Arxiu d'etiquetes: Catalunya

El canvi climàtic aguditza les desigualtats socials

Entrevista al catedràtic de Geografia Física Javier Martín-Vide, que també coordina el Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya, per analitzar els resultats d’una COP26 en què hi ha hagut millores, però que són insuficients. Defensa la necessitat de canviar de model econòmic per pal·liar els efectes de l’emergència climàtica i explica els impactes que té a Catalunya.

https://www.publico.es/sociedad/entrevista-javier-martin-vide-cambio-climatico-agudiza-desigualdades-sociales.html

La COP26, la Conferencia de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático celebrada recientemente en Glasgow (Escocia), no ha sido un fracaso rotundo, pero lo acordado no es suficiente para evitar que la temperatura global haya aumentado más de 1,5 grados a finales de siglo respecto a la era preindustrial. Para alcanzar este objetivo, la clave sería dejar atrás un modelo económico “basado en un crecimiento continuo, cuando esto es físicamente imposible en un planeta con recursos finitos”. Esta es la valoración de Javier Martín-Vide, catedrático de Geografía Física de la Universitat de Barcelona, coordinador del Grupo de Investigación de Climatología del mismo centro y a la vez coordinador del Grupo de Expertos en Cambio Climático de Catalunya. Continua la lectura de El canvi climàtic aguditza les desigualtats socials

Poden entrar en erupció els volcans de la Garrotxa?

L’erupció el volcà de l’illa de La Palma ens recorda que habitem en un planeta viu en què regna la força de la naturalesa per sobre de tot. En les darreres hores hem vist imatges molt impactants de com la lava i el fum inunden aquesta illa canària i és inevitable plantejar-nos si això podria passar a casa nostra.

El tipus de volcà a La Palma és el mateix que a la Garrotxa, però els experts asseguren que és molt poc probable que passi, almenys en un futur pròxim. El volcà de La Palma és de tipus estrombolià, el segon més perillós després del de tipus hawaià. Els que més s’hi assemblen són els volcans de la Garrotxa. Els experts asseguren, però, que és “altíssimament improbable” que a Catalunya hi pugui haver una erupció de la mateixa magnitud, almenys en un futur pròxim.

Per fer-nos una idea de volcans amb activitat però que els tenim al costat, els de la Garrotxa. Són volcans estrombolians. Cada ‘volcanet’ està format per una erupció diferent.El volcà de l’Etna té moltes erupcions d’aquest estil, tot i que és un volcà molt més gran. A vegades les fa amb més violència. Expulsa més cendra cap a l’atmosfera i el núvol té una dispersió molt més àmplia.

El risc volcànic a Catalunya i concretament a la zona volcànica de la Garrotxa és molt petit, encara que no es pot dir mai que sigui nul o zero.

Catalunya és també terra de volcans. El camp volcànic català es distribueix en tres grans zones volcàniques: de l’Empordà, de la Selva i de la Garrotxa. En aquesta última zona es troben els volcans més moderns i amb un millor estat de conservació. Se n’han identificat trenta-vuit dins l’àmbit del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, dos a la Vall d’Hostoles i cinc a la Vall del Llémena.

La regió volcànica de la Garrotxa és el paisatge volcànic més important la Península Ibèrica i un dels més interessants d’Europa. La seva orografia, el sòl i el clima li proporcionen una variada vegetació, sovint exuberant, amb alzinars, rouredes i fagedes d’excepcional valor paisatgístic.

El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, format per onze municipis, disposa de diversos itineraris pedestres que transcorren pels indrets més interessants del Parc Natural. La majoria estan senyalitzats, excepte alguns dels més llargs que, si s’hi està acostumat, es poden seguir fàcilment amb l’ajuda del plànol-guia del Parc Natural.

Als volcans del Parc s’hi pot pujar sense especial complicació, el de Santa Margarida i el Croscat no te’ls pots perdre, són els més grans i curiosos i estan habilitats per ser visitats. Continua la lectura de Poden entrar en erupció els volcans de la Garrotxa?

La situació “límit” del litoral català

Un informe del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible, organisme que aconsella el Govern, proposa canvis normatius i econòmics per resistir el canvi climàtic i revertir l’impacte humà al litoral. Entre d’altres qüestions, el treball documenta la fragilitat dels hàbitats de la costa catalana i la regressió dels deltes.

https://www.publico.es/public/medi-ambient-situacio-limit-litoral-catala.html

La costa catalana es troba en una situació límit. Un informe del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) alerta que la intensa urbanització i utilització del litoral i el canvi climàtic posen en perill la sostenibilitat d’aquesta zona. Per això, proposa diverses eines legislatives, impositives i econòmiques per reduir l’impacte humà a la costa. Continua la lectura de La situació “límit” del litoral català

Aquest 2021 han cremat més hectàrees que en 10 anys

Els experts alerten que les elevades temperatures i la sequera incideixen que els incendis es propaguin més ràpid i siguin més virulents

https://www.diaridetarragona.com/tarragona/Este-2021-han-ardido-mas-hectareas-que-en-10-anos-20210801-0007.html

El fuego ha arrasado en los últimos días en Catalunya más de 2.000 hectáreas entre los incendios forestales de la Conca de Barberà y la Anoia y el del Cap de Creus. Los expertos hace tiempo que advierten que el cambio climático ha traído consigo un cambio de paradigma, también en cuanto a unos incendios que, aunque siempre hemos convivido con ellos, parece que en las últimas décadas se han convertido en más impredecibles y destructivos. Continua la lectura de Aquest 2021 han cremat més hectàrees que en 10 anys

El foc a Catalunya avança sense control i provoca una “situació crítica

A mesura que augmenta la temperatura mitjana, s’ha incrementat la freqüència i intensitat dels fenòmens meteorològics extrems en general. En els últims anys, els avenços científics han assenyalat el grau en què el canvi climàtic és responsable d’esdeveniments específics.

Els equips d’emergències han desallotjat fins al moment 82 persones de diversos municipis, així com un nombre encara indeterminat d’habitants de masies aïllades de la zona.

https://www.publico.es/sociedad/fuego-desatado-catalunya-avanza-control-y-provoca-situacion-critica.html

l incendio forestal desatado ayer en el municipio tarraconense de Santa Coloma de Queralt avanza sin control por la comarca de Conca de Barberà y la barcelonesa de Anoia, donde ha generado “una situación crítica” que, previsiblemente, no mejorará hasta la noche y cuya evolución dependerá del viento.

El incendio ha quemado, hasta el momento, más de 1.200 hectáreas forestales y de cultivo, pero su evolución compromete hasta un total de 5.000 si el viento, que soplará de sur, rompe el flanco izquierdo y la cabeza del fuego avanza hacia el norte, en dirección al núcleo de Sant Martí de Tous, según los Bombers de la Generalitat. Continua la lectura de El foc a Catalunya avança sense control i provoca una “situació crítica

Catalunya cada vegada té menys platja

Els experts alerten que la reculada del litoral afecta més d’un 50% de la costa. La mitjana de pèrdua de sorra de tota la costa és de mig metre a l’any, causada pels embassaments, la urbanització i la falta de protecció de les dunes.

https://www.publico.es/actualidad/catalunya-vez-playa.html

Las playas de Catalunya están en regresión. El litoral catalán cada vez cuenta con menos metros para poner la toalla, y no es difícil ver intervenciones en algunos puntos a golpe de excavadora para abocar sedimentos. La desaparición progresiva de este medio natural no solo tendrá un efecto negativo en nuestro goce del mar y el sol, sino también en toda la industria generada entorno el turismo, en los 70 municipios catalanes con fachada marítima, en el paisaje y en la biodiversidad costera. Continua la lectura de Catalunya cada vegada té menys platja

El futur incert de l’aigua a Catalunya

L’emergència climàtica estrenyerà més l’accés a aigua potable a tota la Mediterrània. Aquest fenomen s’agreuja per un model de proveïment que permet l’explotació de grans quantitats d’aigua per part d’empreses privades, així com la falta de protecció dels aqüífers.

https://www.publico.es/sociedad/futuro-incierto-agua-catalunya.html

La emergencia climática estrechará más el acceso a agua potable en todo el Mediterráneo, donde las sequías ya son comunes y el aumento de temperatura será pronunciado. Este fenómeno se sobrepone a un modelo de abastecimiento que permite la explotación de grandes cantidades de agua por parte de empresas privadas, así como la falta de protección de los acuíferos. Si bien en Catalunya todavía no está claro que el agua de lluvia sea menor que otros años, los patrones de las precipitaciones sí que están cambiando rápidamente, provocando modificaciones también en la nieve de las montañas, los ríos, los acuíferos, los embalses y, por último, la disponibilidad del agua de boca. Continua la lectura de El futur incert de l’aigua a Catalunya

Reconstrucció amb documents i testimonis clau què va fallar la nit de l’accident nuclear que va estar a punt de canviar la història de Catalunya

L’Institut Francès de Seguretat Nuclear va fer pública l’any 2000 la llista dels 60 incidents nuclears més importants de la història del segle XX. El primer de tots, l’accident de Txernòbil, el 26 d’abril de 1986, del qual avui es compleixen 35 anys. Però, entre els quatre primers, n’hi figura un de molt més proper però molt menys conegut: l’accident del 19 d’octubre de 1989 a la central nuclear de Vandellòs I, a la comarca del Baix Camp.

https://www.elcritic.cat/mes/expedient-vandellos/297-bars-anatomia-duna-no-catastrofe-89825

Els fets de Vandellòs, només tres anys després de Txernòbil, són la història d’una no-catàstrofe. L’incendi d’una turbina i la inundació posterior van encendre totes les alarmes. Però els esforços de tècnics i de bombers van evitar la fusió del nucli. El cas va arribar a judici més de 10 anys després, però els directius i responsables de la central, explotada pel consorci publicoprivat Hifrensa, van ser absolts. Hifrensa era una societat participada per les matrius de les empreses que acabarien formant el gran oligopoli elèctric espanyol: Endesa i Iberdrola.

Els advocats de l’acusació i el moviment ecologista creuen que no hi va haver un judici just com a conseqüència de les pressions del lobby nuclear. Segons consta en la documentació judicial, la companyia no va aplicar els requeriments del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) sobre mesures i plans de prevenció. Trenta-dos anys després, CRÍTIC ha accedit al sumari del cas i a informació inèdita sobre l’expedient de Vandellòs. Aquest és el primer d’una sèrie de quatre reportatges elaborats al llarg d’un mes i mig d’investigació que reconstrueixen tot el que va envoltar la crisi de seguretat nuclear que va estar a punt de canviar la història de Catalunya.

Les instal·lacions de l’antiga central clausurada de Vandellòs, vistes des de la platja a l’abril del 2021. Foto: Ivan Giménez

29,7 bars i 310 graus

29,7 bars de pressió del gas a l’interior del reactor. Per sobre dels 30,1 bars, haurien començat les fugues de radioactivitat a l’exterior. 310 graus de temperatura d’entrada a les bombes d’aire. El límit per evitar l’emissió de gasos eren els 315. Aquestes dades, provinents dels informes del Consell de Seguretat Nuclear (CSN), mostren fins a quin punt l’incident nuclear de Vandellòs va ser a prop de contaminar tot el seu entorn. Tècnics i bombers hi van treballar tota la nit per evitar que el nucli s’escalfés massa i es fongués. “No hauria estat tan greu com Txernòbil, però sí pitjor que Fukushima”, explica a CRÍTIC l’expert en seguretat nuclear Oriol Parera. “Segurament, l’Hospitalet de l’Infant no seria una zona on es pogués viure”, conclou.

L’empresa propietària de Vandellòs I era Hifrensa, un consorci publicoprivat format per Fecsa i Enher (que acabarien formant Endesa), Hidroelèctrica de Catalunya (posteriorment integrada a Iberdrola) i l’empresa pública francesa Eléctricité de France. La companyia va començar a explotar la central l’any 1972. Hifrensa no hi havia aplicat diferents mesures de seguretat que, des de feia més de tres anys, li exigia el CSN. Entre aquestes, una millor protecció contra incendis. Al llarg de la nit tampoc no es va arribar a activar el Pla d’emergència de la central.

La sentència judicial del cas, a la qual ha tingut accés CRÍTIC, certifica tots aquests fets. Però els responsables van ser absolts perquè els jutges van considerar que aquestes irregularitats no van ser determinants per a l’accident.

Sense dotació de bombers i sense inspector resident

Però com va començar tot? A les 21.39 h d’aquella nit, una peça es desprèn de la turbina número 2 i impacta contra una canonada d’oli. Es declara un incendi a pocs metres del reactor. A les 22 h, hi arriben els primers bombers. Venen de l’altra central nuclear de Vandellòs, ja que a les instal·lacions incendiades no hi havia una dotació de bombers pròpia. Joan Carles Carles, l’inspector del CSN de l’altra central, també va ser cridat: “A Vandellòs I no hi havia inspector resident, ningú del Consell que treballés sobre el terreny controlant que s’hi complissin les mesures de seguretat. Per això em van cridar”, explica Carles 32 anys després d’aquella nit en declaracions a CRÍTIC.

Columna de fum durant l’incendi de Vandellòs I. Foto: Josep Lluís Sellart
Un bomber examinant les conseqüències de l’incendi. Foto: Josep Lluís Sellart

Aquells moments crítics van quedar immortalitzats en les imatges del fotoperiodista d’El País Josep Lluís Sellart, que va ser al lloc dels fets aquella nit, i que il·lustren també aquest reportatge. Les primeres dotacions de bombers intentaven apaivagar les flames. CRÍTIC ha localitzat un dels bombers que van treballar aquella nit en l’extinció de l’incendi: Xavier Llambrich, de l’Ametlla de Mar: “El foc era complicadíssim d’atacar perquè era subterrani. No hi teníem accés, només vèiem el fum”, rememora des de les portes de l’antiga central, avui clausurada.

Joan Carles Carles va arribar a les instal·lacions al cap de pocs minuts: “El panorama que em trobo dins la sala de control és bastant impressionant. Van haver de posar extractors i repartir llet perquè estàvem respirant fum de cables cremats”, explica. Els telèfons de comunicació directa amb el CSN funcionaven intermitentment, els ordinadors es van saturar per excés d’informació i els operadors no rebien informació de diversos indicadors perquè els equips elèctrics estaven fallant.

El bomber Xavier Llambrich, que va treballar per extingir l’incendi, rememora els fets davant de la central 32 anys després. Foto: Ivan Giménez
Joan Carles Carles, inspector del Consell de Seguretat Nuclear que va ser a Vandellòs la nit de l’accident. Foto: Ivan Giménez

“El núcleo se nos va”

Uns quants metres més avall, la preocupació deixaven de ser les flames. El foc havia fos les juntes de la canonada que connectava la central amb el mar, i això va fer que es comencessin a inundar les instal·lacions: “Van sortir dos senyors vestits amb bata blanca, i ens van dir que, si us plau, ens oblidéssim de l’incendi. Deien que ja no tenia gens d’importància, que ens dediquéssim a treure aigua perquè, en paraules literals, ‘el núcleo se nos va”, explica Llambrich. L’aigua era més perillosa que el foc: els sistemes de refrigeració, encarregats de refredar la temperatura del nucli per evitar el desastre, s’estaven inundant i podien quedar inservibles.

Què diuen els informes oficials de tot plegat? La sentència judicial recull que dues de les quatre màquines bufadores responsables de refrigerar el nucli van quedar inoperatives. Diversos testimonis van més enllà: asseguren que en alguns moments només en va funcionar un dels quatre. En els moments més crítics, els tècnics van haver d’entrar repetidament a la sala de turbines, inundada i sense llum elèctrica, per regular manualment els bufadors.

Croquis de la central nuclear de Vandellòs elaborat durant els peritatges del procés judicial. Font: Arxiu Marc Viader

Malgrat tot, la central no va comunicar aquest risc imminent: “En cap moment vam poder parlar amb cap tècnic que no fos el director de la central per saber informació detallada de com estava la situació”, explicava Isabel Mellado, exdirectora tècnica de Seguretat del CSN, en unes jornades de commemoració dels 30 anys de l’accident, “i en cap moment ens va parlar de la presència d’aigua que afectés els equips de seguretat”.

Joan Carles Carles, que era presencialment a la central, tampoc no en va ser informat: “Ningú de la central em va comunicar res sobre la manca de refrigeració del nucli en aquell moment”. Julio Pérez, del sindicat de tècnics del CSN, va recollir testimonis dels treballadors presents aquella nit per a les mateixes jornades commemoratives, i va trobar-hi una explicació: “Mai vam dir la situació tan greu en què ens trobàvem per por de perdre la feina”, explicava una de les seves fonts anònimes.

Les conseqüències de l’incendi, el dia després de l’accident de Vandellòs. Foto: Josep Lluís Sellart
La zona afectada per l’incendi de Vandellòs. Foto: Josep Lluís Sellart

L’empresa no va activar el Pla d’emergència

L’incendi va quedar controlat cap a la una de la matinada, però els treballs per rebaixar la inundació van durar tota la nit. Quan començava a sortir el sol, la refrigeració del nucli ja estava garantida: “Un cop va arribar el relleu, tots els meus companys van llançar-se pel terra dels voltants de la central…; estàvem rebentats. Tots recordàvem Txernòbil, i havíem treballat tota la nit amb la idea que no en sortiríem vius“, narra Xavier Llambrich, bomber de l’Ametlla. L’esgotament va passar a ser indignació quan Llambrich va acabar de treballar: “Arribo a casa i hi veig els meus pares dormint tranquil·lament. No en sabien res; ningú s’havia adonat de res. Acabàvem de passar un infern; jo estava convençut que havien evacuat el poble!”.

El director de la central, Carlos Fernández Palomero, no va activar el Pla d’emergència interior (PEI) de la instal·lació. És a dir, no es va declarar en cap moment la situació d’emergència. El Govern Civil (Delegació del Govern actual) sí que va decretar el nivell 0 del Pla d’emergència nuclear de Tarragona (PENTA), però amb la informació suficient s’hauria passat al nivell 1, segons el relat d’Isabel Mellado. Aquest canvi implica, entre altres mesures, controls d’accés al territori afectat.

Aquesta manca de comunicació va fer que el Govern espanyol imposés una multa de 70 milions de pessetes a l’empresa explotadora de la central, perquè va “dificultar la gestió correcta del Pla d’emergència nuclear”. Hifrensa hi va recórrer, i, malgrat que el Tribunal Suprem va refermar la sanció, finalment el Tribunal Constitucional va acabar anul·lant-la.

Extracte de la sentència que acredita les mancances de la central. Font: Arxiu Marc Viader

La central incomplia les exigències de seguretat

Tanmateix, les irregularitats en seguretat s’acumulaven des d’almenys tres anys abans. El 19 de juny de 1986, el Consell de Seguretat Nuclear havia exigit per carta a Hifrensa que apliqués cinc noves mesures de protecció. Legalment, l’empresa estava obligada a seguir aquestes indicacions per poder operar. No eren peticions casuals: acabava d’haver-hi un accident greu a la central francesa de Saint-Laurent-des-Eaux. Precisament, Saint-Laurent era la central mare de Vandellòs, de la qual s’havien calcat el disseny i la tecnologia. Les cinc modificacions eren, doncs, lliçons apreses d’un accident molt recent en una central molt semblant.

La documentació del judici penal contra els responsables mostra la insistència del Consell sobre la necessitat d’implantar aquestes “accions immediates”: s’hi inclouen cartes al director de la central, al president d’Hifrensa, i fins i tot a les empreses accionistes de la companyia. En el moment de l’accident, encara faltaven tres de les cinc mesures. Per al tècnic Julio Pérez, l’empresa feia “pràctiques dilatòries” per no haver de millorar la seguretat, i el CSN “va permetre” aquesta dilació.

En la sentència, els jutges no van entrar a valorar si existia o no negligència, perquè van considerar que “si la normativa de seguretat s’hagués complert, l’incident igualment hauria ocorregut”. L’informe oficial del CSN sobre l’accident apuntava en direcció contrària: dues d’aquestes mesures sí que haurien estat determinants. Concretament, la protecció contra incendis –l’inici de l’incident va ser un incendi– i l’adaptació del canviador de parada, que és un mètode de refrigeració del nucli per a casos d’emergència. Tanmateix, els directius del CSN van esmenar l’informe del seu propi equip tècnic, i van reforçar l’argumentació dels dirigents d’Hifrensa.

El calaix que cobreix el reactor de Vandellòs I, 32 anys després de l’accident. Foto: Ivan Giménez

Pressions del ‘lobby’ nuclear

El procés judicial per l’accident es va allargar més de 10 anys. Finalment, entre el 19 i el 25 de gener de 2000 el cas va arribar a l’Audiència Provincial de Tarragona. En aquest àmbit destaca el paper de l’advocat de l’acusació popular, Marc Viader. Viader, avui jubilat, creu que les defenses no van jugar net: “Pressionaven perquè ens retiréssim constantment i van intentar, fins i tot, que nosaltres acabéssim pagant les costes del judici”, explica en una conversa amb CRÍTIC.

L’advocat Marc Viader (al centre) amb el llavors dirigent d’ERC al Camp de Tarragona, Ernest Benach. Foto: Arxiu Marc Viader

Viader, de militància ecologista, es va caracteritzar durant tota la seva trajectòria professional pel fet d’afrontar casos vinculats amb la defensa de treballadors en casos d’accidents laborals. Va fer front al judici pel seu compte, sense el suport de cap organització política ni social. L’advocat lamenta que ni les entitats ecologistes més mobilitzades fossin part de l’acusació. Inicialment, l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar, municipi limítrof amb la central, s’havia querellat contra els responsables de la central, però es va retirar després d’un ple municipal en què es van denunciar pressions del lobby nuclear. “La soledat processal segur que va afectar el desenllaç”, explicava Viader. També assenyala la dificultat per obtenir anàlisis tècniques neutrals: “És un món molt endogàmic; costava molt trobar especialistes disposats a parlar contra l’empresa”.

El paper de Viader en el judici no va estar exempt de polèmica. L’any 1998, va ser acusat d’acceptar un suborn de part de Joan Piqué Vidal, advocat defensor dels responsables de la central, perquè retirés del seu escrit d’acusació dos alts directius d’Hifrensa. L’episodi el relata el secretari de Piqué Vidal, Antoni Piñol, en un llibre publicat l’any 1998 i del qual es va fer ressò la revista El Triangle. En aquell moment, Viader va negar els fets i va afirmar que els documents que feia públics Piñol havien estat falsificats. Piqué Vidal, que va ser advocat de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana i un dels lletrats més poderosos i influents dels anys vuitanta i noranta, va ser condemnat pel cas Estivill, una trama d’extorsió a empresaris.

Mobilització antinuclear a Vandellòs. Foto: Arxiu Ecologistes en Acció
Protesta contra Vandellòs a l’Ametlla. Arxiu Ecologistes en Acció

Sigui com vulgui, la sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona va ser exculpatòria. Entre l’absolució penal dels responsables de la central i l’anul·lació de la multa per no activar el Pla d’emergència, l’accident es va saldar sense conseqüències judicials. Tanmateix, mai no es van donar les condicions per tornar a obrir la central. La pressió ecologista es feia notar: sis setmanes després de l’accident, unes 35.000 persones van concentrar-se a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per exigir-ne el tancament. Paral·lelament, el CSN va endurir les seves peticions per permetre’n la reobertura, i l’empresa va determinar que el cost econòmic de complir-les era massa alt.

Des de llavors, l’Empresa Nacional de Residus Radioactius (ENRESA), que és pública, s’encarrega de gestionar tant les instal·lacions com els residus nuclears de Vandellòs I. El desmantellament va per fases i és un procés de dècades. Fins al 2028, el nucli no s’haurà refredat prou per poder completar-lo. L’accident de Vandellòs deixa un balanç paradoxal: zero morts i zero ferits, però també zero responsables i una factura que encara s’està pagant.

[Expedient Vandellòs és una investigació de quatre capítols sobre l’accident nuclear més greu de la història de Catalunya. Segueix la història al llarg de tota la Setmana de l’Energia. Demà, 27 d’abril, capítol 2: “827 milions”.]

Catalunya, a la cua de les renovables

La comunitat no va aconseguir activar ni un sol aerogenerador a 2020 i va aportar menys potència fotovoltaica que Extremadura o Múrcia.

https://cronicaglobal.elespanol.com/business/cataluna-furgon-cola-renovables_443829_102.html

Ni el 0,1%. Cataluña cerró el año pasado con una aportación irrisoria a la capacidad de generación eléctrica a través de fuentes renovables. Según datos recopilados por Jaume Morrón, gerente de Eoliccat, la comunidad solo enchufó 3,73 MW de origen verde a la red eléctrica española. Esta cifra supone el 0,09% de los 4.390,89 MW añadidos a la infraestructura nacional en 2020.

No logró activar ni un solo aerogenerador y apenas sumó 3,255 MW de energía fotovoltaica sobre el terreno (placas ubicadas a nivel del suelo). Si se tiene en cuenta que la producción solar de electricidad produjo 2.713,477 MW en toda España, la cuota catalana se limitó al 1,2% sobre el total generado –a esta cantidad habría que sumar los 49,5 MW de autoconsumo contabilizados–. Muy por detrás de otras autonomías como Extremadura (1.406,352), Aragón (176,202) o Murcia (106,247), que aportaron volúmenes muy superiores a la red.

Comunidad autónoma Potencia (MW)
Extremadura 1.406,352
Andalucía 760,132
Castilla-La Mancha 201,218
Aragón 176,202
Murcia 106,247
Castilla y León 35,735
Baleares 22,229
Cataluña 3,255
Navarra 1,107
TOTAL 2.712,477

Energía fotovoltaica sobre el terreno incorporada a la red española en 2020 / EOLICCAT

Primeros por la cola

Manel Romero, portavoz de UNEF (Unión Española Fotovoltaica) en Cataluña, ha valorado de forma negativa los datos cosechados el ejercicio anterior. “El ritmo de producción de renovables es muy lento si se quiere alcanzar el objetivo de los 600 MW anuales de fotovoltaica“, ha manifestado en referencia a la meta acordada por el Govern y el Parlament en la próxima década. “El año pasado no se conectó ningún parque eólico y seguimos lejos del reto que nos hemos planteado para 2030”, asevera.

Las cifras hablan por sí solas. Mientras España se sitúa en la media comunitaria con un 20% de renovables en su mix energético, la proporción se reduce al 8,5% en el caso catalán. “Si fuesemos un país independiente, seríamos los primeros por la cola en Europa junto a Malta y Luxemburgo”, lamenta.

Balance de la ponencia

No es la primera vez que los promotores de fuentes alternativas de energía reprochan los escasos avances en esta materia. Gran parte de sus críticas se centran en la actividad de la ponencia de energías renovables, el órgano colegiado de la Generalitat que dictamina la viabilidad de los planes presentados por el mundo empresarial. Este ente –que cuenta con representantes de las Consejerías de Empresa, Territorio, Cultura y Agricultura– cumplirá en febrero un año de andadura y está regulado por la ley 16/2019, que abrogó la normativa anterior aprobada durante la etapa del tripartito.

Molinos de energía eólica. / EP

Molinos de energía eólica / EP

Hasta ahora, los criterios restrictivos han torpeado multitud de propuestas del sector privado. “Sobre 120 proyectos de fotovoltaica presentados a la ponencia, una cuarta parte han sido declarados inviables de forma directa. Solo un 18,3% han sido avalados, mientras que el 56,7% se han considerado viables con condiciones”, informa el portavoz de UNEF.

Torpedeo de Agricultura

Condiciones que, para este portavoz, a menudo son “draconianas” y conducen irremediablemente al archivo de los expedientes. Esta actitud refractaria está liderada en gran medida por el Departamento de Agricultura dirigido por Teresa Jordà, que abandera el rechazo de determinados sectores sociales a la transformación energética con motivos conservacionistas o de protección de los cultivos. Morrón incide en otro vector decisorio de la mesa: “A veces parece que preocupa más la propiedad de los proyectos que las razones ambientalistas”.

El experto añade que para alcanzar los 400 MW anuales en eólica se necesitan muchas más iniciativas. “Los resultados de la ponencia han ido mejorando con el tiempo, pero aún estamos por debajo de los proyectos que necesitamos. Además, todavía no se ha tramitado ningún expediente tras recibir un informe favorable por falta de personal”, ha detallado.

Fiebre ‘NIMBY’

De hecho, la actividad del organismo refleja la oleada de escepticismo que ha prendido en la comunidad contra los proyectos renovables. La fiebre NIMBY (siglas en inglés del fenómeno conocido en español como SPANSí Pero Aquí No) ha puesto de acuerdo a alcaldes y agricultores para pedir el boicot a los parques eólicos o solares en los últimos tiempos.

Romero vuelve a recurrir a los guarismos para disipar los miedos en muchos rincones de la Cataluña rural. “El 90% del territorio agrícola ya está protegido y no permite la instalación de fotovoltaica. Si se ocupasen las 5.000 hectáreas previstas para alcanzar los objetivos de sostenibilidad, solo se ocuparía el 0,62% del campo catalán”, informa.

Ventajas de las renovables

“Hay que tener en cuenta –continúa– que la superficie catalana agraria se ha reducido en 76.000 hectáreas entre 1995 y 2016. La fotovoltaica no acaba con el campo, sino que es un modo de preservarlo”, concluye Romero.

Morrón apunta en un sentido similar: “Si se realizan las inversiones adecuadamente, hablamos de una lluvia de recursos sobre el territorio que generarán ocupación y proporcionarán salarios industriales“. El gerente de Eoliccat espera que la mentalidad de la sociedad termine cambiando cuando se vean los beneficios que proporcionan las energías verdes. “Si antes la mina de uranio estaba en Namibia, ahora tendremos que aceptar que estará en el jardín de casa”, remata.

 

Conflictes ambientals oberts a Catalunya

Tot i la declaració oficial d’emergència climàtica, a Catalunya continuen apareixent projectes problemàtics en l’àmbit ambiental. De BCN World a les mines d’Aran i de la regressió de delta de l’Ebre a les urbanitzacions de Begur: aquestes són les denúncies ecologistes més rellevants a Catalunya. Continua la lectura de Conflictes ambientals oberts a Catalunya