Divulgar la ciència per apropar-la a la societat

Podem llegir, en un interessant article aparegut al diari “El Diario” (veure http://www.eldiario.es/cienciacritica/Divulgar-Investigacion-acercar_la_ciencia_a_la_sociedad-aranas_6_576452356.html), com és necessària la divulgació de la ciència per tal d’apropar aquesta a la societat. I cal fer-ho si volem que cada vegada més gent estigui interessada i sàpiga, sense necessitat de ser una especialista en el tema, sobre determinades qüestions (clonació, finitud de recursos, límits del creixement, transmissió de malalties, descobriments de partícules físiques…etc).

Però com molt bé s’explica en l’article la divulgació no es una tasca fàcil. No es tracta de banalitzar un tema, ni de transmetre conceptes erronis, ni de escriure per escriure. Cal ser rigorós i a la vegada didàctic, cal escriure amb un llenguatge entenedor sobre qüestions que sovint son complexes. Es tracta de fer fàcil allò que és difícil. Es tracta de fer que “la teva avia ho entengui” (http://www.eduglobal.cl/2014/04/18/no-entiendes-realmente-algo-hasta-que-eres-capaz-de-explicarselo-a-tu-abuela/).

I en aquesta feina de divulgació aconsellen, com no podia ser d’altre manera, que el científic no estigui sol. Que busqui la complicitat de persones, com periodistes i divulgadors, que puguin ajudar-lo en aquesta cerca del millor llenguatge i de les millors formes per transmetre el missatge. Aquesta transmissió és important per tal que la societat entengui millor el món que l’envolta, que es vegi que la ciència ajuda a millorar les condicions de vida de la societat, que es vegi que el procés científic no es quelcom infal·lible i tancat, que es vegi als científics com a integrants de la societat i que la ciència pugui servir per a prendre decisions en la vida quotidiana de la gent.

Voldria recordar aquí les figures de quatre grans divulgadors (evidentment podria citar-ne molts més) que van promoure la ciència en la meva generació i en posteriors: Fèlix Rodriguez de la Fuente, Carl Sagan, Isaac Asimov i Stephen Jay Gould. Rodriguez de la Fuente  i Sagan van captivar el meu interès quan era un infant. Però no tant sols el meu, sinó el de la meva família. Perquè en aquells temps tota la família seiem davant de la caixa tonta per tal de veure, aprendre i fruir dels seus documentals (“el Hombre y la Tierra” y “Cosmos”). A ells els hi dec una bona part de la meva passió pels temes científics.  Isaac Asimov va omplir d’imaginació amb el seus exquisits relats de ciència-ficció (la nissaga de la Fundació, robots i imperi, el sol nu….), de bona i autèntica ciència i ficció, moltes estones de la meva adolescència. A Jay Gould, el meu estimat Jay Gould, li dec haver estat hores i hores llegint els seus meravellosos escrits (molt ben traduïts per científics com Joandomènec Ros; veure “la vida meravellosa”, “La falsa mesura de l’home”….), emocionant-me amb relacions inversemblants entre ciència i societat, entre descobriments i implicacions col·laterals. Quatre  exemples diferents de divulgació, dos basats més en la imatge que en el text i dos més en els llibres i en el text, però que serveixen per constatar la importància que té aquesta.

L’article d’avui és el tercer d’una llarga entrega que és pot seguir a  http://www.eldiario.es/cienciacritica/Comunicacion_cientifica-divulgacion-cientifico_6_571902806.html    i  http://www.eldiario.es/cienciacritica/divulgacion_cientifica-comunicacion_cientifica-ecologia_del_movimiento-enamorarse_de_la_ciencia_6_574002624.html.

Continua la lectura de Divulgar la ciència per apropar-la a la societat

El 3,5 % del metà podria fondre’s abans del 2100 per efecte del canvi climàtic

El metà, conjuntament amb el CO2, CFC’s, òxids de nitrogen, ozó troposfèric, hexafluorur de sofre el vapor d’aigua, forma part dels anomenats gasos d’efecte hivernacle (GEH). L’efecte hivernacle consisteix bàsicament en el fenomen pel qual una massa de gasos deixa passar les radiacions solars visibles però impedeix que la temperatura emesa per la superfície del planeta no pugui sortir (veure Fig. 1). Seria un efecte similar al d’un hivernacle de vidre on posem les plantes a l’hivern per tal que no morin de fred. En realitat una qüestió de balanç entre radiació rebuda i emesa.

Fig 1. Gràfic extret de la Viquipèdia (veure https://ca.wikipedia.org/wiki/Efecte_hivernacle), on pot veure’s el balanç entre entrades i sortides de radiació.

L’efecte hivernacle existeix gairebé des dels inicis de l’atmosfera terrestre, i ha permès entre altres coses tenir una T que ha possibilitat la vida a la Terra. La nostra acció, la produïda per l’home ha provocat – tot i els negacionistes – un increment de molts d’aquests GEH i per tant el increment de l’efecte hivernacle. Com a conseqüència s’està produint un escalfament progressiu de l’atmosfera i de la hidrosfera i per tant un canvi en la dinàmica meteorològica terrestre que anomenem “canvi climàtic”.

D’aquests gasos, no tots tenen la mateixa capacitat d’acció. Entre ells els que més contribueixen fins al present són per ordre: vapor d’aigua, CO2 i ozó. El metà ocuparia un quart lloc. Però això és relatiu. Fins el moment la concentració de metà, no ha estat gaire elevada si bé ha anat augmentant progressivament a mesura que les nostres activitats també ho feien.

Ara, en un article publicat a SINC – resum d’un publicat a la revista Nature Communications – podem llegir (veure http://www.agenciasinc.es/Noticias/El-3-5-del-metano-podria-fundirse-antes-de-2100-por-el-cambio-climatico) com la concentració del metà en l’atmosfera pot augmentar per fusió de dipòsits d’hidrat de metà (també anomenat clatrat de metà; veure https://es.wikipedia.org/wiki/Hidrato_de_metano) degut a l’increment de la T associat al escalfament terrestre. Els investigadors pensen que aquest procés podria comportar l’alliberament de 60000 milions de tones a l’atmosfera fins el 2100, fet que suposaria un increment considerable en l’escalfament de la Terra. Un problema certament important, ja que es tractaria d’un exemple de retroalimentació positiva (veure Fig. 2) i per tant no fàcilment controlable un cop es posa en marxa.

Fig. 2. Diagrama causal senzill de l’acció del metà extret de la revista de didàctica ambiental (veure http://www.didacticaambiental.com/revista/numero6/Sistemas1.html) Continua la lectura de El 3,5 % del metà podria fondre’s abans del 2100 per efecte del canvi climàtic

Així danya el tabac el teu ADN

Les mutacions són alteracions en l’ADN que es produeixen per error quan aquest es replica, o bé quan rep danys, per exemple, a causa de substàncies cancerígenes.

Segons un estudi de la revista Science  publicat avui, el tabac, que conté com a mínim 60 substàncies cancerígenes, provoca un gran nombre de mutacions, especialment en els teixits més exposats al fum, com els pulmons o la laringe. Les alteracions en l’ADN són permanents, i s’acumulen de forma contínua mentre una persona segueixi fumant.

“Fumar es pot comparar a jugar a la ruleta russa”, explica a Big Vang Ludmil Alexandrov, investigador de l’Los Alamos National Laboratory a EUA i autor principal de l’estudi. “Com més juguis, més gran és la probabilitat que les mutacions afecten els gens clau i que desenvolupis càncer”.

Són més arguments perquè els nostres joves prenguin, amb  fermesa, la decisió de no fumar…  i  també els adults.

Continua la lectura de Així danya el tabac el teu ADN