Arxiu d'etiquetes: camp magnètic

Sorpresa científica pel ràpid desplaçament del nord magnètic

El nostre camp magnètic existeix a causa d’un oceà de ferro líquid sobreescalfat i en remolí que constitueix el nucli extern. Com un conductor giratori en una dinamo de bicicleta, aquest ferro en moviment crea corrents elèctrics, que a la vegada generen el nostre camp magnètic en constant canvi.

El punt cap a on assenyalen les brúixoles es mou en direcció a Sibèria entre 50 i 60 quilòmetres al any. L’ alteració natural obliga a ajustar els sistemes de geolocalització, navegació, mapes Google i sistemes de ‘smartphones’.

Els científics creuen que aquesta carrera està sent causada per la formació de bombolles magnètiques molt per sota de la superfície terrestre.

https://www.lavanguardia.com/natural/20190515/462258136838/sorpresa-cientificos-desplazamiento-polo-norte-magnetico.html

Un artículo publicado en la revista científica Nature lo advertía el pasado mes de enero (ver en La Vanguardia ) y ahora lo reitera un informe publicado por la Agencia Espacial Europea (ESA)… Y es que buena parte de la comunidad científica internacional está realmente sorprendida por el rápido desplazamiento observado en los últimos años en el norte magnético de nuestro planeta.

El punto al que señalan las brújulas (las tradicionales, accionadas por un simple imán) se está moviendo -en dirección a Siberia- a un ritmo de entre 50 y 60 kilómetros por año y todo parece indicar que seguirá este camino en las próximas décadas debido a las condiciones geológicas profundas de nuestro planeta.

Lejos de ser una simple curiosidad geológica, el desplazamiento del norte magnético afecta a muchos equipos y actividades humanas, desde la orientación en navegación marina hasta varias de las utilidades de nuestros smartphones y otros dispositivos informáticos que utilizan la geolocalización. Continua la lectura de Sorpresa científica pel ràpid desplaçament del nord magnètic

El camp magnètic de la Terra va estar a punt de desaparèixer fa 565 milions d’anys

El camp magnètic de la Terra va arribar al seu punt més baix d’intensitat, i va estar a punt de col·lapsar. Va succeir fa aproximadament 590 milions d’anys, i va poder haver impedit que el nostre fos un planeta habitable, tal com ha descobert un estudi realitzat per un equip de la Universitat de Rochester.

L’origen del camp magnètic terrestre està en el més profund de l’interior del nucli del nostre planeta. Està format per ferro sòlid envoltat de metall líquid el qual, d’acord el planeta trencada, crea corrents elèctrics que donen lloc a aquest camp magnètic.

Sense ell, el planeta no tindria protecció contra el vent solar, que acabaria deixant la superfície del nostre planeta d’una manera similar a com és actualment la de Mart.

I, ara, els investigadors de Rochester, analitzant roques que contenen informació sobre aquest camp magnètic, han descobert que aquest va aconseguir el seu punt més baix d’intensitat fa gairebé 600 milions d’anys, arribant a ser deu vegades més feble del que ho és actualment .

Les possibilitats d’habitabilitat del nostre planeta haurien quedat sentenciades en aquest instant, si no hagués estat perquè la part més interna del nucli de la Terra va començar a solidificar-se, proporcionant una nova font d’energia que va revifar el camp magnètic terrestre.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20190129/4685114508/campo-magnetico-nucleo-tierra-desaparecer.html

El campo magnético, el escudo que protege a la Tierra del viento solar y que permite que tenga una atmósfera y sea el mundo rebosante de vida que conocemos, estuvo al borde del colapso hace 565 millones de años, según concluye una investigación liderada desde la Universidad de Rochester (EE.UU.) y publicada ayer en la revista Nature Geoscience .

Las corrientes que se producen en el núcleo terrestre, hecho de metales como el hierro y el níquel, son las que generan el campo magnético de la Tierra. El núcleo está dividido en dos partes: una más interna, sólida, y otra más externa, líquida, que interaccionan entre ellas. Continua la lectura de El camp magnètic de la Terra va estar a punt de desaparèixer fa 565 milions d’anys

Observat el camp magnètic d’una galàxia a 5.000 milions d’anys llum

Quan expliquem a segon de batxillerat que és el camp magnètic, un dels temes principals, sempre hi ha alguna cosa a dir molt important: Ningú sap d’on ve el magnetisme còsmic o com es genera. Aquest article pretén avançar en l’anàlisi d’aquest fet. Els experts creuen que és una evidència que els camps magnètics galàctics es formen aviat en la vida d’una galàxia i romanen relativament estables

http://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20170830/43917712573/campo-magnetico-galaxia.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

Un equipo de astrónomos ha observado el campo magnético de una galaxia situada a 5.000 millones de años luz de la Tierra, lo que ayudará a entender cómo se forma y evoluciona el magnetismo en el universo, según un estudio que ha publicado Nature Astronomy . Esta es la galaxia más lejana en la que se ha podido observar un campo magnético y es “similar en fuerza y configuración al de la Vía Láctea”, aunque aquella galaxia es 5.000 millones de años más joven que la nuestra, indica un comunicado del Instituto Dunlap para astronomía y astrofísica. Continua la lectura de Observat el camp magnètic d’una galàxia a 5.000 milions d’anys llum

Petjades d’oxigen terrestre a la Lluna

Un grup de científics japonesos ha detectat que el vent solar de partícules energètiques arriba a la superfície lunar de manera contínua. L’anàlisi assenyala que el vent solar de partícules energètiques arriba a la superfície de la Lluna de manera contínua, amb excepció de cinc dies en cada òrbita lunar, quan el camp magnètic de la Terra se situa entre el Sol i la Lluna i desvia aquestes partícules.Durant aquests dies, indiquen els experts de la Universitat japonesa d’Osaka, els ions (àtoms que tenen una càrrega elèctrica) d’oxigen arriben a la Lluna. L’estudi s’ha publicat aquesta setmana a la revista Nature Astronomy.

A causa de que l’oxigen de la Terra és generat per la biosfera, aquest resultat suggereix que la Lluna ha estat contínuament «contaminada» per substàncies generadores de vida durant bona part de la seva història, afegeixen els científics. Això vol dir, també, que l’antiga atmosfera de la Terra pot estar preservada a terra lunar. Continua la lectura de Petjades d’oxigen terrestre a la Lluna

L’orientació dels ocells en la migració. De quin color és un camp magnètic ?

L’origen del magnetisme es remunta a l’època dels filòsofs grecs, a una ciutat anomenada antigament Magnèsia (Grècia). Hi abundava una mineral negre capaç d’atraure objectes metàl·lics i de transmetre’ls aquesta propietat. Aquest mineral actualment es coneix amb el nom de magnetita (Fe3O4).

Un imant consta de dos pols, el nord i el sud, on es troba la màxima força d’atracció.L’any 1600, William Gilbert va estudiar la regió pròxima a un imant utilitzant una petita brúixola. D’aquesta manera va descobrir que els imants creen un camp magnètic al seu voltant.

La Terra actua com un gran imant. El camp magnètic terrestre és el que fa que les brúixoles, actualment, apuntin en la direcció nord; des d’aquest punt de vista, la Terra es comporta com un imant gegantí, i té pols magnètics, els quals no coincideixen exactament amb els pols geogràfics. El camp magnètic terrestre es va originar amb els moviments de metalls líquids en el nucli del planeta. Al seu torn, provoca efectes electromagnètics en la magnetosfera i ens protegeix del vent solar. A més, també permet fenòmens molt diversos, com la posició de les roques en les dorsals oceàniques, i l’orientació d’alguns animals i de les persones mitjançant brúixoles.

Segons el bloc de El blog ornitològic d’Abel Julien al que fa referència el següent article, els ocells són capaços de veure el camp magnètic terrestre…..” S’acaba demostrant que les ocells, d’alguna manera, “veuen” el camp magnètic; no el perceben com per art de màgia, no el senten, senzillament, el veuen…”

De quin color és un camp magnètic?

Sí, ho has llegit bé: de quin color és un camp magnètic? Aquesta pregunta no té el més mínim sentit si la fem a un humà però, en canvi, si la poguéssim fer a un ocell obtindríem una resposta clara.
Des de la dècada dels 1970s se sap que els ocells s’orienten per diferents claus de l’ambient en les seves migracions; principalment són la posició dels estels, la trajectòria del sol, la llum polaritzada i el camp magnètic, a més de les olors i altres. Les diferents espècies d’ocells tenen preferència per una clau o altra. La majoria de migrants nocturns prefereixen les estrelles i la llum polaritzada en el moment de la posta de sol i la majoria de migrants diürns tenen predilecció per la posició del sol. Sona bastant obvi. De tota manera, la majoria d’espècies també poden “sentir” el camp magnètic terrestre i utilitzar-lo com una clau d’orientació.
En primer lloc cal dir que el camp magnètic a la Terra presenta una gradació en direcció i intensitat entre els pols i l’equador pel fet que la terra no és completament rodona sinó que està una mica aplanada als pols. Així, si mesurem el camp magnètic a Marraqueix, per exemple, veurem que és diferent del de Palau-solità i Plegamans (el meu poble…), el de París o el de Helsinki, en una gradació més o menys constant.
Les dues figures d’aquí dalt ho representen i no m’entretinc a explicar-ho per no estendre’m excessivament. Doncs bé, a finals dels 1960s i durant els 1970s tota una colla d’investigadors alemanys estaven investigant els mecanismes d’orientació dels ocells i van poder demostrar que els ocells poden percebre aquest camp magnètic. Wolfgang Wiltschko i col·laboradors van agafar pitrojos de poblacions migradores centreeuropees i els van col·locar en gàbies a la tardor. Els ocells migradors quan tenen necessitat de migrar entren en un estat d’intranquil·litat migratòria que demostren fen saltets incontroladament en la direcció que els demana el cos, és a dir, en la direcció cap a on anirien si estiguessin al camp.
L’experiment estava fet a Frankfurt amb una població local que migra cap al sud-oest i, efectivament, en condicions normals sense manipular els pitrojos mostraven la seva intranquil·litat migratòria fent saltironets en direcció sud-oest, com mostra aquest gràfic del treball de Wiltschko:
Perfecte. Llavors van manipular les condicions amb un generador de camp magnètic que desplaçava el nord magnètic cap al sud-est, és a dir, just al contrari d’on està en les condicions normals i què va passar? Oooops… els pitrojos van començar a fer els saltironets just en direcció contrària a la real:
A tot això van seguir dotzenes d’experiments de manipulació en els que es feia anar els ocells d’un costat a l’altre a voluntat, que demostraven sense cap mena de dubte que aquesta espècie i altres utilitzen el camp magnètic terrestre per orientar-se. Fantàstic! Meravellós! Demostrat! Però com sempre que en ciència obtenim una resposta, ens apareixen multitud de preguntes, i en aquest cas la pregunta és òbvia: com ho fan? on tenen el sentit? com ho perceben? A més, podem entendre coses relacionades amb sentits que nosaltres tinguem, com la vista i la oïda però un sentit que no tenim. Mhhh… “sentir” el camp magnètic terrestre?
Llarguíssims experiments van demostrar que el sentit estava en el cap ja que es va veure que els ocells feien “head scans” quan intentaven percebre el camp magnètic, movent el cap lateralment com si el volguessin “notar” amb el cap. Si els col·locaven en condicions de camp magnètic zero (per tant, no percebien magnetisme), triplicaven el nombre de moviments orientatius del cap, ja que estaven completament desorientats. No està malament, alguna cosa més sabem.
Més endavant, crec que cap a la dècada dels 1990s, es va descobrir que els ocells tenien uns cristalls de magnetita cap a la base del bec i al voltant de l’ull. Es van fer nombrosos experiments però no s’obtenien resultats concrets. A més, és obvi que estigui on estigui el receptor del camp magnètic haurà d’estar connectat a neurones que enviïn la informació al cervell, que és el qui haurà de processar-la per entendre-la i actuar en conseqüència (això no vol dir “pensar”, el procés és instintiu però ha d’estar controlat pel cervell). Sembla que els cristalls de magnetita no estaven connectats a neurones, així que… malament.
Més endavant, eureka!, es va descobrir una cosa molt important: el sentit del magnetisme era depenent de la llum! És a dir, els ocells només perceben el magnetisme si hi ha llum. En la completa foscor no s’orienten, sigui quina sigui la direcció del camp magnètic.
A partir d’aquí es van començar a fer experiments: segons la longitud d’ona de la llum (color, per nosaltres) s’orienten o no. Entre la llum de longitud d’ona entre 373 nm i 565 nm (verd) són capaços d’orientar-se però a partir d’aquí ja no ho fan. És a dir, col·loquem els ocells en un entorn dominat per llum groga o vermella (per sobre de 565 nm) i ja no saben on són. Interessantíssim!
Molt bé. Continuem raonant. Si la llum els afecta decisivament, una hipòtesi molt raonable és que el sensor del camp magnètic estigui als ulls. I, efectivament, amb experiments de manipulació es demostra (tapant-los els ulls, etc.) que és aquí on hi ha els receptors i amb inspeccions anatòmiques es constata que tenen unes molècules anomenades criptocromes a la retina que estan connectades a neurones. S’acaba demostrant que les ocells, d’alguna manera, “veuen” el camp magnètic; no el perceben com per art de màgia, no el senten, senzillament, el veuen…
Amb més experiments, que ja no detallo per no complicar-ho massa, es comprova el següent:
  • El ocells perceben el camp magnètic veient un color, si miren cap al nord en veuen un i si miren cap al sud en veuen un altre.
  • La visió és tridimensional i proporciona informació sobre l’eix d’inclinació i la intensitat del camp.
  • Les neurones estan connectades a una regió del cervell anomenada cluster N, una zona activa principalment de nit de la part frontal del cervell que processa informació lumínica (diferent de l’occipital, que és on va la visió normal, les imatges)
  • La orientació pel camp magnètic està lateralitzada en el cervell, és a dir, només es processa en un hemisferi que fins ara s’ha vist que és l’esquer
  • L’ull dret és el que està connectat a l’hemisferi esquer i, per tant, la visió del camp magnètic només està present en l’ull dret.
Toma ya! Els ocells veuen el camp magnètic terrestre amb l’ull dret!
Per tant, ara que hem vist que perceben el camp magnètic amb un sentit que nosaltres també tenim, ens podem imaginar què fa un ocell en una nit de tardor en la que el seu instint li diu que s’ha de posar en marxa:
Mira l’horitzó a la posta de sol o quan entra la nit, en penombra; veu una gradació de colors que se sobreposen a la seva visió normal de la imatge en la gamma de verd, blau i magenta; en la seva visió tridimensional, veu aquests colors diferents segons a la distància que estiguin; sap interpretar aquesta informació i veu on està l’eix nord-sud; i aixeca el vol i se’n va, decidit, cap a la direcció exacta i precisa que li diu el seu instint.
Veieu com té sentit preguntar-li a un ocell de quin color és un camp magnètic?
Bon birding!

 

Un equip valencià guanya un apartat del concurs de disseny del tren supersònic Hyperloop

El tren supersònic Hyperloop, un ambiciós projecte de l’emprenedor Elon Musk  pretén transportar persones a una velocitat de 1.200 km/h a través de levitació magnètica.

El grup de 5 estudiants obté el primer premi en les categories de disseny general i propulsió, les dues en què s’havia presentat

“Hem dissenyat una nova configuració de levitació que maximitza l’eficiència energètica al mateix temps que millora la capacitat d’adaptar-se sense perdre qualitat”, explica un d’ells, segons una nota de premsa publicada al web de la Universitat Politècnica de València.

La levitació magnètica, també coneguda pel seu acrònim anglès Maglev, és un mètode pel qual un objecte és mantingut a flotació per acció únicament d’un camp magnètic

Un cas particular molt interessant el constitueixen els superconductors, materials que a temperatures prou baixes, tenen un comportament diamagnètic perfecte. Aquests materials “expulsen” les línies de camp magnètic del seu interior i d’aquesta manera leviten sobre els imants externs. Aquesta és la base d’una de les tecnologies de disseny d’un Maglev.

Continua la lectura de Un equip valencià guanya un apartat del concurs de disseny del tren supersònic Hyperloop

El canvi climàtic està frenant la rotació de la Terra. Què passaria si la Terra deixés de rotar?

De tots és sabut que el canvi climàtic afecta de molt diverses formes a la Terra, una de les més preocupants és augment del nivell del mar, que segons ha pronosticat la NASA en els propers segles podria augmentar un metre, però això no és tot. El que no és tan conegut és que des de fa ja temps molts geòlegs relacionen l’augment mitjà del nivell del mar durant el segle XX amb la desacceleració de la rotació de la Terra.

http://www.concienciaeco.com/2016/01/09/cambio-climatico-frenando-rotacion-de-la-tierra/

La desaceleración de la rotación de la Tierra no es nada nuevo, desde hace millones de años el núcleo de la Tierra se ha estado acelerando, y que la corteza del manto (donde vivimos) se está ralentizando, lo que es preocupante es que este proceso geológico se haya alterado desde el aumento de las emisiones de gases de efecto invernadero que comenzaron con la Revolución Industrial e invirtieron a mediados del siglo XIX un proceso de enfriamiento de los océanos que duraba casi dos mil años.

EL DESHIELO POLAR AFECTA A LA ROTACIÓN DE LA TIERRA

Un nuevo estudio publicado en la revista científica Science Advances muestra la relación directa entre el derretimiento de los glaciares, el aumento del nivel del mar y la desaceleración de la Tierra. Resulta que, el aumento del deshielo de los glaciares del planeta, hace que inmensas masa de agua liquida se muevan por los océanos frenando la velocidad de rotación de la Tierra.

Mathieu Dumberry, uno de los autores del estudio y profesor de la Universidad de Alberta, muestra que el agua que se deriva del deshielo de los glaciares y que se aleja de los polos, debido al Calentamiento Global, actúa como los brazos extendidos de un patinador de hielo, haciendo que cada rotación sea mucho más lenta, y cada día más. Exactamente se retrasa 1,7 milisegundos, este dato que para nosotros puede parecer insignificante, si lo pensamos en dimensiones planetarias, puede tener efectos muy graves en el planeta para las generaciones venideras. Los autores esperan que sus estudios animen a otros científicos a continuar la investigación sobre estos hallazgos y desarrollar intervenciones útiles para las regiones costeras frente a la devastación por la crecida de las aguas del planeta.

Què passaria si la Terra deixés de rotar?


Font:http://www.lavanguardia.com/vida/20151004/54437870634/que-sucederia-si-la-tierra-dejara-de-rotar.html

El movimiento de rotación de la Tierra se está desacelerando. A un ritmo imperceptible, pero que hizo que el pasado 30 de junio fuera un segundo más largo. Con este apaño, consensuado por la comunidad internacional de científicos, se evitaba que los aparatos que utilizamos en nuestro día a día en la Tierra perdieran el ritmo de los antojos astronómicos.

Frente a esta realidad científica, el portal Tech Insider, ha planteado en un divertido vídeo cuáles podrían ser las consecuencias sobre nuestro planeta si un día sufriera un súbito parón y dejara de rotar. De momento no hay que sufrir ante este surrealista escenario, ya que la Tierra continuará girando sobre su eje unos cuantos millones de años más.

En primer lugar, dado que la Tierra gira en su ecuador a una velocidad de unos 1.600 kilómetros hora, si se frenara de golpe todo lo que no estuviera bien sujeto a la superficie saldría volando hacia el este a esta velocidad. Este movimiento incluiría a la atmósfera, de modo que se crearían vientos de una fuerza como los de un estallido nuclear. Paralelamente, se producirían tsunamis gigantes capaces de adentrarse hasta 30 kilómetros tierra adentro en menos de un minuto.

A partir del momento en que la Tierra dejara de rotar sobre sí mismo, los días pasarían a durar 365 días actuales. En consecuencia, el día duraría seis calurosos meses y la noche seis fríos meses. El sol amanecería en el oeste y se pondría en el este una sola vez al año.

El movimiento rotatorio de nuestro planeta provoca también la fuerza centrífuga que hace que la Tierra no sea redonda sino ovalada. Al desaparecer esta fuerza, el planeta iría recuperando paulatinamente su redondez, provocando que los océanos se desplazaran hacia los polos a causa de la fuerza gravitacional. Según el divertimento de Tech Insider, esto generaría un único y gran continente que rodearía la Tierra y tendría dos oceános a cada lado.

Por último, los campos magnéticos desaparecerían y la superficie del planeta quedaría expuesta a los rayos cósmicos.

Ante este escenario, las posibilidades de vida humana serían nulas. Sin embargo, tal y como cuentan en Naukas, de momento no hay de qué preocuparse: todavía tenemos muchas vueltas que dar.

La NASA descobreix com Mart va perdre la seva atmosfera

Mart està de moda, això és inqüestionable. Apropar el món de l’univers a vida quotidiana, fa que les persones investiguin i es preocupin per tot allò que els envolta. Les notícies se succeeixen molt ràpid, i la informació flueix en mil·lèsimes de segon, aquesta és la part positiva de la tecnologia.

 D’altra banda s’ha produït la recent estrena de la pel·lícula Mart .

Mart (The Martian) és més ciència que ficció, és una entretingudíssima història de supervivència, d’aquestes que a Hollywood li encanten.  En aquest context qualsevol notícia relacionada amb Mart causa expectació. La missió MAVEN identifica el procés clau que va provocar que el clima marcià passés de ser similar al de la Terra al d’un desert fred i àrid. El camp magnètic que té la Terra la protegeix. Mart no té aquest camp i està exposat als vents solars que li fan perdre la seva atmosfera

Font:http://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica- Continua la lectura de La NASA descobreix com Mart va perdre la seva atmosfera

Endevina quant va trigar a formar-se el nucli intern de la terra…

El nucli intern és la capa més profunda de la Terra. És una bola de ferro sòlid una mica més gran que Plutó que està envoltat per un nucli extern líquid. El camp magnètic de la Terra es genera pel moviment de l’aliatge de ferro líquid en el nucli extern, a aproximadament 3.000 quilòmetres de profunditat de l’escorça terrestre. Aquests moviments es produeixen perquè el nucli està perdent calor cap a la capa sòlida superposada que s’estén fins a l’escorça en què vivim produint un fenomen de convecció. El que fa el planeta, per tant, és exercir com un iman molt gran que té pols magnètics, els quals, en aquest moment, no coincideixen amb els pols geogràfics… Continua la lectura de Endevina quant va trigar a formar-se el nucli intern de la terra…

Espectaculars aurores boreals després d’una gran tempesta solar

L’aurora polar consisteix en una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars a causa de l’impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l’hemisferi nord, hom la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileo Galilei, en referència a la dea romana de l’alba Aurora i el seu fill, en representació dels vents del nord. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.

La intensitat de l’erupció del sol ha provocat que l’espectacle sigui visible molt més al sud del que és habitual.

Font:http://www.lavanguardia.com/ciencia/20150625/54432522184/aurora-tormenta-solar.html

Continua la lectura de Espectaculars aurores boreals després d’una gran tempesta solar