(extret de Verbàlia 2.0, de Màrius Serra, editorial Empúries, pàg.289)
Un centó és una composició poètica confegida amb versos (o fragments de versos) preexistents que pren un sentit allunyat dels poemes originals d’on han estat extrets. En anglès el centó sovint rep el nom de patchwork poetry. També es consideren centons els refranys apedaçats. La generalització de la informàtica ha permès la represa del centó des de l’experimentació combinatòria.
Història
Un centó llatí (cento, -onis) era una mena de capa feta amb pedaços d’altres robes. Per analogia va donar nom a aquest artifici verbal. Tertul·lià (160-240, aprox.) és el primer autor que en parla, però el principal impulsor d’aquest gènere poètic seria un prolífic poeta llatí del segle IV anomenat Dècim Magne Ausoni (310-395, aprox.). Ausoni fins i tot en va establir unes normes d’ús. Pel que fa als refranys apedaçats, segons Pierre de Bourdielle és un joc cortesà que ja es practicava a la cort catalanoaragonesa de la reina Germana de Foix (1488-1537).
En el primer esment documentat d’aquesta activitat de retalla i enganxa, Tertul·lià anomena homerocentonistes els autors que prenen versos complets o trossejats de les obres d’Homer per formar una composició nova amb un sentit diferent. Sant Jeroni (342-420), autor de la Bíblia coneguda com a Vulgata, parla ja d’homerocentonistes i virgilicentonistes a la seva Epístola LIII. Però és Ausoni qui posa els centons en voga. Un encàrrec de l’emperador Valentinià l’aboca a escriure una celebrada (per obscena) composició intitulada Centó nupcial bastida exclusivament amb mitjos versos barrejats d’Homer. Ausoni també és qui estableix les regles del joc: el centonista pot manllevar versos sencers o fondre dos hemistiquis en un sol vers, però mai no pot prendre dos versos seguits d’un mateix autor. En definitiva, ni pot manllevar més d’un vers seguit ni menys de mig.
Després d’Ausoni el terme centó es va aplicar a tota mena de pastitxos o popurris musicals, prosaics, dramàtics o discursius i l’Edat Mitjana, durant la qual el concepte d’autoria era molt poc acusat, en va anar plena. La moda del centó literari es basava inicialment en Homer, però els jolius plagistes també manllevaven versos d’altres autors com Lucreci, Ovidi o Estaci. I de fet els centons més famosos són els virgilians, amb versos de l’Eneida, les Geòrgiques i les Bucòliques. Un dels arguments recurrents dels centons és la vida de Crist. L’emperadriu de Constantinoble Eudòxia la va reescriure amb mitjos versos homèrics i una noble romana que es deia Proba Falcònia s’hi va posar usant només versos de Virgili. Aquesta nova evangelista, que va merèixer els elogis de sant Agustí, arribà a compondre centons profètics relatius als misteris del cristianisme.
La idea
El joc que proposem és una còpia i adaptació d’una idea que es va dur a terme a l’Institut Montsoriu, a Arbúcies (cf. http://paraulari.blogspot.com), fa uns anys; també el curs passat a l’Institut el Foix, de Santa Margarida i els Monjos. Aquí només en modifiquem algunes normes i hi introduïm més llengües amb la variant dels colors.