planeta.

https://www.eldiario.es/ultima-llamada/Desacoplamiento-realidad_6_918368155.html

La palabra “desacoplamiento” intuitivamente nos sugiere la desconexión entre dos cosas que previamente estaban muy estrechamente relacionadas y evolucionaban conjuntamente. El desacoplamiento requeriría así de un cambio profundo, endógeno o inducido externamente, que altere su relación. Continua la lectura de Desacoblament de la realitat