Tendències

Ara ja fa uns quants anys, i em sembla ahir, vaig escriure un post per “crisis energètica” (veure http://www.crisisenergetica.org/article.php?story=20081201185201607) amb el mateix títol. El va motivar el mateix autor, Santiago NIño Becerra. En aquest post parlava de la necessitat de tenir en compte les tendències més que les dades – que també son necessàries – en si. És veritat que la majoria de polítics utilitzen dades i no tendències. La raó evident és que les dades permeten treballar a curt termini i les tendències sovint operen en un mig i llarg termini que no interessa – greu error – als polítics. El seu interès sempre és a curt termini – amb alguna excepció – i lligat amb eleccions.

Avui, curiosament al llegir l’article de Niño Becerra en “La carta de la bolsa” (veure http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/mirando_al_2060_1) m’ha semblat tenir un dejà vu. Fa uns anys ja vaig discrepar amb ell per la forma que podria tenir “la recuperació econòmica” en un futur. Ell parlava d’una U i jo – basant-me en els recursos (deformació de geòleg) – d’una L (veure http://www.crisisenergetica.org/article.php?story=20090108210326278). Ara, segons la gràfica que inclou en el seu article – gràfica elaborada en el 2007 per l’entitat francesa Société Générale (veure fig 1) – sembla que la L és més marcada que mai.

Fig 1. Projecció mitjançant càlcul economètric del PIB d’una sèrie de països a l’any 2050 partint del 2005.

Evidentment cada país és cada país, amb la seva història, recursos i manera de fer. Això evidentment influeix també en la forma de la L. Millor dit en la fondària de la L. Així podem veure països com Espanya amb una i altres com holanda amb una L. El que està clar és que econòmicament decreixerem. I això sense que els que ho van calcular tinguessin en compte l’esgotament dels recursos energètics.

Si comparem aquesta gràfica amb la que trobem en els límits del creixement (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Los_limites_del_crecimiento), podem començar a entendre perquè la economia descriurà aquesta forma (veure Fig. 2). I això tenint en compte que Meadows et al. (1972), no varen incloure el PIB en els seus càlculs. Però PIB i energia van lligats i els recursos, en aquest cas energètics, aniran en declivi i per tant l’economia també.

Fig. 2. Gràfic revisat de la previsió feta per Meadows et al (1972) en el seu famós llibre “Els límits del creixement”. El gràfic està calculat per l’escenari de manteniment del model actual (el que anomenem BAU). Tant sols es tenen en compte dins del terme resources els recursos no renovables, sense entrar en detall dels energètics i la seva relació amb el PIB. Tampoc s’inclou el canvi climàtic.

Si introduim el PIB, les variables energètiques i el canvi climàtic dins dels càlculs, exercici fet per Dolores Garcia (veure http://www.crisisenergetica.org/ficheros/dolores_garcia_world3+.pdf) utilitzant el programa vensim (en lloc del world 3 de Meadows et al (1972)), llavors les conclusions pel que fa a la economia son concordants amb les previsions de Société Générale incloses a l’article de Niño Becerra. Hi haurà un descens clar i marcat. Segons les seves paraules: ” La principal conclusión de los resultados del Nuevo Modelo del mundo es que, si el mundo continúa comportándose como hasta ahora, a largo plazo es inevitable el decline. Esto no es una sorpresa y el hecho de que estamos en una trayectoria insostenible se puede deducir de cálculos mucho más simples y fiables. Lo que este modelo proporciona son ideas algo más refinadas acerca de cómo podría suceder esto y, lo que es más importante, es una herramienta donde podemos experimentar con ideas acerca de cómo resolver este problema. “

De fet estem parlant de la paraula maleïda, haurem de decréixer. I si això ha de ser així, perquè no fer-ho ordenadament? Perquè no evitar patiments innecessaris?. Si tenim clar que el model BAU actual es clarament insostenible i causant de la majoria de problemes que tenim (i tindrem), perquè no canviar-lo?. Torno a repetir, per aquells que puguin pensar que tot l’exposat son pensaments de doomers (partidaris de la fi del món), que tot té solució (menys morir-se i els de ciències estem en la tasca). No fer res, en aquest cas, no és una bona solució. Hauríem de ser proactius i veure quines mesures podem començar des de ja per planificar aquest descens, aquest decreixement, al qual ens veurem sotmesos si o si. Seguir com fins ara tant sols mena al col·lapse, al menys segons tots els models de dinàmica de sistemes elaborats fins el present (independentment de qui els faci…). Tenim tres crisis que es retroalimenten (veure http://www.crisisenergetica.org/article.php?story=20081125182316950), i poder és ja hora de fer front a les seves causes i buscar solucions. Continua la lectura de Tendències

Com va aconseguir la girafa el seu coll tan llarg?

La girafa (Giraffa camelopardalis) és una espècie de mamífer artiodàctil de la família Giraffidae propi d’Àfrica. És la més alta de totes les espècies d’animals terrestres existents. Pot arribar a una alçada de 5,8 metres i un pes que varia entre 750 i 1600 k.

 El coll tan llarg de les girafes sempre ha cridat l’atenció dels científics i del públic en general. El cor i tot el sistema cardiovascular es van haver de modificar al mateix temps que l’esquelet per adaptar-se a la peculiar anatomia de l’animal. Amb un coll de dos metres de longitud, necessita un cor capaç de bategar amb suficient potència per fer arribar la sang fins al cervell, però en canvi no te problemes cardiovasculars. La seqüència del genoma de la girafa explica aquestes qüestions publicada a la revista  Nature Communications.

 Cal valorar una espècie en un moment en què està amenaçada per la caça furtiva i per la destrucció del seu hàbitat. Continua la lectura de Com va aconseguir la girafa el seu coll tan llarg?