La proverbo de la semajno:
Ne bedaŭru hieraŭan, ne atendu morgaŭan, ne forlasu hodiaŭan
Laŭ via peto, jen ankaŭ la poemo kiun mi legis:
Kongresa runo
De Kalman Kalocsay
Vokas voĉ’ de Väinemöinen,
vibras vok’ en vaga vento
kaj ĝin muĝas malproksimaj
montoj, maroj murmurantaj.
La potenca praa patro
de la kantoj karesantaj,
la bravulo kun la brila
balaanta blanka barbo
kaj ĉe l’ koro kun kantelo
kies kordoj sorĉe sonas,
ravon semas vekiĝinta.
Vigle, veke, varbe vokas,
logas li al land’ de l’ lagoj
festi kun la filoj frate.
Runa congressal
De Kalman Kalocsay
Crida la veu de Väinemöinen,
vibra una crida al vague vent.
La mugeixen muntanyes
llunyanes, mars mormolants.
Väinemöinen, el puixant pare primitiu
de les cançons acaronadores,
el valent amb la brillant
blanca barba fins als peus
i que porta al seu si el kantelo
de cordes encisadores,
ja despert, escampa delers.
Crida animós, despert, captivador.
Convoca a la terra dels mil llacs,
a festejar fraternalment amb els seus fills.
Vibras voĉ’ en vaga vento:
“Sonĝis mi en sankta sino
de Suomi kaj ripozis
en la revoj, rememoroj
de la idoj inspiritaj.
Sed min vekis vok’ de l’ Tempo,
min el muska tero tiris
sorĉaj sonoj sonorantaj.
Miri venis mi miraklon:
patrolingvon de la Mondo,
lingvon, kiu liutsone,
lule lulas sur la lipoj.
Flate, flustre, flirte flugas.
Dolĉon donas dorlotante.
Muĝas kiel mar’ majesta.
Kun titana tono tondras,
Ideala, inda ilo,
instrumento konkuranta
kun la kordoj de l’ kantelo.
Brilla una veu al vague vent:
“Jo somniava dins les
santes entranyes de Suomi
i descansava en els somnis i records
dels meus descendents inspirats.
Però m’ha despertat la veu del temps.
De la molsosa terra, m’han arrencat
sons encisadors reverberants.
He vingut a admirar un miracle:
la llengua pàtria del Món,
llengua amb sons de llaüt,
que es bressola en els llavis.
Dóna dolçor i acaricia.
Mugeix com la mar majestuosa.
Trona amb un to titànic,
eina ideal i digna,
instrument competidor
amb les cordes del kantelo.
Miri venis mi miraklon:
Fabelforton fepotencan
kiu tegas tutan teron
kaj por arda amo armas.
El la disaj, dividitaj
gentaj grupoj glore formas,
fandas fratan familion,
ravan rondon sub radioj
de l’ eterna esperstelo.
Ege eĥu elementoj,
resonadu regionoj
vekan, vokan, varban voĉon
de la nobla nova sento!
Am-armeo! Amasiĝu!
Armu vin per arda amo!
Festu frate kun la filoj,
kaj sen laco laboradu!
Luktu firme, fajre, forte,
kaj sufoke kaptu kole
tiun urson ulno-ungan,
monstron de la Mortolando:
la Militon malicegan.
He vingut a admirar un miracle:
una força puixant i fabulosa
que cobreix tota la terra
i arma amb amor ardent.
De les nacions disperses i dividides
forma gloriosament,
una família fraternal,
un cercle arravatador
sota els raigs de l’etern estel d’esperança.
Que retrunyin fort els elements,
Que les regions ressonin
la veu captivadora
del noble nou sentiment!
Exercit d’amor! agrupeu-vos!
Armeu-vos amb amor ardent!
Festegeu fraternalment amb els fills,
i treballeu sense defallir!
Lluiteu amb fermesa,
amb força, amb fogositat
i escanyeu pel coll,
aquell ós d’urpes llargues,
el monstre del País dels Morts:
la Guerra perversa.
Kreu kuna konstruado
novan, sanktan, savan Sampon,
mirmiraklan muelilon,
por mueli la malamon
kiu mondon monstre mordas.
Fine idoj inspiritaj,
kiel iam Ilmarinen,
forĝu firman firmamenton,
ĉiujn ĉarmojn de l’ ĉielo,
dian pompan mondpalacon,
pian pacon paradizan,
kun la dolĉaj di-donacoj
de l’ fabela feliĉego…”
Al la lando de mil lagoj,
muskaj montoj murmurantaj,
vetflugante kun la vento
vokis voĉ’ de Väinemöinen.
Que la nova construcció creï
un Sampo nou, sant i salvador,
un molí meravellós,
per moldre l’odi,
el monstre que rosega el món.
Que finalment els descendents inspirats,
com antany va fer l’ Ilmarinen,
forgin un ferm firmament,
amb tots els encants del cel,
un palau diví majestuós,
una pau beneïda i paradisíaca,
amb els dolços regals divins
de la felicitat de les faules…”
A la terra dels mil llacs,
de muntanyes molsoses mormolants,
empaitant el vent
ha cridat la veu de Väinemöinen.