Quantes vegades ens trobarem enmig de conflictes on totes dues parts tenen la seva raó de ser per molt contraposades que siguin tot i que la veritat que defensen sigui la mentida pels altres. En aquesta obra de en Guimerà, que ens situa al s.XVII, trobem tres dels grans conflictes: La Religió, L´amor i la mort .

Peró, per mi, l´amor es el conflicte més persistent en aquesta historia, protagonitzada per en Said, un mestís musulmà capità d´un vaixell pirata, i la Blanca, cristiana i presonera d’en Said. Ell que és ferit durant el atac al vaixell cristià, és atès per la Blanca, i és aquí on s’enamoren. Començam a fer-se declaracions d’amor i fidelitat. Ressaltant les virtuts l’un del altre. Però és trobem també amb l’altra cara de la moneda, on els companys pirates d’en Saïd , la família i amics de Blanca, els volen fer veure totes les contrarietats del seu amor, la diferències de les seves religions, costums i móns tant distants. Peró els es senten units per una força superior a tots aquest entrebancs. Son tan forts els seus sentiments, que en el moment en que el pare de la Blanca amenaça amb la mort al Saïd, ella s’interposa amenaçant amb el seu suïcidi, si el pare diu a la fi la seva amenaça. I en la lluita de retrets entre un bàndol i altre, en Saïd resulta ferit i mort i la Blanca es treu la vida tal com havia promès. Peró el amor de ells es també poètica i bella, com la unió inseparable dels dos mons tant distants al que pertanyen i es troben en un de sol. L’horitzó allà on es troben el mar i el cel. Que bonic es l’amor només entèn de de sentiments.