Trobat Zelanda, un enorme continent submergit al Pacífic

No entenc massa de geologia, però evidentment el que ara anomenem continent ha estat allà sempre i no és ell, el que ha canviat. Simplement el que ha canviat és el criteri de com classifiquem o el criteri que adoptem al anomenar una cosa o una altra, es a dir, si allò que volem definir entra dintre de la definició o no, però l’objecte no canvia.

Com va dir amb una  sàvia i profunda reflexió  l’escriptor i pensador espanyol Ramón de Campoamor : “En aquest món traïdor, res és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira”

http://elpais.com/elpais/2017/02/17/ciencia/1487350981_663822.html Continua la lectura de Trobat Zelanda, un enorme continent submergit al Pacífic

Donant de menjar als robots

Si dic que anem cap a un món amb menys recursos i on tot serà més local no sembla que em contradigui amb res del que he anat dient aquests anys. Les tendències observades en les dades ambientals, econòmiques i socials, així ho semblen indicar.

Però en aquest món amb menys recursos, caldrà tenir clar quins recursos s’utilitzen i per a què. És útil i necessari allò que volem fer amb els recursos? Es pot fer amb menys recursos? És absolutament indispensable? Aquestes seran algunes de les preguntes que ens haurem de fer, i que de fet ja ens les hauríem de fer ara.

I és en resposta a aquestes preguntes que penjo avui un interessant article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/Dando-comer-robots_6_614598536.html). En aquest article, l’autora es qüestiona si és viable i sostenible construir robots per realitzar tasques que podrien fer els humans. Ens parla de la quantitat de recursos que necessita el procés de construcció de robots, el seu manteniment i la seva substitució. Després d’arribar a la conclusió de que l’aposta per un món robotitzat – com molts semblen desitjar – és una aposta inviable des del punt de vista de recursos i del medi ambient, l’autora també assumeix que de seguir amb aquesta tendència no hi ha futur per a les següents generacions. I en aquest punt, penso que és important citar un paràgraf de l’article en qüestió on l’autora es fa una sèrie de preguntes importants : “¿hasta qué punto es legítimo que usemos ese litio, cobre, etc., para construir robots que hagan aquello que podría hacer un humano? ¿Qué cosas es realmente más eficiente en términos de recursos que haga un robot? ¿Qué mecanismos podemos utilizar para “estirar” nuestros recursos no renovables lo máximo posible? ¿Nos vale con reciclar o hay cosas que hay que dejar “sin hacer”? ¿A cuántas comodidades deberíamos renunciar ahora para poder garantizar unos recursos básicos en el futuro? ¿Podemos tener fe ciega en que la inventiva humana descubra formas de hacer innecesarios estos sacrificios? “

Per reflexionar, oi? Sobretot tenint en compte que no tenim en compte en totes aquestes reflexions  ni el canvi climàtic, ni la crisi ambiental ni la econòmica. Continua la lectura de Donant de menjar als robots