Arxiu d'etiquetes: capa d’ozò

El forat de la capa d’ozó s’engrandeix i gairebé es triplica en un any

Durant la segona meitat de setembre el forat de la capa d’ozó arriba a la seva màxima extensió i a la mínima concentració sobre el continent Antàrtic coincidint amb l’arribada de la primavera austral.

La concentració d’ozó estratosfèric s’aproxima a la dels anys més crítics de la dècada dels 90

Les dades d’aquest 2020 han donat un tomb respecte a les de l’any passat. Si bé l’any passat es va reduir tant com per ser el més petit de les darreres tres dècades, amb només 9 milions de km², aquest 2020 s’ha tornar a eixamplar i se situa dins dels 10 anys amb el forat més gran, amb una xifra fins ara de 25 milions de km². El forat de la capa d’ozó d’aquest 2020 gairebé és tres vegades més gran que fa 12 mesos.

Tot i que la mida del forat de la capa d’ozó varia cada any, últimament té un comportament poc regular amb grans alts i baixos d’un any per l’altre, tal com va passar el 2002. Si bé durant la primera dècada del segle XXI semblava que el forat es feia més petit, durant aquesta segona dècada està més estancat.

En canvi, pel que fa a la concentració d’ozó estratosfèricla tendència des del 2012 és a minvar, amb l’excepció de l’any 2019, una reducció de la concentració que s’aproxima als anys més crítics de la dècada dels 90, quan va assolir la concentració més petita i, en conseqüència, una capa protectora del sol molt més feble.

L’ozó és un gas incolor que es troba en diverses parts de l’atmosfera. La seva concentració màxima es dona a l’estratosfera, a uns 30 quilòmetres d’altitud. En aquest nivell de l’atmosfera, és un gas essencial que ajuda a protegir la Terra dels raigs ultraviolats del Sol.

L’anomenat “forat” és una disminució del gruix d’aquesta capa i la unitat de mesura és la Unitat Dobson (DU). Si prenem tot l’ozó d’una columna d’aire, des de terra fins a l’espai, i ho portem a una temperatura de zero graus i a una pressió atmosfèrica normal, de 1.013 hPa, o una atmosfera de pressió, la capa d’ozó només tindria 3 mil·límetres de gruix. Aleshores, la Unitat Dobson és defineix com 0,3 hPa per centímetre donant peu a 300 DU, com a xifra estàndard.

El nom de forat de la capa d’ozó es dona perquè en aquesta època de l’any és quan té la mínima concentració. Les reaccions químiques que impliquen clor i brom fan que l’ozó de la regió polar sud es destrueixi de forma ràpida i severa a finals de l’hivern austral. El forat es calcula a partir d’un mapa de la comuna total d’ozó i es determina l’àrea del forat quan el valor és inferior a 220 DU, xifra de referència perquè no es van trobar valors inferiors en les observacions històriques sobre l’Antàrtida abans de 1979.

https://www.ccma.cat/el-temps/el-forat-de-la-capa-dozo-sengrandeix-i-gairebe-triplica-la-mida-de-fa-un-any/noticia/3049416/

Sorpresa científica per l’aparició d’un gran forat a la capa d’ozó a l’Àrtic

Diversos equips detecten a l’extrem nord la pèrdua de gruix de la capa que protegeix la Terra de les radiacions solars més perjudicials per a la vida. La revista científica Nature, que normalment no pot ser acusada de sensacionalista, inclou en el titular d’aquesta informació les paraules “rar” i “gran” per referir-se a el forat d’ozó a l’àrtic.

https://www.lavanguardia.com/natural/20200402/48271656198/sorpresa-cientifica-por-la-aparicion-de-un-gran-agujero-en-la-capa-de-ozono-en-el-artico.html

Treinta años observando de cerca la evolución de la capa de ozono en el polo Sur (Antártida) y ahora que todos los datos parecen favorables surge un agujero en el polo Norte (Ártico)…

Las causas no son las mismas -los gases CFC no parecen ser culpables del agujero en el norte- pero sin duda se trata de malas noticias.

Diversos servicios meteorológicos y equipos de investigación que trabajan en el Ártico, incluidos los equipos a bordo del buque científico alemán Polarstern, han observado con sorpresa durante las últimas semanas una importante disminución, de hasta el 30%, del grosor de la capa de ozono en las capas altas de la atmósfera en la región ártica.

 En una crónica publicad el 27 de marzo en la página en internet de la revista Nature , Alexandra Witze indicaba, mencionando a diversos expertos, que el gran agujero en la capa de ozono detectado ahora es “probablemente” el más grande conocido hasta la fecha en el Ártico”. La revista científica Nature, que normalmente no puede ser acusada de sensacionalista, incluye en el titular de esta información las palabras “raro” y “grande” para referirse al agujero de ozono en el ártico.
El RV Polarstern, en esta imagen en la base de  Bremerhaven, en Alemania, está siendo utilizado tpor diversos equipos que estudian el clima y la meteorología en el Ártico

El RV Polarstern, en esta imagen en la base de Bremerhaven, en Alemania, está siendo utilizado tpor diversos equipos que estudian el clima y la meteorología en el Ártico (Fabian Bimmer / Reuters)

El servicio de aplicaciones de seguimiento de datos atmosféricos (AC SAF) de la Organización Europea para la Explotación de Satélites Meteorológicos (Eumesat, por las siglas en inglés) confirmó el pasado 30 de marzo a través de un mensaje en Twitter la detección de un nivel mínimo histórico en la capa de ozono den el Ártico.

El AC SAF indica que esta situación se produce, por lo que se conoce hasta el momento, como consecuencia de las condiciones meteorológicas en la estratosfera (entre los 10 y los 50 km de altitud aproximadamente); con temperaturas de unos 80 ºC bajo cero.

AC SAF@Atmospheric_SAF

minimum 2020 in Arctic. Special met. conditions has led to stratospheric temperatures below -80°C. Thus, due to sunlight and chemistry, very low ozone values are observed. Normally the stratosphere over the Arctic is too warm and the too unstable.

Video insertado

Ver los otros Tweets de AC SAF

Los primeros datos sobre la pérdida de grosos o agujero en la capa de ozono en el Ártico fueron difundidos por el mismo servicio AC SAF de Eumesat a mediados de marzo. Una de las sorpresas de esta situación es que el fenómeno, que se ha producido a menor escala en ocasiones anteriores, parece tener ahora dimensiones mayores de las esperadas y mayor duración temporal.

AC SAF@Atmospheric_SAF

Dramatic loss (30%) over North Pole seen from space by . Exceptional meteorological conditions led to a mini “ozone hole” in March 2020. The images are averages over 1-16 March for 2009-2020.

Ver imagen en Twitter
39 personas están hablando de esto

Entre las posibles explicaciones a la aparición del agujero en la capa de ozono en el Ártico, la articulista de Nature señala que “este año, poderosos vientos del oeste fluyeron alrededor del polo Norte y atraparon aire frío dentro de un ‘vórtice polar’”.

“Había más aire frío sobre el Ártico que en cualquier invierno registrado desde 1979”, ha explicado Markus Rex, científico atmosférico del Instituto Alfred Wegener en Potsdam, Alemania.

Las bajas temperaturas formaron las nubes a gran altitud y comenzaron las reacciones químicas que están facilitando la destrucción del ozono, indica este experto.

Fenómeno sin precedentes

”Desde mi punto de vista, esta es la primera vez que puedes hablar sobre un verdadero agujero de ozono en el Ártico”, ha explicado a Nature el profesor Martin Dameris, un científico atmosférico que trabaja en el Centro Aeroespacial Alemán Oberpfaffenhofen.

Los instrumentos del los satélites de observación meteorológica Metop, en órbita polar, han detectado que por el momento el agujero es relativamente pequeño, aunque en zonas como la vertical del polo Norte, el grosor de esta capa que protege la Tierra de radiaciones solares perjudiciales para la vida como las ultravioletas es ahora un 30% menor que en condiciones normales.

Más información en ‘La Vanguardia’

El agujero en la capa de ozono podría ser este año el más pequeño de los últimos 30.

La capa de ozono estará recuperada en 2060 si se mantienen las acciones de protección.

El agujero de ozono en la región antártica se redujo a mí­nimos en 2019

El agujero de ozono en la región antártica se redujo a mí­nimos en 2019 (EP)

Hasta ahora, cuando nos referíamos al agujero en la capa de ozono siempre nos referíamos a la disminución de este gas (ozono) en la estratosfera en el hemisferio sur (Antártida y proximidades). Además, referido a este agujero, siempre se analizaban las emisiones de gases que como los CFC tienen capacidad de destruir el ozono estratosférico a largo plazo. Ahora, además de seguir este problema, también parece necesario poner la vista al norte.

Afortunadamente, la evolución en el sur parecen más positivas porque los datos analizados en los últimos años indican que la capa de ozono en esta región podría quedar totalmente reconstituida en 2060 si siguen aplicándose las medidas de protección acordadas en el marco del Protocolo de Montreal .

Así lo apuntó por ejemplo en 2018 un estudio del Panel de Evaluación Científica presentado en la reunión que celebran en Quito (Ecuador) por los representantes de este acuerdo internacional firmado en 1987 para coordinar la lucha contra el conocido como ‘agujero de la capa de ozono’.

El forat d’ozó es redueix: és el més petit de les tres últimes dècades

Aquests gas s’ha anat recuperant progressivament des que el 1987 va entrar en vigor el Protocol de Mont-real

El forat a la capa d’ozó, el gas que ens protegeix de la radiació ultraviolada del Sol, pot ser el més petit de les darreres tres dècades. Així ho assenyala el Servei Copernicus de Monitoratge de l’Atmosfera (CAMS), del programa d’observació de la Terra de la Unió Europea.

El “forat” a la capa d’ozó —en realitat, una disminució del gruix d’aquesta capa— es comença a formar cada any a l’agost i assoleix el màxim a l’octubre. Aquest any, però, els investigadors han trobat un comportament inusual. El vòrtex polar –un remolí d’aire fred a l’estratosfera, que crea les condicions per a la destrucció d’ozó i la formació del forat damunt l’Antàrtida– s’ha desplaçat del seu lloc habitual i s’ha afeblit.

A l’alta estratosfera –a uns 50 quilòmetres de la superfície de la Terra–, les temperatures han estat molt més elevades del que és habitual i això ha alterat el comportament usual del vòrtex.

Quan s’acaba l’hivern antàrtic –quan a l’hemisferi nord s’acaba l’estiu–, les substàncies químiques que destrueixen l’ozó comencen a actuar. En aquest cas, la barreja d’aire fred i aire molt calent, i això ha disminuït l’activitat d’aquestes substàncies.

Tot i que l’abast del forat d’ozó varia d’any en any, aquesta vegada el seu comportament ha estat ben inusual, com explica Antje Inness, investigadora del CAMS:

“Veiem moltes variacions cada any. Per exemple, el 2017 era força petit, el 2018 era més profund i es va mantenir més temps. Però aquest any l’activitat és molt inusual. L’última vegada que va passar una cosa anormal va ser el 2002, quan el forat es va trencar en dues parts.”

Aquesta vegada, a part de ser més petit, també està desplaçat respecte al pol sud. Té una superfície d’uns 5 milions de quilòmetres quadrats, la quarta part que el 2018 i la meitat que el 2017.

Inness va mostrar la comparació amb el 2018 en el seu compte de Twitter:

Antje Inness@AntjeInness

The latest ozone analysis from @CopernicusECMWF Service @ECMWF shows a much smaller on than in 2018. This is the result of a sudden stratospheric warming that is happening in the SH. More ozone info on http://atmosphere.copernicus.eu/monitoring-ozone-layer 

Mostra la imatge al Twitter

El CAMS preveu que, en les properes setmanes, el forat creixerà una mica o s’estabilitzarà, però no tindrà grans variacions.

Un gas amb dues cares

L’ozó, de fórmula química O3, és un gas format per tres àtoms d’oxigen –l’oxigen present a l’atmosfera està format per dos àtoms i té la fórmula O2–. A l’estratosfera, entre 15 i 50 quilòmetres damunt la superfície, l’ozó es genera i es destrueix de manera natural, però als anys 70 es va descobrir que els CFC –clorofluorocarburs– utilitzats en esprais i com a refrigerants arribaven a aquella alçada i destruïen l’ozó de manera accelerada. Aquests compostos es mantenen actius a l’atmosfera durant molts anys.

El 1987 va entrar en vigor el Protocol de Mont-real, que prohibia la producció i l’ús de la majoria d’aquestes substàncies. Fruit d’això, la capa d’ozó s’ha anat recuperant. Tot i això, no es preveu que arribi als nivells anteriors als anys 80 fins al 2060.

Malgrat la prohibició, alguns països n’han seguit produint o utilitzant. És el cas de la Xina, que obté CFC-11 per a aïllants de cases i edificis.

El forat d’ozó té una relació indirecta amb l’escalfament global. S’ha vist que afecta el clima a l’hemisferi sud, perquè la destrucció del gas refreda l’estratosfera damunt aquesta part del planeta. I això té influència en la circulació de l’aire i en el règim de pluges.

A nivell troposfèric, en canvi, l’ozó és un gas tòxic. Es genera per acció de la radiació solar sobre òxids de nitrogen i compostos orgànics volàtils.

Continua la lectura de El forat d’ozó es redueix: és el més petit de les tres últimes dècades

L’ozó troposfèric, perjudicial per a la salut, supera el nivell d’alerta a Catalunya. és la primera vegada que succeeix en tretze anys.

L’ozó troposfèric pot trobar-se en concentracions superiors a les habituals a l’atmosfera i, en aquest cas, pot ser considerat un contaminant atmosfèric.

L’ozó és un contaminant secundari, és a dir, no emès directament a l’atmosfera per una font, sinó format a partir de reaccions fotoquímiques (activades per la llum solar) entre contaminants primaris. Concretament, es forma ozó quan coexisteixen els òxids de nitrogen (NOx), els compostos orgànics volàtils (COV) i una radiació solar intensa al llarg d’un període de temps prou llarg (un mínim de diverses hores). Així, l’època típica dels màxims d’ozó coincideix amb la primavera i l’estiu. Els principals precursors de l’ozó (NOx i COV) s’emeten de manera natural o com a conseqüència de les activitats humanes.

L’ozó troposfèric d’origen natural es forma a partir dels òxids de nitrogen (NOx) presents de manera natural a l’atmosfera i dels compostos orgànics volàtils (COV) biogènics, però també per intrusions d’ozó estratosfèric o per descàrregues elèctriques d’una tempesta.

Cal no confondre amb l’ozò estratosfèric . La seva concentració és màxima a uns 20 km d’altura, dins de l’estratosfera. És l’anomenada capa d’ozó, que protegeix els éssers vius de les radiacions ultraviolades (raigs UV) procedents del sol i, per tant, és beneficiosa per a nosaltres. Continua la lectura de L’ozó troposfèric, perjudicial per a la salut, supera el nivell d’alerta a Catalunya. és la primera vegada que succeeix en tretze anys.

Identifiquen al principal emissor d’un gas prohibit que destrueix la capa d’ozó

Una investigació internacional localitza l’origen de les emissions il·legals. Tot i que la producció de CFC-11 està prohibida des del 2010 pel Protocol de Mont-real -el acord internacional per protegir la capa d’ozó-, al maig de 2018 va transcendir que les emissions d’aquest gas s’han reprès des del 2012. Els primers indicis , basats en mesuraments realitzades des Hawaii, suggerien que la font més probable de les emissions es trobava a l’est d’Àsia, tot i que no permetien precisar on exactament. Els científics han conclòs que l’increment de triclorofluorometà (CFC-11) es produeix en les àrees industrials xineses de Shandong i Hebei.

https://actualidad.rt.com/actualidad/315632-identificar-china-principal-emisor-gas-destructor-capa-ozono

De acuerdo a un nuevo estudio publicado en la revista Nature, los científicos identificaron dos provincias en el este de China como los máximos emisores mundiales de un producto químico prohibido en todo el planeta que afecta seriamente la capa de ozono.

El informe llega un año después de que se diera a conocer el aumento de los niveles de triclorofluorometano (CFC-11) desde el 2012, a pesar de que el producto fue vetado globalmente bajo el Protocolo de Montreal y sus emisiones deberían haber cesado por completo ya en 2010. El CFC-11 se utiliza principalmente en el aislamiento de edificios y refrigeradores. Continua la lectura de Identifiquen al principal emissor d’un gas prohibit que destrueix la capa d’ozó