“El professor del segle XXI ha d’ensenyar el que no sap”

Fa uns dies vaig llegir aquest article del diari “El País” que em va cridar especialment l’atenció. Com deia Einstein la ment que s’obre a una nova idea, mai tornarà a la mida original. La vida i la ciència de la mà avancen i evolucionen cada vegada a més velocitat. La idea que els professors tenen les respostes i per això lideren l’aprenentatge ja no serveix, ningú sap com es resoldran els problemes que ja ens afecten avui, com, per exemple, el canvi climàtic o la eliminació necessària dels combustibles fòssils. Els nostres alumnes viuen un altre món en què els canvis tecnològics els bombardeja constantment com a nosaltres i és necessari que aprenguem amb ells i amb tota la comunicat educativa a gestionar els nous canvis que ens afecten a tots.

Com diu en la seva entrevista Peter Senge: “Els bons professors de matemàtiques saben la diferència entre l’aprenentatge mecànic, en què els nois aprenen a escriure equacions, i el profund, en el qual entenen el perqué”

http://economia.elpais.com/economia/2017/01/15/actualidad/1484514194_176496.html

Peter Senge, californiano de 69 años, cree que el principal problema del sistema educativo es que se basa en el modelo de la revolución industrial. Este profesor de la escuela de negocios del Massachusetts Institute of Technology critica que los colegios en diferentes partes del mundo continúan replicando un modelo de aprendizaje pasivo, en el que los docentes hablan y los estudiantes permanecen sentados y callados, “como si se les estuviese entrenando para trabajar en una fábrica”.

Considerado por The Economist como uno de los 50 pensadores más influyentes del mundo en el ámbito de la gestión empresarial, Senge se empezó a interesar por la educación tras el éxito en diferentes universidades de Estados Unidos de su best-seller La Quinta Disciplina. Publicado en 1990, el libro contiene las claves para hacer competitiva cualquier institución con una estrategia de aprendizaje diseñada por el propio Senge.

Pregunta. ¿Cuáles son las principales transformaciones que debe afrontar la escuela?

Respuesta. Lo más importante es que llegue el final de la escuela tal y como la conocemos. Todos hemos ido al mismo tipo de colegio, no importa si el centro educativo está en España, Reino Unido o China. La fórmula siempre es la misma: los profesores tienen el control y los alumnos no son proactivos. Nadie sabe a ciencia cierta cómo debería ser, de hecho no creo que haya un modelo único, pero sí un principio claro: adultos y niños aprendiendo a la vez. La idea de que los profesores tienen las respuestas y por eso lideran el aprendizaje ya no sirve, nadie sabe cómo se resolverán los problemas que ya nos afectan hoy, como, por ejemplo, el cambio climático. Los niños lo saben y por eso no se enganchan a la escuela, porque el profesor actúa como si tuviese todas las respuestas. El aprendizaje en el colegio se centra en evitar cometer errores. El contexto autoritario dentro de la escuela es tal que los chicos solo quieren complacer al maestro.

P. ¿Cómo puede funcionar una escuela pretendiendo que alumnos y profesores tengan los mismos intereses?

R. Los docentes tienen que crear nuevas fórmulas pedagógicas para que los niños aprendan cosas sobre las que no hay respuestas claras. Singapur comenzó en el año 2000 su proceso de transformación del modelo educativo y el eje fue crear un entorno en el que todo el mundo aprendiese: profesores, alumnos y padres. Supuso un cambio radical, teniendo en cuenta que habían heredado el modelo británico, muy profesor-céntrico. El aprendizaje giraba en torno a la figura del experto. Dijeron basta y ahora los profesores plantean retos reales y los estudiantes aportan soluciones. No solo se plantean problemas artificiales para resolver en el aula. A los alumnos les motiva ayudar a su comunidad a ser más efectiva. La forma de hacerlo con un niño de ocho años o un adolescente de 18 es distinta, pero el principio es el mismo.

P. ¿Cómo tiene que afrontar el profesor su día a día en el aula?

R. Solemos decir que el profesor del siglo XXI tiene que enseñar lo que no sabe. Ahí empieza la innovación. Lo primero que tienen que hacer es desaprender, olvidar los métodos pedagógicos tradicionales. Es muy difícil porque tienen una identidad muy fuerte y se sienten orgullosos de estar al frente de la clase. Creen que mantener el orden y la atención en su discurso es lo que les hace buenos profesores y tal vez sea ese el problema, las lecciones magistrales brillantes. Para que se produzca el cambio tiene que haber una masa crítica de esos adultos en las escuelas que diga basta. Esto no va sobre decidir buenas o malas respuestas, sino sobre afrontar problemas reales. Conseguir que un niño de 12 años entienda por qué hay problemas de drogadicción en su barrio.

Hay que crear nuevas fórmulas para que los niños aprendan cosas sobre las que no hay respuestas claras

P. ¿Qué papel tiene la tecnología en la transformación del modelo?

R. Tecnología moderna y pedagogía anticuada, ese suele ser el patrón. Muchas escuelas están gastando grandes cantidades de dinero en comprar ordenadores para los alumnos porque creen que la tecnología lo cambia todo, y no es así. Hay que innovar en las técnicas de aprendizaje.

P. ¿Cree que los contenidos estáticos como las matemáticas o la literatura se deberían modificar dentro de los programas académicos?

R. Hay que enseñar esos contenidos de forma distinta. Los buenos profesores de matemáticas saben la diferencia entre el aprendizaje mecánico, en el que los chicos aprenden a escribir ecuaciones, y el profundo, en el que entienden el porqué. Uno de los docentes de nuestra red SOL, que trabaja en un colegio público de Boston, ha desarrollado un método en el que los niños se enseñan álgebra entre sí. Ha dedicado más de 20 años a crear problemas muy complejos y ni los mejores estudiantes de álgebra pueden resolverlos por sí solos. En el primer mes del curso imparte clases magistrales cortas para enseñar los fundamentos básicos, y el resto del año los alumnos trabajan en grupos de cuatro. El docente es importante porque ha diseñado la metodología, no actúa como un profesor sino como un facilitador.

P. ¿Con qué escuelas está trabajando?

R. La Society for Organizational Learning, que fundé en 1991, es una red de investigadores y profesores en activo de diferentes partes del mundo. Sobre todo trabajamos con colegios públicos de Estados Unidos, porque es ahí donde están las carencias más graves, pero también colaboramos con colegios privados que sean innovadores. Estamos en contacto con más de mil escuelas en el mundo. Nuestra misión es buscar innovadores para conectarlos entre sí, para que entiendan que no están aislados. Hay una revolución que está ocurriendo, cientos de profesores usan Flipped Classroom (clase invertida) o el aprendizaje por proyectos. El problema es que no hay vías de comunicación entre ellos.

P. La clave para el cambio, ¿la tienen los gobiernos o las escuelas?

R. En Singapur, por la naturaleza del país, el Gobierno lideró la transformación. Pero no es una buena referencia, es un territorio muy pequeño, casi como una ciudad. En la mayoría de lugares, los líderes han sido los directores de los centros y los docentes, grupos pequeños que han querido dar un giro a su cultura de aprendizaje. El cambio tiene que arrancar en la escuela, que funciona como una institución local.

Es un error ser tan rígidos con la edad porque los niños avanzan a distintas velocidades

P. ¿Qué modelo educativo actual cree que debería replicarse?

R. No se trata de copiar a Finlandia o Singapur. Hay que ser menos rígidos con la edad porque los niños avanzan a distintas velocidades. No tiene sentido dividirles en cursos por edad. La escuela industrializada, ese es el problema. En las líneas de ensamblaje todo el mundo se movía al mismo ritmo y precisamente fue la era de la industrialización la que hizo a los lentos estúpidos. Hace unos años conocí en Los Alpes a un físico austríaco que había trabajado con el Nobel de Física danés Niels Bohr -le concedieron el premio de 1922-, probablemente el físico más brillante de la historia. Le pregunté cómo era trabajar con él y me dijo que era muy lento, pero que cuando entendía algo, realmente lo entendía. La mayoría de científicos son pacientes, reflexionan, se toman su tiempo. Durante décadas se les ha hecho creer a los niños que no poder avanzar al ritmo que marca la escuela es sinónimo de ser idiota.

P. ¿Cree que la certificación supone un freno para el aprendizaje?

R. La evaluación más efectiva es la del propio alumno analizando su progreso, la autoevaluación. Pero ahora ese rol lo asume el profesor. Los buenos docentes crean un entorno en el que los estudiantes mejoran constantemente y pueden juzgar de forma objetiva cómo están evolucionando. En Estados Unidos, a los profesores se les coloca en rankings en función de los resultados que sus alumnos obtienen en los exámenes estándar. Todo lo que está demasiado mecanizado carece de sentido. El problema no es la herramienta, sino el uso que se hace de ella. El objetivo debería ser estudiar qué técnicas de enseñanza funcionan mejor que otras y por qué.

P. El pedagogo británico y conferenciante Ken Robinson critica que la escuela mata la creatividad. ¿Cuál cree que es la explicación?

R. Los niños dejan de ser curiosos por el miedo a cometer errores, y como consecuencia de eso, también dejan de ser creativos. En mis clases suelo preguntar a mis alumnos cuántos de ellos decidieron a los diez años que no se les daba bien cantar, o que no eran muy buenos en dibujo. La gran mayoría levanta la mano. Entre los cinco y los diez años se internalizan esos miedos a no dar la talla y los chicos simplemente dejan de hacerlo. Hace unos años, un educador me dijo que no tenemos ni idea del drama que sufren los niños en la escuela. Los profesores están en una posición de autoridad y pueden hacer mucho daño si no se dan cuenta del impacto que pueden tener sus mensajes.

Continua la lectura de “El professor del segle XXI ha d’ensenyar el que no sap”

Anàlisi de les bases teòriques del model ETP

Tal i com va prometre, Antonio Turiel acaba de publicar un post ( veure http://crashoil.blogspot.com.es/2017/02/analisis-de-las-bases-teoricas-del.html) on analitza els fonaments del model ETP. De la dita anàlisi conclou que el model tal i com esta presentat i fet no es coherent, que cal revisar-lo i refer-lo. De fet Turiel escriu: “En el lado negativo hay demasiadas cosas: una incorrecta aplicación de la teoría, deducciones erróneas, definiciones que no tienen sentido físico alguno, tratamiento defectuoso de los datos, falta de interacción con la economía y las otras fuentes de energía, etc.
Teniendo en cuenta estas graves deficiencias, es evidente que el modelo ETP no puede ser usado para una discusión seria de los problemas del declive energético, no al menos hasta que se revise y se rehaga completamente.”

Durant uns quants mesos el model ha estat acceptat de manera bastant acrítica donat que ningú es va entretenir en analitzar-lo. Però com bé diu Turiel: totes les hipòtesis deuen ser examinades i tots els treballs han de ser revisats.

Si bé l’article que Turiel ha fet és bastant tècnic val a dir que cal felicitar-lo pel gran esforç divulgatiu que ha realitzat i que fa que sigui comprensible (i no era gens fàcil). Continua la lectura de Anàlisi de les bases teòriques del model ETP

Ciutat de Mèxic, Chacaltaya i el canvi climàtic

El canvi climàtic segueix i cada vegada va manifestant-se amb més cruesa. Avui, dia en que la NASA ha fet l’anunci del descobriment d’un sistema solar a “tant sols” 40 anys llum (aproximadament 3,8 x 1014 Km….), penjo dos notícies que tracten sobre un dels tresors més preuats: L’aigua. Tresor que cada vegada serà més important i que esdevindrà en factor limitant en molts indrets i en motiu de conflictes importants i de migracions massives.

En el cas que avui ens ocupa, el primer article (veure https://www.nytimes.com/es/interactive/ciudad-de-mexico-al-borde-de-una-crisis-por-el-agua/) ens descriu la situació d’extrema gravetat (i augmentant en gravetat a mesura que passa el temps) que viu la ciutat de Mèxic. Ciutat que mai hauria d’haver assolit la mida que té avui en dia i que es veu sotmesa als efectes d’un canvi climàtic cada vegada més intens. Com es pot llegir en el extens i complert article els problemes s’han agreujat amb el temps i cada vegada seran pitjors. La tendència és a patir cada vegada més restriccions d’aigua i a que hi hagi migracions massives de gent sortint de la ciutat. Cap al nord? Cap on el president Trump ha decidit edificar un mur? Casualitat? Previsió?

El segon article (veure http://www.salyroca.es/articulo/roca/asi-desaparecio-glaciar-chacaltaya-estacion-esqui-mas-alta-mundo/20170220181926002936.html) ens explica com la gelera de Chacaltaya ha desaparegut. Aquesta gelera, localitzada a 30 Km de La Paz (la capital de Bolivia) i a més de 5000 m d’alçada, ens serveix per il·lustrar el poc grau d’encert que poden tenir algunes prediccions. En aquest cas havien predit que desapareixeria en el any 2030…… i això ja ha succeït. Ja hem comentat que en molts casos de les prediccions relacionades amb el clima aquestes són massa optimistes. És l’efecte de la pròpia autocensura, per la por a ser tatxats de pessimistes i apocalíptics, que fan els científics que treballen en aquest tema. Donat que la gelera subministrava un terç de l’aigua que consumia La Paz i que aquesta pateix una greu sequera, ara els problemes encara s’han agreujat més. I Chacaltaya il·lustra també els problemes que patiran molts pobles i ciutats que depenen del aigua provinent de les geleres andines. Amb la progressiva desaparició de les mateixes cada vegada hi haurà més problemes hídrics i més malestar social.

Les dues notícies tenen en comú, com veiem, el canvi climàtic – negat per Trump i Rajoy entre d’altres – a més de l’aigua. Fa uns dies vaig parlar del model ETP i els problemes energètics i finalitzava recordant que la humanitat s’enfronta amb tres crisis a la vegada. Torno a citar les paraules que ja vaig escriure ara fa anys:  cal canviar l’actual model BAU, basat en el créixer-créixer, per altre model basat no en el creixement sinó en la sostenibilitat. Un model amb una millor redistribució dels recursos entre la humanitat, un model amb una millora de la participació de les persones en el tarannà social, un model que contempli un descens en el consum i on es prioritzi el que es realment necessari, un model alimentari basat en l’agroecologia, un model energètic basat en energies renovables….. No ens queda gaire temps, poder gens, però cal intentar-ho com a mínim per apaivagar els efectes de les tres crisi que ja tenim al damunt (veure http://www.crisisenergetica.org/article.php?story=20081125182316950). Continua la lectura de Ciutat de Mèxic, Chacaltaya i el canvi climàtic

Els furtius han matat més de la meitat dels elefants de selva en 10 anys

Un cadena tròfica és el procés de transferència d’energia alimentària a través d’una sèrie d’organismes, en què cada un s’alimenta del precedent i és aliment del següent. En altres paraules, les cadenes alimentàries indiquen quins éssers vius s’alimenten d’altres que habiten el mateix ecosistema.Però una altre realitat és que els humans maten per plaer, no necessàriament persones, sinó animals.Per exemple, en les curses de brau, és impossible no creure que els toreros no maten per plaer ,i que les persones que van a la sorra no senten plaer també en veure agonitzant, vençut, humiliat, sagnant i finalment mort. I pensar, també,que alguns consideren la caça un esport …

Per altra banda, la caça furtiva, vulnera les fronteres i arriba a tots els racons de l’Àfrica. Els elefants, una espècie que es mata indiscriminadament, són enginyers dels ecosistemes que tenen un paper important en la dispersió de llavors i el cicle de nutrients.Potser l’única manera de salvar els elefants és reduir la demanda d’ivori, és això possible, o serà únicament real quan ja no hi hagi elefants?

http://www.lavanguardia.com/natural/20170222/42203502964/cazadores-futivos-matan-mitad-elefantes-selva-africanos.html Continua la lectura de Els furtius han matat més de la meitat dels elefants de selva en 10 anys

Trobat Zelanda, un enorme continent submergit al Pacífic

No entenc massa de geologia, però evidentment el que ara anomenem continent ha estat allà sempre i no és ell, el que ha canviat. Simplement el que ha canviat és el criteri de com classifiquem o el criteri que adoptem al anomenar una cosa o una altra, es a dir, si allò que volem definir entra dintre de la definició o no, però l’objecte no canvia.

Com va dir amb una  sàvia i profunda reflexió  l’escriptor i pensador espanyol Ramón de Campoamor : “En aquest món traïdor, res és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira”

http://elpais.com/elpais/2017/02/17/ciencia/1487350981_663822.html Continua la lectura de Trobat Zelanda, un enorme continent submergit al Pacífic

Donant de menjar als robots

Si dic que anem cap a un món amb menys recursos i on tot serà més local no sembla que em contradigui amb res del que he anat dient aquests anys. Les tendències observades en les dades ambientals, econòmiques i socials, així ho semblen indicar.

Però en aquest món amb menys recursos, caldrà tenir clar quins recursos s’utilitzen i per a què. És útil i necessari allò que volem fer amb els recursos? Es pot fer amb menys recursos? És absolutament indispensable? Aquestes seran algunes de les preguntes que ens haurem de fer, i que de fet ja ens les hauríem de fer ara.

I és en resposta a aquestes preguntes que penjo avui un interessant article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/Dando-comer-robots_6_614598536.html). En aquest article, l’autora es qüestiona si és viable i sostenible construir robots per realitzar tasques que podrien fer els humans. Ens parla de la quantitat de recursos que necessita el procés de construcció de robots, el seu manteniment i la seva substitució. Després d’arribar a la conclusió de que l’aposta per un món robotitzat – com molts semblen desitjar – és una aposta inviable des del punt de vista de recursos i del medi ambient, l’autora també assumeix que de seguir amb aquesta tendència no hi ha futur per a les següents generacions. I en aquest punt, penso que és important citar un paràgraf de l’article en qüestió on l’autora es fa una sèrie de preguntes importants : “¿hasta qué punto es legítimo que usemos ese litio, cobre, etc., para construir robots que hagan aquello que podría hacer un humano? ¿Qué cosas es realmente más eficiente en términos de recursos que haga un robot? ¿Qué mecanismos podemos utilizar para “estirar” nuestros recursos no renovables lo máximo posible? ¿Nos vale con reciclar o hay cosas que hay que dejar “sin hacer”? ¿A cuántas comodidades deberíamos renunciar ahora para poder garantizar unos recursos básicos en el futuro? ¿Podemos tener fe ciega en que la inventiva humana descubra formas de hacer innecesarios estos sacrificios? “

Per reflexionar, oi? Sobretot tenint en compte que no tenim en compte en totes aquestes reflexions  ni el canvi climàtic, ni la crisi ambiental ni la econòmica. Continua la lectura de Donant de menjar als robots

Reflexions al voltant del model ETP

Ara ja fa un cert temps vaig portar a aquest bloc una sèrie d’articles  sobre el model ETP (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/09/06/reflexions-al-voltant-de-la-realitat/#more-9312, http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/09/08/reflexions-al-voltant-de-la-realitat-i-ii/   i http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/09/12/reflexions-al-voltant-de-la-realitat-iii/ i http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/11/01/el-model-etp-sacaba-lenergia-disponible-del-petroli/). Avui penjo una reflexió sobre el mateix model, feta per Ray Nuñez i que Antonio Turiel ha penjat en el seu blog (veure http://crashoil.blogspot.com.es/2017/02/reflexiones-sobre-el-modelo-etp-y-el.html). Es tracta d’una primera reflexió, ja que Antonio Turiel sembla que en farà un altre en poc temps.

En principi l’article d’avui no afegeix gran cosa al ja dit fins el moment, tret de la nova data del 2022 com a any en el qual el petroli deixarà d’aportar energia a la societat industrial. De fet, fent cas a diferents autors (Tverberg, Turiel, Campbell & Laherre, Arnoux, Bardi, Prieto, de Castro, Mediavilla, …etc), sembla que el 2020 serà un any més que conflictiu pel que fa al subministrament de petroli i d’energia a la societat industrial del món. Com a bé senyala Nuñez en el seu article, la situació serà més o menys greu per barris. Però independentment d’això, el cert és que la situació no serà gens agradable en cap part del món. I això sense tenir en compte ni els efectes del canvi climàtic, ni de la crisi de recursos cada cop més escadussers.

Torno a repetir paraules que ja he posat en altres articles: cal canviar l’actual model BAU, basat en el créixer-créixer, per altre model basat no en el creixement sinó en la sostenibilitat. Un model amb una millor redistribució dels recursos entre la humanitat, un model amb una millora de la participació de les persones en el tarannà social, un model que contempli un descens en el consum i on es prioritzi el que es realment necessari, un model alimentari basat en l’agroecologia, un model energètic basat en energies renovables….. No ens queda gaire temps, poder gens, però cal intentar-ho com a mínim per apaivagar els efectes de les tres crisi que ja tenim al damunt (veure http://www.crisisenergetica.org/article.php?story=20081125182316950). Continua la lectura de Reflexions al voltant del model ETP

L’alta radiació obliga a substituir un robot per un altre al reactor 2 de Fukushima

No s’acaba mai, un llast que no té solució en temps d’una vida humana. Les imatges que prengui ara el robot serviran per avaluar l’estat del reactor.Encara hi ha gent que defensa que l’energia nuclear és barata, eficient, sense riscos i no contamina …

Continua la lectura de L’alta radiació obliga a substituir un robot per un altre al reactor 2 de Fukushima

L’Event Bristlecone

Segons una notícia apareguda al diari “Público” (veure http://www.nuevatribuna.es/articulo/sociedad/evento-bristlecone-tuvo-lugar-inicios-neolitico-mayor-fenomeno-solar-historia-5480-c/20170219112932136884.html), un equip d’investigadors de la universitat japonesa de Nagoya acaben de fer públic un interessant descobriment. Segons aquests científics la concentració de C-14 que han trobat en arbres de les muntanyes blanques de Califòrnia , és compatible amb l’empremta deixada per una anomalia solar important. Aquesta anomalia podria haver estat causada per una fase d’ un gran mínim en l’activitat solar o bé per un seguit de grans flamerades solars seguides combinades amb una variació de l’activitat magnètica solar. El fet, insòlit fins el moment per la seva magnitud, és 20 vegades més intens que l’event de Carlomagne (que es va produir entre el 774-774 dC). Els científics han datat l’esdeviment d’aquest gran fenomen al voltant del 5480 a.C. (és adir a inicis del Neolític).

Ja hem parlat en altres ocasions del risc que suposa per la nostra tecnificada civilització una tempesta solar. Ara, després del descobriment d’aquesta megatempesta solar, aquest risc cal tenir-lo molt en compte i fer el necessari per estar preparats. Continua la lectura de L’Event Bristlecone

L’ abrupte refredament de l’Atlàntic Nord és possible

La revista Nature Communications ha publicat el  treball el 15 febrer 2017.Investigadors del Laboratori de Medi Ambient (CNRS / Universitat de Bordeus) i de la Universitat de Southampton han desenvolupat un nou algoritme per analitzar els 40 models climàtics considerats en l’últim informe del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC).Les seves troballes augmenten la probabilitat d’un ràpid refredament de l’Atlàntic Nord durant aquest segle a gairebé el 50%..

És l’anàlisi de la situació que reprodueix la pel·lícula “El dia de demà” de l’any 2004 sobre un canvi climàtic brusc per l’alteració del corrent de l’Atlàntic Nord.

http://www.nature.com/articles/ncomms14375

http://www.heraldo.es/noticias/sociedad/2017/02/15/dia-manana-posible-1159345-310.html Continua la lectura de L’ abrupte refredament de l’Atlàntic Nord és possible