Sota el ciment està el sustent

Per nosaltres que vivim en pobles, la presència d’horts és una cosa bastant comú. Moltes cases aprofiten el poc espai que tenen per fer-ne. Fins i tot els ajuntaments posen terres a disposició de la gent per tal que puguin tenir un hort.

En ells la gent, les hortelanes i hortalans, conreen una bona part de les verdures que incorporen en la seva dieta. Sincerament no hi ha res més bonic que veure nàixer i créixer – a partir d’una llavor – una planta. Acompanyar-la durant el seu creixement, tenir cura d’ella, collir-la o no, menjar-la o no.

Som el que mengem, però què millor que menjar allò que nosaltres mateixos produïm? Què millor que tenir cura dels nostres propis aliments?. Quina millor manera de preservar el medi ambient? Quina millor manera de transmetre a les noves generacions l’amor per la vida?

És evident que és difícil, i en moltes ocasions impossible, assolir l’autonomia alimentària de manera individual. Però si que podem aspirar a la sobirania alimentària entre totes i tots.

Per aconseguir aquest objectiu calen terres. Cal preservar el que tenim i si pot ser guanyar-ne de noves per reconversió de les existents.

En aquest context – l’article que penjo avui – sense ser gaire extens – publicat al diari “Rebelión” (veure https://www.rebelion.org/noticia.php?id=224929), ens parla d’una història d’amor profund per la terra. En aquest cas un petit espai agrari d’una ciutat que es voldria preservar. Espai que subministrava aliments a un grapat de persones a la vegada que servia de gaudi per un hortalà. Espai que ara pot veure’s destruït per tractar-se de “sòl no urbanitzable” que com molt bé s’indica en l’article és l’avantsala de sòl urbanitzat i cimentat.

Amb un parc de vivendes sense ocupar important, sembla certament kafkià el fet que es vulguin urbanitzar zones que poden servir per la producció d’aliments i per la consecució de la sobirania alimentària (entre altres usos).

Bajo el cemento está el sustento

El Periódico

A lo que es tierra viva, fresca y alimento, le llaman ‘suelo’ y lo apellidan ‘no urbanizable’

Hasta hace muy pocos meses quienes habitamos el barrio de Horta, en Barcelona, podíamos comprar alimentos de cercanía, de mucha cercanía, de kilómetro cero. Entre los pisos blancos que se construyeron para alojar a personal relacionado con los Juegos Olímpicos resiste el huerto del señor Marcel-lí, un agricultor profesional que en unos 2.000 metros cuadrados producía los alimentos que el clima recomendaba. Escarolas, alcachofas, tomates, coles o pimientos que, cuando llegabas a comprarlos, te pedía que fueras tú mismo a recolectarlos. Porque durante 20 años siendo uno de sus clientes, siempre vi al señor Marcel-lí manteniendo el huerto con un esfuerzo hercúleo: vestido como un motorista, con rodilleras y coderas, circulaba por los parterres en su silla de ruedas y desde el suelo, gateando, trabajaba los bancales.