Aquí pots consultar biografies de científics importants.
Aquesta adreça és curiosa de consultar: http://www.xtec.es/~jllort1/biolegseuropa/index.htm
Imatge treta de l’anterior direcció
1. Rita Levi-Montalcini
“Millor afegir vida als dies que dies a la vida”. Rita Levi-Montalcini
Rita Levi-Montalcini va nàixer a Torí el 1909. Des de molt xicoteta va haver de lluitar per imposar la seua passió per l’estudi contra la severitat del pare i l’austeritat de les tradicions familiars. Ho va aconseguir i es va llicenciar en medicina el 1936. Tot i la seua ferma determinació a seguir amb la carrera acadèmica com a assistent i investigadora en neurobiologia, va haver d’abandonar l’hospital on treballava a causa de les leggi raziali feixistes: la medicina era una de les professions prohibides als jueus. Es va muntar un xicotet laboratori a casa (a la Robinson Crusoe, diu ella) per poder treballar i, en aquest període va descobrir la seua vocació: la recerca pura. Deixa Itàlia i quan els alemanys envaeixen Bèlgica, on s’havia refugiat, torna i es refugia a Florència. Allà, al 43, entra en la clandestinitat i comença a ajudar als partisans com a metge i, a més, esdevé una excel·lent falsificadora de documents.
En acabar la guerra va tornar a Torí i a la seua faena, fins que una universitat nord americana la va convidar per sis mesos i s’hi va quedar vint anys. Allà va desenvolupar les recerques per demostrar una intuïció que havia tingut al seu xicotet laboratori clandestí al dormitori de casa, i el 1952 ho va aconseguir: va demostrar que existeix un factor específic que determina el creixement de les neurones. Els seus descobriments anaven contra el propugnat per Ramón y Cajal, que deia que el sistema nerviós està rígidament programat i no és modificable per les condicions ambientals o epigenètiques. El 1986 li van concedir el Premi Nobel de Medicina pel descobriment del Factor de Creixement Nerviós i l’estudi dels seus efectes en el desenvolupament del sistema nerviós.
L’any 2001 va ser nomenada senadora vitalícia pel President de la República. Ara que la majoria al senat és molt justeta, la dreta esperava que la Montalcini, que té 98 anys, sovint no aniria o no votaria. La determinació de la senyora, que l’altre dia va resistir una sessió de 16 hores, l’ha convertida en víctima d’atacs polítics i personals als quals ha contestat amb l’elegància i la força de la caracteritzen. Com diu ella mateixa: “Sóc dona, vella i jueva; sóc la demostració que es pot fer molt tot i les condicions de desavantatge”. Crec que la seua autobiografia no està en català, en castellà: Levi-Montalcini, Rita, Elogio de la imperfección, Ediciones B, Barcelona, (1989)
Adreça : bloc “El meu país d’Itàlia”. Els blocs de VilaWeb. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/72076
2. Louis Pasteur
Louis Pasteur va nèixer el 27 de desembre de 1822 a Dole, França i va morir el 28 de setembre de 1895 a Saint Cloud, França.
Doctorat en Física i Química en 1847 a l’École Normale Supérieure de París. Demostrà que la generació espontània no es pot produir en condicions d’experimentació ordinaria, i enuncià que tot ésser vivent prové d’un altre ésser vivent (omne vivum e vivo). Els seus estudis sobre la fermentació, les tècniques de conservació de la llet, l’èxit de les primeres vacunes antirràbiques i la seua teoria microbiana aplicada a les mesures asèptiques i antisèptiques, li van fer ser considerat un heroi nacional i va rebre tot tipus d’honors al llarg de la seua vida.
Inicialment es va dedicar a l’estudi de la morfología dels cristalls, establint les bases de l’estereoquímica. La síntesi de l’àcid paratartàric en 1853 li va procurar la fama. En 1854 va ser nomenat catedràtic de química i degà de la Facultat de Ciències de la Universitat de Lille, relacionant les seues investigacions amb els interessos de les indústries locals. Va emprendre l’estudi de la fermentació alcohólica que li va confirmar la seua creença que existia una relació entre l’asimetria molecular i els processos vius. Al 1857 va publicar la cèlebre memoria sobre la Teoria microbiana de la fermentació i el nomenaren director adjunt de l’École Normale Supérieure de París, càrrec que va ocupar fins ser nomenat catedràtic de química en la Sorbona en 1867. En 1861 va publicar “Memòria sobre els cossos organitzats que existiesen en l’atmòsfera”, va demostrar que l’aire conté cossos organitzats visibles al microscopi, i d’aquesta manera s’iniciaren els estudis de les formes de vida no observables a primera vista. Els seus treballs sobre la fermentació i la generació espontània van tenir importants conseqüències per a la medicina ja que opinava que l’origen i evolució de les malaties eren anàlegs als del procés de fermentació. La seua teoria microbiana de la malatia va ser molt debatuda per metges i científics de tot el món. També va desvetllar la història natural del carboncle, una malaltia mortal del bestiar boví, demostrà que està causat per un bacil determinat. Va dedicar la resta de la seua vida a investigar les causes de diverses malalties, com ara la tuberculosi, la verola, la diftèria, còlera i la seua prevenció per mitjà de la vacunació. És especialment conegut per les seues investigacions sobre la prevenció de la ràbia que van inspirar la creació en 1888 d’un institut especial per al tractament de la malaltia a París, l’Institut Pasteur, que va ser dirigit pel propi Pasteur fins la seua mort. L’obra escrita per Pasteur fou publicada íntegrament pel seu nét i aparegué a París amb el títol d’Oeuvres complètes (1924-39), en set volums. Premiat per l’Acadèmia de Ciències pels seus treballs sobre la fermentació, també ho rebria per la seua investigació sobre la generació espontània. El 7 d’abril de 1864, va impartir una conferència en la sèrie de les Soirées scientifiques de la Sorbonne, que resumí la famosa sèrie d’experiments desenvolupats al llarg de la seua controvèrsia amb Fèlix Pouchet sobre la possibilitat de la generació espontània. Cal ressaltar que, a més de l’interés científic de la conferència, Pasteur desenvolupa des del primer paràgraf, “l’existència de Déu és inútil”, la idea de que si creiem en la generació espontània rebutgem a Déu.
http://www.uv.es/~orilife/Autors/Pasteur.htm
3. Alexander Fleming
Bacteriòleg britànic.
Sir Alexander Fleming va néixer a Lochfield prop de Darvel a Ayrshire, Escòcia el 6 d’agost de 1881. Va estudiar a Louden Moor School, Darvel School, i Kilmarnock Academy abans d’anar-se’n cap a Londres, on va estudiar a la Polytechnic. Va passar quatre anys treballant en una oficina naval abans d’ingressar en St. Mary’s Medical School, de la Universitat de Londres.El 1906 es va graduar amb bones qualificacions i va començar a investigar a St. Mary’s sota les ordres de Sir Almroth Wright, un pioner de la teràpia de les vacunes. Va servir en la Primera Guerra Mundial com a capità en el cos mèdic de l’armada (Army Medical Corps), i el 1916 va tornar a St. Mary’s. Va ser nomenat professor de l’escola el 1928 i professor emèrit de bacteriologia, a la Universitat de Londres, el 1948, així com membre de la Royal Society el 1943 i cavaller el 1944.
En la seva vida mèdica, Fleming va estar interessat en l’acció natural de la sang sobre els bacteris i en els antisèptics. Va poder continuar els seus estudis a través de la seva carrera militar. El 1921, va descobrir en alguns teixits i secrecions, una important substància bacteriolítica que va anomenar Lisozima. En aquests temps, va desenvolupar tècniques radioactives amb triti per fer assaigs amb sang humana i altres fluids corporals, que posteriorment va aplicar a la penicil·lina. El 1928, mentre treballava en els efectes dels virus, va observar que un fong es va desenvolupar accidentalment en un cultiu d’estafilococs i que aquest fong va crear una zona sense bacteris al voltant seu. Això el va inspirar per realitzar nous experiments i rèpliques, i finalment va trobar que el fong impedia el creixement dels estafilococs, fins i tot quan el fong estava diluït 800 vegades. Va anomenar penicil·lina la substància activa d’aquests fongs.
El 1945 rebé,amb E.B Chain i H.W. Florey,el premi Nobel de medicina i fisiologia com a descobridor de les propietats bactericides de fong “Penicillium notatum”
Va ser President de la Society for General Microbiology, membre de la Pontifical Academy of Science i membre honorari de moltes de les societats mèdiques i científiques del món, va ser rector de la Universitat d’Edimburg entre 1951 i 1954. També fou guardonat amb el títol de Doctor Honoris Causa per més de trenta universitats europees i americanes.
El 1915 es va casar amb Sarah Marion McElroy de Killala, Irlanda, que va morir el 1949. El seu fill és actualment metge de capçalera. Fleming es va tornar a casar el 1953 amb la Dra. Amalia Koutsouri Voureka, una amiga grega del St. Mary’s.
El Dr. Fleming va morir l’11 de març de 1955 i va ser enterrat a la catedral de St. Paul.
- QUÈ ÉS LA PENICIL.LINA?
La penicil.lina va ser el primer antibiòtic,encara és molt usat.La penicil.lina és un fàrmac inocu,bé que pot causar al.lèrgia en algunes persones.
- LA IMPORTÀNCIA DE LA PENICIL.LINA
Fa tan sols 50 anys, per curar ferides infectades només hi havia el iode, els àcids carbòlics i altres medicaments severs. Però quan les ferides eren profundes i obertes, els antisèptics no arribaven a on s’amagaven els bacteris, i encara pitjor, aquests antisèptics destruïen els glòbuls blancs. Això provocava moltes morts, sobretot de nens i persones grans, així com també, per exemple, de dones que acabaven de donar a llum.
Va ser al setembre de 1928 que el bacteriòleg escocès Alexander Fleming descobrí per casualitat les extraordinàries propietats d’un estrany fong anomenat Penicillium. De fet, i durant els set anys precursors a aquest gran descobriment, moltes llàgrimes van ser necessàries en els estudis d’en Fleming, i no com a resultat de successius fracasos en les seves investigacions, sinó perquè en les llàgrimes, a l’igual que en la saliva, en el sèrum sanguini o en la llet, s’hi troba una substància bacteriològica, la lisozima, que va ser el primer pas per al descobriment del què en Fleming, el 7 de març de 1929, anomenà per primera vegada Penicil.lina.
http://html.rincondelvago.com/alexander-fleming_2.html
4. Robert Koch
Va néixer a l’11 de desembre de 1843 a la ciutat de Clausthal-Zellerfeld, població situada a l’estat de Baixa Saxònia. Després d’acabar els seus estudis escolars brillantment, Koch estudià medicina a la Universitat de Göttingen, graduant-se l’any 1866 i va fer de metge a les ciutats d’Hamburg i Lagenhagen.
L’any 1880 va ser nomenat membre del Departament de Salut Imperial de Berlín i entre 1891 i 1904 va ser director de l’Institut de Malalties Infeccioses. Va morir el 27 de maig de 1910 a la ciutat de Baden-Baden, situada a l’estat de Baden-Wurtemberg, a conseqüència d’un infart de miocardi.
Recerca científica:
Després de veure la seva carrera temporalment interrompuda per la Guerra francoprussiana, el seu primer descobriment va ser el del bacil d’àntrax (agent del carboncle). En aquella època, Louis Pasteur ja havia publicat la seva teoria sobre el paper dels gèrmens en les malalties, però aquesta havia estat rebutjada per importants patòlegs com Rudolf Virchow. Va ser precisament el treball de Koch sobre l’àntrax el que va convèncer els escèptics que moltes malalties encomanadisses es devien a microorganismes.
L’any 1882, durant la seva estada a Berlín, va realitzar el descobriment del bacil de la tuberculosi, Mycobacterium tuberculosis i conegut posteriorment com a Bacil de Koch. El seu treball va consistir a aïllar el microorganisme causant d’una malaltia i fer-lo créixer en un cultiu pur. El cultiu pur va ser utilitzat per a induir la malaltia en animals de laboratori, aïllant de nou el germen dels animals malalts i comparant-lo amb el germen original.
A partir del 1904 va iniciar un periple per Sud-àfrica, la Índia i Java en l’estudi de malalties infeccioses. Durant la seva estada a Calcuta va aïllar i identificar el bacil del còlera. L’any 1905 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per les seves investigacions sobre la tuberculosi , i desenvolupà els anomenats Postulats de Koch que estableixen els motius pel qual un organisme és el motiu d’una malaltia.
Posteriorment desenvolupà la tuberculina a partir d’un extracte en glicerina del bacil de la tuberculosi; Koch va pensar que la tuberculina podria utilitzar-se per a immunitzar contra la tuberculosi i fou desenvolupada com a remei per la malaltia, però finalment va resultar inefectiva per aquest propòsit. Posteriorment serviria com a tècnica de diagnòstic.
Els Postulats de Koch van ser formulats per Robert Koch i Friedrich Loeffler al 1884 a partir dels seus experiments amb Bacillus anthracis, i foren publicats per Koch al 1890. Van ser aplicats per establir l’etiologia de la tuberculosi i l’àntrax, però han sigut generalitzats per a la resta de malalties infeccioses
Els postulats de Koch són:
- El microorganisme ha d’estar present en tots els individus que tinguin la malaltia, però no en individus sans.
- El microorganisme ha de ser recuperat de l’individu malalt i poder ser aïllat en un cultiu pur.
- El microorganisme aïllat en el medi de cultiu ha de provocar la malaltia quan s’inoculi en un individu sa.
- El microorganisme s’ha de tornar a aïllar de l’individu inoculat i ha de correspondre al que es va inocular.
La majoria de bacteris que provoquen malalties en l’home segueixen aquests postulats, excepte Mycobacterium leprae que en ser intracel·lular estricte no compleix el segon postulat. Els virus, en aquell temps encara no descoberts, tampoc els compleixen.
En honor seu s’anomenà el cràter Koch sobre la superfície de la Lluna i posteriorment l’asteroide (10847) Koch descobert el 5 de gener de 1995 per Freimut Börngen.
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Postulats_de_Koch»
5. Gregor Mendel
Gregor Mendel és un dels biòlegs més famosos de tota la història. Els seus experiments encreuant pèsols i, sobretot, la interpretació que va fer dels seus resultats, fan que Mendel sigui conegut com el pare de la genètica. Els seus treballs, però van passar desapercebuts per a la comunitat cièntifica, i Mendel va morir sense el reconeixement merescut, i sense conèixer l’abast de la seva obra. La seva biografia és un exemple viu de mètode científic.
Gregor Mendel (1822-1884)
Va néixer el 22 de juliol de 1822, en Heinzendorf (avui Hyncice, República Txeca). El seu pare era un veterà de les guerres napoleòniques que explotava una petita granja; la seva mare, filla d’un jardiner. En 1841 el seu pare va ser aixafat pel tronc d’un arbre i es va veure obligat a vendre les seves propietats. La seva germana li va lliurar la seva part per a ajudar-li en els seus estudis eclesiàstics.
Durant dos anys va estudiar física i matemàtiques en l’Institut Filosòfic Olmütz. en 1843 va ingressar en el monestir d’agustins de Brünn (avui Brno, República Txeca) i als vint-i-un anys es va convertir en un novici agustí i va adoptar el nom de Gregor.
Va iniciar un curs de quatre anys d’estudis en el Col·legi Teològic de Brünn en 1845 i va ser ordenat sacerdot en 1847. Li van assignar el lloc de professor delegat de matemàtiques avançades en 1849. En l’any 1850 suspèn biologia en l’examen de qualificació per al professorat. Va Ser enviat a la Universitat de Viena durant dos anys per a estudiar física pràctica i matemàtiques, química, zoologia, paleontología, botànica sistemàtica i fisiologia vegetal, que incloïa les noves teories cel·lulars.
Passat algun temps va començar a treballar com professor suplent en l’Escola Tècnica de Brünn on es va dedicar de forma activa a investigar la varietat, herència i evolució de les plantes en un jardí del monestir destinat als experiments.
Entre 1856 i 1863 va conrear i va estudiar almenys 28.000 plantes de pèsol (Pisum sativum) analitzant amb detall set parells de característiques de la llavor i la planta. La primera fase de l’experiment va consistir en l’obtenció, mitjançant cultius convencionals previs, de línies pures constants i a recollir de manera metòdica part de les llavors produïdes per cada planta. A continuació va creuar aquestes estirps, dues a dues, mitjançant la tècnica de polinització artificial. D’aquesta manera era possible combinar, de dues en dues, varietats distintes que presenten diferències molt precises entre si (llavors llises-llavors arrugades; flors blanques-flors acolorides, etc.).
Gràcies als seus nombrosos i minuciosos experiments va assolir l’enunciat de tres principis que més tard serien coneguts com lleis de l’herència. Les seves observacions li van dur també a encunyar dos termes que segueixen emprant-se en la genètica dels nostres dies: dominant i recessiu.
L’anomenada llei de la uniformitat dels híbrids de la primera generació, diu que quan es creuen dues varietats d’individus de races pures ambdós homocigotos per a un determinat caràcter, tots l’híbrids de la primera generació són iguals fenotípicament.
Va informar de les seves troballes en una reunió de la Societat per a l’estudi de la Ciències Naturals en Brno, i va publicar els seus resultats en les actes d’aquesta societat, en l’any de 1866.
La importància de les seves troballes no va ser apreciada per altres biòlegs de la seva època, i van ser menyspreats per espai de 35 anys. Només va obtenir el degut reconeixement en 1900 per part de tres investigadors, el botànic holandès Hugo de Vries, , Karl Frich Correns y E. Tschermack von Seysenegg, els qui, amb més de trenta anys de retard, i després d’haver revisat la major part de la literatura existent sobre el tema, van atribuir a Johan G. Mendel la prioritat del descobriment. i només a la fi de la dècada de 1920 i començaments de 1930, es va comprendre el seu veritable abast, especialment pel que fa a la teoria evolutiva.
Els seus experiments posteriors amb la vellosilla Hieracium, no van ser concloents, i a causa de la pressió d’altres ocupacions (en 1868 va ser nomenat abat del monestir, arran de la qual cosa va abandonar de forma definitiva la investigació científica i es va dedicar en exclusiva a les tasques pròpies de la seva funció), en la dècada de 1870 havia abandonat ja els seus experiments sobre l’herència.
Va morir amb 62 anys, el 6 de gener de 1884 en Brünn d’una afecció renal i cardíaca..
Adreça : http://blocs.xtec.cat/naturalsom/2009/03/10/gregor-johan-mendel-1822-1884/
6. Josep Trueta
Josep Trueta i Raspall, fill de Rafael, i Mercè neix a Barcelona, al Poble Nou, el 27 d’octubre de 1897. El seu pare va educar-lo amb certa severitat, obligant-lo a donar sempre el millor de si mateix.
El seu avi patern, universitari de grans inquietuds i destacat militar del moviment progressista de l’època, va esdevenir el personatge més important de la seva infantesa. El nét sentia per l’avi una admiració sense límits. Aquest li va fer saber que el progrés de la humanitat no podia dependre d’actes violents locals, sinó de la implantació universal de grans ideals que enaltissin el gènere humà i que l’exercici físic era font de joventut per a la humanitat. Li va transmetre el gust per les llargues caminades, per la política i per l’esport.
La natació seria l’esport predilecte d’en Josep Trueta; també va practicar el futbol, la boxa, el tennis, l’atletisme. La seva afició i dedicació a l’esgrima li van permetre dominar l’espasa, el sabre i el floret amb notable destresa i, tot i ser esquerrà, va acostumar-se a utilitzar la mà dreta i l’esquerra indistintament, la qual cosa posteriorment el va afavorir alhora de practicar la cirugia. Josep Trueta somiava dedicar-se a la pintura, però el seu pare estava il·lusionat que continués la tradició familiar perquè cinc o sis generacions de Truetas s’havien dedicat a la ciència i a la medicina. Va iniciar-ne els estudis amb escàs entusiasme, encara que poc després ja s’hi sentia profundament interessat. Més tard confessaria que, superada la primera crisi “… i quan vaig poder fer la dissecció amb les meves pròpies mans, de seguida em vaig adonar de quina hauria de ser la meva missió en la medicina: fer art en el cos humà”.
El setembre de 1921 es llicencia en Medicina i ingressa immediatament al departament de cirugia de l’Hospital de la Santa Creu. Al 1923 es casa amb Amèlia Llacuna amb la qual va tenir quatre fills. El primer sou que va guanyar era de 250 ptes. al mes. Una altra font d’ingressos era la que li procurava l’administració d’injeccions de Salversan contra la sífilis.
Trueta va practicar la primera intervenció quirúrgica al costat del seu pare. Va ser una hèrnia que extirpar a un carreter molt famós de Castellterçol. En aquella època s’efectuaven moltes operacions a domicili, perquè la gent tenia tota mena de prevencions de ser traslladats a l’hospital o a la clínica. El tractament de la osteomelitis crònica, iniciat pel cirugià nord-americà Winnet Orr, va ser el punt de partida de les seves investigacions. A mesura que investiga va configurant el que més tard es coneixeria com el “mètode Trueta”, que s’estructurava en:
1. Tractament quirúrgic immediat.
2. Neteja de la ferida.
3. Excisió de la ferida.
4. Drenatge.
5. Immobilització amb l’embenat de guix.
Trueta, referint-se a la forma correcta d’aplicació del seu mètode, havia fet saber: “Tots els punts són de vital importància, però l’èxit de la seva aplicació gira entorn del tercer punt: l’excisió de la ferida. Sense una excisió correcte, encara que els altres punts s’acompleixin fidelment, la técnica és inoperant i pot fins i tot ser perillosa”.
L’exposició del tractament va ser rebuda amb força excepticisme. Ell sabia que, al principi, la iplantació de qualsevol fórmula nova genera gairebé sempre el refús a admetre-la, ja que la rutina és arrelada. Però en Trueta pensa que cal afrontar la controversia perquè hi ha en joc moltes vides humanes, i “el mes de setembre de 1936, vaig exposar un altre treball i en aquesta ocasió els cirugians catalans van mostrar un gran interès pel mètode”.
A Catalunya molt aviat va ser molt coneguda la notícia que un metge barcelonès salvava gairebé miraculosament de l’horrible mutilació als ferits, víctimes dels bombargejos. L’aplicació correcta dels cinc punts del “mètode Trueta” va permetre combatre, durant el temps de guerra, el pitjor enemic: la gangrena. Paul W. Brown va constatar: “A la primera guerra mundial, molt abans de conèixer-se el “mètode Trueta”, els morts per gangrena representaven el 18 per cent dels ferits, mentre que a l’actualitat, segons es va poder comprovar a la guerra del Viet-Nam, on es va aplicar el mètode sistemàticament, el percentatge va descendir a un 0,16 per cent”.
El febrer de 1939 Josep Trueta té 42 anys. És un home alt, ros, d’ulls blaus i molt prim perquè ha perdut més de 20 kilos després de tres anys fent la guerra de l’única manera que a un metge li és permès: salvant vides humanes.
Juntament amb tants d’altres refugiats de guerra espanyols i catalans passa la frontera com a exiliat i s’està primer a Perpinyà i després a Oxford, on s’instal·la. El 1940 el van elegir membre d’honor de la Societat Britànica d’Ortopèdia i forma part del Consell Nacional de Catalunya que es constitueix a Londres. El 1941 escriu The Spirit of Catalonia, per donar a conèixer al món anglosaxó la història i la cultura catalana. Al 1943 li és otorgat el grau de Doctor “Honoris Causa” per la universitat d’Oxford.
El treball i l’aportació de Josep Trueta a la medicina és immensa. La troballa de la doble circulació renal és un descobriment de la més gran transcendència. A principi dels anys 40 va observar que alguns pacients que ingressaven a l’hospital amb lesions aparentment lleus, morien d’urèmia als vuit dies.
Completa la trilogia de les grans aportacions de Trueta l’obra: L’origen del sistema ossi.
Josep Trueta, professor emèrit de cirugia ortopèdica de la universitat d’Oxford, proposat dues vegades per al premi Nobel, membre d’honor de nombroses Acadèmies i Associacions Mèdiques de tot el món, amb innombrables premis i títols, doctor “Honoris Causa” de les més prestigioses Universitats europees i americanes, ha contribuit a la Història de la Medicina amb la publicació de més de 200 treballs i 20 monografies, publicades en diversos idiomes.
A Barcelona, a Espanya, el seu nom va ser proscrit a la premsa per ordre dels successius govern franquistes. Fins l’any 1969 no se li va otorgar el premi Virgili, de la Societat de Cirugia de Barcelona. El 1970 se’l va designar Acadèmic d’Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. I fins el novembre de 1976 no va ser nomenat doctor “Honoris Causa” de la UAB, la mateixa universitat que el 1935 li havia ofert una càtedra a la qual Trueta va renunciar de moment perquè tenia el propòsit de visitar abans algunes institucions quirúrgiques universitàries estrangeres.
A la tardor de 1976, Trueta es troba ferit de mort. A l’acte celebrat a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, Trueta, amb gran emoció, va pronunciar el que havia de ser el seu darrer parlament públic:
“Havent deixat Catalunya quan la democràcia moria en ella, és per a mi una font de gran satisfacció el que aquest títol em sigui conferit quan la democràcia hi reneix… La llibertat és consubstancial en la meva vida. Aquest acte d’avui significa el veritable retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morta la llibertat del meu pais”
Text extret de AURA. Adreça : http://www.osona.ca/trueta/perqu.htm
Una altra adreça curiosa exposa biografies de científics catalans. L’adreça és :