El terratrèmol d’Equador

No, no ens hem oblidat d’aquesta notícia. Hem esperat a tenir més dades sobre els efectes del mateix. No podíem oblidar-la perquè tenim alumnes equatorians al nostre centre i també amics. Tots ells, evidentment, han patit i pateixen per les notícies que venen del seu país.

Un terratrèmol, ja ho hem comentat altres cops, es produeix quan les ones – ones sísmiques en aquest cas – generades al trencar-se una massa de roques sotmesa a esforços arriben a la superfície terrestre i provoquen la seva sacsejada. Les ones sísmiques son un tipus d’ona (forma de transmissió d’energia) mecànica que necessita d’un medi per poder transmetre’s (a diferència de les ones electromagnètiques com les del espectre visible, les radiacions ultraviolades o les ones d’infraroig). En aquest cas el medi son les roques que formen la Terra.

El terratrèmol que ha afectat l’equador ha estat un terratrèmol de tipus tectònic, produït pel trencament d’una massa de roques degut – en aquest cas – al moviment d’apropament de dues plaques tectòniques: la de Nazca i la Sudamericana (veure Fig 1.)

Fig 1. Mapa de la superfície terrestre on poden veure’s les diferents plaques litosfèriques i els moviments relatius entre elles.

La teoria de la Tectònica de Plaques, el paradigma (idea guia) actual de la geologia, va ser proposada per Tuzo Wilson en 1965 a partir de les idees de la deriva continental de Wegener i l’expansió del fons oceànic de Hess i altres. Segons aquesta teoria la superfície terrestre es troba dividida en una sèrie de fragments (com les peces d’un puzzle) anomenats plaques litosfèriques que es mouen entre si. Cada placa està formada per escorça (oceànica, continental, de transició o intermitja) i una part del mantell superior que s’anomena mantell litosfèric. El gruix de les plaques oscil.la entre els 100 i els 300 Km. El seu comportament es bàsicament rígid. Les plaques poden fer tres tipus de moviments relatius entre si: d’apropament (convergent o vora destructiva), de separació (divergent o vora constructiva ) i de lliscament lateral (vora transformant)(veure Fig 2.)

Fig 2. Els tres tipus de moviments entre plaques

És en el límit entre les plaques, en les vores, on es concentra gairebé el 95 % dels volcans i terratrèmols que es produeixen a la Terra. Per tant podem delimitar les plaques (que és lo que va fer Wilson) situant els epicentres dels terratrèmols i els volcans de la Terra (veure Fig 3.)

Fig 3. Mapa de la superfície terrestre on les plaques poden delimitar-se al situar els epicentres dels terratrèmols i els volcans. Continua la lectura de El terratrèmol d’Equador

Per a nosaltres agafar càncer és com agafar un refredat …

L’accident del reactor 4 de la central nuclear de Txernòbil, que va succeir el 26 d’abril de 1986,   ja no és el més greu de tota la història nuclear, aquest “premi”,  se l’emporta,   l’11 de març del 2011, un altre accident nuclear a la planta de Fukushima . En Txernòbil va explotar un reactor quan estava en ple funcionament, mentre que a Fukushima, el terratrèmol de l’11 de març va desencadenar l’accident.

Els efectes de l’accident de Txernòbil no es coneixen del cert i encara hi ha discussió sobre els seus costos econòmics i sobre l’impacte sobre la salut de les persones i sobre el medi ambient. La indústria nuclear i els organismes nacionals i internacionals que impulsen l’energia nuclear segueixen encabotats a minimitzar aquesta enorme catàstrofe.

 Aquell núvol mortífer també va arribar a Catalunya, segons van revelar els mapes del servei meteorològic de la força aèria dels Estats Units, la primera setmana de maig del 1986.

Svieta Shmagailo vivia a 35 quilòmetres de Txernòbil quan va passar l’accident. Cal aprendre del seu testimoni.

http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/para-nosotros-coger-cncer-es-como-coger-un-ca/blog/56208/?utm_medium=social_network&utm_source=twitter&utm_campaign=Nuclear&utm_content=Entrevista+Svieta&utm_term=Entrevista+Svieta

Optimista, alegre y locuaz incluso en castellano, Svieta Shmagailo vivía a 35 kilómetros de Chernóbil cuando ocurrió el accidente. Hoy sigue viviendo en el mismo pueblo, Orane, de unos 600 habitantes, y es profesora de primaria y miembro del parlamento de su región, Ivankiv. Con la peculiar energía y entrega de alguien que solo vive el presente, nos comienza a contar cómo vivió el accidente.

Yo tenía 12 años cuando ocurrió, en 1986. Una noche oímos un gran ruido de vehículos pasar por la carretera que lleva a Chernóbil. Luego, por la mañana, todo parecía tranquilo, hasta que empezaron a venir a nuestro pueblo vehículos del ejército, de los que salían militares con máscaras. Pero no se nos dijo nada hasta una semana después. Nuestro pueblo no fue evacuado, pero acogimos a gente de otros pueblos que sí que lo fueron. Y nos dijeron ciertas precauciones básicas con las que íbamos a tener que vivir a partir de entonces: que no abriésemos las ventanas, que saliéramos a la calle lo menos posible, que las tiendas protegiesen los alimentos con plásticos, etc.

¿Sabíais que os enfrentábais a radiación? Continua la lectura de Per a nosaltres agafar càncer és com agafar un refredat …