La Gran Muralla Verda

Diversos països africans creen una línia forestal d’est a oest del continent per frenar la fam i la desertificació. Per una vegada, un mur no serveix per separar sinó per unir. La Gran Muralla Verda és el projecte ecològic que travessarà el continent africà. Un mur, que com diu Deborah Goffener (biòloga ) “mai estarà acabat ni és un mur”. El projecte nascut al 2005 va agafant forma.
Unes dades destaquen de l’article al que la Vanguardia en aquesta edició del diumenge fa referència :500 milions d’africans veuran com els empitjora la vida per l’escalfament global, 60 milions perdran les seves cases els cinc anys vinents per culpa de la desertificació i en tan sols una dècada podrien desaparèixer dos terços de la terra cultivable del continent.

Pel be de la humanitat, aquest projecte hauria de tirar endavant….

web original:

http://www.grandemurailleverte.org/

http://www.infobae.com/america/medio-ambiente/2016/06/24/la-gran-muralla-verde-el-proyecto-ecologico-que-atravesara-el-continente-africano/

A los que viajan a conocer la Gran Muralla Verde y preguntan cuándo estará terminada, Deborah Goffner responde: “Nunca. Ni tampoco va a ser un muro”. No hay fecha de entrega, pero sí planes de acción que definen objetivos a cinco años, en cada uno de los países que participan en la iniciativa. La experta en biología vegetal la llama “un patchwork de proyectos de desarrollo” que, con tiempo y esfuerzo, empezó –sin ser muro, ni tan grande, ni tan verde– a redibujar el paisaje y la vida de decenas de comunidades en el cinturón del Sahel, la zona de transición entre el desierto de Sahara y la sabana del centro de África.

Goffner vive parte del año en Suecia, donde es científica visitante en el Stockholm Resilience Centre (un centro de investigación de los sistemas socio-ecológicos), y otros cinco meses en Senegal. En el país del oeste africano, Dakar es su principal residencia, aunque su trabajo de estudio y monitoreo para el OHM.I Tessékéré (un observatorio de la relación entre el hombre y el entorno) la lleva a recorrer largas distancias: sólo en ese país, la muralla se extiende sobre 535 kilómetros y una superficie de 80.000 hectáreas.

Mapa de la Gran Muralla Verde en África
Mapa de la Gran Muralla Verde en África

La Gran Muralla Verde fue, primero, una decisión política. En 2005, el titular de la Unión Africana y presidente nigeriano, Olusegun Obasanjo, planteó la idea, a la que terminó de dar forma su homólogo senegalés, Abdoulaye Wade. En 2007, en la octava cumbre del bloque regional, once países sellaron el ambicioso proyecto con el nombre que se le conoce ahora.

Tal vez por tratarse de una decisión política, la apuesta fue a lo grande: construir una barrera arbolada de más de 7.000 kilómetros de largo y 15 de ancho que atraviese el continente, desde el océano Atlántico hasta el mar Rojo, para luchar contra la desertificación, la pobreza y el cambio climático. El presidente senegalés, Abdoulaye Wade, dijo en su momento: “El proyecto es loco. Pero un toque de locura no es inútil para concebir lo que nunca se había concebido”.

El jardín mixto de la localidad de Koyli Alpha, en la Gran Muralla Verde (Gentileza Deborah Goffner)
El jardín mixto de la localidad de Koyli Alpha, en la Gran Muralla Verde (Gentileza Deborah Goffner)

Además de Senegal y Nigeria, se sumaron Mauritania, Mali, Burkina Faso, Níger, Sudán, Tchad, Eritrea, Etiopía y Yibuti. Pero la Gran Muralla Verde no avanzó de igual manera en todos esos países. En 2008 Senegal, que no esperó a que llegasen los fondos de la comunidad internacional, ya contaba con 5.000 hectáreas plantadas.

Para Goffner, plantar solamente árboles en el Sahel “no es deseable, ni tampoco posible”. En ocho años de trabajo conjunto entre el observatorio OHM.I, la Agencia Nacional de la Gran Muralla Verde, el mundo universitario y los lugareños, la reforestación pasó a ser en Senegal un símbolo y cedió protagonismo a proyectos más a medida que integren a las comunidades locales.

“El Sahel no es como se lo imagina la gente. No es un desierto con dunas”, dice Goffner. Y la desertificación no son montañas de arena que avanzan sobre la tierra. Es el resultado de las escasas lluvias –entre 200 y 400 milímetros al año– y la actividad humana, como la presión demográfica o el sobrepastoreo.

Venta de frutos de ‘Balanites aegyptiaca’ (datilero del desierto) en un mercado local (Gentileza Deborah Goffner)
Venta de frutos de ‘Balanites aegyptiaca’ (datilero del desierto) en un mercado local (Gentileza Deborah Goffner)

Frente a ese fenómeno, se emprendieron dos iniciativas: una consiste en proteger lotes del pastoreo y de toda intervención humana. “Es de bajo costo y de gran valor agregado”, explica Goffner. En las áreas cercadas, mejoran las propiedades del suelo, crece la vegetación en mayor cantidad y diversidad ­–que sirve para el ganado– y “vuelven los pájaros –dice la investigadora– y otros animales”.

La segunda iniciativa son las huertas mixtas. Cerca de los pueblos, en parcelas de entre cinco y diez hectáreas, se cultivan frutales y vegetales. El riego en temporada seca se hace por goteo. El alma máter de este proyecto son las mujeres locales, que recibieron una capacitación para el cultivo y la gestión de la cooperativa. Parte de la producción se vende en el mercado y el dinero recaudado se reinvierte. Otra parte sirve para el consumo propio y para diversificar la alimentación.

Las mujeres que trabajan allí están entre amigas, se sienten revalorizadas y todo eso “llega a cambiar la dinámica del pueblo”, explica la investigadora. Ellas dicen que prefieren producir en el cultivo que ir a buscar agua a decenas de kilómetros de distancia.

Árboles listos para ser plantados en la Gran Muralla Verde (Gentileza Deborah Goffner)
Árboles listos para ser plantados en la Gran Muralla Verde (Gentileza Deborah Goffner)

Sobre las reacciones en cuanto al proyecto, Deborah Goffner dice: “Pregunta a cien personas y obtendrás 100 respuestas distintas”. Para una madre cuyo hijo recibe un ingreso por plantar árboles, la Gran Muralla Verde es un motivo de orgullo. En cambio, para el ganadero que ve reducidos los espacios para el pastoreo de su rebaño, la sensación es muy distinta.

Este es uno de los proyectos ecológicos más ambiciosos que haya encarado el continente africano. Más allá del impacto global, las transformaciones que produce son palpables a un nivel mucho más pequeño y comunitario, donde día tras día, se va edificando la muralla que nunca estará terminada, ni será un muro.

http://www.lavanguardia.com/internacional/20160626/402760851556/la-muralla-verde.html

Al poblet de Mbar Toubab, a la frontera entre el Senegal i Mauritània, els nens han après a llegir gràcies a l’herba. Malaymi Sow no fa servir exactament aquestes paraules, però mentre segueix el ramat d’ovelles amb un bastó a l’esquena creuat d’espatlla a espatlla no pot dissimular un somriure de satisfacció. “Mira com mengen”, xiuxiueja.

La calor castiga els caps i, a simple vista, l’herba és eixuta i groguenca, però les ovelles masteguen amb fervor i s’entremesclen despreocupades amb les vaques d’un pastor veí. És un petit miracle que hi hagi pastura en un lloc així. “Fins fa uns anys, aquí només hi havia sorra i terra morta”, explica Sow, que porta una túnica folgada maragda típica dels fulani.

Considerat el poble nòmada més gran de món, els peul o fulani recorren llargues distàncies en l’aridesa del Sahel a la recerca de pastures i pous per als ramats. Amb ells, avancen les seves dones i els seus fills. Per això, a cada mossegada de les ovelles de Sow hi ha una escola oberta. “La vida era cada vegada més difícil, cada any havíem de recórrer més distàncies per trobar menjar per als nostres animals, però això s’ha acabat. Des que hi ha herba aquí, no hem de ser nòmades tot l’any com abans i els nostres fills poden anar a l’escola”, explica.

Els últims mesos, diverses famílies fulani s’han establert a la zona i l’escola de Mbar Toubabha tornat a funcionar. Aquesta escola és una de les petites victòries de la batalla més gran contra el desert que s’ha lliurat mai en sòl africà. La Gran Muralla Verda, aprovada oficialment per la Unió Africana el 2007 a Etiòpia i activada un any després, és una estratègia comuna de diversos estats africans –els 11 inicials ara en són 14– per coordinar els esforços contra la desertificació, el canvi climàtic i protegir la seguretat alimentària de les comunitats locals.

No és tasca menor: segons les Nacions Unides, 500 milions d’africans veuran com els empitjora la vida per l’escalfament global, 60 milions perdran les seves cases els cinc anys vinents per culpa de la desertificació i en tan sols una dècada podrien desaparèixer dos terços de la terra cultivable del continent.

La punta de llança del projecte està a l’altura del repte titànic de frenar l’ avanç del Sàhara i el Sahel: el pla preveu la plantació d’una barrera d’arbres de 7.775 quilòmetres de llarg, des del Senegal a Djibuti, i 15 quilòmetres d’ample. Encara que ja s’han plantat milers d’arbres –es calcula que s’ha cobert un 15% del traçat total–, la Gran Muralla Verda ha evolucionat. A més del dic de contenció forestal previst inicialment, el projecte inclou un conjunt de mesures de desenvolupament rural com programes d’agricultura sostenible, mesures de gestió de l’aigua, reintroducció d’espècies, fixació de dunes o recuperació de tècniques de cultius tradicionals.

El vapor d’aigua que surt de l’olla on cuina Oumoul Soul avisa que alguna cosa s’està fent bé. Oumoul és l’explosió de colors habitual de les dones fulani: mocador blau safir al cap, túnica folgada de colors alegres i un rostre esquitxat de discrets tatuatges blaus a la barbeta i a la templa. Mentre cuina per a la família –al voltant de dues dotzenes de persones que habiten sis cabanyes circulars de palla– una rastellera d’ arracades, collarets i braçalets xoquen entre ells i anuncien amb la dringadissa que el sopar aviat estarà a punt. Malgrat que l’exuberància cromàtica de les robes de les dones fulani destaca normalment en un fons de sorra i pols, en aquest cas no és així: l’escenari és verd.

Tornar a casa. Malaymii Sow és un dels pastors senegalesos que havia de recórrer llargues distàncies a la recerca de pastures i que ara, després de la reforestació, es pot quedar al seu poblet de Mbar Toubab
Tornar a casa. Malaymii Sow és un dels pastors senegalesos que havia de recórrer llargues distàncies a la recerca de pastures i que ara, després de la reforestació, es pot quedar al seu poblet de Mbar Toubab

Al voltant del poblet hi ha una esplanada d’herba on pastura tranquil·lament un trio de vaques i un ramat de cabres. “Fa molt de temps van tallar els arbres i el desert va avançar. Els animals s’ho menjaven tot en pocs dies i havíem de marxar. Ara hi ha prou pastura i tenim llet i formatge. Els animals engreixen i també podem vendre’ls a bon preu al mercat”, diu.

El secret de l’èxit són unes parcel·les reforestades i disseminades per tota la zona que s’han convertit en una mena de graner natural comunitari. Tot i que els recintes estan tancats els cinc primers anys per evitar que els animals es mengin els arbres immadurs, no són zones privades. Organitzats per comitès de gestió locals i coordinats per l’exèrcit senegalès, els veïns poden accedir lliurement al recinte entre tres i cinc dies a la setmana per obtenir farratge per als seus ramats. Els nòmades hi tenen accés dos dies.

Per al sergent El Hadji Goudiaby, tècnic superior en gestió d’aigües i boscos i responsable del projecte a la regió, la clau de l’èxit va ser implicar la població local. “Al principi va ser difícil perquè es pensaven que els privaríem de les seves terres ancestrals, però aviat van veure’n els beneficis. Quan vam plantar centenars d’acàcies nilòtiques, de les quals es pot extreure goma aràbiga, que es fa servir molt a la medicina tradicional o com a pinso per als animals, van comprendre que podien guanyar-hi molt ja fos fent-la servir ells mateixos o venent-la per obtenir recursos econòmics”.

En una regió de futur incert, on no és difícil observar la cicatriu de la fam als cossos dels veïns, la iniciativa de plantar cara al desert ha estat una benedicció. Amadou, marit d’ Oumoul, és un home prim i de mirada profunda, en què s’endevinen temps d’estómacs buits. Dècades enrere, la tala descontrolada per part dels veïns i l’ avanç del desert, diu, els va expulsar. “Jo vaig néixer aquí, però la vida es va fer cada vegada més difícil i havíem de portar els ramats cada vegada més lluny. Per això és molt bo tornar a veure zones verdes per aquí. Si protegim el bosc, la vida és més fàcil i digna”.

Aquesta dignitat recuperada és un dels pilars del projecte. Per Papa Sarr, director tècnic de l’ Agència Nacional de la Gran Muralla Verda al Senegal, el ­projecte no només té a veure amb l’ecosistema. “Si només pen­séssim a plantar arbres, no hi ­ajudaríem. En aquestes zones del Sahel viuen algunes de les co­munitats més pobres de l’ Àfrica, així que la lluita contra la deser­tificació és sobretot una lluita contra la pobresa i pel desen­volupament d’aquestes zones rurals”, subratlla.

Segons Sarr, unes 350.000 persones ja es beneficien del fet que al Senegal, l’ Estat africà que lidera els esforços de la muralla, hagi tornat el verd a 150 quilòmetres al nord del país. Dakar, que preveu estendre la plantació a una franja de 390 quilòmetres més la pròxima dècada, també és un dels més implicats a l’hora de gratar-se la butxaca: hi dedica 1,5 milions d’euros anuals. Un gest petit si tenim en compte l’envergadura de la factura: segons xifres de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura ( FAO), la Gran Muralla Verda té un pressupost de 2.000 milions de dòlars, finançats pel Banc Mundial, el Banc Africà de Desenvolupament, la Unió Europea, la mateixa FAO o fundacions i entitats privades, com ara la International Conservation Caucus Foundation.

Però més enllà de les macroxifres, el canvi real és a les butxaques humils com la d’ Aissatou Fall. Amb una dotzena de dones del poble, cuida un jardí, un terreny on s’apliquen tècniques de cultiu específiques per el secà. Les dones, algunes amb els seus fills lligats a l’esquena, arrenquen les males herbes i avancen entre plantes atapeïdes de melons, carbassons i cebes.

Després que tècnics del projecte de la Gran Muralla Verda els ensenyessin formes de cultiu sostenible i els proporcionessin materials i llavors, Aissatou i les seves companyes són responsables d’aquest prodigi verd. “Abans no hi havia res –explica Aissatou–. Aquest jardí ens ajuda a lluitar contra la malnutrició. Ara podem menjar més i vendre el que sobra”, diu. La resta de dones, situades just a la seva esquena, assenten després de cada paraula.

Tot i que queda molt per fer i hi ha zones on el conflicte o la pobresa converteixen la plantació massiva d’arbres en una quimera, la Gran Muralla Verda ha propiciat la col·laboració entre estats. A la frontera de Mali i Níger o de Burkina Faso amb el seu veí nigerí s’han començat a desenvolupar plans de conservació als dos costats de la frontera. Per una vegada, un mur no serveix per separar sinó per unir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *