Arxiu d'etiquetes: accidente nuclear

Reconstrucció amb documents i testimonis clau què va fallar la nit de l’accident nuclear que va estar a punt de canviar la història de Catalunya

L’Institut Francès de Seguretat Nuclear va fer pública l’any 2000 la llista dels 60 incidents nuclears més importants de la història del segle XX. El primer de tots, l’accident de Txernòbil, el 26 d’abril de 1986, del qual avui es compleixen 35 anys. Però, entre els quatre primers, n’hi figura un de molt més proper però molt menys conegut: l’accident del 19 d’octubre de 1989 a la central nuclear de Vandellòs I, a la comarca del Baix Camp.

https://www.elcritic.cat/mes/expedient-vandellos/297-bars-anatomia-duna-no-catastrofe-89825

Els fets de Vandellòs, només tres anys després de Txernòbil, són la història d’una no-catàstrofe. L’incendi d’una turbina i la inundació posterior van encendre totes les alarmes. Però els esforços de tècnics i de bombers van evitar la fusió del nucli. El cas va arribar a judici més de 10 anys després, però els directius i responsables de la central, explotada pel consorci publicoprivat Hifrensa, van ser absolts. Hifrensa era una societat participada per les matrius de les empreses que acabarien formant el gran oligopoli elèctric espanyol: Endesa i Iberdrola.

Els advocats de l’acusació i el moviment ecologista creuen que no hi va haver un judici just com a conseqüència de les pressions del lobby nuclear. Segons consta en la documentació judicial, la companyia no va aplicar els requeriments del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) sobre mesures i plans de prevenció. Trenta-dos anys després, CRÍTIC ha accedit al sumari del cas i a informació inèdita sobre l’expedient de Vandellòs. Aquest és el primer d’una sèrie de quatre reportatges elaborats al llarg d’un mes i mig d’investigació que reconstrueixen tot el que va envoltar la crisi de seguretat nuclear que va estar a punt de canviar la història de Catalunya.

Les instal·lacions de l’antiga central clausurada de Vandellòs, vistes des de la platja a l’abril del 2021. Foto: Ivan Giménez

29,7 bars i 310 graus

29,7 bars de pressió del gas a l’interior del reactor. Per sobre dels 30,1 bars, haurien començat les fugues de radioactivitat a l’exterior. 310 graus de temperatura d’entrada a les bombes d’aire. El límit per evitar l’emissió de gasos eren els 315. Aquestes dades, provinents dels informes del Consell de Seguretat Nuclear (CSN), mostren fins a quin punt l’incident nuclear de Vandellòs va ser a prop de contaminar tot el seu entorn. Tècnics i bombers hi van treballar tota la nit per evitar que el nucli s’escalfés massa i es fongués. “No hauria estat tan greu com Txernòbil, però sí pitjor que Fukushima”, explica a CRÍTIC l’expert en seguretat nuclear Oriol Parera. “Segurament, l’Hospitalet de l’Infant no seria una zona on es pogués viure”, conclou.

L’empresa propietària de Vandellòs I era Hifrensa, un consorci publicoprivat format per Fecsa i Enher (que acabarien formant Endesa), Hidroelèctrica de Catalunya (posteriorment integrada a Iberdrola) i l’empresa pública francesa Eléctricité de France. La companyia va començar a explotar la central l’any 1972. Hifrensa no hi havia aplicat diferents mesures de seguretat que, des de feia més de tres anys, li exigia el CSN. Entre aquestes, una millor protecció contra incendis. Al llarg de la nit tampoc no es va arribar a activar el Pla d’emergència de la central.

La sentència judicial del cas, a la qual ha tingut accés CRÍTIC, certifica tots aquests fets. Però els responsables van ser absolts perquè els jutges van considerar que aquestes irregularitats no van ser determinants per a l’accident.

Sense dotació de bombers i sense inspector resident

Però com va començar tot? A les 21.39 h d’aquella nit, una peça es desprèn de la turbina número 2 i impacta contra una canonada d’oli. Es declara un incendi a pocs metres del reactor. A les 22 h, hi arriben els primers bombers. Venen de l’altra central nuclear de Vandellòs, ja que a les instal·lacions incendiades no hi havia una dotació de bombers pròpia. Joan Carles Carles, l’inspector del CSN de l’altra central, també va ser cridat: “A Vandellòs I no hi havia inspector resident, ningú del Consell que treballés sobre el terreny controlant que s’hi complissin les mesures de seguretat. Per això em van cridar”, explica Carles 32 anys després d’aquella nit en declaracions a CRÍTIC.

Columna de fum durant l’incendi de Vandellòs I. Foto: Josep Lluís Sellart
Un bomber examinant les conseqüències de l’incendi. Foto: Josep Lluís Sellart

Aquells moments crítics van quedar immortalitzats en les imatges del fotoperiodista d’El País Josep Lluís Sellart, que va ser al lloc dels fets aquella nit, i que il·lustren també aquest reportatge. Les primeres dotacions de bombers intentaven apaivagar les flames. CRÍTIC ha localitzat un dels bombers que van treballar aquella nit en l’extinció de l’incendi: Xavier Llambrich, de l’Ametlla de Mar: “El foc era complicadíssim d’atacar perquè era subterrani. No hi teníem accés, només vèiem el fum”, rememora des de les portes de l’antiga central, avui clausurada.

Joan Carles Carles va arribar a les instal·lacions al cap de pocs minuts: “El panorama que em trobo dins la sala de control és bastant impressionant. Van haver de posar extractors i repartir llet perquè estàvem respirant fum de cables cremats”, explica. Els telèfons de comunicació directa amb el CSN funcionaven intermitentment, els ordinadors es van saturar per excés d’informació i els operadors no rebien informació de diversos indicadors perquè els equips elèctrics estaven fallant.

El bomber Xavier Llambrich, que va treballar per extingir l’incendi, rememora els fets davant de la central 32 anys després. Foto: Ivan Giménez
Joan Carles Carles, inspector del Consell de Seguretat Nuclear que va ser a Vandellòs la nit de l’accident. Foto: Ivan Giménez

“El núcleo se nos va”

Uns quants metres més avall, la preocupació deixaven de ser les flames. El foc havia fos les juntes de la canonada que connectava la central amb el mar, i això va fer que es comencessin a inundar les instal·lacions: “Van sortir dos senyors vestits amb bata blanca, i ens van dir que, si us plau, ens oblidéssim de l’incendi. Deien que ja no tenia gens d’importància, que ens dediquéssim a treure aigua perquè, en paraules literals, ‘el núcleo se nos va”, explica Llambrich. L’aigua era més perillosa que el foc: els sistemes de refrigeració, encarregats de refredar la temperatura del nucli per evitar el desastre, s’estaven inundant i podien quedar inservibles.

Què diuen els informes oficials de tot plegat? La sentència judicial recull que dues de les quatre màquines bufadores responsables de refrigerar el nucli van quedar inoperatives. Diversos testimonis van més enllà: asseguren que en alguns moments només en va funcionar un dels quatre. En els moments més crítics, els tècnics van haver d’entrar repetidament a la sala de turbines, inundada i sense llum elèctrica, per regular manualment els bufadors.

Croquis de la central nuclear de Vandellòs elaborat durant els peritatges del procés judicial. Font: Arxiu Marc Viader

Malgrat tot, la central no va comunicar aquest risc imminent: “En cap moment vam poder parlar amb cap tècnic que no fos el director de la central per saber informació detallada de com estava la situació”, explicava Isabel Mellado, exdirectora tècnica de Seguretat del CSN, en unes jornades de commemoració dels 30 anys de l’accident, “i en cap moment ens va parlar de la presència d’aigua que afectés els equips de seguretat”.

Joan Carles Carles, que era presencialment a la central, tampoc no en va ser informat: “Ningú de la central em va comunicar res sobre la manca de refrigeració del nucli en aquell moment”. Julio Pérez, del sindicat de tècnics del CSN, va recollir testimonis dels treballadors presents aquella nit per a les mateixes jornades commemoratives, i va trobar-hi una explicació: “Mai vam dir la situació tan greu en què ens trobàvem per por de perdre la feina”, explicava una de les seves fonts anònimes.

Les conseqüències de l’incendi, el dia després de l’accident de Vandellòs. Foto: Josep Lluís Sellart
La zona afectada per l’incendi de Vandellòs. Foto: Josep Lluís Sellart

L’empresa no va activar el Pla d’emergència

L’incendi va quedar controlat cap a la una de la matinada, però els treballs per rebaixar la inundació van durar tota la nit. Quan començava a sortir el sol, la refrigeració del nucli ja estava garantida: “Un cop va arribar el relleu, tots els meus companys van llançar-se pel terra dels voltants de la central…; estàvem rebentats. Tots recordàvem Txernòbil, i havíem treballat tota la nit amb la idea que no en sortiríem vius“, narra Xavier Llambrich, bomber de l’Ametlla. L’esgotament va passar a ser indignació quan Llambrich va acabar de treballar: “Arribo a casa i hi veig els meus pares dormint tranquil·lament. No en sabien res; ningú s’havia adonat de res. Acabàvem de passar un infern; jo estava convençut que havien evacuat el poble!”.

El director de la central, Carlos Fernández Palomero, no va activar el Pla d’emergència interior (PEI) de la instal·lació. És a dir, no es va declarar en cap moment la situació d’emergència. El Govern Civil (Delegació del Govern actual) sí que va decretar el nivell 0 del Pla d’emergència nuclear de Tarragona (PENTA), però amb la informació suficient s’hauria passat al nivell 1, segons el relat d’Isabel Mellado. Aquest canvi implica, entre altres mesures, controls d’accés al territori afectat.

Aquesta manca de comunicació va fer que el Govern espanyol imposés una multa de 70 milions de pessetes a l’empresa explotadora de la central, perquè va “dificultar la gestió correcta del Pla d’emergència nuclear”. Hifrensa hi va recórrer, i, malgrat que el Tribunal Suprem va refermar la sanció, finalment el Tribunal Constitucional va acabar anul·lant-la.

Extracte de la sentència que acredita les mancances de la central. Font: Arxiu Marc Viader

La central incomplia les exigències de seguretat

Tanmateix, les irregularitats en seguretat s’acumulaven des d’almenys tres anys abans. El 19 de juny de 1986, el Consell de Seguretat Nuclear havia exigit per carta a Hifrensa que apliqués cinc noves mesures de protecció. Legalment, l’empresa estava obligada a seguir aquestes indicacions per poder operar. No eren peticions casuals: acabava d’haver-hi un accident greu a la central francesa de Saint-Laurent-des-Eaux. Precisament, Saint-Laurent era la central mare de Vandellòs, de la qual s’havien calcat el disseny i la tecnologia. Les cinc modificacions eren, doncs, lliçons apreses d’un accident molt recent en una central molt semblant.

La documentació del judici penal contra els responsables mostra la insistència del Consell sobre la necessitat d’implantar aquestes “accions immediates”: s’hi inclouen cartes al director de la central, al president d’Hifrensa, i fins i tot a les empreses accionistes de la companyia. En el moment de l’accident, encara faltaven tres de les cinc mesures. Per al tècnic Julio Pérez, l’empresa feia “pràctiques dilatòries” per no haver de millorar la seguretat, i el CSN “va permetre” aquesta dilació.

En la sentència, els jutges no van entrar a valorar si existia o no negligència, perquè van considerar que “si la normativa de seguretat s’hagués complert, l’incident igualment hauria ocorregut”. L’informe oficial del CSN sobre l’accident apuntava en direcció contrària: dues d’aquestes mesures sí que haurien estat determinants. Concretament, la protecció contra incendis –l’inici de l’incident va ser un incendi– i l’adaptació del canviador de parada, que és un mètode de refrigeració del nucli per a casos d’emergència. Tanmateix, els directius del CSN van esmenar l’informe del seu propi equip tècnic, i van reforçar l’argumentació dels dirigents d’Hifrensa.

El calaix que cobreix el reactor de Vandellòs I, 32 anys després de l’accident. Foto: Ivan Giménez

Pressions del ‘lobby’ nuclear

El procés judicial per l’accident es va allargar més de 10 anys. Finalment, entre el 19 i el 25 de gener de 2000 el cas va arribar a l’Audiència Provincial de Tarragona. En aquest àmbit destaca el paper de l’advocat de l’acusació popular, Marc Viader. Viader, avui jubilat, creu que les defenses no van jugar net: “Pressionaven perquè ens retiréssim constantment i van intentar, fins i tot, que nosaltres acabéssim pagant les costes del judici”, explica en una conversa amb CRÍTIC.

L’advocat Marc Viader (al centre) amb el llavors dirigent d’ERC al Camp de Tarragona, Ernest Benach. Foto: Arxiu Marc Viader

Viader, de militància ecologista, es va caracteritzar durant tota la seva trajectòria professional pel fet d’afrontar casos vinculats amb la defensa de treballadors en casos d’accidents laborals. Va fer front al judici pel seu compte, sense el suport de cap organització política ni social. L’advocat lamenta que ni les entitats ecologistes més mobilitzades fossin part de l’acusació. Inicialment, l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar, municipi limítrof amb la central, s’havia querellat contra els responsables de la central, però es va retirar després d’un ple municipal en què es van denunciar pressions del lobby nuclear. “La soledat processal segur que va afectar el desenllaç”, explicava Viader. També assenyala la dificultat per obtenir anàlisis tècniques neutrals: “És un món molt endogàmic; costava molt trobar especialistes disposats a parlar contra l’empresa”.

El paper de Viader en el judici no va estar exempt de polèmica. L’any 1998, va ser acusat d’acceptar un suborn de part de Joan Piqué Vidal, advocat defensor dels responsables de la central, perquè retirés del seu escrit d’acusació dos alts directius d’Hifrensa. L’episodi el relata el secretari de Piqué Vidal, Antoni Piñol, en un llibre publicat l’any 1998 i del qual es va fer ressò la revista El Triangle. En aquell moment, Viader va negar els fets i va afirmar que els documents que feia públics Piñol havien estat falsificats. Piqué Vidal, que va ser advocat de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana i un dels lletrats més poderosos i influents dels anys vuitanta i noranta, va ser condemnat pel cas Estivill, una trama d’extorsió a empresaris.

Mobilització antinuclear a Vandellòs. Foto: Arxiu Ecologistes en Acció
Protesta contra Vandellòs a l’Ametlla. Arxiu Ecologistes en Acció

Sigui com vulgui, la sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona va ser exculpatòria. Entre l’absolució penal dels responsables de la central i l’anul·lació de la multa per no activar el Pla d’emergència, l’accident es va saldar sense conseqüències judicials. Tanmateix, mai no es van donar les condicions per tornar a obrir la central. La pressió ecologista es feia notar: sis setmanes després de l’accident, unes 35.000 persones van concentrar-se a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per exigir-ne el tancament. Paral·lelament, el CSN va endurir les seves peticions per permetre’n la reobertura, i l’empresa va determinar que el cost econòmic de complir-les era massa alt.

Des de llavors, l’Empresa Nacional de Residus Radioactius (ENRESA), que és pública, s’encarrega de gestionar tant les instal·lacions com els residus nuclears de Vandellòs I. El desmantellament va per fases i és un procés de dècades. Fins al 2028, el nucli no s’haurà refredat prou per poder completar-lo. L’accident de Vandellòs deixa un balanç paradoxal: zero morts i zero ferits, però també zero responsables i una factura que encara s’està pagant.

[Expedient Vandellòs és una investigació de quatre capítols sobre l’accident nuclear més greu de la història de Catalunya. Segueix la història al llarg de tota la Setmana de l’Energia. Demà, 27 d’abril, capítol 2: “827 milions”.]

Les proves nuclears de la Guerra Freda van canviar els patrons de pluja a milers de quilòmetres

Segons diversos científics de les universitats de Reading, Bath i Bristol (Regne Unit), els núvols registrades entre 1962 i 1964 eren visiblement més gruixudes en dies amb més radioactivitat.

Durant molt temps es va pensar que la càrrega elèctrica modifica la forma en què xoquen i es combinen les gotes d’aigua en els núvols, el que pot afectar la mida de les gotes i influir en la pluja, però això és difícil d’observar en l’atmosfera . Al combinar les dades de proves de bombes nuclears amb registres meteorològics, els científics van poder investigar això retrospectivament

https://www.publico.es/ciencias/guerra-fria-pruebas-nucleares-guerra-fria-han-cambiado-patrones-lluvia-miles-kilometros.html

Las detonaciones de bombas nucleares lanzadas durante la Guerra Fría, sobre todo por Estados Unidos y la Unión Soviética, pueden haber cambiado los patrones de lluvia a miles de kilómetros de los sitios donde se realizaron esas pruebas.

Así lo revela una investigación publicada este miércoles en la revista Physical Review Letters, que utiliza registros históricos entre 1962 y 1964 de una estación de investigación en Escocia. Continua la lectura de Les proves nuclears de la Guerra Freda van canviar els patrons de pluja a milers de quilòmetres

Mig segle de secrets i mentides a Palomares

L’estratègia al voltant de la descontaminació de Palomares ha estat condicionada durant dècades per la negació de la gravetat de l’accident, expressada en una frase de Manuel Fraga, llavors ministre de Turisme, després de donar-vos a la platja: “Puc assegurar rotundament que no hi ha a la terra ni al mar cap tipus de contaminació “.

L’acte de l’Audiència Nacional conegut aquesta setmana podria posar fi a més de cinquanta anys d’ocultacions a la ciutadania de l’abast de l’accident nuclear.

https://www.eldiario.es/andalucia/almeria/Audiencia-Nacional-secretos-mentiras-Palomares_0_996000465.html

Tras más de cincuenta años de secretos, medias verdades y mentiras en torno al accidente nuclear de Palomares (Almería), los jueces se han cansado de tanto misterio. La Audiencia Nacional ha dictado un auto, conocido esta semana, en el que pide al Gobierno el Plan de Rehabilitación presentado por el Consejo de Seguridad Nacional el 5 de mayo de 2010 y que permanece secreto desde entonces.

Los magistrados, que estudian una demanda de Ecologistas en Acción para que se limpien las tierras contaminadas, piden al Consejo de Ministros que envíe el plan “con las indicaciones que sean procedentes en relación a la confidencialidad de su contenido”. Aunque está por ver cómo el Gobierno cumple el mandato, este es uno de los pocos avances desde que, el 17 de enero de 1966, dos aviones del Ejército de Estados Unidos colisionaron en el aire, dejando caer cuatro bombas cargadas con plutonio sobre Palomares, una pedanía de Cuevas de Almanzora. Dos se rompieron y liberaron unos nueve kilos de material radiactivo.

El auto, adelantado por El País y al que ha tenido acceso eldiario.es Andalucía, también contiene un contundente voto particular. El magistrado Helmuth Moya no está de acuerdo con la limitación del alcance de la desclasificación y anticipa que volverá a darse una “más que previsible negativa del Consejo de Ministros a desclasificar los documentos”. Esto, dice el juez, pese a que existen “fuertes indicios de que se está poniendo en riesgo la salud pública y el medio ambiente”.

Según el magistrado Meyer, “el auto debió de dejar claro que se trata de decidir sobre los plazos para la aprobación del plan y para su ejecución”.

“Que no esperen a los americanos”

Para José Ignacio Domínguez, abogado de Ecologistas en Acción, el auto es una pequeña victoria. “Mejor no podía ser”, dice. Los jueces piden que se desclasifique no solo el plan de 2010 sino también “cuanta documentación” se haya elaborado desde entonces.

Interpuso la demanda en 2017 y era pesimista. Su objetivo es que se señale una fecha para limpiar los 50.000 metros cuadrados a los que hace alusión el plan de 2010, que una declaración de intenciones firmada con Estados Unidos en 2015 rebaja a 28.000. “Lo que pedimos es que se limpien y se almacenen temporalmente”, sin esperar a que algún día pueda suscribirse un acuerdo para que Estados Unidos se lleve las tierras.

“Nosotros decimos que no esperen a los americanos. Que limpien, criben, reduzcan lo que salga y lo guarden en un almacén temporal. Y que sigan negociando con los americanos”, dice el abogado. Hasta ahora, el Consejo de Seguridad Nacional se escuda en que España no tiene almacén para guardar esa tierra de alta radiación. “Pero es que todos los almacenes en España son temporales. Es una disculpa tonta”, objeta Domínguez.

“Hay una ley del silencio”

La estrategia en torno a la descontaminación de Palomares ha estado condicionada durante décadas por la negación de la gravedad del accidente, expresada en una frase de Manuel Fraga, entonces ministro de Turismo, tras darse un chapuzón en la playa: “Puedo asegurar rotundamente que no hay en la tierra ni en el mar ningún tipo de contaminación”.

Junta espera que el Gobierno atienda la petición de la AN para desclasificar los papeles de Palomares

“Son 54 años de silencios institucionales, pero también del pueblo”, explica José Herrera Plaza, probablemente quien más tiempo ha dedicado a investigar el suceso y sus consecuencias. Responde a eldiario.es/Andalucía mientras regresa de presentar su último libro (Silencios y deslealtades, Editorial Laertes) en Palomares. Es la primera vez que expone sus investigaciones en el pueblo y dice que ha costado romper el hielo. “Aquí hay una ley del silencio, y si alguien la rompía, se lo comían”. Con dos excepciones: la duquesa de Medina Sidonia, en 1966, y Antonia Flores, una joven alcaldesa del PSOE, en 1985. “Desde entonces, nada”.

Estados Unidos montó la Operación Flecha Rota, que resultó en una limpieza exigua de la zona: dejaron 16,6 hectáreas con residuos radiactivos enterrados a 30 centímetros de profundidad y 87 hectáreas de terreno con residuos radiactivos a 25 centímetros de profundidad; construyeron dos enormes fosas de 1.000 y 3.000 metros cúbicos y las llenaron de residuos; y por último, dejaron algunas zonas tal y como estaban. Es el caso de la Sierra Almagrera, donde el viento depositó partículas de plutonio.

Según los documentos del Consejo de Seguridad Nuclear que Ecologistas en Acción ha aportado a la causa y ha podido consultar este medio, tan solo se llevaron a Savannah River (Carolina del Sur) 1000 metros cúbicos de material radiactivo. En una conferencia pronunciada en 2016, Carlos Sancho Llerandi, jefe del Programa de Recuperación Radiológica Ambiental del Departamento de Medio Ambiente del CIEMAT, estimó que los norteamericanos se llevaron menos de un kilo de plutonio de los nueve que se dispersaron. El resto sigue en Palomares.

“Un proyecto de experimentación ilegal”

Durante años, la tierra se movió en la escala en que puede moverla un pequeño agricultor. “Sobre la fosa de 1000 m3 se han cultivado sandías y otros productos hortícolas”, cuenta la demanda.

En 1988 llegaron a construirse dos grandes balsas de regadío en una tierra altamente contaminada. Mientras los técnicos del CIEMAT tomaban muestras, los operarios construían las balsas, ajenos al riesgo radiactivo. El CIEMAT concluyó por entonces, en un informe aportado a la causa, que las labores agrícolas liberaban más radiactividad que la de Chernóbil. En un informe de 2001, el Consejo de Seguridad Nuclear dio cuenta de los análisis realizados entre 1966 y 1988 a 714 residentes en Palomares. El 14% de los análisis dio positivo; 124 personas tenían valores de plutonio en orina superiores a la AMD (actividad mínima detectable); 55 personas “se considera que realmente sufrieron una contaminación interna”; de ellas, algunas eran niños que no habían nacido en 1966.

“Es una constante desde 1966”, resume Herrera Plaza. “Cuando a la población se le negaba la información, el señor Emilio Iranzo iba a Viena a decir lo que aquí no decían a los vecinos”. Para el periodista e investigador, durante años se ha desarrollado un “proyecto de experimentación con humanos ilegal y sin consentimiento informado”. Se tomaron muestras y se recopiló información sin contar a los vecinos cuáles eran los riesgos a los que estaban expuestos.

La burbuja inmobiliaria cambió el panorama. Ante el interés en urbanizar la zona y el riesgo de que el movimiento de tierras a gran escala provocase un desastre, el CIEMAT optó por expropiarlas temporalmente.

Desde 2011 los terrenos están vallados, pero Ecologistas en Acción ha denunciado que es una restricción incompleta e insuficiente. La lluvia y el viento podrían esparcir los residuos contaminantes y la fauna entra y sale del vallado sin control. En los años 90 se comprobó que algunos caracoles, muy consumidos en la zona, portaban una altísima carga radiactiva, de 900 bequerel por kilo (el Códex Alimentario recoge un máximo permitido de 10 bequerel por kilo). La Comisión Europea ha pedido ahora a España que realice muestreos de conejos.

El secreto, “una tradición heredada”

“Creo que ha sido muy positivo que la Audiencia Nacional inste al Gobierno a desclasificar los documentos, porque deja claro que no afecta a la seguridad del Estado, que es para lo que está la ley”, opina Herrera Plaza.

El artículo dos de la ley de secretos oficiales limita las materias clasificadas a aquellas que puedan poner en riesgo la seguridad y defensa del Estado. En Palomares, sin embargo, el motivo del secreto es que se pongan en riesgo los “intereses políticos, sociales, económicos y comerciales de España y, particularmente, las relaciones diplomáticas con Estados Unidos”, según señaló un acuerdo del Consejo de Ministros de 15 de octubre de 2010.

En su voto particular, el magistrado Meyer señala que esto se está usando como “pretexto” cuando están en juego “valores de primordial importancia como la salud pública y la protección del medio ambiente”. Meyer denuncia que la clasificación de todo lo referido a Palomares no respeta el principio general de publicidad ni el derecho a la información ambiental, lo que “contribuye a excluir ciertos asuntos del debate democrático”. “La interpretación extensiva de los conceptos de seguridad y defensa nacional es una tradición heredada de un estado dictatorial”, ha dejado por escrito el magistrado.

Ecologistas en Acción cree que la zona es “un cementerio nuclear al aire libre construido con carácter definitivo en zona urbana o urbanizable” y permanece en una “ilegalidad absoluta” desde 1966. Además, aseguran que todo irá a peor: las radiaciones alfa que ahora emite el plutonio 241 se transformarán con el tiempo en radiaciones gamma del americio 241, de mayor alcance. El americio irá ganando peso en los próximos años en Palomares si la justicia no ordena antes la ejecución de un plan que, de momento, sigue siendo secreto.

Ecologistas en Acción estudia quejarse al Defensor del Pueblo

José Ignacio Domínguez denuncia que sigue obstaculizándose cualquier avance relacionado con Palomares. El último, según denuncia, es la remisión parcial y manipulada de las conclusiones de los científicos de la Comisión Europea que visitaron Palomares el pasado junio. El Parlamento Europeo remitió a Ecologistas en Acción un avance del informe de la Comisión en el que señalaba, entre otras cosas, la conformidad con la existencia de dos contenedores con 5,8 toneladas de residuos nucleares que el CIEMAT ha trasladado desde Madrid desde el año 2016. Inicialmente, el CIEMAT admitió el traslado de 1,5 toneladas, pero acabó admitiendo que fue casi el cuádruple.

El informe definitivo de la Comisión se ha conocido esta semana y no recoge nada de esos contenedores. “Lo que nos dijeron es todo mentira. No tiene nada que ver con lo que dijo la Comisión Europea. Han jugado sucio”, protesta Domínguez, que anuncia que presentará una queja ante el Defensor del Pueblo Europeo.

La Comisión, que señala que los niveles de contaminación de plutonio en tierra, agua, aire y productos agrícolas son “aceptables” en este momento, pide a España que informe de sus avances antes de finales de 2020, y que para finales de 2021 le explique los progresos para aplicar un plan de rehabilitación definitivo.