La policia dispara al·legant accions de violència per part dels manifestants que reclamaven el tancament d’una empresa acusada afectar les aigües a la regió de Tamil Nadu. La planta causant de la protesta pot produir 400.000 tones de coure a l’any, però ha estat tancada per un període de 50 dies perquè el regulador local de contaminació considerava que s’havia incomplert les normes ambientals. En els últims anys, aquesta planta ha estat sancionada pels mateixos motius en diverses ocasions. Protestar per una causa, pot causar la mort.
Ho revela una recerca científica sobre mostres d’aquest peix en centres comercials.Tot i el seu baix contingut en proteïnes i el seu nivell encara més baix d’omega-3, la panga (Pangasius hypophthalmus) és un dels peixos més consumits del món, sobretot a Europa. El seu baix cost, el seu bon sabor i una presentació comercial en forma de filet sense pell ni espines han augmentat el seu consum, especialment en col·legis, centres d’ancians, el sector hoteler i habitatges.
No obstant això, el preocupant de la panga no és realment el seu perfil nutricional, sinó la seva alta concentració de mercuri. El peix procedeix del riu Mekong al Vietnam, un dels afluents més llargs del món i també un dels més contaminats a causa de la presència de pesticides i altres compostos químics emprats en els cultius d’arròs, o les activitats humanes com la desforestació.
Com a conseqüència, el mateix peix, un peix omnívor i depredador final, també està molt contaminat, segons diversos informes, entre ells un de l’Organització Mundial de la Salut. L’animal tendeix a acumular majors concentracions de metalls com el mercuri.
No hem anat a Urà a olorar la seva atmosfera, però s’ha pogut determinar la composició del seus núvols d’una altra manera. El sulfur d’hidrogen, anomenat àcid sulfhídric en dissolució aquosa , és un hidràcid de fórmula H2S. Aquest gas, més pesat que l’aire, és inflamable, incolor, tòxic, odorífer: la seva olor és el de matèria orgànica en descomposició, com d’ous podrits.
S’ha pogut dectectar gràcies al telescopi Gemini North. L’Observatori Gemini és un observatori astronòmic estatunidenc. Consta de dues telescopis de 8,1 metres ubicats a els 2 hemisferis de la Terra, en diferents llocs de Hawaii i Xile, per això hi ha el Gemini North i el Gemini Sud ; és troben operatius científicament des de l’any 2003 i estan actualment entre a els més Grans i Avançats telescopis òptics / infraroig.
El Gemini Nord, també anomenat Telescopi Gemini Frederic C. Gillet es troba a l’volcà inactiu Mauna Kea a 4.800 msnm en Fil, Hawaii.
Les dades de Gemini, obtinguts amb l’espectròmetre de camp integrat d’infraroig proper (NIF), van prendre mostres de la llum solar reflectida d’una regió immediatament superior a la capa de núvols visible principal en l’atmosfera d’Urà. Així es va poder determinar la seva composició.
El sulfuro de hidrógeno, el gas que le da a los huevos podridos su olor característico, impregna la atmósfera superior del planeta Urano, y así se ha demostrado definitivamente.
Con base en observaciones espectroscópicas sensibles con el telescopio Gemini North, astrónomos descubrieron el nocivo gas se arremolina en lo alto de las cimas de las nubes del planeta gigante. Este resultado resuelve un obstinado misterio de uno de nuestros vecinos en el espacio.
Incluso después de décadas de observaciones y una visita de la nave espacial ‘Voyager 2’, Urano se aferró a un secreto crítico, la composición de sus nubes. Ahora, uno de los componentes clave de las nubes del planeta finalmente ha sido verificado.
Patrick Irwin, de la Universidad de Oxford, Reino Unido, y colaboradores globales analizaron espectroscópicamente la luz infrarroja de Urano capturada por el telescopio Gemini North de 8 metros en el Maunakea de Hawai. Encontraron sulfuro de hidrógeno en las nubes de Urano. La evidencia largamente buscada se publica en la edición del 23 de abril de la revista Nature Astronomy.
Los datos de Gemini, obtenidos con el espectrómetro de campo integrado de infrarrojo cercano (NIFS), tomaron muestras de la luz solar reflejada de una región inmediatamente superior a la capa de nubes visible principal en la atmósfera de Urano.
Largo debate
“Si bien las líneas que estábamos tratando de detectar apenas estaban allí, pudimos detectarlas de manera inequívoca gracias a la sensibilidad de NIFS en Gemini, combinadas con las exquisitas condiciones en Maunakea”, dijo Irwin. “Aunque sabíamos que estas líneas estarían al borde de la detección, decidí buscarlas en los datos de Gemini que habíamos adquirido”.
Los astrónomos han debatido durante mucho tiempo la composición de las nubes de Urano y si el sulfuro de hidrógeno o el amoniaco dominan la cubierta de nubes, pero carecían de pruebas definitivas en ambos sentidos. “Ahora, gracias a los datos mejorados de la línea de absorción de sulfuro de hidrógeno y los maravillosos espectros de Gemini, tenemos la huella digital que atrapó al culpable”, dice Irwin. Las líneas de absorción espectroscópicas (donde el gas absorbe parte de la luz infrarroja de la luz solar reflejada) son especialmente débiles y difíciles de detectar según Irwin.
La concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera de la Terra ha augmentat progressivament any a any i al maig de 2018 s’arribarà a un rècord històric que tornarà a ser superat en 2019
La barrera simbòlica de les 400 ppm es va superar per primera vegada durant tot l’any en 2015 a escala mundial, i ja és possible dir que no es va a baixar d’aquesta xifra en cap dels anys que han de venir.
Récord tras récord: el nivel de concentración media mundial de dióxido de carbono (CO2) en la atmósfera ha aumentado progresivamente año a año, registrando picos históricos sin precedentes desde que el Centro de Investigación Atmosférica de Izaña (Tenerife) comenzó a publicar los datos; en 1984 ascendía a 340 partes por millón (ppm), y este mes de abril ya ha alcanzado las 413 ppm; los científicos esperan que en mayo se supere esa cifra, lo que supondrá un incremento histórico. “Una barbaridad”, dice el director del Centro de Investigación Atmosférica de Izaña (CIAI), Emilio Cuevas, quien afirma que el año que viene “se volverá a producir otro récord”.
La ppm es una unidad de medida que permite saber que de cada millón de moléculas que contiene una muestra de aire en la atmósfera, más de 400 unidades son del principal gas de efecto invernadero, uno de los máximos responsables del calentamiento global. “Cada año se incrementa en 2,5 ppm. Este es el problema, que es el origen del cambio climático, pues no solo no disminuye sino que va en aumento, y si no se remedia seguiremos teniendo récords”, explica Cuevas.
Gráfica sobre la concentración de dióxido de carbono en la atmósfera en 2017 y 2018, con la previsión de 2019. TWITTER: @AEMET_IZANA
En el mundo estos datos se pueden conocer de forma precisa desde 1958 gracias a la estación que tiene Estados Unidos en el volcán hawaiano de Mauna Loa, que en los años sesenta del pasado siglo detectaba una concentración de 300 ppm en la atmósfera. La barrera simbólica de las 400 ppm se superó por primera vez durante todo el año en 2015 a escala mundial, y ya es posible decir que no se va a bajar de esa cifra en ninguno de los años que están por venir. “Y si se llega a producir no creo que esta generación pueda asistir a eso”, afirma Cuevas.
“El pico se produce en mayo, pero después va bajando hasta el otoño, aunque será mayor que el equivalente al del año anterior porque ese mínimo será 2,5 ppm más alto. Y a partir de octubre o noviembre volverá a subir otra vez hasta el próximo pico en mayo, cuando se volverá a producir otro récord”, dice Cuevas.
El dióxido de carbono se genera de forma natural, aunque también los seres humanos, con la quema de combustibles fósiles (petróleo o carbón), envían este gas a la atmósfera, pero no se puede establecer una relación entre concentración -la cantidad que queda en la atmósfera después de las complejas interacciones que tienen lugar entre la atmósfera, la biosfera, la criosfera y los océanos- y emisión porque “también hay elementos que absorben el dióxido de carbono, como los árboles o los océanos. Gracias a eso la cantidad de CO2 en la atmósfera no es proporcional a las emisiones, porque si no tendríamos niveles muchísimos más altos”, aclara Cuevas.
A pesar de ello, según la Organización Mundial de Meteorología (OMM) actualmente la concentración de CO2 representa el 145% de los niveles preindustriales (antes de 1750), y, aunque de forma inmediata (mes a mes o año a año) el aumento de dióxido de carbono no provoca un incremento de la temperatura de la Tierra, “a medio y largo plazo sí tienen una relación directa”, dice Cuevas, lo que provoca los efectos del cambio climático.
El histórico Centro de Investigación Atmosférica de Izaña
El CIAI está ubicado en la montaña homónima de Tenerife, muy cerca del pico Teide, entre los municipios de La Orotava, Fasnia y Güimar, a 2.400 metros sobre el nivel del mar. Es una institución con más de un siglo de historia que nació como observatorio en 1916 y cuenta con registros únicos de datos, de los más largos del mundo. Actualmente está integrado en la AEMET y se dedica al 100% a la investigación.
La OMM define al CIAI como “uno de los mejores lugares del planeta para conocer la evolución de los principales gases de efecto invernadero”, gracias a que cuenta con una ubicación única: cercana al trópico y a una altitud que permite la pureza del aire es un enclave privilegiado a nivel mundial para la vigilancia de la radiación solar y de la atmósfera. Además, forma parte de la red de Vigilancia Atmosférica Global de la OMM, compuesta por alrededor de 30 estaciones en todo el mundo. La red tiene como misión “estudiar los cambios que se están produciendo en la atmósfera, que son los que están produciendo cambios en el clima y en la calidad del aire en el ámbito mundial”, explica Cuevas.
El president del CSN reconeix al Congrés aquesta anomalia, de la qual l’organisme regulador no havia informat, i assegura que s’estan investigant les causes.
El complex d’Ascó, on es troben la central d’Ascó I i la central d’Ascó II, compta amb 57 pocímetres, que són una espècie de forats que connecten la superfície amb les aigües subterrànies a través de tubs de PVC que al final compten amb uns forats petits que permeten prendre mostres d’aigua, que de forma periòdica s’analitzen.
En un d’aquests forats, que compta amb un tub de 10 centímetres de diàmetre i 30 metres de profunditat, es van trobar nivells anòmals de cesi i altres substàncies, i des de fa unes setmanes s’ha seguit la seva evolució.
El material nuclear utilitzat per desenvolupar la bomba atòmica va ser enterrat a Missouri, als Estats Units.
Els residus radioactius són un tipus especial de contaminants molt perillosos, Aquests residus emeten unes radiacions que, si arriben als éssers vius, poden causar malalties greus. Alguns residus tarden centenars de milers d’anys a perdre la perillositat. Encara no s’ha resolt totalment què es pot fer amb aquest tipus de residus. El que és més fàcil és no generar-los.
Saint Louis, una de les ciutats més poblades de l’estat nord-americà de Missouri, viu, encara, les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. Les restes radioactives que es van utilitzar per elaborar les bombes que es van llançar a Hiroshima i Nagasaki es van abocar de forma il·legal en uns terrenys situats a l’entorn de l’aeroport de Saint Louis-Lambert. Els residus es van col·locar en milers de bidons en aquests terrenys a l’aire lliure i a tocar del rierol Cold Water. Aquest abocament il·legal de residus radioactius va ser amagat per les autoritats nord-americanes durant més de 40 anys. Uns fets que, més de 70 anys després, estan afectant el medi ambient i la salut pública de milers de ciutadans de l’entorn de l’abocador. Els veïns afectats han sol·licitat al governador de Missouri, Eric Greitens, que declari l’estat d’emergència.
Els fets es remunten a mitjans del segle passat, quan l’empresa farmacèutia Mallinckrodt, amb seu a la ciutat de Saint Louis, va desenvolupar el primer material nuclear per al projecte Manhattan, el projecte d’investigació dut a terme pels Estats Units amb el suport del Regne Unit i el Canadà per construir la primera bomba atòmica. Continua la lectura de El polèmic abocador de residus radioactius de la Segona Guerra Mundial→
El grafè és una substància composta per carboni pur, amb àtoms disposats en un patró regular hexagonal, similar al grafit. Una làmina d’un àtom de gruix és unes 200 vegades més resistent que l’acer actual més forta, sent la seva densitat més o menys la mateixa que la de la fibra de carboni, i unes cinc vegades més lleuger que l’alumini.
El grafè és dels materials més durs i forts existents, fins i tot supera la duresa del diamant i és dues-centes vegades més resistent que l’acer. Les propietats del grafè són ideals per a utilitzar-lo com a component de circuits integrats.
S’ha provat que uns implants de grafè són capaços de captar a la superfície del cervell els senyals dels centres de la parla i transmetre-les a un dispositiu extern perquè les descodifiqui i reprodueixi en forma de veu, el que permetria recuperar la parla a persones que ja no ho poden fer.
Un cop vaig escoltar que la química no era un tema per a nenes. Què són coses de nenes i coses de nens? L’estudi que és adequat per a cada persona mai ha de dependre de si és home o dona. M’agradaria que cap nena escoltés mai més frases d’aquest tipus.
Al llarg de la història hi ha dones que van fer grandiosos descobriments, però van quedar a l’ombra, els seus èxits van ser atribuïts als seus col·legues masculins o se’ls va negar el Nobel. És el que s’anomena l ‘ «efecte Matilda». Un efecte que no s’ha de repetir
És el cas, com explica aquest article de:
Nettie Stevens, el sexe oblidat, Rosalind Franklin, aquesta «feminista mal vestida», Lise Meitner, el sofriment de la dona atòmica,
Isabella Karle, la glòria per al seu marit Gerty Cori, junts fins al Nobel, Jocelyn Bell, a les ordres del cap ,Chien-Shiung Wu, la «Marie Curie xinesa», Agnes Pockels, la mestressa de casa que feia física a l’aigua de fregar
Se suposa que l’augment de cotxes elèctrics ha d’afavorir les condicions mediambientals en què vivim, però això no és del tot cert. L’explotació sense mesura dels nostres recursos, sigui el que sigui, és el que fa malbé el nostre món.
El liti és un element químic de símbol Li i nombre atòmic 3. En la taula periòdica, es troba en el grup 1, entre els elements alcalins. En la seva forma pura, és un metall tou, de color blanc plata, que s’oxida ràpidament en aire o aigua. La seva densitat és la meitat de la de l’aigua, sent el metall i element sòlid més lleuger. Igual que els altres metalls alcalins és univalent i molt reactiu, encara que menys que el sodi, per la qual cosa no es troba lliure en la naturalesa.
Fins ara, es feia servir especialment en aliatges conductores de la calor, en bateries elèctriques i, les seves sals, en el tractament del trastorn bipolar.
Aquest material, imprescindible per a les bateries d’aparells electrònics i que cotitza a l’alça a tot el món per la previsible fabricació massiva de cotxes elèctrics, s’ha convertit en una important amenaça per a la ciutat extremenya, Patrimoni de la Humanitat. Allà, en ple espai natural de la Serra de la Mosca, a menys de tres quilòmetres del nucli urbà, és on l’empresa Tecnologia Extremenya de l’Liti -una societat creada a propòsit per al projecte i participada en un 50% per l’espanyola Valoriza Mineria SL (filial de Sacyr) i l’australiana Plymouth Minerals- planeja extreure el preuat ‘or blanc’ de la qual seria la segona mina a cel obert més propera a una ciutat del món.
Una altra multinacional estrangera ha posat els seus ulls sobre el liti que descansa a terra de Càceres.
Després de finalitzar la Primera Guerra Mundial, un capità del cos mèdic anomenat Alexander Fleming va tornar al seu lloc de metge al St. Mary ‘s Medical School de la Universitat de Londres. Fleming estava interessat en la recerca de substàncies antibacterianes que no danyessin els teixits animals.
A finals de juliol de 1928, abans de marxar de vacances, Fleming va deixar unes 50 plaques inoculades perquè creixés un bacteri patogen, l’estafilococ. Al seu retorn, el 3 de setembre, al desordenat laboratori va trobar una d’aquestes plaques contaminada amb una floridura. En lloc de llençar a les escombraries aquest experiment fallit, la curiositat de Fleming el va impulsar a analitzar-lo. Va observar que, al voltant del fong, les colònies d’estafilococs més properes a ell eren mortes, mentre que les més llunyanes s’havien reproduït normalment. Immediatament es va adonar que el fong, anomenat Penicillium notatum, havia alliberat alguna substància bactericida, que Fleming va batejar com penicil·lina.
El que sap poca gent és que Fleming va abandonar l’estudi de la penicil·lina perquè no tenia la perícia química per obtenir-la pura.
Va ser Dorothy qui va publicar l’estructura de la penicil·lina el 1949, desprès de molts entrebancs, el que va permetre posar en marxa els primers processos de la síntesi de laboratori de la substància que des de llavors ha salvat milions de vides. El 1966 va rebre el premi Nobel de Química en reconeixement per aquest treball.
