Matthew Tree ens visita

El proppassat 24 d’abril, vam tenir entre tots nosaltres el conegut escriptor Matthew Tree, que va vindre per presentar-nos la seva novel·la “Memòries!”.

En el curs de la xerrada hem pogut comprovar que es una persona propera, amb facilitat de paraula.
En primer lloc, ens ha fet un petit relat autobiogràfic que ens ha permès entendre una mica millor perquè un anglès acaba fent servir la nostra llengua per escriure. Ja posats en matèria ens ha llegit un parell de paràgrafs dels seus llibres. Tot s’ha de dir, aquests fragments escollits han sabut captar el públic i probablement guanyar-se algun lector.

En finalitzar la lectura, s’ha obert un torn obert de preguntes on l’alumnat no se n’ha estat d’opinar i fer que l’autor es comprometés amb les seues respostes, magistrals i suggeridores.

Activitat que tota la comunitat del CFA Carme Karr hem valorat molt positivament.

Gràcies, Matthew! Gràcies, públic!

“El teniente Galbán” per Jordi Estrada

Aquí us deixem el text que ens va llegir Jordi Estrada a mode de cloenda la passada Diada de Sant Jordi al nostre centre.

EL TENIENTE GALBÁN

Es deia teniente Galbán i li agradaven els llibres. El que no li agradava era llegir-los, però sentia una curiositat irrefrenable per saber què deien. Considerava que passar-se tota una tarda o unes hores llegint un llibre era una solemne pèrdua de temps. I ell preferia perdre’l en altres activitats més gratificants, com jugar a futbolín, alternar amb oficials de més graduació, fer unes copetes de Chinchón o distreure la vista i el pensament amb les pàgines de colors d’una revista anomenada Interviu.

Explico tot això perquè jo vaig fer el servei militar sota les ordres del teniente Galbán. I obro un parèntesi per explicar què era això del servei militar. A Espanya, durant el franquisme i fins i tot durant uns anys després, els joves érem destinats per sorteig en algun punt de la península, a més de Ceuta i Melilla, a fer l’aprenentatge de les armes durant un any i mig, en el transcurs del qual qualsevol descuit podia ser motiu d’arrestament, humiliació o consell de guerra.

La meva tasca i la dels meus companys consistia a obrir forats al terra, clavar-hi un pal ben alt, enfilar-nos al pal i fer passar un cable de pal a pal. Tot plegat era un pal i dels grossos. Perquè després calia recollir el cable, desclavar els pals i tapar els forats. Si com a mínim tots aquells esforços, sovint sota la pluja i amb fred o massa sol, haguessin servit per portar la llum o el telèfon a una casa o un poble aïllats, però no: tot això s’esdevenia al cor dels Monegros, un desert sense altra cuca vivent que uns joves soldats, arrossegant-se en la pols o el fang, com cucs desorientats i esclaus d’una missió patròtica sense cap missió coneguda.

El cas és que, un bon dia, el teniente Galbán, a qui agradaven els llibres però no li agradava llegir-los, va saber (a l’exèrcit tot se sap) que a mi també m’agradaven els llibres i m’agradava llegir-los. Al teniente Galbán li va faltar temps per fer-me cridar al seu despatx i proposar-me un canvi de vida. Entendreu que quan un militar diu proposo, de fet, vol dir ordeno. Va ordenar-me, doncs, que deixés de cavar pals i em posés a llegir per a ell. El tracte (per no dir el manament) consistia a llegir un llibre cada tres dies i al quart explicar-lo al teniente Galbán, que s’ho escoltava amb un ull obert i l’altre tancat. Mentre amb l’ull tancat escoltava el relat amb l’obert retallava les estampes de l’Interviu, que després guardava amb molta cura en un dels calaixos de la seva taula de despatx.

Aviat vaig descobrir que els llibres que a mi m’agrada llegir no eren els mateixos que agradaven al teniente Galbán. L’home tenia gustos poc semblants als meus. Durant el primer mes vaig llegir ( o vaig fer com si hagués llegit, perquè tot sovint m’inventava els arguments) dos llibres del filòsof i assagista espanyol, Ortega y Gasset, titulats España invertebrada i La rebelión de las masas; un llibre de memòries d’un general excombatent de guerra; un manual de quiromància, d’autor ara oblidat; Los cipreses creen en Dios y Un millón de muertos de José María Gironella; i dues novel·les més: una de de caire militar (Bastardos sin honor) i una altra de picantona, titulada (Dejen salir antes de entrar), la qual va fer les delícies del teniente. Ho sé perquè mentre jo li feia la narració de com l’ascensorista s’ho feia amb tots els usuaris del servei – fossin venedors de corbates, comercials de llenceria, clients dels magatzems…- bavejava com no ho havia vist fer mai abans, llevat del meu germà petit quan no se li posava bé la llet amb pa que la mare ens obligava a beure’ns, si no de grat per força.

Una vegada explicat el llibre, el teniente Galbán obria tots dos ulls i sentenciava. Si el llibre, per l’explicació que jo li havia fet, no li resultava gaire atractiu, comentava: ” Vaya tostón de libro, chaval! Todo este tiempo que me he ahorrrado” Si, en canvi, li feia el pes, exclamava, content: ” Pues no está mal, chaval! De verdad que me vienen ganas de leerlo, si no fuera porque es como si ya lo hubiera leído, chaval!” Fins que no va passar el que va passar, jo sempre vaig ser el chaval del teniente Galbán.

Abans d’explicar què va passar deixeu-me dir que per a mi sempre va ser una incògnita d’on aconseguia aquelles lectures obligatòries. No comprava llibres ni freqüentava biblioteques. Els llibres apareixen i desapareixien de les seves mans com per art de màgia. I tot hauria acabat bé si no fos perquè un dia que jo havia d’explicar al teniente Galbán l’argument d’El soldado fanfarrón de Plaute, em va fer detenir per dos policies militars, que em van conduir en presència d’un teniente Galbán indignat i ple d’ira, que en veure’m va posar-se a cridar, rabiós: “Nunca me hubiera imaginado eso de usted. Se va a enterar de lo que vale un peine, chaval.” I adreçant-se als policies que m’acompanyaven,va dir-los: “Queda arrestado hasta el fin de sus días”.

I vaig quedar arrestat, és a dir, reclòs a la caserna militar, pelat al zero i pelant patates tot el sant dia, fins al final dels meus dies de mili. Jo estava ben confós. No entenia res. Si més no, no era conscient d’haver incomplert cap norma del reglament. Tot de vegades vaig demanar de què se m’acusava, però no vaig obtenir mai resposta. Les nits, sol a la cel·la de càstig, se’m feien eternes. El meu cap i els meus peus no paraven de donar voltes. Hauria volgut llegir, trobar en la lectura una mica de distracció i consol, però els llibres m’havien estat prohibits. Però no només a mi, m’havien estat prohibits. Algun militar superior havia ordenat que en aquella caserna els llibres quedaven arrestats, com hi havia quedat jo, la biblioteca i el teniente Galbán. Sí senyor! Estant a la cuina pelant patates vaig sentir explicar que el teniente Galbán havia estat suspès de feina i sou durant un mes. I que es trobava arrestat a la sala de banderes, acusat d’ultratjar la pàtria. Es veu que en una reunió amb altres oficials de l’exèrcit, amb qui se solia trobar habitualment per fer tertúlia i comentar lectures, van sortir a parlar del llibre d’Ortega y Gasset, La España invertebrada, i ell, fent-se l’entès, va posar en boca del filòsof tantes bajanades i tan grosses que a un comandant que hi era present li va faltar temps per enviar-lo al calabós de dret.

Aquella nit vaig donar més voltes que cap altra nit. Finalment podia fer-me la idea del que havia passat, però tampoc no n’hi havia per a tant, jo pensava. Al capdavall un cuc és un animal invertebrat, no? El que jo havia explicat al teniente Galbán, inspirat pel títol del llibre, era que Espanya estava formada per un conjunt de cucs que es passaven la vida fent forats a terra clavant i desclavant banderes, desorientats i esclaus d’una missió patriòtica sense cap missió coneguda.

Al cap de mig any, vaig llicenciar-me, i abans d’abandonar aquell lloc per sempre més, vaig voler acomiadar-me del teniente Galbán. Sempre m’he tingut per una persona educada i gens rancuniosa. L’home, però, no em va voler rebre, senyal que encara estava ofès. No sóc rancuniós, ja ho he dit, però tampoc suporto que la gent es faci l’ofesa. Així és que, vaig esperar que el teniente Galbán sortís de l’oficina, i fent-me passar pel chaval del teniente Galbán, vaig accedir al seu despatx, vaig obrir el calaix on guardava les fotografies de color de l’Interviu i vaig abocar-hi al damunt tota una ampolla de Chinchón.

Quasi quaranta anys després de tot això encara de vegades, just abans de despertar-me, sento una veu que em diu: “Chaval, nunca me hubiera imaginado eso de usted”. Qui sap si encara el llegeix, l’Interviu, aquell home.

Sant Jordi 2014 a l’escola

Aquest any hem celebrat a Lledoners el Sant Jordi 2014 amb un seguit d’actuacions i personalitats que han omplert la nostra franja horària d’11h a 13h.

Per una banda, hem tingut la visita d’en Joan Vilamala, conegut creador d’auques. Amb ell hem creat l’Auca de Lledoners, utilizant el versos que havien fet els alumnes a classe expressament per l’ocasió. Aquí la teniu!

L’AUCA DE LA PRESÓ DELS LLEDONERS

1. Aquí teniu, si senyor,

un auca d’una presó.

2. La presó dels Lledoners,

que és moderna d’allò més.

3. Tenim hort, camp de futbol,

tenim ombra i tenim sol.

4. Un gimnàs, biblioteca,

l’economat ple de teca,

5. … i una piscina molt maca

que és plena de fullaraca.

6. Quan ens llevem al matí

“Bon dia” ens diu el veí.

7. I aviat un funcionari

controla tot l’inventari.

8.Ens compten tres cops al dia.

Mai no falta ni sa tia.

9. Després d’un bon esmorzar

tots comencem a “currar”.

10. Uns quants entrem al tallers,

on penquem per pocs calés.

11. Els que sabem de cuinar

ens n’anem a fer el dinar.

12. Altres anem a l’escola

on aprenem de dir “Hola”.

13. En anglès o en català,

que una bona falta fa.

14. O bé anem uns a la fleca,

altres a la biblioteca.

15. I el que no sap què farà

se’n va a la sala d’estar.

16. Tard o d’hora tots un dia

passem per bugaderia.

17.Per mantenir el cos més fort

també sovint fem esport.

18. Una cosa que ens incita

és rebre alguna visita

19. …de la gent que ve de fora

que voldríem a la vora.

20. Molts abans del vis a vis

anem al bany a fer un pis.

21 I així l’hivern i l’estiu

aquí anem fent la viu-viu.

22. Amb ganes de tocar el dos,

però de sortir-ne millors.

23. Esperant, ves qui ho diria!,

que tots pugem tenir un dia

24. … la nova oportunitat,

i aquesta auca s’ha acabat.

Us ha agradat?

Seguidament, hem pogut gaudir de les actuacions musicals del grup de Música del centre.

A continuació, s’ha mostrat el projecte creat per alguns alumnes de GES 2 i Català 3. En ell, s’explica la història del Timbaler del Bruc. Aquesta peça també es va presentar a l’acte de Sant Jordi de Sant Joan de Vilatorrada, com a mostra de l’aportació que fa el nostre centre a la Diada.

També s’ha fet un tastet d’algunes narratives digitals que s’han fet al centre durant el segon trimestre, les quals expliquen en pròpia persona la dura història que molts alumnes han viscut per arribar al nostre país. Podeu veure’n algunes a les entrades anteriors d’aquest bloc.

Finalment, en Jordi Estrada, coordinador dels centres de formació d’adults de la Catalunya Central, ha fet la cloenda de l’acte, animant a tots els alumnes a endinsar-se en la lectura. Per fer-ho, ha utilitzat el text anomenat “El Teniente Galbán”, que tothom hem gaudit, per curiós i divertit.

Podeu llegir-lo en aquesta entrada. No us defraudarà!

 http://blocs.xtec.cat/cfacarmekarr/2014/05/11/el-teniente-galban-per-jordi-estrada/

CFA Carme Karr

Sant Jordi 2014