A pocs dies de registrar la mínima extensió de gel marí a l’Àrtic de l’any, el 2019 serà dels més baixos en les darreres dècades

Una dècada amb el gel àrtic sota mínims històrics

A pocs dies de registrar la mínima extensió de gel marí a l’Àrtic de l’any, el 2019 serà dels més baixos en les darreres dècades.

Setembre és el mes en què l’extensió de gel marí a l’Àrtic és més petita, com a conseqüència de la sortida de l’estació més càlida de l’any. I un cop més, es posa de manifest la tendència a minvar.

A l’entorn del 17 de setembre té lloc la mínima extensió de gel, i aquest 2019, encara amb dades provisionals, se situa com a quart any amb menys gel a l’Àrtic en 40 anys, amb 4,2 milions de km². Una xifra molt allunyada de l’extensió mitjana entre el 1980 i el 2019, de 5,8 milions de km², segons dades del Centre Nacional de Dades de Gel i Neu (NSIDC). L’extensió de gel que ha faltat per arribar a la mitjana és com la suma de les superfícies juntes d’Espanya, Portugal, França i Alemanya.

Una dècada de rècord per poc gel

Dels deu anys amb el nivell més baix de la mínima extensió anualvuit estan situats en aquesta dècada, entre el 2010 i el 2019. I aquest 2019 com a mínim pujarà al quart graó. Una tendència de la reducció de l’extensió de gel que anirà a més durant les properes dècades com a conseqüència de l’escalfament del planeta. El congelador natural de la Terra es fon.

Continua la lectura de A pocs dies de registrar la mínima extensió de gel marí a l’Àrtic de l’any, el 2019 serà dels més baixos en les darreres dècades

El forat d’ozó es redueix: és el més petit de les tres últimes dècades

Aquests gas s’ha anat recuperant progressivament des que el 1987 va entrar en vigor el Protocol de Mont-real

El forat a la capa d’ozó, el gas que ens protegeix de la radiació ultraviolada del Sol, pot ser el més petit de les darreres tres dècades. Així ho assenyala el Servei Copernicus de Monitoratge de l’Atmosfera (CAMS), del programa d’observació de la Terra de la Unió Europea.

El “forat” a la capa d’ozó —en realitat, una disminució del gruix d’aquesta capa— es comença a formar cada any a l’agost i assoleix el màxim a l’octubre. Aquest any, però, els investigadors han trobat un comportament inusual. El vòrtex polar –un remolí d’aire fred a l’estratosfera, que crea les condicions per a la destrucció d’ozó i la formació del forat damunt l’Antàrtida– s’ha desplaçat del seu lloc habitual i s’ha afeblit.

A l’alta estratosfera –a uns 50 quilòmetres de la superfície de la Terra–, les temperatures han estat molt més elevades del que és habitual i això ha alterat el comportament usual del vòrtex.

Quan s’acaba l’hivern antàrtic –quan a l’hemisferi nord s’acaba l’estiu–, les substàncies químiques que destrueixen l’ozó comencen a actuar. En aquest cas, la barreja d’aire fred i aire molt calent, i això ha disminuït l’activitat d’aquestes substàncies.

Tot i que l’abast del forat d’ozó varia d’any en any, aquesta vegada el seu comportament ha estat ben inusual, com explica Antje Inness, investigadora del CAMS:

“Veiem moltes variacions cada any. Per exemple, el 2017 era força petit, el 2018 era més profund i es va mantenir més temps. Però aquest any l’activitat és molt inusual. L’última vegada que va passar una cosa anormal va ser el 2002, quan el forat es va trencar en dues parts.”

Aquesta vegada, a part de ser més petit, també està desplaçat respecte al pol sud. Té una superfície d’uns 5 milions de quilòmetres quadrats, la quarta part que el 2018 i la meitat que el 2017.

Inness va mostrar la comparació amb el 2018 en el seu compte de Twitter:

Antje Inness@AntjeInness

The latest ozone analysis from @CopernicusECMWF Service @ECMWF shows a much smaller on than in 2018. This is the result of a sudden stratospheric warming that is happening in the SH. More ozone info on http://atmosphere.copernicus.eu/monitoring-ozone-layer 

Mostra la imatge al Twitter

El CAMS preveu que, en les properes setmanes, el forat creixerà una mica o s’estabilitzarà, però no tindrà grans variacions.

Un gas amb dues cares

L’ozó, de fórmula química O3, és un gas format per tres àtoms d’oxigen –l’oxigen present a l’atmosfera està format per dos àtoms i té la fórmula O2–. A l’estratosfera, entre 15 i 50 quilòmetres damunt la superfície, l’ozó es genera i es destrueix de manera natural, però als anys 70 es va descobrir que els CFC –clorofluorocarburs– utilitzats en esprais i com a refrigerants arribaven a aquella alçada i destruïen l’ozó de manera accelerada. Aquests compostos es mantenen actius a l’atmosfera durant molts anys.

El 1987 va entrar en vigor el Protocol de Mont-real, que prohibia la producció i l’ús de la majoria d’aquestes substàncies. Fruit d’això, la capa d’ozó s’ha anat recuperant. Tot i això, no es preveu que arribi als nivells anteriors als anys 80 fins al 2060.

Malgrat la prohibició, alguns països n’han seguit produint o utilitzant. És el cas de la Xina, que obté CFC-11 per a aïllants de cases i edificis.

El forat d’ozó té una relació indirecta amb l’escalfament global. S’ha vist que afecta el clima a l’hemisferi sud, perquè la destrucció del gas refreda l’estratosfera damunt aquesta part del planeta. I això té influència en la circulació de l’aire i en el règim de pluges.

A nivell troposfèric, en canvi, l’ozó és un gas tòxic. Es genera per acció de la radiació solar sobre òxids de nitrogen i compostos orgànics volàtils.

Continua la lectura de El forat d’ozó es redueix: és el més petit de les tres últimes dècades