QUÈ FAIG QUAN EL MEU FILL TÉ POR?
Tots tenim por o almenys l’instint de protegir-nos, és quelcom universal. La por és una sensació estranya de l’estat d’ànim que ens serveix per evitar el perill o alguna cosa que ens ho sembla, ja sigui real o imaginari.
La por s’aprèn pel coneixement, el comportament i per reaccions del propi organisme. Hi ha moltes famílies que tenen més tendència a l’ansietat i els pares, amb la seva conducta, la poden inculcar als seus fills. L’exagerar algunes situacions fa que el nen pugui tenir una por injustificada. El temor i el seu control és una cosa que és útil al nen per al seu desplegament intel·lectual. Així anirà controlant les situacions de la vida i la seva pròpia por. El nen va desenvolupant diferents pors a mesura que va creixent a causa del seu progrés mental i emocional.
Tots els nens tenen por i, encara que sembla que les nenes tenen més tendència que els nens a tenir-ne, van apareixent d’una forma predictible segons l’edat: caigudes, separació dels pares i por a fer caca/pipí (1- 2 anys), animals (1 -5 anys), sorolls forts, trons (2 – 3 anys), foscor (2 – 6 anys), monstres i fantasmes (3 – 5 anys), situacions noves (9 anys), guerres o desastres naturals (10 -12 anys) i lladres (12 anys). També les pors canvien davant una mateixa situació depenent de l’edat del nen. Quan té tres anys pot tenir por a anar al metge per les vacunes i quan és un adolescent perquè hagi de mostrar les seves parts íntimes.
De vegades la gent empra indistintament “por” i “fòbia” però no signifiquen el mateix. La fòbia és una por irracional molt intensa sempre enfront de la mateixa situació i que impedeix, en ocasions, la vida normal de la persona. Els pares poden exacerbar la por en utilitzar-la com una amenaça: “si no ets bo, et posaran una injecció”, “només els nens petits tenen por a les bestioles…”
Què fer quan un nen té por?
Sempre s’ha de tenir present que, encara que els pares no l’entenguin, el nen té un temor real. No cal ridiculitzar el nen o castigar-lo per tenir por. Aconseguir que el nen toleri la por significa ensenyar-li a conquerir-la. Per descomptat que dependrà de la intensitat d’aquesta i de l’edat. Quan la por és per alguna cosa imaginaria els pares no han d’ignorar-la sinó “convertir” allò imaginari en “real”, fer entendre al nen que “es pot eliminar”. Per exemple, si té por que “se l’emporti una bruixa” en entrar a l’habitació, es pot simular “la seva eliminació” amb mètodes comprensibles pel nen.
Animar-lo a parlar sobre la seva por serveix per corregir interpretacions errònies. Donar-li confiança, assegurar-li que res dolent passarà, acompanyar-lo en situacions que li fan por és com una vacuna. Es va exposant a una “petita dosi de por”, i ho va acceptant. És important ser comprensiu però no sobreprotector. Així s’evita el missatge que les seves pors són justificades.
Hem de viure la situació del nen amb tranquil·litat, sense mostrar (almenys davant d´ell) preocupació o angoixa. Recordem que el modelatge, és a dir, els comportaments que el nen observa dels pares són els patrons que interioritza. Pares excessivament preocupats poden ser un mal model i augmentar la tensió.
No forcem al nen a efectuar aquelles conductes que tem. Cal traçar un pla de manera que puguem crear aproximacions successives. Per exemple, un nen que tem a l’obscuritat, no podem pretendre que la superi immediatament per molt que li raonem. S´ha de crear una gradació de situacions (p.e. diferents habitacions amb diferents graus d´il·luminació fins arribar a l´obscuritat total) perquè el nen vagi progressant. S´ha d´avançar paulatinament. No donar importància als retrocessos i celebrar els petits passos. La solució a les pors no és evitar-les sinó enfrontar-nos a elles. No obstant, en el cas dels nens, hem de fer-ho amb calma i amb molt sentit comú. Utilitzant el joc i la imaginació.
Una forma molt eficaç d´actuar és mitjançant el modelat. Un dels pares pot efectuar la conducta temuda (p.e. estar a l´habitació fosca) par ensenyar al nen que no passa res. No obstant, el modelatge és més eficaç quan el model és de la mateixa edat del nen.
Evitar sempre ridiculitzar al nen per les seves pors, en especial davant dels seus companys. No riure’s d´ell, no castigar ni sermonejar. L´atenció ha d´estar dirigida a les possibles solucions, no a les conseqüències punitives.
Evitar el visionat de pel·lícules, jocs o activitats que comportin violència, por o terror.