La meva teulada solar és un tresor

És imminent, o sinó és el següent pas, tots tindrem les nostres plaques fotovoltaiques pel nostre consum. Els usuaris del sistema d’autoconsum amb energia fotovoltaica enalteixen els avantatges ambientals de la seva elecció energètica i no només els beneficis econòmics.

https://www.lavanguardia.com/natural/actualidad/20190418/461700342157/autoconsumo-laia-roca-francisco-luna-energia-solar-techo-solar.html

Quien tiene una cubierta para aprovechar el sol puede tener un tesoro. Tres usuarios explican su experiencia de autoconsumo desde que instalaron un tejado solar. Todos ellos se han acogido a las ventajas que comporta un nuevo contexto normativo caracterizada por la supresión del denominado impuesto al sol (hace unos meses), la eliminación de trabas burocráticas (en el real decreto aprobado el pasado 5 de abril) y el abaratamiento de costes (del 90% en los últimos 10 años). Continua la lectura de La meva teulada solar és un tresor

Cada any moren més d’un milió d’aus i més de 100.000 mamífers marins a conseqüència dels plàstics que arriben al mar

Un estudi de la UB troba 500.000 microplàstics per quilòmetre quadrat al Mediterrani, molt per sobre de la mitjana mundial
La Mediterrània és un dels embornals de plàstics més gran del món. És la conclusió a què han arribat un grup de científics de la UB després d’estudiar els fons marins de tot el món. Hi han trobat 500.000 microplàstics per quilòmetre quadrat, molt per sobre de la mitjana mundial, que és de 100.000.

Els microplàstics són fragments de plàstics diminuts en què es converteixen les tones i tones de deixalles que arriben al mar, al cap del temps, i que triguen segles a descompondre’s (en el cas d’una ampolla, per exemple, uns 500 anys).

I entre aquests microplàstics, un dels més freqüents és el que prové de la nostra roba: diminutes fibres que es desprenen de la roba sintètica cada cop que la rentem.

Si, a simple vista, pot semblar una qüestió menor, atenció a les dades extretes d’aquest estudi pioner de la UB:

  • En una sola rentada d’una llar estàndard es poden alliberar fins a 700.000 microfibres que acaben al fons del mar.
  • Els europeus fan 36 bilions de rentadores l’any de mitjana.
  • El 63% de la roba que es fabrica a tot el món és de fibres sintètiques, és a dir de plàstic.
  • Les fibres de polièster, el material més comú en la nostra roba, poden trigar uns 500 anys a descompondre’s, mentre que les de llana només en trigarien cinc.

Quan la professora de Geociències Marines Anna Sánchez-Vidal feia un estudi sobre els sediments del fons marí, va quedar alarmada de la gran quantitat de fibres tèxtils que hi trobava, així que va decidir fer un gir i es va dedicar a estudiar a fons el problema. En totes les mostres de sediments que recull hi troba restes de fibres tèxtils sintètiques, o sigui, de plàstic.

El seu estudi ha descobert que existeixen en una gran densitat: hi ha uns 4.000 milions de fibres per km2, i se’n van acumulant, cada cop que posem una rentadora. Així que, mentre llegim aquest article, la xifra ja ha augmentat. Ha mostrejat tot el món, des de l’Àrtic al Mediterrani, i a tot arreu hi ha trobat microfibres de plàstic.

Els corrents marins escombren, i fan que es vagin acumulant en les grans fondalades marines, on encara trigaran més a descompondre’s perquè allà els arriba menys la llum del sol. Així ho explica Sánchez-Vidal:

“Fins fa pocs anys ningú s’havia plantejat què passava amb aquestes fibres que estem alliberant. Però ha estat quan cada cop més estudis han començat a mirar l’aigua, els sediments i els organismes marins que ens hem començat a adonar que ens els trobem arreu. Aquí a Catalunya les hem trobat en gambes, sardines, en coralls a gran profunditat…”

Els animals es mengen aquestes microfibres confonent-les amb aliment i passen, d’aquesta manera, a la cadena tròfica, que acaba també al nostre organisme. El catedràtic de Zoologia de la UB Jacob González-Solís estudia la presència de plàstics en ocells marins i el seu és el primer estudi d’aquest tipus al Mediterrani.

“El que estem trobant és que la presència de microfibres és més elevada en ocells que els microplàstics. De moment un 80% dels ocells que hem analitzat tenien diverses microfibres a l’estómac.”

González-Solís ens mostra dos dels ocells morts que té sobre la taula. Han mort accidentalment i són dos baldrigues balears, una espècie en greu perill d’extinció. Les dues tenen vàries fibres tèxtils sintètiques en el seu estómac.

Segons dades de l’ONG Greenpeace, cada any moren més d’un milió d’aus i més de 100.000 mamífers marins a conseqüència dels plàstics que arriben al mar. No se sap l’impacte concret que tenen les microfibres sobre la salut dels animals ni, de retruc, sobre la nostra quan els ingerim.

El problema és especialment greu si tenim en compte els hàbits tèxtils del primer món: amb roba cada cop més barata i sintètica, és a dir, de plàstic. Els científics denuncien que a nivell polític mundial no s’hi estigui fent res i que hi hagi tant desconeixement. Alerten que calen solucions immediates, com, per exemple, que les normatives obliguin els fabricants de rentadores que instal·lin filtres més eficaços. Però també que es potenciï un sistema de consum de roba més responsable.

https://www.ccma.cat/324/molts-microplastics-que-sacumulen-al-fons-del-mar-provenen-de-la-nostra-rentadora/noticia/2917322/