Un estudi del CSIC detecta alts nivells de plastificants en els dofins del Mar d’Alborán

Però no és només això.  El mar català té doble concentració de microplàstics que el Mediterrani peninsular. La costa davant de la Tordera, punt negre de la concentració de microplàstics al mar.

A les costes catalanes hi ha una concentració mitjana de 180.000 microplàstics per quilòmetre quadrat. Això significa gairebé el doble del valor mitjà en el litoral mediterrani peninsular (100.000 mp/km2). I la costa davant del riu Tordera és on se’n troba la màxima presència: 500.000 microplàstics per quilòmetre quadrat.

Són dades d’un estudi fet pel Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, que es publica a la revista Marine Pollution Bulletin.

Els tres autors –Miquel Canals, William P. de Haan i Anna Sànchez Vidal– també han identificat els tipus de plàstic més abundants: polietilè (54,5 %), polipropilè (16,5 %) i poliestirè (9,7%). Es tracta dels polímers termoplàstics més produïts a tot el món. Suren a l’aigua marina i probablement provenen del continent. El 65% dels que hi han trobat són translúcids o bé transparents.

Mostra de microplàstic trobada al litoral

L’estudi s’ha fet mesurant la presència de diversos tipus de microplàstics a les costes de Catalunya, Múrcia i Almeria. A part dels citats, també s’hi ha trobat abundància de niló, poliuretà, PET (polietilè tereftalat), PVC i altres plàstics. 

Els autors han analitzat prop de 2.500 mostres de materials plàstics obtingudes en diverses campanyes oceanogràfiques. Les característiques dels fragments trobats també han permès fer hipòtesis sobre el temps que el plàstic es queda al mar abans no es degrada o queda enterrat, com explica William P. de Haan:

“Són arrodonits, de mida molt petita (sobre un mil·límetre) i de baix pes específic, i això podria indicar un estat de degradació avançat i, per tant, una llarga permanència en el medi marí.”

Si bé la major part dels microplàstics deuen provenir de terra, l’estudi ha identificat per primer cop indicis de materials plàstics d’origen marí, concretament partícules de pintura dels vaixells.

Els corrents els distribueixen

A les aigües costaneres de Múrcia i Almeria, hi ha més varietat de polímers i hi predominen els microplàstics més densos, que s’enfonsen amb més facilitat. En aquest territoris hi ha grans extensions d’hivernacles i molts abocaments incontrolats de plàstics en indrets propers a la costa.

En totes aquestes àrees litorals, els canvis en els corrents afecten la distribució dels microplàstics al mar. Així, el corrent del Nord podria arribar a transportar fins a mil milions de partícules de plàstic per dia, amb un pes total de fins a 86 tones.

L’estudi també descriu, per primer cop fora del laboratori, el gran potencial dels microplàstics per integrar-se als agregats orgànics marins, formats per partícules d’origen orgànic i minerals. Aquest procés podria facilitar l’enfonsament i l’acumulació dels microplàstics poc densos a les fondalades marines. I allà es troben lluny de l’abast de l’únic agent capaç de degradar-los: la llum ultraviolada de la radiació solar.

Els plàstics que suren a la superfície del mar poden ser ingerits pels organismes marins. Fins i tot el zooplàncton, format per organismes microscòpics, és capaç d’ingerir microplàstics.

Aixó representa un gran risc per a la salut de la fauna, perquè a banda dels additius que contenen, els microplàstics poden incorporar compostos tòxics, com metalls i contaminants orgànics.

Contaminants en els dofins

L’elevada contaminació per plàstics també podria explicar l’acumulació de compostos organofosforats –substàncies orgàniques que contenen fòsfor– en dofins. Així ho revela un altre estudi d’investigadors catalans publicat a la revista “Environmental Research”. La recerca s’ha fet al mar d’Alborán, la part més occidental del Mediterrani. És el primer que troba acumulació en dofins d’aquests compostos usats com a plastificants i retardants de flama –substàncies que retarden la propagació de la flama o l’emissió de fums quan es crema un objecte.

El treball ha estat liderat per la investigadora Ethel Eljarrat, de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) del CSIC. Hi han participat l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, l’Institut Català per la Recerca de l’Aigua (ICRA) i l’associació CIRCE (Conservació, Investigació i Estudi sobre els cetacis).

Dofins al mar d’Alborán (CIRCE)

Els compostos organofosforats es van començar a utilitzar als anys 60. El seu ús va augmentar quatre dècades més tard, quan van ser proposats com a alternativa als PBDE, uns retardants de flama que van ser prohibits per la seva toxicitat. Són menys tòxics que els seus predecessors, però diversos estudis mostren que poden causar danys neurològics, interferències en el sistema endocrí, càncer i problemes de fertilitat.

Per això és preocupant que se n’hagi detectat en tots dels dofins analitzats. Dels dotze individus que tenien aquests compostos acumulats al greix, set també en tenien a les mostres de cervell. Això indica que poden travessar la membrana hematoencefàlica i penetrar al cervell. També n’han trobat als músculs i al fetge, que és on n’hi havia menys concentració.

Tot això representa una amenaça més, com explica Joan Giménez, de l’Institut de Ciències del Mar:

“La presència d’aquests contaminants se suma a la llarga llista d’amenaces que presenta aquesta subpoblació de dofí comú de la Mediterrània, entre les quals destaquen la sobrepesca i els canvis ambientals.”

Els plàstics, una altra font

Els científics també han comparat la quantitat de compostos organofosforats amb les concentracions d’halogenats, que també es fan servir com a retardants de flama. La incidència d’aquests hauria de ser superior, perquè representen al voltant del 30% de la producció global de retardants de flama –el doble que els organofosforats.

Malgrat això, els nivells són similars per a les dues famílies de contaminants. Això es podria explicar perquè els organofosforats provenen també d’alguna altra font. Com que també es fan servir com a plastificants, aquest podria ser l’origen de part dels organofosforats, com explica Renaud de Stephanis, de CIRCE:

“Si ens centrem a la zona del mar d’Alborán, cal tenir en compte l’impacte del cultiu en hivernacles, que utilitzen gran quantitat de materials plàstics, molts dels quals acaben flotant a la costa marina.”

Ho corroboraria el fet que dos dels quatre compostos amb concentracions més elevades corresponen a compostos que únicament s’utilitzen com plastificants: el TNBP i l’IPPP.

https://www.publico.es/sociedad/contaminacion-mar-estudio-csic-detecta-altos-niveles-plastificantes-delfines-mar-alboran.html

Un estudio liderado por el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)revela la acumulación de compuestos organofosforados en los tejidos de delfines del Mar de Alborán.

Dichos compuestos, que se usan como retardantes de llama y plastificantes, se han encontrado en todos los individuos analizados, tanto en la grasa, como en el músculo, el hígado o el cerebro de los delfines, llegando a concentraciones de hasta 25 microgramos por gramo de grasa.

 Según señalan los científicos, se trata de niveles similares a los recogidos para otros contaminantes ya legislados, como los bifenilos ploriclorados (PCB) o los polibromodifenil éteres (PBDE).

En el estudio que se publica ahora en la revista Environmental Research, se han hallado los mayores niveles en la grasa, mientras que los más bajos se han registrado en el hígado. Tal y como destacan los científicos, de los 12 compuestos detectados en la grasa, 7 de ellos estaban presentes también en las muestras de cerebro, lo que indica su capacidad para atravesar la membrana hematoencefálica.

“Esto nos preocupa ya que se ha visto que tienen mayor tendencia a acumularse en el cerebro que en otros tejidos. Y se sabe que algunos de ellos, como el tricloroetilfosfato (TCEP) o el tributilfosfato (TNBP), poseen potencial para provocar daños neurológicos”, explica Ethel Eljarrat, científica del CSIC en el Instituto de Diagnóstico Ambiental y Estudios del Agua que lidera el trabajo.

La presencia de estos contaminantes se suma así a la “larga lista de amenazas” que presenta esta subpoblación de delfín común del Mar Mediterráneo, entre las que destacan la sobrepesca y los cambios ambientales, tal y como destaca el investigador del Instituto de Ciencias del Mar, Joan Giménez.

Los plastificantes organofosforados se empezaron a utilizar en los años 60 del siglo XX. Su uso aumentó cuatro décadas más tarde, cuando se propusieron como alternativa a los polibromodifenil éteres, otros retardantes de llama que fueron prohibidos por la Convención de Estocolmo en el año 2009 por su toxicidad. A pesar de ser menos tóxicos que sus predecesores, hay estudios que muestran que los compuestos organofosforados pueden causar daños neurológicos, disrupción endocrina, cáncer y problemas de fertilidad.

Residuos plásticos marinos

Para realizar este trabajo, los científicos han comparado la cantidad de compuestos organofosforados con los de otra familia de compuestos, los halogenados, que también se usan como retardantes de llama. “Si tenemos en cuenta que los primeros suponen el 15% de la producción global de retardantes de llama y los segundos alrededor del 30%, la incidencia ambiental de estos últimos debería ser mayor”, señala Eljarrat.

Además, apunta que los halogenados presentan un mayor potencial de bioacumulación y biomagnificación a lo largo de la cadena trófica. Todo esto sugiere que los niveles de halogenados deberían ser superiores, según el científico. Sin embargo, tras analizar y comparar los resultados, se ha observado que los niveles son similares para ambas familias de contaminantes.

Precisamente, Eljarrat destaca que el uso de los compuestos organofosforados como plastificantes y la gran cantidad de residuos plásticos marinos podrían explicar estos niveles en los tejidos de delfín. De hecho, el Mar Mediterráneo está considerado una importante zona de acumulación de desechos plásticos flotantes (unos 423 gramos de plástico por kilómetro cuadrado, según estimaciones).

“Si nos centramos en la zona del Mar de Alborán, hay que tener en cuenta el impacto del cultivo en invernaderos, que utilizan gran cantidad de materiales plásticos, muchos de los cuales terminan flotando en la costa marina”, advierte Renaud de Stephanis, de la asociación Conservación, Investigación y Estudio sobre los Cetáceos.