Els nens no pinten res

El mantra que les escoles són segures s’hauria de posar en quarantena. L’exposició dels menors davant d’un virus que ara sí que els afecta hauria de comportar una reconsideració de protocols de manera urgent,

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/beatriz-talegon-nens-pinten-res_580836_102.html

Aviat farà un any que estem submergits en una realitat estranya. Al principi vam viure el virus amb una llunyania absolutament insultant. Perquè mentre vèiem que a la Xina estaven amb “allò del coronavirus”, els miràvem —com els mirem gairebé sempre— amb un aire d’estranyesa, convençuts que “això a nosaltres no ens arribaria”.

Vam tenir l’ensurt amb la grip aviària, que al final es va quedar en molt menys que la por que s’havia generat. La cosa es va gestionar malament (s’han de recordar els milions que es van pagar amb diners públics per a milions de vacunes que al final es van fer malbé). I no ens vam plantejar que aquest avís podia servir-nos per imaginar-nos què hauria passat si, de veritat, allò hagués estat tan terrible com semblava. Però no, vam passar del tema. I com a societat ni ens hem qüestionat com podríem habituar-nos a “una altra normalitat” si alguna cosa, com un virus incontrolable, arribés a les nostres vides.

Tot això està molt relacionat amb el fet que l’ésser humà últimament pensa que ho té pràcticament tot baix control. I mira amb condescendència, almenys l’home europeu —connectat amb Amèrica del Nord i alineat amb els principis capitalistes—, qualsevol idea que pogués posar en perill el seu benestar. “Això li toca als altres”, sembla ser un mantra que potser té a veure amb un instint de supervivència que alimenta l’egoisme, motor per desgràcia d’aquesta societat de consum.

Sigui com sigui, som egoistes. I des de fa un any, més. El problema és que els egoismes, com tot el que és dolent, trepitgen. I passen per sobre de tot el que poden. Com en aquestes allaus de gent que corre espaordida i trepitja i passa per sobre dels altres que van ensopegant. Docns així estem. I com més estrès estigui vivint el subjecte (o el col·lectiu de subjectes), aquest egoisme fruit del pànic es desencadena —i es justifica perquè tots el practiquen—.

L’egoisme d’alguns, que tenen uns interessos molt molt en perill davant del que passa, trepitja i s’imposa sobre els interessos de la gran majoria, que fonamentalment és la seva salut, la seva vida. Això que diuen els textos tan bonics que es diuen constitucions, declaracions i no sé què més.

El mantra que les escoles són segures s’hauria de posar en quarantena. L’exposició dels menors davant d’un virus que ara sí que els afecta hauria de comportar una reconsideració de protocols de manera urgent

Però com sigui que aquells que van com un pollastre sense cap veient el seu poder diluir-se, el que a nosaltres ens generi desassossec a ells no els suposa res. I ens arriben a manipular de tal manera a través dels seus tentacles (digui’s “mitjans de comunicació als quals injecten pasta”) com per fer que ens preocupem d’unes coses i no d’altres. Fonamentalment que ens preocupem per mantenir el que a ells els importa (feina, ingressos, sobreviure), en lloc de permetre que prioritzem partint d’altres criteris —molt més naturals, sigui dit de passada.

Així doncs, tota aquesta llauna, per contextualitzar i mirar de trobar la raó a la pregunta que em faig: què coi passa amb l’interès dels menors?

Que jo decideixi exposar-me més o menys a un virus que pot costar la vida a éssers fonamentals en la meva vida, fa que jo prengui les decisions sobre el risc que jo assumeixo. Evidentment, també sobre el risc que assumeixo respecte als altres, però això ja implica una miqueta de consciència que no he de presumir a tothom. Però, sobretot, hem de plantejar-nos què passa amb els nens, a qui estem portant a l’escola com si una bombolla màgica fes que els contagis s’aturessin.

Ha costat, per desgràcia, molts mesos d’estar plantant cara a amenaces des dels poders públics que donaven a entendre que hi hauria conseqüències per a aquelles famílies que decidissin quedar-se amb els fills a casa. Però hi va haver temptatives, sobretot amb el tema de l'”absentisme escolar”, que podien suposar a les famílies un procés molt desagradable i amenaçador.

En alguns llocs es va amenaçar, en altres fins i tot s’ha arribat a obrir expedients als pares i mares de nens que no anaven a l’escola —però que continuaven aprenent i estudiant a casa—. Doncs bé, estan començant a tenir resposta: no només des de tribunals, com el Superior d’Andalusia, que ha considerat que “per sobre del dret a la vida i a la salut, no hi ha res”. I en aquest sentit ha entès que aquesta circumstància que vivim justifica el tancament de centres escolars o residències d’avis.

La “por insuperable” és més que correcta en aquesta circumstància en la qual centenars de persones moren al dia. No parlaré ja dels milers que s’infecten, sinó dels centenars de persones que es moren des de fa un any. Per tant, evitar per tots els mitjans el contacte amb aquest virus és una cosa primordial com a espècie.

Els nens estan començant a encomanar-se amb la nova variant del virus d’una manera que abans no es donava. Al Regne Unit l’ingrés de menors ha augmentat un 70%. En pobles de Girona ja ha saltat l’alerta davant de la quantitat de contagis entre alumnat i mestres.

Segons un informe publicat per Mateomaticas.com, “els nens ja tenen la incidència més important del país l’última setmana”. I apunta que “resulta inquietant que en tres setmanes s’hagi incrementat un 54% el contagi entre menors de 15 anys, mentre que la resta de la societat ha baixat els seus contagis un 20%”.

Què està passant? Doncs que ens podríem estar trobant en una situació fins ara desconeguda —una altra més— en la qual els efectes dels nous vessants del virus ens plantessin davant de nous escenaris.

El mantra que les escoles són segures s’hauria de posar en quarantena. L’exposició dels menors davant d’un virus que ara sí que els afecta —almenys en més proporció que abans— hauria de comportar una reconsideració de protocols de manera urgent.

Implantar teletreball i teledocència hauria de ser una màxima en aquests instants, en haver-se detectat que hi ha un sector de la població que abans semblava no encomanar-se de la mateixa manera que ha començat a ser un factor també a tenir en compte.

En definitiva, que no es parla de la situació dels nostres fills, ni tan sols quan les dades són preocupants.

No es fa atenció al professorat, un sector que s’està exposant de manera absolutament negligent, quan hi ha mitjans que podrien facilitar les classes telemàtiques. Però esclar, qui s’encarrega dels fills mentre han de ser a casa? Després del primer episodi es van quedar en evidència les tremendes faltes d’adaptació que tenim a Espanya a les noves tecnologies. Perquè una vegada més, no ens ho hem pres seriosament.

Vam pensar que el que sortia a les pel·lis era cosa del futur. Com quan va començar aquest virus a la Xina.

Com quan decidim que els nens no pintaven res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *