El que ensenyem (o ens fan ensenyar) II

A posteriori, un cop fet l’article sobre la matèria de “Educació financera” i les seves nefastes conseqüències amb el format actual, un bon col·lega del meu centre em va fer arribar una breu reflexió que complementa i matisa el posat en l’article del dia 5 de juny (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2017/06/05/el-que-ensenyem-o-ens-fan-ensenyar/).

Vull recordar que l’article va ser escrit per denunciar el fet de que ensenyem sovint conceptes i fomentem actituds, valors i normes, que s’oposen entre si. Ensenyaments que ens venen en la majoria de casos “donats” i que no qüestionem o simplement els expandim sense més, sense veure les seves conseqüències en altres parts. Si volem treballar per un món sostenible hi ha determinades praxis que no hauríem de fer…..

Us deixo doncs en les bones mans (en aquest cas “amb les bones paraules” ) de Victor Caballero, professor de filosofia  del nostre centre.

REFLEXIONS AL VOLTANT DEL TALLER “LÍMITS I VINCLE”

“No solament cal renovar a cada instant, i al llarg de tota la vida, les habilitats tècniques i l’educació centrada en el treball; cal fer el mateix, i encara amb més urgència, quant a l’educació per crear ciutadans”

ZYGMUNT BAUMAN

Si observem la història dels models i mètodes educatius pel que fa a la història pedagògica  d’occident arribem a la conclusió d’un triomf hegemònic de l’escola medieval fins l’arribada de l’actual model neoliberal. En ambdós casos,  sembla ser, que  no s’ha pogut arribar a l’ideal de la paideia grega o educació formal i integral de l’ésser humà.

La funció de la paideia grega  era la de conrear  l’excel·lència areté en tots els àmbits de l’ésser humà per assolir l’estatus de ciutadà i la persona del mestre encarnava tota aquesta sèrie de virtuts que l’alumne havia d’assolir. Finalment, conèixer els grans autors com, per exemple, Homer, suposava entendre quins eren els valors que interessava mantenir dins de la polis. No hem d’oblidar però, que la primera educació que rebia el nen començava tot just dins del nucli familiar.

Quant a la funció educativa en la Edat Mitjana podem observar que el centre d’interès  gira al voltant de la religió cristiana. Hi ha una jerarquització dels sabers, la Teologia ocuparà el lloc més important i la memorització serà una eina fonamental  per comprendre allò estudiat. Sant Agustí ho defensarà d’aquesta manera:

“El hombre demuestra su sabiduría tanto más o tanto menos cuanto más o menos progresa en las Escrituras: no digo en leerlas mucho y aprenderlas de memòria, sino en entenderlas bien y en indagar diligentemente sus sentidos.”[1]

 

Amb aquesta jerarquització dels sabers el mestre magister posseeix l’autèntica saviesa i els mètodes pedagògics per emmagatzemar i retenir la informació a fi que l’alumnat assoleixi coneixement seran a través de la lectiu, la questio, la disputatio i summa. Com podem veure, aquesta pedagogia va generar obediència cega sense crítica, uniformitat sense diferència.

Històricament la pedagogia tal com la coneixem avui dia no ha sofert grans canvis respecte al model medieval tret d’algunes visions força interessants com, per exemple, el moviment de l’escola nova, l’escola moderna de Freinet, el moviment antiautoritari en pedagogia (Ferrer Guàrdia, Summerhill, la no directivitat de Rogers, etc.) fins a arribar al neoliberalisme educatiu que explicitaré al final del meu anàlisi.

Quan es trenca aquest paradigma educatiu? Al meu entendre és quan es qüestiona aquest model jerarquitzant. Segons alguns especialistes en la matèria succeeix a partir de les protestes del maig del 68 i del 77. L’autor Massimo Recalcati afirmarà que el canvi de paradigma educatiu respon a:

“Criterios claramente edípicos: los hijos contra los padres, los alumnos contra los professores, el deseo contra la Ley […] El orden establecido del poder produce una tendència a su subversión […] En nombre de la libertad de enseñanza y de la libertad de aprendizaje, professores y alumnos, aplastados por el peso opresivo de una Escuela disciplinaria, reivindicando, a través de la protesta, su derecho a cambiar, a transformar, a generar algo nuevo”.[2]

Un cop enderrocat aquest model tradicional a partir d’aquesta  subversió, el paper de l’escola es qüestiona i, sobretot, la funció del docent. Tothom té dret a posar en entredit el que fa el professor fins i tot entre els mateixos companys. Però, qui fomenta aquesta pèrdua de corporativisme entre companys? El model educatiu que ha triomfat, o sia, el neoliberal. L’afirmació del discurs capitalista.

L’escola neoliberal està basada en la ideologia per competències per dominar sense límits i reduir el subjecte a la passivitat. Una passivitat que ha d’omplir-se de continguts. Amb  paraules de Recalcati:

“La Escuela neoliberal exalta la adquisición de las competencias y la primacia del hacer, y suprime, o relega a un rincón apartado, toda forma de conocimiento no relacionado de manera evidente con el dominio pragmático de una productividad concebida solo en términos economicistes (por ejemplo, la filosofia o la historia del arte en la escuela secundaria). Garantizar la eficàcia del rendimiento cognitivo se ha convertido en un exigència prioritària que succiona esos nichos de tiempos muertos, de pausas, de desviaciones, de bandazos, de fracassos, de crisis, que son, por el contrario, […] el autèntico proceso formativo.”[3]

Com s’hi pot observar, aquest model competencial aïlla els subjectes (alumnes) i els aliena de la seva essència convertint-los en un una peça més d’aquest sistema pervers. Per aquest motiu, els educadors avui en dia, hem d’intentar reconduir aquesta situació i defensar un tipus d’educació integral que tingui en compte aquests nínxols de temps morts rebutjats per l’educació neoliberal. D’aquesta manera podrem tractar l’alumnat acadèmicament i emocionalment. I, això és el que hem intentar fer en aquest taller.  Crear un clima d’entesa i reflexió per tal de millorar la nostra tasca educativa sent conscients que moltes de les problemàtiques educatives actuals són una resposta a l’actual crisi sistèmica occidental. Si volem aconseguir-ho haurem d’apostar per una pedagogia més humanitzadora i terapèutica en la seva etimologia original de cura d’un mateix i de l’altre per crear bons ciutadans.

Víctor Caballero Sánchez

[1] San Agustín, De Doctrina Christiana, lib. IV, V,7.

[2] RECALCATI, M. La hora de classe. Por una erótica de la enseñanza, Angrama, Barcelona, 2016, p.31-32

[3] Op.cit., p.21-22

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *