L ’Andreu és un detectiu privat del barri de les Flors de Mora d’Ebre. Fa poc va haver un robatori a la tenda d’esports del seu barri. Van robar la caixa forta i les pilotes de futbol a dins d’un sac. I quan la policia va deixar el cas perquè no el sabien resoldre l ’Andreu es va posar en marxa.

A la tarda, en acabar l’escola, va anar a buscar pistes al lloc dels fets. Va estar tota una tarda buscant proves, però no va trobar res. En veure que ell sol no podria resoldre res. Va anar a buscar els seus amics, en Pau que sabia moltes coses d’informàtica, i en Jordi que és especialista buscant proves.

Al matí del dia següent era dissabte i els tres van anar a buscar proves. Allà, a la botiga, van trobar només una cosa, unes petjades amb l’escut d’una empresa de pell de Mora d’Ebre. No van trobar molta cosa però no es van desanimar. A la tarda els tres detectius van quedar per anar amb bicicleta a la fabrica de pell. Van trigar en arribar a la fàbrica perquè estava a les afores del poble, en arribar van descansar una mica en un banc de fora la fàbrica. Quan ja van estar descansats van entrar cap dins.

A dins no hi havia ningú, i només hi havia maquines per tot arreu que funcionaven automàticament fent catifes, jaquetes, etc.

Aquesta fàbrica no els semblava gens sospitosa, però hi van voltar una mica i no van tindre sort. En Pau portava un robot detectiu que buscava proves i el va programar perquè busques unes pilotes de futbol i uns bitllets. Al cap d’una estona va trobar les pilotes però els bitllets no. Els tres detectius van pensar que van robar les pilotes perquè eren pobres i no podien comprar pell i com que les pilotes eren de pell les van robar.

Es van deixar estar de tonteries i van començar a buscar els diners robats.

L’Andreu va dir que s’havien de separar perquè així els trobarien més ràpid, ell va anar al pis de dalt, en Pau es va quedar allà i en Jordi se’n va anar al soterrani. Però, abans de que es separessin, en Pau li va donar a l’Andreu i a en Jordi un walkie-talkie a cadascun, i tots van marxar com havien quedat.

En Jordi al soterrani només va trobar les petjades de l’altre dia a la botiga, les va seguir per si trobava alguna cosa però no va trobar res.

L’Andreu encara no havia trobat res, però el pis de dalt era molt gran. Escorcollava tots els calaixos, armaris, etc. Al final va veure una caixa forta, i la va obrir amb una palanca de ferro, però no hi havia res de res. Va anar a la habitació del costat, en aquesta habitació hi havia una altra caixa forta. La va intentar obrir i no va poder, li va dir a en Pau que anés amb ell a veure si ell la podia obrir. Va agafar una mini bomba i va fer explotar la porta. Allà dins sí que estaven tots els diners, l’Andreu els va posar tots en un sac. Quan baixaven van sentir en Jordi que cridava, van anar a veure que passava i en arribar en Jordi els va dir:

– Els lladres han arribat, no feu soroll i truqueu a la policia.

L’Andreu va agafar el mòbil i va trucar a al policia.

La policia va arribar amb molt poc temps, i van atrapar els lladres.

A l’Andreu, en Jordi i a en Pau els van donar la medalla d’or dels millors detectius junior per haver resolt aquell cas que la policia no podia resoldre.

Andreu Culebras

Hi havia una vegada un nen que es deia Nicolas, tenia deu anys, era tímid, alegre, ros i tenia els ulls blaus. Un dia en Nicolas a l’ hora del pati l’ hi van preguntar que si volia jugar a futbol però ell va dir que no, els seus amics Robert, Masiá i Némesi, van sospitar d’ ell perquè sempre portava una mena de suc verd que bevia cada dia i per esmorzar un entrepà de carn llefiscosa.

En Nicolas, que en realitat volia jugar a futbol va anar a mirar com jugaven els seus amics, ell els hi va dir que eren molt dolents, però ells van dir-li que si volia jugar, però amb la condició de que eren tots contra ell, però com que va començar a ploure van haver de fer el partit l’endemà, a classe ell va escriure a la llibreta una carta, però ell per art de màgia va perdre un dit i se li va anar volant i la senyoreta quan es va assabentar el va portar a l’ hospital, el metge que es deia Josep, va dir-li a la senyoreta que havia d´estar a soles amb en Nicolas, després el doctor li va dir a en Nicolas:

– Quasi que descobreixen el teu secret, saps que la teva mare s’ enfadaria molt si se n’assabentes.

En sortir del hospital en Nicolas com que ya era hora d’ anar cap a casa, ell va anar a casa seva i es va trobar  al metge parlant amb els seus pares, després els seus pares van castigar a en Nicolas a la seva habitació.

Al dia següent va anar cap a l’ escola i allà va trobar una nena nova que es deia Iría,  es van fer amics, i a l’ hora del pati va començar el partit.

Quan ja portaven cinc minuts anaven vuit a zero, en Nicolas guanyava, els altres cansats es van rendir, no podien mes, aquell dia el van felicitar i la seva amiga Iría li va dir un secret:

– Ja se que ets un zombi, me ho han dit els teus pares, no et preocupis jo també ho soc, el teu secret esta en bones mans.

Els amics van veure que sempre esmorzava el mateix i li van  preguntar si era extraterrestre, ell ho va desmentir perquè no ho era, fins que un dia, cansats de veure’l menjar el mateix li van preguntar que era el que menjava, ell va dir que  era un secret, els amics van insistir, insistir, i es van ficar tan pesats que al final els va dir el que era:

– Són budells de persones mortes, i el suc es una poció màgica per a convertir-me en persona durant una estona llarga, per això sempre ho estic bevent.

Els seus amics es van esgarrifar, es pensaven que era un monstre per menjar allò tan fastigós, i el van deixar una mica de costat, fins i tot van deixar de parlar amb ell.

Domes Iría parlava amb ell, però era una mica avorrit i es va donar conte que sense els seus amics no podia fer les mateixes coses que abans, i es va decidir de contar-li la veritat, Iría estava en contra, però era decisió seva.

En Nicolas li va dir que estes tranquil·la perquè domes sabrien el d’ ell, no contaria res de la seva amiga.

Un dia va agafar a els seus amics els va reunir a tots i els hi va dir la veritat, i ja no el van veure com un monstre si no com l’amic que sempre havia sigut.

Iría es va trobar una mica sola i parlant amb en Nicolas, li va dir que ella també els ho volia dir.

Iría els hi va confessar també als amics el que era, i tots junts s’ ho varen passar molt bé com amics i mai més res no els va separar.

Al llarg del temps uns científics van descobrir la poció per fer a les persones humanes zombis, a partir d’ aquell moment tots van ser zombis i la terra es va anomenar: Zombilandia.

I van ser feliços i van menjar animals.

Mario  Rojas Plou 5é A                                            mrp1921@edu365.cat

El divendres 6 de març la colla dels grans vam anar al teatre La Llanterna del nostre poble a veure l’obra de teatre en anglès Robin Hood.

Ens ho vam passar molt bé ja que alguns alumnes hi van participar i va ser molt entretinguda. I també cal dir que no ens va costar gens entendre-la!!

Hi havia una vegada una casa, a la Ribera d’Ebre, que tots li deien la casa de la mort, perquè allí sempre si algú entrava no sortia mai més, i fins un dimarts de primavera un noi bastant jove que es deia Roger es va atrevir a entrar a la casa tot i el que li havien dit el veïns.

Aquell noi tant atrevit estava de vacances i com que li agradava molt el risc es va a decidir a entrar. Ningú li podia treure del cap que entrés.

Quan el noi va entrar a la casa el primer que va veure va ser una llar de foc, a mesura que anava a entrant va començar a veure ganivets. Roger es va espantar. El jove aventurer va avançar i va veure una porta que donava al jardí, era un jardí immens ple d’arbres i arbustos, però el problema era que hi havia molts camins. Caminant, caminant va veure una llum molt forta i es dirigí cap a ella. Quan va arribar, va veure una senyora gran i un nen petit que estaven menjant unes quantes pomes.

Es va apropar i va parlar un rato amb ells, la senyora li digué a Roger:- Nosaltres estem aquí perduts en aquet laberint igual que deu persones més, tots nosaltres estem buscant menjar per sobreviure.

Roger digué: – Seguiu-me que jo se el camí de tornada.

Tots els nens i adults que estaven allí van seguir a Roger convençuts de que els trauria d’aquell laberint. Roger els va portar fins la porta que donava a dintre casa d’aquella bruixa però allà es van trobar que hi havia una bruixa malvada que es deia Electra.

Els nois es van quedar parats perquè la bruixa portava ganivets i una vareta màgica.

Dit això la bruixa va començar a apuntar a la gent i els convertia en porcs, llops, cucs, caragols, cavalls etc . L’últim era el Roger, la bruixa tot el rato li tirava pocions però Roger les esquivava.

A la fi, Roger li va prendre la vareta, va convertir la bruixa en cotxe i totes les altres persones que la bruixa havia convertit en animals Roger els va tornar a la normalitat.

Amb la bruixa convertida en cotxe els va portar fins fora de la casa. Quan van sortir tots els del poble van fer una gran festa i li van dedicar un monument al jove aventurer Roger.

I qui no s’ho cregui que vagi a Mora d’Ebre i que miri el monument.

Roger Gavaldà Alguero 5è

Hi havia un vegada una escola anomenada Lluís Viñas on celebraven el final de curs del 2008. Tots els professors, membres de l’AMPA, els pares i alumnes estaven sopant a la pista gran.

En Joan, l’Oliver, en Francisco, l’Andreu, en Pau i la Marta que estaven jugant al patí molt tranquils, van veure una llumeta a la biblioteca del segon pis. I … és clar, com eren tant xafarders, van anar a veure què hi passava.En arribar a la biblioteca van veure la llumeta que estava ensenyant uns documents que eren molt interessants. En Joan que era el més llest de la classe de 5è, va agafar aquell document i el va llegir en veu alta:

–          A sota la escola hi ha un cementeri !

En llegir aquells documents es va sentir un soroll al final del passadís. Espantats van sortir per veure de que es tractava; era un ésser espantós, semblava un animal prehistòric. La pudor d’aquell monstre podia arribar fins als nassos dels alumnes, que petrificats de la por veien com cada vegada s’apropava més i anaven descobrint els detalls del monstre. Estava fet de compostos humans i el cap era un crani de vaca. 

Els nens van començar a córrer cap a la sortida però el monstre va traure una llengua llefiscosa i llarguíssima que va atrapar la Marta ( la nena més maca de 5è) per la cama i la va estirar cap al ell. 

La Marta cridava amb totes les seves forces mentre s’apropava cada cop més a la boca del monstre.

-Ahhhhhhhhhhhhhhh.- cridava la nena. 

En Joan, el més tímid de la classe, li va tirar una cadira al monstre. El monstre, amb el cop rebut, va soltar la Marta i ella li va donar les gràcies a en Joan per haver-la salvat. 

L’ésser furiós va començar a vomitar una baba de color verd, molt enganxosa i que feia encara més pudor. A tots els nens els hi va venir ganes de vomitar, però ho van suportar. El monstre a més del líquid verd, va treure dos ous transparents. Els ous es van obrir fent un soroll horrible i van néixer dos monstres petits, fills del monstre gran. 

Eren molt més prims i atlètics que el primer, i estaven encara coberts del vòmit verdós del monstre. 

Els nens estaven a punt d’obrir la porta per sortir, però els monstres eren massa ràpids. Van anar corrent pel sostre i se’ls van plantar davant, mentre ells els pegaven un cop amb la mà i els feien caure al terra. 

En Joan, la Marta, en Pau, en Francisco, l’Andreu i l’Oliver van anar de genolls fins a la classe de 5è A, que estava oberta, i es van amagar dintre de la classe, davall de la taula del professor. Tot estava en silenci. Havien marxat els monstres? O els estaven esperant? 

La taula de sobte els hi va caure damunt. Eren els monstres joves, que sabien que estaven allà! Dolorits pel cop de la taula van sortir corrent i quan anaven a tancar la porta de l’aula, el monstre va córrer contra la porta i del cop els nens van caure cap enrere i els monstres van sortir. 

Estaven perduts. Se’ls menjarien!! Podien sentir com les panxes dels monstres rugien de la gana. Estaven junts abraçats en un racó, esperant la seva mort. 

Però de repent va entrar en Pere Joan! El professor de 5è A que sabia bastant sobre els monstres prehistòrics i tenia clar que per matar aquells monstres els havia de tirar alls. 

En portava molts, perquè sabia que els dies de final de curs eren els dies dels monstres prehistòrics, els en va passar als nens, i ells els van entomar a l’aire i els van llençar als dos monstres joves, que es van morir fent un fum negre amb olor a podrit. 

–          Ara falta el monstre gran, ràpid! 

Els nens i en Pere Joan es van dirigir on estava el monstre gran. Anava a vomitar un altre ou! 

–          Llencem-ho ja! 

L’all va tocar el monstre i amb un rugit de dolor es va convertir en fum. Mentre ho feia va dir: 

–          Tornaré el dia 13 de març del 2009! Ho prometo! 

Aquesta història és veritat, així que el dia 13 de març jo de vosaltres els hi diria a les vostres mares que us donin alls… perquè si no sereu l’esmorzar del monstre. 

Oliver Mellado

5è A