Menges respires plàstic: l’amenaça d’una contaminació química silenciosa

Que la contaminació per plàstic suposa un greu problema ambiental i una potencial amenaça per a la salut humana, de manera que són necessàries mesures per intentar reduir l’ús de material plàstic en la societat, és cert.

Que els plàstics estan formats per polímers, normalment derivats del petroli, als quals s’afegeixen diversos compostos químics, que poden constituir més del 50% del pes del plàstic, també és cert.

Que un compost químic és una substància formada per la combinació de dos o més elements diferents de la taula periòdica és cert. Els compostos són representats per una fórmula química. Per exemple, l’aigua (H2O) està constituïda per dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. Els elements d’un compost no es poden dividir o separar per processos físics (decantació, filtració, destil·lació), sinó només mitjançant processos químics.

Per tant no hem de caure en el parany de considerar que un compost químic pel fet de ser químic és perillós. Nosaltres i el nostre entorn som química perquè estem compostos com tot el que ens envolta per elements químics.

https://www.eldiario.es/sociedad/Comes-respiras-plastico-contaminacion-silenciosa_0_897310500.html Continua la lectura de Menges respires plàstic: l’amenaça d’una contaminació química silenciosa

Som en una situació evident d’emergència climàtica

Abans parlàvem de canvi climàtic. Ara la nostra situació com a espècie es defineix en dues paraules: emergència climàtica.

Tant des del darrer informe de l’IPCC (Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic), la tardor del 2018, que avaluava l’impacte de l’increment de temperatura de 1.5ºC i quin hauria de ser al final d’aquest segle per tal que les condicions ambientals del planeta fossin acceptables, com també des del darrer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, del setembre del 2016, prou que sabem que vivim en un escenari evident d’emergència climàtica.

Potser tampoc no cal parlar, o sí, de la inacció de la majoria dels dirigents polítics, tant nacionals com internacionals. Però, i les persones, en som conscients, d’aquesta emergència? Per això, el dia 6 d’abril vàrem organitzar a Barcelona la Jornada Realitat Climàtica = Emergència social.

Una cinquantena de persones amb i en l’ofici de la recerca –totes relacionades amb el clima, amb les causes i les conseqüències del canvi climàtic– van adreçar-se a la ciutadania per explicar-los quina és la situació real, quin és el grau d’amenaça, com és d’intensa la necessitat d’actuar de manera immediata per garantir una societat sostenible i resilient. Ho van fer a títol individual, amb la motxilla de coneixements que els atorga pertànyer a diferents institucions de recerca, i amb total llibertat i sense estar condicionats per les posicions de les institucions on treballen ni sota cap directriu partidista.

Amb la col·laboració de Sicom (Solidaritat i Comunicació), que va retransmetre tot l’acte en reproducció en continu –ja té més de dues mil visualitzacions– els científics van explicar tot allò que saben i que consideren que la gent ha de saber per exigir que els poders públics actuïn immediatament amb l’objectiu de preservar el futur. I també perquè treballin d’ara endavant en favor de tota la ciutadania i del país d’acord amb l’objectivitat de les proves científiques, amb el rigor de la ciència i l’entusiasme de voler col·laborar en un futur millor per a tothom.

Les conclusions principals de la jornada són:

  • La desinformació respecte del canvi climàtic, d’aquest gran problema, és proporcional a la seva magnitud quant a l’espai i el temps afectats, que fan difícil la comprensió del fenomen i, per tant, la reivindicació de solucions.
  • La temporalitat del nostre món, basat en la pròpia experiència i la del rellotge funcional de la política estructurat en períodes de quatre anys o menys, impossibilita per se tot plantejament a mitjà o llarg termini. En el millor dels casos, considerant que no hi ha mala fe en la inacció, cal replantejar tot el sistema i, en el pitjor, en cas que realment hi hagi mala fe en no fer o fer-ho malament, és imprescindible una acció legal primer i un canvi de paradigma en paral·lel per poder continuar essent funcionals.
  • El món de la ciència, de la més estricta aplicació del mètode científic per a obtenir resultats, contribueix amb la reflexió, l’avaluació i el desenvolupament d’estratègies de mitigació i adaptació al canvi climàtic, fent costat a la gent i col·laborant amb la política.
  • El canvi climàtic hi és de fa anys i és per quedar-s’hi molts anys més. Independentment de les mesures que hom pugui adoptar avui, els impactes del canvi climàtic seran perceptibles, pel cap baix, fins a final de segle.
  • Les línies vermelles marcades per estaments no polítics com l’IPCC i ratificats per reunions polítiques (Conferències de les Parts, COP) han estat bé menystingudes, bé infravalorades, bé ignorades… I clarament ultrapassades.
  • Calen recursos per continuar investigant. Tanmateix se sap molt i bé passa i es tenen indicis clars de què passarà. Per tant, calen recursos també per a fer, per actuar en polítiques decidides i per a potenciar estratègies de mitigació i adaptació en tots els àmbits.
  • És un tema polític, no de polítics. Cal pensar i fer més enllà dels partits i les legislatures, ja que és un problema de municipi, de comarca, de país, de continent. En definitiva, del planeta.
  • La tecnologia, en el millor dels casos, pot ésser una solució, però mai la solució definitiva, que sens dubte va més enllà i es basa en canvis socials i polítics acompanyats del compromís social i les seves derivades de solidaritat i igualtat.
  • Generar i emprar eines i mitjans d’informació, professionals, amb ofici, que informin i formin a la vegada en aquest tema, són claus per a la presa de consciència de la població i els canvis d’actitud necessaris per a afrontar aquest desafiament mundial.
  • L’educació és una eina cabdal per a canviar conductes, generar estratègies i exigir polítiques eficients per a tothom. Cal assegurar-se que els mestres que ara són i els que ho seran rebin l’actualització de coneixements necessària per a entendre un món que ha canviat i requereix nous coneixements, noves interpretacions i nova mirada.
  • La ciutadania hauria de ser informada i educada amb programes públics de divulgació. La informació climàtica i ambiental ha d’estar present en el dia a dia informatiu i no solament com un espai especialitzat, sinó en totes i cadascuna de les disciplines afectades.
  • La informació meteorològica hauria de ser repensada i adequada a les noves necessitats informatives. La informació agrària hauria d’estar present als noticiaris i pensada per a reduir la distància real entre la ciutat i el camp. I la informació energètica explicada en clau de transformació imprescindible.

El canvi climàtic és la febre d’una greu crisi sistèmica; la solució parcial, temporal, és mitigar-la, però la real, la imperible, és adaptar-nos a una nova realitat i funcionar al respecte per fer una societat més resilient; cal, doncs, canviar el sistema.

Article signat per Gabriel BorràsJosep CabayolJavier Martín-VideMarta G. Rivera i Robert Savé.