Arxiu de la categoria: ciència

Divulgar la ciència per apropar-la a la societat

Podem llegir, en un interessant article aparegut al diari “El Diario” (veure http://www.eldiario.es/cienciacritica/Divulgar-Investigacion-acercar_la_ciencia_a_la_sociedad-aranas_6_576452356.html), com és necessària la divulgació de la ciència per tal d’apropar aquesta a la societat. I cal fer-ho si volem que cada vegada més gent estigui interessada i sàpiga, sense necessitat de ser una especialista en el tema, sobre determinades qüestions (clonació, finitud de recursos, límits del creixement, transmissió de malalties, descobriments de partícules físiques…etc).

Però com molt bé s’explica en l’article la divulgació no es una tasca fàcil. No es tracta de banalitzar un tema, ni de transmetre conceptes erronis, ni de escriure per escriure. Cal ser rigorós i a la vegada didàctic, cal escriure amb un llenguatge entenedor sobre qüestions que sovint son complexes. Es tracta de fer fàcil allò que és difícil. Es tracta de fer que “la teva avia ho entengui” (http://www.eduglobal.cl/2014/04/18/no-entiendes-realmente-algo-hasta-que-eres-capaz-de-explicarselo-a-tu-abuela/).

I en aquesta feina de divulgació aconsellen, com no podia ser d’altre manera, que el científic no estigui sol. Que busqui la complicitat de persones, com periodistes i divulgadors, que puguin ajudar-lo en aquesta cerca del millor llenguatge i de les millors formes per transmetre el missatge. Aquesta transmissió és important per tal que la societat entengui millor el món que l’envolta, que es vegi que la ciència ajuda a millorar les condicions de vida de la societat, que es vegi que el procés científic no es quelcom infal·lible i tancat, que es vegi als científics com a integrants de la societat i que la ciència pugui servir per a prendre decisions en la vida quotidiana de la gent.

Voldria recordar aquí les figures de quatre grans divulgadors (evidentment podria citar-ne molts més) que van promoure la ciència en la meva generació i en posteriors: Fèlix Rodriguez de la Fuente, Carl Sagan, Isaac Asimov i Stephen Jay Gould. Rodriguez de la Fuente  i Sagan van captivar el meu interès quan era un infant. Però no tant sols el meu, sinó el de la meva família. Perquè en aquells temps tota la família seiem davant de la caixa tonta per tal de veure, aprendre i fruir dels seus documentals (“el Hombre y la Tierra” y “Cosmos”). A ells els hi dec una bona part de la meva passió pels temes científics.  Isaac Asimov va omplir d’imaginació amb el seus exquisits relats de ciència-ficció (la nissaga de la Fundació, robots i imperi, el sol nu….), de bona i autèntica ciència i ficció, moltes estones de la meva adolescència. A Jay Gould, el meu estimat Jay Gould, li dec haver estat hores i hores llegint els seus meravellosos escrits (molt ben traduïts per científics com Joandomènec Ros; veure “la vida meravellosa”, “La falsa mesura de l’home”….), emocionant-me amb relacions inversemblants entre ciència i societat, entre descobriments i implicacions col·laterals. Quatre  exemples diferents de divulgació, dos basats més en la imatge que en el text i dos més en els llibres i en el text, però que serveixen per constatar la importància que té aquesta.

L’article d’avui és el tercer d’una llarga entrega que és pot seguir a  http://www.eldiario.es/cienciacritica/Comunicacion_cientifica-divulgacion-cientifico_6_571902806.html    i  http://www.eldiario.es/cienciacritica/divulgacion_cientifica-comunicacion_cientifica-ecologia_del_movimiento-enamorarse_de_la_ciencia_6_574002624.html.

Continua la lectura de Divulgar la ciència per apropar-la a la societat

No en el nom de la ciència

Un interessant article publicat al blog “Camino a Gaia” (veure http://caminoagaia.blogspot.com.es/2016/10/no-en-nombre-de-la-ciencia-otra-vez-no.html). El seu contingut és una reflexió sobre perquè la premsa presta atenció mediàtica en denunciar a determinades pseudociències, a determinades altenatives a l’establert i, en canvi, calla davant d’altres més perilloses que han comportat nombrosos danys socials. Hi ha un escepticisme selectiu que gasta les energies en denunciar i estar en peu de guerra amb qualsevol alternativa establerta i en canvi és condescendent amb el pensament únic establert. Condescendent amb idees que es troben basades en una falsa idea de la ciència, en la pseudociència, però que sovint formen part del “background” social amb el qual la gent creix al llarg de la vida. Poder és hora de parar atenció i desemmascarar l’engany. Continua la lectura de No en el nom de la ciència

“L’univers no va començar amb un bang”

John Cromwell Mather (nascut el 7 d’agost de 1946 a Roanoke, Virginia), és un astrofísic i cosmòleg nord-americà. Va ser guardonat amb el Premi Nobel de Física en 2006 juntament amb George F. Smoot, pels seus treballs a la NASA en el projecte COBE.(Explorador del Fons Còsmic) .

Quatre frases es poden destacar de l’entrevista per la reflexió física o filosòfica en funció de l’apreciació del lector. Paul Dirac deia que la filosofia és només una manera de parlar de descobriments que ja s’han fet. Pot ser  la física podrà en un futur ajudar a entendre els misteris de la vida:

“No existe un momento cero, porque debería ser un momento de densidad infinita, lo cual no es posible. No podemos decir que no había nada y después había ­algo.”

“Los átomos no saben lo que hacen. Pero el efecto colectivo de 10 a la potencia 24 átomos es un ser humano”

“Nunca alcanzaremos una comprensión completa del universo. Pero hemos avanzado bastante”

“La comprensión que nosotros tenemos del tiempo es incompleta. No acabamos de comprender qué es el tiempo. Si alguien cree que lo entiende, entonces es que no lo entiende. Tenemos la intuición de que avanza de modo regular y de que se puede medir, tic-tac-tic-tac, y no es así. En realidad es elástico….” Continua la lectura de “L’univers no va començar amb un bang”

‘Star Trek’: la realitat iguala la ficció

Leonard Nimoy, l’actor que interpretava al senyor Spock en la sèrie de televisió i les pel·lícules de “Viatge a les Estrelles”, va morir  als 83 anys al febrer de l’any passat a causa d’una malaltia pulmonar obstructiva crònica “.  Nimoy havia dit en un missatge als seus 810.000 seguidors a Twitter : “Vaig deixar de fumar fa 30 anys. No prou ràpid”,  Nimoy sempre serà relacionat amb el senyor Spock, meitat humà i meitat vulcanià de la sèrie original “Viatge a les Estrelles” de la dècada de 1960 i les pel·lícules posteriors. Conegut per suprimir les emocions i usar una lògica estricta per guiar les seves accions, Spock es va convertir en un dels personatges més coneguts i estimats de la ciència ficció de finals del Segle XX. Algunes de las seves frases més conegudes i que recordem  els que vèiem Star Trek i esperàvem que arribés el capítol de la sèrie setmana darrere setmana eren:

“¡Larga y próspera vida!” “Sin seguidores, el mal no puede extenderse”

“Las computadoras crean sirvientes excelentes y eficaces, pero no tengo ningún deseo de servirles”

“El cambio es el proceso esencial de toda existencia”

Avui la NASA i la revista ‘Nature’ reten homenatge a la sèrie en el seu cinquantenari i destaquen la seva influència en la ciència, la tecnologia i l’exploració espacial.

“És pràcticament l’única sèrie que presenta a científics i enginyers de manera positiva, com a models. Star Trek va augmentar l’entusiasme per l’exploració espacial i per la ciència “. destaca el físic Sidney Perkowitz, professor emèrit de la Universitat Emory d’Atlanta (EUA), en un dels articles de Nature. Ha defensat que les dones podien ser astronautes de la mateixa manera que els homes, cosa que la NASA no va acceptar fins a 1978. Va defensar les relacions interracials, com en l’històric petó entre el comandant Kirk i la tinent Uhura, que va ser considerat el primer petó interracial de la història de la televisió.

Però pot ser el més important, tal com diu l’article, és que: “Cinquanta anys després, Star Trek segueix transmetent el missatge que podem ser millors del que som”. Continua la lectura de ‘Star Trek’: la realitat iguala la ficció

Alexander von Humboldt, la ciència al complet

Pensador d’extraordinària amplitud, va ser el primer a considerar la naturalesa en el seu conjunt. Una biografia rescata de l’oblit al geòleg, ecòleg i aventurer alemany. Per sobre de tot, Humboldt va ser el primer científic que va considerar la naturalesa en el seu conjunt. Va aplicar el mètode newtonià del pensament en dos temps -anàlisi i síntesi- al món biològic. El científic berlinès era tot el contrari d’un pensador de butaca: des de petit estava obsessionat amb el viatge i l’aventura, i havia heretat dels seus professors il·lustrats una passió pels mesuraments precisa. Humboldt va ser el gran biòleg i ecòleg de la primera meitat del segle XIX, i segurament el científic més conegut de la seva època.

Humboldt va ser el primer científic que va abastar la biologia com un tot, com una xarxa de relacions que regia el comportament de cada part i que comprenia els espais i els temps. La hipòtesi de Gaia que ha formulat en el nostre temps James Lovelock, i que tendeix a considerar la Terra, o almenys la biosfera, com una mena d’organisme viu, és hereva de l’esperit visionari de Humboldt. Va inventar les isotermes i les isòbares, aquestes línies que uneixen els punts d’igual temperatura o pressió que ens ensenya la dona del temps a la tele; va descobrir l’equador magnètic de la Terra; va percebre la profunda semblança que mostra la vegetació en tots els llocs del planeta quan les condicions ambientals són similars

Andrea Wulf, escriptora i professora al Royal College of Art de Londres, ha escrit la seva biografia. Aquest article és un petit homenatge. Continua la lectura de Alexander von Humboldt, la ciència al complet

On és la ciència?

Interessant article aparegut al “Periodico” escrit per SALVADOR MACIP, metge i investigador de la Universitat de Leicester, que reflexiona sobre el  paper de la ciència a la societat. No cal afegir res més que comparteixo plenament les seves reflexions.

Dos paràgrafs a destacar:

“Una de les conseqüències directes d’invertir temps a explicar bé la ciència en els mitjans és que la gent l’entén i l’aprecia molt més. I aquesta conscienciació social obliga els polítics a dedicar-hi més pressupost. Amb tants recursos es pot fer recerca de molt alt nivell i, a més, atreure talent d’arreu del món”

“Un poble sense uns mínims coneixements científics corre el risc de ser manipulat per estafadors i espavilats, com veiem que passa amb una freqüència alarmant a casa nostra, amb uns resultats que poden arribar a ser mortals” Continua la lectura de On és la ciència?

Soc científic i no em fico en política

Aquest és el títol d’un interessant article aparegut al diari “El Diario” (http://www.eldiario.es/ultima-llamada/cientifico-politica_6_548455153.html). Aquest article pot enllaçar-se amb el darrer escrit per Antonio Turiel arran d’una crica rebuda en el seu bloc per la mateixa temàtica (veure http://crashoil.blogspot.com.es/2016/08/aspectos-eticos-y-politicos-de-la.html) però en aquest cas aplicada al peak oil.

Han de ser els científics apolítics? En principi, si apliquen el mètode científic, si que ho haurien de ser. Però la ciència és una construcció humana que nogensmenys no és neutre. I no ho es perquè la forma en la qual s’estructura i orienta el coneixement científic esta influïda per diferents biaixos per acció i omissió.

En l’article de “El Diario” ens parlen del darrer manifest dels nobels contra greenpeace que ja varem comentar (veure http://www.publico.es/ciencias/mas-centenar-premios-nobel-arremete.html, http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/07/05/es-or-tot-el-que-llueix-en-larros-daurat/ i http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/07/10/premis-nobel-2ona-part/#more-8784). En aquest cas ho posa com exemple d’intervenció en política de científics.

Antonio Turiel es lamenta en el seu escrit de la crítica que li fa un lector del darrer post on parlava de “Gent que no vol viatjar a Cancún”. I es lamenta, que no plora, del fet que en el seu post feia una valoració ética de viatjar (a Cancún, a Cuba, a Nova York…) que no era tant sols científica i que per tant era la seva opinió. Aquesta valoració pot ser del gust d’alguns i d’altres no. Però en qualsevol cas és una opinió basada en dades com la d’altra gent. El problema és quan a un científic no se li permet donar la seva opinió sinó que tant sols se li demana que publiqui les dades sense més.

Perquè és evident que si jo treballo en el món de la investigació i veig – en funció de les dades que tinc – que la situació de món no va bé i que fent una projecció de les tendències anirà a pitjor, hauré de donar la meva opinió. Hi ho hauré de fer per una qüestió lligada “al bé comú” o si es vol, en el cas de tenir fills, per una mera qüestió de supervivència de l’espècie.

Aquest cas, el de difondre un missatge amb la intenció de “salvar” o com a mínim “minvar el patiment” del major nombre possible d’éssers humans és lloable. I ho és, perquè en el cas d’Antonio Turiel (i de Pedro Prieto, Daniel Cañete, Carlos de Castro, Margarita Mediavilla…etc), significa ser criticat sovint i acusat de derrotista i “doomer”. Significa, per un científic de renom, haver de patir tota una sèrie de crítiques innecessàries i no merescudes.

I aquí tornem al principi de la qüestió sobre si els científics han de ser apolítics. En el cas dels nobles varen criticar a Greenpeace per la seva posició respecte als transgènics. És evident que podem discutir sobre si son bons o dolents en funció de les dades, però el que és evident és que no son la solució per la fam el món. Al menys no la única. Una bona redistribució de recursos solucionaria millor el problema. I perquè no la van esmentar? Doncs perquè els científics son éssers humans, si son humans, i com a tals es troben immersos en una societat on hi ha una sèrie d’hàbits, actituds, valors, normes, creences, que també els afecten i condicionen la seva cosmovisió. A més, els científics executen un treball pel qual reben diners i reconeixement, com qualsevol altre treballador. I qui paga, sovint mana. Així que la neutralitat queda bastant lluny en moltes ocasions. En el cas dels premis nobels que varen signar la carta contra Greenpeace és evident que la seva opinió es basa en qüestions polítiques més que en científiques.

Per tant, i és la meva opinió, els científics haurien/em de tenir clar:

“Los científicos gozan de un reconocimiento social privilegiado que les confiere una importante responsabilidad a la hora de posicionarse públicamente. Como hemos intentado mostrar, es muy difícil cuando no imposible desarrollar una labor científica totalmente libre de sesgos, que más allá de los determinantes inconscientes que todos arrastramos, como la carga cultural, son inherentes a factores diversos relacionados con el marco económico-político. Lo que si sería conveniente al menos es que la clase científica sea plenamente consciente de ellos y evite ante todo poner a la Ciencia, o mejor dicho, a la autoridad científica, al servicio de la ideología.”

Continua la lectura de Soc científic i no em fico en política

L’estafa de la revolució verda (2ona part….les proves)

L’altre dia varem penjar la primera part, la de la denúncia sobre l’estafa de la revolució verda (l’actual agricultura intensiva; veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/07/18/lestafa-mes-gran-de-la-humanitat-un-nobel-per-a-la-revolucio-verda/). Avui afegim la segona part on l’autor de la primera respon a les veus crítiques que han aparegut (veure http://caminoagaia.blogspot.com.es/2016/07/el-timo-de-la-revolucion-verde-las.html).

En aquesta segona part l’autor afegeix el concepte de tassa de retorn energètic (EROI en anglès) de la que ja hem parlat en altres posts. Concepte important per tal de veure si qualsevol activitat es sostenible des del punt de vista energètic. És evident que l’actual sistema d’agricultura intensiva no ho és i, el més preocupant, és que aquells que tenen els coneixements necessaris per saber-ho (vegis els 110 premis nobel) se’n obliden i ens estafen a tots. Però ja se sap cal mantenir el BAU a qualsevol preu i més quan aquest BAU els hi concedeix privilegis importants (beques, subvencions, publicacions….etc). Continua la lectura de L’estafa de la revolució verda (2ona part….les proves)

No fiar-se de les aparences

La dita que encapçala el post d’avui és important, sobretot en el camp de les ciències. Com ja hem comentat en altres posts, no hi ha diferències significatives entre els cervells de les dones i dels homes. Traduït en altres paraules vindria a dir-nos que qualsevol dels dos sexes pot servir per fer ciència. No hi ha cap raó neurològica – en principi i en absència de malaltia – que impedeixi a una noia arribar a ser una bona científica.

Però quan comencem a mirar la vessant cultural la cosa canvia. Perquè com ja hem comentat altres cops, els estereotips i les imatges que la societat té del que hauria de ser una científica no van lligats al que ens diu la ciència.

Així una científica sexy no pot ser bona. Sembla ser que la majoria de la població percep a una bona científica com no sexy. No hauria d’anar vestida amb faldilla, ni anar maquillada, ni ser sexy perquè tot això la fa menys seriosa. Menys capaç de fer ciència. Això és el que podem llegir en un article aparegut al diari “El Diario” (veure http://www.eldiario.es/theguardian/leccion-ciencia-fies-apariencias_0_537547016.html)

De nou les qüestions culturals, les relacionades amb l’educació, ens indiquen que encara queda molt camí per fer. Queda molt per lluitar per tal que homes i dones estiguin en igualtat de condicions (no tant sols en el camp científic). L’educació, com no, té i ha de tenir un paper important en aquest canvi necessari. Continua la lectura de No fiar-se de les aparences

Discurs comiat Sílvia

Avui Sílvia Genis ha deixat la direcció del Giola desprès de 15 anys. Cèsar Alegre li ha fet aquest comiat que reproduïm aquí:

INSTITUT  GIOLA
Dijous 30 de juny 2016
“Sóc de les que pensa que la ciència té una gran bellesa. Un científic en el seu laboratori, no és tan sols un tècnic: és com un nen col·locat davant els fenòmens naturals que l’impressionen com un conte de fades” Marie Curie.
Aquesta reflexió podria ajustar-se al pensament de la Sílvia. El seu cap funciona com un laboratori d’idees que giren i es concreten com els planetes del nostre sistema solar (de vegades alguna d’aquestes surt disruptiva i cal asseure-la a la banqueta com en el cas de Plutó). Al mateix temps, ha volgut escriure el seu conte de fades (a vegades més que un conte ha estat un relat de terror) al voltant del Giola, buscant allò que ens situés en el mapa. És per això que ha estat una autèntica hooligan alhora d’apuntar-nos a totes les propostes d’innovació del Departament d’Ensenyament (pensem que, en realitat, era el Departament qui li demanava quina nova idea havia parit en el seu caparró-laboratori).
La tasca de dirigir un institut, no és gens fàcil, hi ha tantes tecles per prémer, tantes decisions a prendre, tants instituts dins el mateix institut , tants encerts i tants fracassos; que un dia de feina et pot generar tant estrès i tanta solitud com la que sent el porter davant d’un penal. També és cert que la Sílvia no ha estat sola i en tot moment les companyes i companys que durant aquests anys l’han acompanyat en els diversos càrrecs li han ofert el seu suport i altres mirades per analitzar millor el context.
Aquests 15 anys de dedicació absoluta, d’empenta sense límits, de graelles (de canvi de graelles), de tamagotxis, de votacions per entrar en la Qualitat, de programar per competències, d’alguna bronca, de premis, d’auditories externes, internes i endoscòpiques, d’una munió d’inspectors (alguns rotllo Gadget), d’una feinada de por del professorat… tot això i més ha estat dirigit per la batuta d’una persona que a vegades no semblava filla d’un petit poblet del Vallès Oriental sinó d’un planeta extraterrestre (calvinista, naturalment), on el treball és allò que realment dignifica a les persones.
Ara ens ve al cap una estrofa d’una cançó de Gardel que tunejant-la una mica seria un bonic tango-comiat:
Sentir
que es un soplo el Giola
que 15 años no es nada
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.

…….
CÈSAR ALEGRE