L’accés a l’aigua és i hauria de ser un dret fonamental per a tothom. En el món cada dia moren milers de persones per beure aigües contaminades. En molts llocs no tenen prou aigua per a les seves necessitats. En d’altres l’aigua es malbarata. La seva distribució no es igual a tot arreu i, a més, el canvi climàtic agreuja en molts casos el problema.
Avui en el diari “Público” poden llegir-se dos articles que tenen en comú l’aigua.
En el primer podem veure com a Múrcia 160000 persones no poden beure aigua de la aixeta amb garanties (veure http://www.publico.es/sociedad/murcia-recomienda-160-000-residentes.html) per estar aquesta contaminada per trihalometans (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Trihalometano). Aquests compostos es generen quan es potabilitzen, de manera defectuosa, aigües carregades en matèria orgànica. El més usual és que la Cia encarregada de la potabilització no faci una correcta filtració i separació de la matèria orgànica de manera que al afegir clor aquest es combina amb la matèria orgànica i s’originen els trihalometans. Sovint, si la l’encarregada de fer la potabilització és una Cia privada es prioritzin els guanys al màxim i es deixin de banda les despeses de manteniment de les instal·lacions, entre elles les encarregades del filtratge (que son cares). El resultat son episodis com l’esmentat en l’article.
En el segon article (veure http://www.publico.es/sociedad/goteo-vez-mas-intenso-remunicipalizaciones.html), podem veure com cada vegada més municipis remunicipalitzen el servei d’aigües. La raó es que davant de la pretesa millora que suposa la gestió privada, raó que argumenten sobretot els neoliberals, la gestió pública és més efecient i molt més barata. Sorprenent?… Doncs no. A Anglaterra els estudis fets sobre la sanitat pública vs sanitat privada demostren el mateix. El problema és que els mass media – controlats per les elits neoliberals – no comenten ni fan publicitat d’aquests estudis. Ans al contrari…. tant sols expandeixen el mateix missatge: lo privat funciona sempre millor que lo públic. Ara sembla que la realitat, com sempre tossuda, demostra el contrari ja que en tot el món s’està produint aquesta tendència a remunicipalitzar un servei bàsic com és el de l’aigua.
Poder fora bo aprendre i repetir-ho en camps com el sanitari i el de l’educació. Camps on els nous tractats del TTIP, TISA, CETA i demés – els cavalls de troia neoliberals – volen fer privatitzacions. Privatitzacions que com sempre volen donar beneficis a les elits, deixant les pèrdues per a la població. La socialització de les pèrdues i la privatització dels guanys (quelcom del que alguns presidents de clubs de futbol, per posar un exemple, en saben un munt). Continua la lectura de L’aigua al rerafons
