Discurs comiat Sílvia

Avui Sílvia Genis ha deixat la direcció del Giola desprès de 15 anys. Cèsar Alegre li ha fet aquest comiat que reproduïm aquí:

INSTITUT  GIOLA
Dijous 30 de juny 2016
“Sóc de les que pensa que la ciència té una gran bellesa. Un científic en el seu laboratori, no és tan sols un tècnic: és com un nen col·locat davant els fenòmens naturals que l’impressionen com un conte de fades” Marie Curie.
Aquesta reflexió podria ajustar-se al pensament de la Sílvia. El seu cap funciona com un laboratori d’idees que giren i es concreten com els planetes del nostre sistema solar (de vegades alguna d’aquestes surt disruptiva i cal asseure-la a la banqueta com en el cas de Plutó). Al mateix temps, ha volgut escriure el seu conte de fades (a vegades més que un conte ha estat un relat de terror) al voltant del Giola, buscant allò que ens situés en el mapa. És per això que ha estat una autèntica hooligan alhora d’apuntar-nos a totes les propostes d’innovació del Departament d’Ensenyament (pensem que, en realitat, era el Departament qui li demanava quina nova idea havia parit en el seu caparró-laboratori).
La tasca de dirigir un institut, no és gens fàcil, hi ha tantes tecles per prémer, tantes decisions a prendre, tants instituts dins el mateix institut , tants encerts i tants fracassos; que un dia de feina et pot generar tant estrès i tanta solitud com la que sent el porter davant d’un penal. També és cert que la Sílvia no ha estat sola i en tot moment les companyes i companys que durant aquests anys l’han acompanyat en els diversos càrrecs li han ofert el seu suport i altres mirades per analitzar millor el context.
Aquests 15 anys de dedicació absoluta, d’empenta sense límits, de graelles (de canvi de graelles), de tamagotxis, de votacions per entrar en la Qualitat, de programar per competències, d’alguna bronca, de premis, d’auditories externes, internes i endoscòpiques, d’una munió d’inspectors (alguns rotllo Gadget), d’una feinada de por del professorat… tot això i més ha estat dirigit per la batuta d’una persona que a vegades no semblava filla d’un petit poblet del Vallès Oriental sinó d’un planeta extraterrestre (calvinista, naturalment), on el treball és allò que realment dignifica a les persones.
Ara ens ve al cap una estrofa d’una cançó de Gardel que tunejant-la una mica seria un bonic tango-comiat:
Sentir
que es un soplo el Giola
que 15 años no es nada
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.

…….
CÈSAR ALEGRE