Arxiu de la categoria: L’UNIVERS

ALMA

ALMA és l’acrònim de Atacama Large Millimeter/submillimeter Array. ALMA és un radiotelescopi format per 66 antenes que es troba en el desert d’Atacama a Xile. Amb ell es poden detectar longituds d’ona fins mil vegades més llargues que la llum visible. Al llarg dels cinc anys de vida que te (veure http://www.agenciasinc.es/Reportajes/Cinco-anos-mirando-el-universo-con-los-ojos-de-ALMA) ha pogut fer tota una sèrie de descobriments notables en astrofísica tals com la localització més precisa de plutó, avenços revolucionaris en la formació d’estrelles, millora en la comprensió dels secrets del sistema solar….etc. I tot això tant sols és el inici de més descobriments.

La seva localització en el desert d’Atacama té a veure amb el fet de que al ser el desert més àrid del planeta, la possibilitat de que el vapor d’aigua pugui interferir en les observacions d’ALMA és gairebé nul·la. Continua la lectura de ALMA

Detecten una senyal de probable civilització extraterrestre

Un equip internacional de científics, basant-se en les dades obtingudes amb el radiotelescopi RATAN-600 (localitzat en Zelenchukskaya (Rusia)), ha anunciat que ha detectat una senyal que podria tenir un origen lligat a intel·ligència extraterrestre. La notícia ha sigut publicada, entre d’altres, al diari “Público” (veure http://www.publico.es/ciencias/detectan-supuesta-senal-civilizacion-extraterrestre.html). De fet el senyal també podria ser degut a soroll de fons provinent de la constel·lació d’Hèrcules que és on es troba l’estrella HD164595 (que és la font de la senyal). El que està clar es que el senyal mereix ser estudiat pel SETI (veure https://es.wikipedia.org/wiki/SETI) des de ja mateix.

Si aquest senyal fos degut a una civilització extraterrestre, els científics creuen que aquesta civilització es trobaria en un estadi de civilització tipus Kardashev II (veure http://www.infobservador.com/2012/07/clasificacion-de-civilizaciones-de/), és adir més avançats que la nostra.

Amb tot, però, i com a critica a la classificació de Kardashev que es basa en el consum energètic d’una civilització, podríem tornar a llegir el conte – ja comentat en altres ocasions dins d’aquest bloc – de Isaac Asimov  “La última pregunta” (veure http://www.fis.puc.cl/~jalfaro/fiz1111/charla/laultimapregunta.pdf). No hi pot haver un consum infinit d’energia i per tant cap creixement pot ser infinit (amb el temps i una canya pot ser que això tant obvi ho acabin entenent els economistes de la terra plana….amb el temps). Continua la lectura de Detecten una senyal de probable civilització extraterrestre

Rosetta i els cometes

Rosetta és el nom de la sonda espacial que va enviar la ESA (agència espacial europea) ara ja fa un temps per tal de conèixer més sobre els cometes. Durant més de dos anys ha estat orbitant al voltant del cometa 67P. Podem llegir part de la seva gesta en un interessant article publicat al diari “Público” (veure http://www.publico.es/ciencias/rosetta-halla-cometas-formaron-origenes.html)

L’origen del Sistema Solar, d’acord amb la teoria d’acreció de planetèssims (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Planetesimal), es va produir per unió (acreció) de petits grans de polsim dins de la nebulosa solar que van donar lloc a cossos més grans anomenats planetèssims. Aquests a la vegada varen començar a xocar entre si i, depenent de la trajectòria i la velocitat de xoc, varen anar formant cossos cada vegada més grans fins arribar als planetes. Cometes i asteroides son les restes que no es van acabar d’unir per formar planetes i satèl·lits. A més, en la zona propera al Sol es varen acumular els materials de major punt de fusió (Fe, Ni, Mg, U, …..els elements més refractaris) i de pes atòmic elevat. Els cometes se suposa que es varen formar en zones allunyades del Sol (en la perifèria de la nebulosa solar) i els elements que els formen son de menor punt de fusió i de menys pes atòmic. De fet la majoria de cometes es troben dins del que s’anomena “Núvol de Oort” (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Nube_de_Oort), del que a vegades escapen degut a fenomens gravitatoris. Aquests escapaments fan que adoptin trajectòries intersectants amb les d’altres cossos (xocant amb ells), que quedin atrapats al voltant d’òrbites de planetes (donant lloc als cometes períodics) o bé que travessin tot el sistema solar i s’allunyin. Fins i tot alguns passen a formar part del cinturó d’asteroids i dels NEO’s (near earth objects, o cossos planetaris que poden impactar contra la nostra superfície).

Donat que la majoria de cometes semblen – d’acord amb les dades subministrades per la sonda – haver-se format a baixa temperatura i en col·lisions no gaire violentes, els seus components no estaran gaire modificats. D’aquesta manera ens poden subministrar informació molt valuosa sobre quins eren els components originals de la nebulosa solar i de la seva evolució. Això és el que espera recollir Rosetta abans d’acabar la seva missió (un cop xoqui contra la superfície del cometa 67P). Continua la lectura de Rosetta i els cometes

Què fer davant d’un possible missatge extraterrestre?

Què han de fer els científics quan detecten una possible senyal de vida extraterrestre? Han de publicar immediatament la descoberta? Han de callar i comprovar i comprovar? Cal que ho comuniquin a instàncies superiors?

Totes aquestes preguntes i més, queden respostes en un interessant article aparegut al diari “El Diario” (http://www.eldiario.es/hojaderouter/ciencia/vida_inteligente-extraterrestres-ciencia-descubrimiento-protocolo_0_528797334.html). I la resposta és si: existeix tot una sèrie de protocols que cal seguir fins poder anunciar la gran descoberta.

Continua la lectura de Què fer davant d’un possible missatge extraterrestre?

La Via Làctia s’apaga per a un terç de la humanitat

Seguint el fil del post d’ahir en que parlàvem sobre la contaminació atmosfèrica i la seva relació amb els accidents vasculars al cervell, avui parlem d’altre tipus de contaminació atmosfèrica: La contaminació lumínica.

La contaminació lumínica es produeix i té lloc en gairebé tots els països desenvolupats. És conseqüència d’un mal ús de la il·luminació a les nostres ciutats, pobles i cases. Pel general hi ha un excés d’il·luminació, bé perquè hi ha masses fanals o perquè les bombetes tenen excessiva potència.

És veritat que en els darrers anys, coincidint amb la crisi que mai s’acabarà (veure http://crashoil.blogspot.com.es/2010/06/digamos-alto-y-claro-esta-crisis.html), la majoria de ciutats, pobles i cases han reduït la potència lumínica. Però segons un article publicat a SINC (veure http://www.agenciasinc.es/Noticias/La-Via-Lactea-se-apaga-para-un-tercio-de-la-humanidad), encara hi ha un excés de lluminositat. Excés que repercuteix tant econòmicament, com – sobretot – en la salut mediambiental. L’excés de llum no tant sols no ens permet veure el cel, i per tant ens treu la possibilitat de gaudir d’un dels espectacles més bells de la natura, sinó que a més provoca pertorbacions en la vida salvatge (com és el cas dels ocells, els insectes, les tortugues marines….).

La part positiva de la notícia és que el problema té fàcil solució: posar pantalles en els focus lumínics per tal de dirigir la llum cap al terra i reduir la seva lluïssor en el entorn, reduir les hores de il·luminació, instal·lar bombetes amb menys impacte i apagar la llum quan no és necessària. Així que és hora de posar fil a l’agulla.

Continua la lectura de La Via Làctia s’apaga per a un terç de la humanitat

“Megatsunamis” a Mart

Al menys dos grans tsunamis han estat reconeguts – a través dels dipòsits (tsunamites) deixats per la seva acció – després d’analitzar la superfície de Mart mitjançant imatges de molt alta resolució. Segons els autors de l’estudi, en el qual figuren investigadors de la UAB i el CAB, els megatsunamis (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Megatsunami) haurien estat produïts per l’impacte de “cossos planetaris” sobre la superfície martiana (concretament sobre l’oceà que cobria part de l’hemisferi nord de Mart ara fa uns 3400 milions d’anys).

La informació ha estat publicada per SINC (http://www.agenciasinc.es/Noticias/Tsunamis-gigantes-arrasaron-las-costas-de-Marte).

A la Terra es coneixen els efectes de megatsunamis després de veure el cas de Lituya Bay a Alaska l’any 1958 (https://en.wikipedia.org/wiki/1958_Lituya_Bay_megatsunami). En aquest cas la sort va permetre veure que passava quan una gran massa de roques queia damunt l’agua de la badia i provocava una ona gegantina de més de 120 m d’alçada. Des de llavors s’han anat estudiant altres casos lligats amb els esfondraments d’illes volcàniques. Continua la lectura de “Megatsunamis” a Mart

L’origen de Plutó

Des que la nau “New Horizons” (veure http://pluto.jhuapl.edu/) – enviada per la NASA l’any 2006 per observar Plutó i el cinturó de Kuiper – ha començat a enviar dades, aquestes han permès fer nous descobriments. El darrer, que no l’últim ja que falten gairebé la  meitat de les dades per enviar, és que Plutó (i els seus satèl·lits) es varen formar per un gran xoc amb un o diversos cossos planetaris. De fet sembla que el sistema solar va originar-se per un procés anomenat acreció de planetèssims (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Planetesimal), per la qual cosa els xocs entre cossos planetaris no és una cosa estranya sinó més aviat un fet comú (sobretot en les primeres etapes del origen).

Plutó, que fins l’any 2006 era el novè planeta del sistema solar, va passar a ser considerat com un planeta nan i membre del cinturó de Kuiper ( veure https://es.wikipedia.org/wiki/Plut%C3%B3n_(planeta_enano)). L’esmentat cinturó es troba format per un conjunt de cossos planetaris que es troben entre Neptú i el núvol d’Oort (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Cintur%C3%B3n_de_Kuiper).

En un article aparegut al diari “Público” (http://www.publico.es/ciencias/origen-pluton-choque-inimaginable-000.html), Malen Ruiz de Elvira ens fa cinc cèntims de les noves dades enviades per la nau New Horizons i les intrepretacions fetes a partir d’aquestes. Continua la lectura de L’origen de Plutó

Les bases científiques de la teoria de l’origen de l’Univers

L’Univers, tot allò que envolta la Terra. La Terra, un petit planeta blau que gira al voltant d’una estrella de tipus mitja anomenada Sol. Un planeta – la Terra – que té vida, l’únic que coneixem de moment amb vida. La Terra, un planeta viu i en continua transformació.

L’Univers, una part observable – amb l’ajut de tot un seguit de ginys cada cop més sofisticats – i una part desconeguda, inobservable de moment.

I a la fi, sempre les mateixes qüestions: D’on venim? Com s’ha format allò que veiem? Sempre ha estat així?  Canvia al llarg del temps?

L’article publicat al diari “Público” (http://blogs.publico.es/ignacio-martil/2016/03/03/el-big-bang-las-bases-cientificas-de-la-teoria-del-origen-del-universo/), ens permet conèixer d’una forma clara les bases en les quals hem construït part del nostre coneixement sobre l’origen del Univers.

Com sempre per la ciència, res està acabat i tot està per fer. Cada pas comporta un pont pel següent. Cada èxit d’un investigador permet o crea les bases per futures recerques. Cada descobriment ens mostra el poc que encara sabem. Una tasca de molta gent, al llarg de molts anys. Una cerca apassionant on la lògica, l’observació, el raonament i el treball dur i constant són eines fonamentals.

El Big Bang: las bases científicas de la teoría del origen del Universo

Continua la lectura de Les bases científiques de la teoria de l’origen de l’Univers

Les millors fotografies de la Terra des de l’espai de l’astronauta Scott Kelly

S'ha produït un error en obtenir un àlbum extern. Comproveu l'adreça de l'àlbum. Ajuda.

L’astronauta nord-americà ha tornat a la Terra després d’un any a l’Estació Espacial Internacional

L’astronauta nord-americà Scott Kelly ha tornat a la Terra, després d’haver passat un any sencer a l’espai, a l’Estació Espacial Internacional. Aquesta matinada passada a aterrat al Kazakhstan. Aquesta experiència servirà a la NASA per a comprovar els efectes que tenen en el cos humà els vols espacials de llarga durada, pensant en futurs vols interplanetaris; compararan, doncs, els canvis físics que ha experimentat Kelly comparant-lo amb el seu germà bessó, un astronauta retirat.

Ara, durant tot aquest any Kelly ha fascinat els usuaris de les xarxes socials amb les fotografies que ha anat fent cada dia de visions molt diverses i de molts llocs diferents de la Terra. N’ha publicat un miler, i ací us oferim un recull d’algunes de les més espectaculars.

http://www.vilaweb.cat/noticies/les-millors-fotografies-de-la-terra-des-de-lespai-de-lastronauta-scott-kelly/

Impacta un meteorit a Còrdoba

La notícia apareguda al diari “Público” (http://www.publico.es/ciencias/impacta-meteorito-cordoba.html), ens recorda que la possibilitat d’un impacte per la caiguda d’un cos planetari – el que anomenem el risc per impacte – no és gens menyspreable. De fet en l’article s’esmenta que el cos caigut – i parcialment desintegrat a l’atmosfera en un seguit d’explosions – era un fragment probablement després d’un cos més gran (l’asteroide 2013DF).

Els cossos planetaris que poden impactar contra la Terra poden provenir, com en altres planetes, bé del cinturó d’asteroides o bé del núvol d’Oort (que és el reservori de cometes que envolta al sistema Solar). Però en realitat els cossos que tenen més probabilitat de xocar contra la nostra superfície s’agrupen sota el terme NEO (near earth objects). Els NEO son les restes de nuclis cometaris i asteroids que han sigut empesos per l’atracció gravitatòria de planetes propers cap a òrbites properes a la de la Terra (veure Fig. 1)

Fig 1. Mapa del sistema solar intern on poden apreciar-se els 379.084 NEO identificats fins agost del 2007. Les mides dels cossos van des dels pocs  metres fins un petit planeta (Armaugh Observatory).

Clàssicament els NEO és subdivideixen en els NEC (Near Earth Comets, o cometes d’òrbita propera a la de la Terra) i els NEA (Near Earth Asteroids, asteroides d’òrbita propera a la de la Terra i que a la vegada inclouen els Objectes Atenes, Amor, Apollo i PHA).

El fenomen descrit a l’article, la caiguda i desintegració parcial d’un cos planetari a la Terra no és – doncs – un fenomen estrany i aïllat. Forma part d’un procés, el de craterització, normal en la història de la Terra i la majoria dels planetes del Sistema Solar. De fet, la majoria de planetes es van originar per un procés conegut com a “acreció de planetèssims”  (fins i tot la lluna, el nostre satèl·lit sembla haver estat originat per l’impacte d’un cos planetari contra la Terra (veure http://www.investigacionyciencia.es/blogs/fisica-y-quimica/38/posts/el-origen-de-la-luna-11861). Per tant el procés de craterització per impactes, i la caiguda de tant en tant de cossos planetaris sobre la superfície terrestre, és un procés normal de la història de la Terra.

Però, pot constituir un perill per a la humanitat? Tots hem sentit parlar de que si la extinció dels dinosauris va produïr-se per l’impacte d’un gran metorit de uns 10 Km de diàmetre, o de la explosió de Tunguska produïda per l’explosió en l’atmosfera d’un cos de uns 30/50 m de diàmetre sobre una zona de Sibèria a l’any 1908 (veure Claudin, F (2008): 100 años de Tunguska. Astronomia, nº 108: 36-43). Són dos casos extrems, un de la caiguda d’un gran cos i un de la caiguda d’un petit cos. Els efectes, com no i en altres factors, diferents per la mida. Però, cada quan ens poden caure cossos d’aquestes mides sobre la nostra superfície terrestre?

Diametro Asteroide\Cometa Energia y donde se deposita Probabilidad en este siglo (mundial)

Daño potencial y respuesta requerida

>10 Km. 100 millones MTGlobal < 1 en un millón Extinción en masa, erradicación potencial de la especie humana. Poco puede hacerse en el caso de esta improbable eventualidad.
>3 Km. 1,5 millones de MTGlobal < 1 en 50.000 Desastre global de efectos climatológicos y ecológicos a lo largo de años; la civilización es destruida (una nueva edad oscura); una gran parte de la población muere poco después del evento; mitigación extremadamente cambiante
> 1 Km. 80000 MTGran destrucción regional; algunos efectos atmosféricos globales 0,02% Destrucción de regiones y zonas de borde oceánicas; nivel de destrucción por choque climático potencialmente global; pueden considerarse medidas de mitigación tales como la deflección o la planificación para una catástrofe global sin precedentes.
> 300 m. 2000 MTcráter local, destrucción regional 0,2 % Cráter de aproximadamente 5 Km. de diámetro y devastación de una región del tamaño de una nación pequeña; tsunami sin precedentes; posibilidad, igualmente probable, de informar sobre el peligro o no hacerlo; mitigación por deflección y si es posible mediante acción internacional coordinada
> 100 m. 80 MTexplosión en la parte baja de la atmosfera o en superficie, que afecta a una pequeña región 1% Explosión a baja altitud o a nivel superficial mayor que cualquiera de los misiles termonucleares conocidos; devastación regional; cráter somero de alrededor de 1 Km., de diámetro; tras el suceso plan de actuación nacional  ya que es improbable avisar del peligro con antelación
> 30 m. 2 MTestratosfera 40% Explosión estratosférica devastadora; la onda de choque puede derribar árboles, resquebrajar las casas de madera, provocar incendios en un radio de 10 Km.; probablemente causara muertes si sucede en una región poblada (la explosión de 1908 en Tunguska fue bastantes veces mayor); poco probable el aviso con antelación del peligro; pueden aplicarse planes de mitigación preparados con antelación para este tipo de situaciones.
>10 m. 100 kTatmósfera superior 6 cada siglo Explosión extraordinaria en el cielo; rotura de ventanas pero poco daño en la superficie del terreno; no hay peligro
>3 m. 2 kTatmósfera superior 2 cada año Explosión cegadora en el cielo; puede confundirse con la explosión de una bomba atómica.
> 1 m. 100 t TNTatmósfera superior 40 cada año La explosión del bólido genera una luminosidad cercana a la del sol durante unos segundos; inofensiva aunque puede dar lugar a meteoritos.
> 0.3 m. 2 t TNTatmósfera superior 1000 cada año Se puede observar como una bola de fuego; inofensiva

Tabla 1. Frecuencia de impactos prevista para cuerpos planetarios de diversas magnitudes ( extraída y modificada de Chapman 2007 (pp. 152), en Claudin, F (2008)).

Si mirem la Taula 1, podem observar que la caiguda de cossos petits, com el de Còrdoba, és relativament freqüent.

Per això i tenint en compte – com en el cas de Tunguska – que un cos impactant d’uns 30-50 m de diàmetre pot caure amb relativa facilitat, que son difícils de detectar amb prou temps (unes hores abans) i que poden provocar danys considerables si cau sobre una zona poblada, s’han creat els Space Guards.

Fig 2. Mapa de Londres en el qual s’ha superposat amb una línia negre l’àrea afectada per l’Event de Tunguska. En el cas d’haver-se produït sobre l’esmentada ciutat la ciutat sencera s’hagués vist afectada amb nombroses pèrdues materials i humanes. (cortesia Spaceguard UK).

Aquests son gabinets de científics que es dediquen en diversos llocs del món a rastrejar contínuament l’espai per tal de cercar, identificar i vigilar els NEO.

En el cas del meteorit de Còrdoba, aquest ha estat rastrejat i investigat dins dels projecte SMART (veure http://www.uhu.es/josem.madiedo/obs/metobs_index.html).

Continua la lectura de Impacta un meteorit a Còrdoba