Algunes claus per desmuntar arguments ‘negacionistes’ contra la litigació climàtica contra els estats

L’estratègia per defugir aquestes responsabilitats consisteix a afirmar la impossibilitat de connectar les emissions contaminants amb fenòmens climàtics extrems concrets. Però això ja no ho justifica. Els avenços en la ciència d’atribució no només van fent cada vegada més possibles, justificades i exactes les demandes legals contra agents col·lectius, sinó que, a més, van desplaçant a aquells que neguen la seva viabilitat de la categoria d’escèptics a la de negacionistes

https://www.eldiario.es/ultima-llamada/desmontar-argumentos-negacionistas-litigacion-climatica_6_813028709.html

Hubo un tiempo en que a los negacionistas del cambio climático – aquellos que afirman que el cambio climático no es una realidad o que no es un fenómeno causado por el ser humano – se les llamaba simplemente escépticos. La diferencia entre un negacionista y un escéptico es que el negacionista niega lo que está científicamente probado y el escéptico promueve el examen detallado de afirmaciones que sean controvertidas. Los numerosos informes del Panel Intergubernamental contra el Cambio Climático (IPCC) muestran que el cambio climático antropogénico –esto es, el hecho de que el cambio climático haya sido causado por la actividad contaminante del ser humano– ha quedado sobradamente probado desde un punto de vista científico. No solo existen abrumadoras pruebas que demuestran esta realidad, sino también un amplio y sólido consenso científico. Continua la lectura de Algunes claus per desmuntar arguments ‘negacionistes’ contra la litigació climàtica contra els estats

La segona batalla de l’Ebre: el mar es menja el delta a marxes forçades

El mar li menja cinc metres cada any al delta de l’Ebre. L’empenta de les ones impedeix que l’aportació de sediments que arrossega el riu es assenteix entorn de la desembocadura i l’erosió de la ribera és constant. La salinització progressiva de les aigües també repercuteix sobre els cultius d’arròs. Aquesta zona, a més, és la que es troba més amenaçada per la plaga del caragol poma

https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20180915/la-segona-batalla-de-lebre-el-mar-es-menja-el-delta-a-marxes-forcades-7034371?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=elPeriodico-ed07h

L’ Illa de Buda existeix. És la més gran de Catalunya –1.200 hectàrees– i la gran desconeguda. Punta de llança del delta de l’Ebre, en el seu extrem oriental acull el 45% de la seva magnífica avifauna (unes 350 espècies, de les quals nien gairebé la meitat), tot i que amb prou feines representa el 5% de la superfície del parc natural. A la llacuna dels Calaixos, capons, fotges, polles d’aigua (gallinetes), esplugabous… –¡quins apel·latius més curiosos gasten!– han trobat un lloc paradisíac, lluny de l’enrenou humà, per descansar en els seus llargs pelegrinatges, hibernar i portar noves criatures al món després de les seves trobades pre i postnupcials. Una gran amenaça, no obstant, plana sobre ells i la resta dels ecosistemes d’aquesta illa marítima-fluvial.

Centenars d’aus sobre els arrossars de l’Illa de Buda / JOAN REVILES

Continua la lectura de La segona batalla de l’Ebre: el mar es menja el delta a marxes forçades