Hi havia una vegada una casa, a la Ribera d’Ebre, que tots li deien la casa de la mort, perquè allí sempre si algú entrava no sortia mai més, i fins un dimarts de primavera un noi bastant jove que es deia Roger es va atrevir a entrar a la casa tot i el que li havien dit el veïns.
Aquell noi tant atrevit estava de vacances i com que li agradava molt el risc es va a decidir a entrar. Ningú li podia treure del cap que entrés.
Quan el noi va entrar a la casa el primer que va veure va ser una llar de foc, a mesura que anava a entrant va començar a veure ganivets. Roger es va espantar. El jove aventurer va avançar i va veure una porta que donava al jardí, era un jardí immens ple d’arbres i arbustos, però el problema era que hi havia molts camins. Caminant, caminant va veure una llum molt forta i es dirigí cap a ella. Quan va arribar, va veure una senyora gran i un nen petit que estaven menjant unes quantes pomes.
Es va apropar i va parlar un rato amb ells, la senyora li digué a Roger:- Nosaltres estem aquí perduts en aquet laberint igual que deu persones més, tots nosaltres estem buscant menjar per sobreviure.
Roger digué: – Seguiu-me que jo se el camí de tornada.
Tots els nens i adults que estaven allí van seguir a Roger convençuts de que els trauria d’aquell laberint. Roger els va portar fins la porta que donava a dintre casa d’aquella bruixa però allà es van trobar que hi havia una bruixa malvada que es deia Electra.
Els nois es van quedar parats perquè la bruixa portava ganivets i una vareta màgica.
Dit això la bruixa va començar a apuntar a la gent i els convertia en porcs, llops, cucs, caragols, cavalls etc . L’últim era el Roger, la bruixa tot el rato li tirava pocions però Roger les esquivava.
A la fi, Roger li va prendre la vareta, va convertir la bruixa en cotxe i totes les altres persones que la bruixa havia convertit en animals Roger els va tornar a la normalitat.
Amb la bruixa convertida en cotxe els va portar fins fora de la casa. Quan van sortir tots els del poble van fer una gran festa i li van dedicar un monument al jove aventurer Roger.
I qui no s’ho cregui que vagi a Mora d’Ebre i que miri el monument.
Roger Gavaldà Alguero 5è
Hi havia un vegada una escola anomenada Lluís Viñas on celebraven el final de curs del 2008. Tots els professors, membres de l’AMPA, els pares i alumnes estaven sopant a la pista gran.
En Joan, l’Oliver, en Francisco, l’Andreu, en Pau i la Marta que estaven jugant al patí molt tranquils, van veure una llumeta a la biblioteca del segon pis. I … és clar, com eren tant xafarders, van anar a veure què hi passava.En arribar a la biblioteca van veure la llumeta que estava ensenyant uns documents que eren molt interessants. En Joan que era el més llest de la classe de 5è, va agafar aquell document i el va llegir en veu alta:
– A sota la escola hi ha un cementeri !
En llegir aquells documents es va sentir un soroll al final del passadís. Espantats van sortir per veure de que es tractava; era un ésser espantós, semblava un animal prehistòric. La pudor d’aquell monstre podia arribar fins als nassos dels alumnes, que petrificats de la por veien com cada vegada s’apropava més i anaven descobrint els detalls del monstre. Estava fet de compostos humans i el cap era un crani de vaca.
Els nens van començar a córrer cap a la sortida però el monstre va traure una llengua llefiscosa i llarguíssima que va atrapar la Marta ( la nena més maca de 5è) per la cama i la va estirar cap al ell.
La Marta cridava amb totes les seves forces mentre s’apropava cada cop més a la boca del monstre.
-Ahhhhhhhhhhhhhhh.- cridava la nena.
En Joan, el més tímid de la classe, li va tirar una cadira al monstre. El monstre, amb el cop rebut, va soltar la Marta i ella li va donar les gràcies a en Joan per haver-la salvat.
L’ésser furiós va començar a vomitar una baba de color verd, molt enganxosa i que feia encara més pudor. A tots els nens els hi va venir ganes de vomitar, però ho van suportar. El monstre a més del líquid verd, va treure dos ous transparents. Els ous es van obrir fent un soroll horrible i van néixer dos monstres petits, fills del monstre gran.
Eren molt més prims i atlètics que el primer, i estaven encara coberts del vòmit verdós del monstre.
Els nens estaven a punt d’obrir la porta per sortir, però els monstres eren massa ràpids. Van anar corrent pel sostre i se’ls van plantar davant, mentre ells els pegaven un cop amb la mà i els feien caure al terra.
En Joan, la Marta, en Pau, en Francisco, l’Andreu i l’Oliver van anar de genolls fins a la classe de 5è A, que estava oberta, i es van amagar dintre de la classe, davall de la taula del professor. Tot estava en silenci. Havien marxat els monstres? O els estaven esperant?
La taula de sobte els hi va caure damunt. Eren els monstres joves, que sabien que estaven allà! Dolorits pel cop de la taula van sortir corrent i quan anaven a tancar la porta de l’aula, el monstre va córrer contra la porta i del cop els nens van caure cap enrere i els monstres van sortir.
Estaven perduts. Se’ls menjarien!! Podien sentir com les panxes dels monstres rugien de la gana. Estaven junts abraçats en un racó, esperant la seva mort.
Però de repent va entrar en Pere Joan! El professor de 5è A que sabia bastant sobre els monstres prehistòrics i tenia clar que per matar aquells monstres els havia de tirar alls.
En portava molts, perquè sabia que els dies de final de curs eren els dies dels monstres prehistòrics, els en va passar als nens, i ells els van entomar a l’aire i els van llençar als dos monstres joves, que es van morir fent un fum negre amb olor a podrit.
– Ara falta el monstre gran, ràpid!
Els nens i en Pere Joan es van dirigir on estava el monstre gran. Anava a vomitar un altre ou!
– Llencem-ho ja!
L’all va tocar el monstre i amb un rugit de dolor es va convertir en fum. Mentre ho feia va dir:
– Tornaré el dia 13 de març del 2009! Ho prometo!
Aquesta història és veritat, així que el dia 13 de març jo de vosaltres els hi diria a les vostres mares que us donin alls… perquè si no sereu l’esmorzar del monstre.
Oliver Mellado
5è A
Hola, som els alumnes del C.E.I.P Lluís Víñas i Viñoles de Móra d’Ebre, el voldríem entrevistar per saber més coses del seu ofici com a Director d’un programa de tanta audiència.
Quants anys fa que et dediques a la televisió?
Quinze.
Quin va ser el teu primer treball televisiu?
Era guionista d’un programa de TV3 que presentava en Josep Cuní i es deia “La tarda és nostra”.
Quins programes has presentat o col·laborat?
He fet de guionista de l’Andreu Buenafuete. I he presentat programes d’humor com “Malalts de tele”, “Set de nit” i “Polònia”.
Com se’t va acórrer la idea de fer programes d’humor?
M’agrada força l’humor, però no m’ho vaig plantejar fins que no vaig conèixer en Buenafuente i vaig veure que podia dedicar-me a això.
Creus que tots els programes d’humor, que es fan actualment, són bons?
No, i a més l’humor és una cosa molt personal, és difícil que un mateix programa agradi a tothom.
T’agrada la feina que realitzes?
M’ho passo molt bé, però és una feina de molta pressió, cada setmana hem de pensar moltes burrades per omplir el Polònia i el Crackòvia.
També dirigeixes Cracòvia?
Sí, però ho hi estic tant a sobre com el Polònia. Té un equip molt bo.
Com ho feu per què els artistes s’assemblin tant als personatges imitats?
Els actors estudien molt, i també tenim un equip de maquillatge molt bo. També és cert que algunes imitacions no són realment molt exactes, però si fan gràcia…
Els imitats no s’enfaden? No heu rebut mai queixes?
– Sí, alguns s’ho prenen malament, però la majoria (sobretot els polítics) entenen que forma part de la seva feina. Ara mirarem d’imitar els professors del CEIP Lluís Viñas, a veure si els agrada.
(És broma!!)
– Nosaltres riem molt mentre mirem el programa, no riuen vosaltres mentre el feu? Heu de repetir moltes vegades per què quedi bé?
Sobretot quan portem hores gravant, el cansament fa que els actors tinguin el riure més fàcil. És divertit quan passa… però només una estona, no tenim temps per perdre!
Ens agrada molt la frase: Talleu és bona! Qui la va crear?
– És una frase típica de qualsevol rodatge de cine o televisió. La vem començar a dir sense pensar que es faria tan famosa.
Qui fa els guions? Tu hi col·labores?
– Tenim un equip d’uns 10 guionistes. A mi m’agrada revisar els guions i afegir-hi coses, mirar que les frases siguin entenedores, que el final del gag faci gràcia…
A nosaltres ens agradaria fer el que fas tu, que hem d’estudiar?
– No ho sé! Jo vaig estudiar història contemporània, imagineu! La gent, en general, estudia comunicació audiovisual. Però és molt important dominar bé el llenguatge, i per tant heu de llegir molt.
Moltes gràcies Toni per deixar-nos fer-te la entrevista i que tinguis molta sort en el futur. Et continuarem mirant per televisió!
– Talleu, és bona!
Mora d’Ebre, 23 de Gener de 2009
El dia 21 de febrer és el dia Internacional de les llengües maternes.
La llengua materna és aquella que aprenem de petits a casa, amb la família. És la llengua amb la que ens identifiquem i que no hem de deixar de parlar mai.
El dimecres a la tarda vam fer una roda de contes amb diferents idiomes. Els pares i mares dels alumnes de 6è ens van explicar un conte amb la seva llengua materna.
Les llengües van ser: Romanès, Castellà, Anglès, Caló, Marroqui, Croat i Català.
BubbleShare: Share photos – Play some Online Games.
Hi havia una vegada un petit poble que es deia Foscur. En aquest poble no hi havia llum, vivien a les fosques, perquè la gran ciutat del costat els havia pres tota la llum. S’il·luminaven amb espelmes i torxes. Per la nit, sortien els encarregats a penjar torxes per tot el poble. Perquè el poble de Foscur no era molt gran: només tenia 8 carrers. Però estaven molt ben distribuïts:
Hi havia 4 carrers, no massa llargs, ocupats per cases i pisos, perquè Foscur només tenia 80 habitants. Després, 3 carrers de botigues i un on hi havia el poliesportiu, l’escola i l’ajuntament. Ho tenia tot, menys llum. Alguns li deien “El poble amb tot però sense llum”.
Un dia, els habitants ja estaven cansats de portar torxes i espelmes. Els adults, van fer varies reunions de veïns i van decidir que demanarien a l’alcalde de la ciutat del costat que els donés una mica de llum. Ells li pagarien i així tots contents.
Al dia següent, van anar l’alcalde de Foscur, en Joaquim Martín, i tots els altres habitants, cap a la ciutat de Lluminosi, una ciutat molt gran i amb una gran quantitat de llum. Els Foscuriosos miraven impressionats la ciutat. Molts d’ells es van imaginar el seu poble tan lluminós com la ciutat que tenien davant.
Van entrar a l’ajuntament i van demanar hora per veure l’alcalde. La secretaria del mostrador els va dir que tenien hora a les 13:00, perquè l’alcalde estava molt ocupat. Els habitants de Foscur van decidir anar a fer un volt per la ciutat.
Primer de tot, van visitar el mercat. Molts d’ells van veure moltes coses lluminoses i les van voler tocar, però es van cremar, perquè no estaven acostumats a la llum tant intensa d’aquells objectes. Després van anar al parc i molts dels xiquets van voler jugar amb els gronxadors i els tobogans, però els nens de Lluminosi van marxar tots, perquè els van semblar estranys. Després, mentre passejaven, un dels adults es va adonar que faltaven 10 minuts per a les 13:00 i van córrer amb totes les seves forces cap a l’ajuntament. Van arribar quan faltaven 5 minuts, però la secretaria els va deixar entrar abans de temps.
Quan van entrar al despatx, també es van quedar impressionats. Tot estava ple de coses lluminoses i objectes estranys. Va sortir l’alcalde d’un racó. Quan va veure els seus estimats veïns, es va sobresaltar. Els va convidar, als adults, a que s’asseguessin a la taula de reunions per parlar de la raó que els portava per allí.
Quan els veïns li van explicar el problema, l’alcalde va pensar i, com que no era molt generós, els va donar una màquina que, segons ell, si ficaven una bombeta al centre, donaria llum a tota la ciutat. La màquina semblava un plat volador de color groc i al centre tenia un petit forat on hi havia una plataforma, com un cargol.
Els Foscuriosos van acceptar i la van prendre cap a Foscur. Allí van fer el que l’alcalde de Lluminosi els havia dit, però no va passar res. Els electricistes van desmontar la màquina i van veure que allò no anava amb una bombeta. El científic del poble, en Mateu Boig, va fer un cop d’ull a la màquina i va dir una cosa ben estranya:
– Aquesta màquina no va amb una bombeta, si no amb llum de lluna, amb una roca lunar.
Tots els habitants, inclosos els nens, es van quedar parats. L’ alcalde va dir:
– Però com vols que arribéssim a la Lluna?
– Només cal que construïm una nau espacial. – va respondre en Mateu.
– Només ?! Mateu, em penso que estàs més boig que una cabra. Haurem de portar-te a una clínica.- va dir algun habitant.
– No ho crec, perquè jo se com construir una nau.- va dir en Mateu.- He robat uns plànols a la NASA de com construir una nau espacial.
– Que has robat a la NASA?! Però Mateu, com se’t va passar pel cap robar a la NASA?! – va cridar l’alcalde.
Però abans que ningú pogués dir res més, el científic va treure uns plànols de com construir una nau. Els va haver de dibuixar en uns quants fulls, perquè el plànol era molt gran i no tenia paper de Din A3. Va copiar el plànol d’una exposició que va visitar sobre la NASA. El cas és que tots van mirar el plànol amb molta atenció mentre en Mateu explicava.
Van començar a construir la nau i al cap d’una setmana, quan ja tenien tots els materials o semblants, van decidir que la nau aniria amb carbó. Els nens i nenes també van ajudar, però sol de tarda, perquè pel matí havien d’anar a l’escola.
Van tenir acabada la nau en un mes i dues setmanes. Van decidir que a la missió hi aniria en Mateu, dos adults més, que es deien Marc i Marina i quatre nens, la Paula, la Coral, en Xavier i en Josep, per si de cas. Van agafar la nevera, que anava amb gas, de casa en Mateu i la van pujar a la nau, amb un munt de menjar. Es van acomiadar de les altres persones i van marxar cap a l’espai.
Es van aturar a la plataforma espacial de la NASA, a posar carbó, perquè se’ls havia acabat, i van trobar uns extraterrestres molt tristos. En Mateu, que pareixia que parlava amb ells, els va preguntar que els passava i ells li van dir que les noies del seu planeta, els hi havien dit que no vestien gaire bé.
La Paula i la Coral van agafar les pintures que portaven a la nau i els van pintar els vestits amb molta originalitat. Els extraterrestres els hi van agrair i els van donar un motor molt potent que els portaria fins a la Lluna.
Quan van arribar a la Lluna, van veure que hi havia un peatge i que sol els extraterrestres amb permís podien passar. Així que van aterrar la nau, van agafar les bombones d’oxigen i van baixar per anar a beure alguna cosa al bar més pròxim.
Quan van entrar al primer bar que van trobar, hi havia un munt d’alienígenes mirant la televisió. Estaven mirant el futbol, però anaven un mes endarrerits. En Xavier i en Josep, que cada dia es miraven els resultats a les revistes d’esports, van veure que aquell partit ja s’havia jugat. Els extraterrestres estaven molt emocionats pel partit, perquè tothom havia apostat pel Madrid. Van veure un alienígena que estava apostant i els dos amics es van apropar cap a ell i li van dir que apostés pel Barça. L’alienígena va fer el que els nens li van dir i va guanyar un munt de diners. Per agrair-los, els va deixar un permís per entrar a la Lluna. Quan van arribar a lloc on els van indicar, van demanar un pic i una pala. Van començar a cavar, i quan va semblar que ja podien agafar una roca, van tornar el pic i la pala, i van agafar la roca i van marxar amb el motor que els van deixar els extraterrestres.
Quan van arribar al poble, tots els altres els van rebre victoriosament i van col·locar la pedra a la màquina, va fer un crit i va donar molta llum.
I ara Foscur ja no es diu així, ara es diu Llum de lluna. I qui no s’ho cregui que ho vaigi a veure, però primer haureu de demanar l’adreça a algú, perquè no crec que trobeu el poble.
Es tracta d’un joc que, segons els llocs, s’anomena també treset, treset en ratlla o renglera en treseta. Hi juguen dues persones.
Material necessari:
Instruccions del joc:
Hola, som els alumnes del C.E.I.P Lluís Víñas i Viñoles de Móra d’Ebre, Pol Bargalló i Víctor Gómez i volem entrevistar a Xavier Vilà, corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington.
Estimats Pol i Víctor,Moltíssimes gràcies per fer-me partícep del vostre projecte. Estic encantat de poder ajudar-vos responent a les preguntes que vaig rebre a través del correu electrònic. Espero que hagueu passat un Nadal magnífic i que l’any 2009 us porti tot allò que voleu. Un record també molt especial per la vostra mestra,
la Meritxell, a qui envio una salutació ben calurosa des de Washington. Una abraçada.Xavier Vilà.
-Quants anys fa que et dediques a la ràdio?
Vaig començar l’any 1991 a Ràdio Estudi Esplugues, quan encara estudiava periodisme. En aquella època ja tenia el meu propi programa, d’esports, compartit amb un altre company. Així que podem dir que fa 18 anys que em dedico a fer ràdio, i he tingut la sort de fer-la sempre en català.
-Sempre has treballat a la ràdio? A quantes emissores de ràdio has treballat? A quina emissora de ràdio treballes actualment?
Sí, sempre he fet ràdio, és el mitjà que m’agrada més. He treballat a Ràdio Estudi Esplugues, a Antena 3 i a Catalunya Ràdio. També vaig fer un curt període de beca a TV3, durant 6 mesos, a cavall dels anys 1992 i 1993.
-La teva carrera va ser molt llarga?
En aquella època les carreres universitàries eren una miqueta més llargues que ara. Vaig completar 5 anys d’estudis universitaris a
la Facultat de Ciències de
la Informació de
la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan vaig acabar, l’any 1993, era obligatori fer aquests 5 anys per obtener el títol de llicenciat en Periodisme.
-T’agrada el teu ofici?
No hi ha res al món que m’agradi més, fora de la família, és clar. El visc com una passió. Visc en clau de ràdio en totes les coses que faig, i ho faig sense esforç. Senzillament, m’agrada molt.
-Quines seccions hi ha a la ràdio? Quines has fet? I ara?
Al departament d’Informatius de Catalunya Ràdio hi ha 5 seccions diferenciades: Internacional, Política, Economía, Cultura i Societat/Catalunya. Aquests equips els composen periodistes que escriuen sobre les matèries assignades a aquestes temàtiques. En paral.lel a això hi ha els anomenats equips d’edició. Són equips de gent que trien entre les notícies que ofereixen les 5 seccions abans esmentades i les ordenen segons un criterio periodístic per emetre-les en directe. Jo he format part dels equips d’edició la majoria del temps que he treballat a la ràdio. Això em va portar a ser l’editor i presentador de 3 informatius diferents, el Catalunya Matí, l’Informatiu del Migdia i el Catalunya Nit. Tanmateix, des de l’any 2006 sóc el corresponsal de la ràdio als Estats Units, amb seu a Washington. I en aquesta feina concreta es treballa per totes les seccions, en funció del tipus de notícia que calgui cobrir.
-Et cuides molt la veu?
Relativament. Miro de no fer excessos com cridar o beure begudes massa fredes o massa calentes. Fora d’això, poca cosa més.
-Abans quan començaves a la ràdio et posaves nerviós?
Al principi, bastant. Amb el pas dels anys l’experiència ajuda a mantenir la calma. Tanmateix els nervis traeixen la veu a vegades, davant d’esdeveniments de primera magnitud. Però és important oferir una sensació de serenor, perquè en general l’oient necessita rebre la información sense condicionaments en l’estat d’ànim del periodista.
-És bonic Washington?
Força bonic. És una ciutat senyorívola, tranquila i amb un respecte enorme cap als espais verds malgrat la gran quantitat de vehicles que hi circulen. Hi ha molts pocs edificis de gran alçada, i això combinat amb la gran llenca de terreny que agafa provoca una sensación d’alleugeriment en l’horitzó.
-La gent és simpàtica?
En general sí. Estan força acostumats a conviure amb estrangers, perquè en ser aquesta la capital política del país atreu molts periodistas d’altres països i dirigents polítics que vénen a negociar coses. Diria que la gent és respectuosa però va per feina, una mica com passa a totes les ciutats. Hi ha menys temps per la conversa que als pobles, però tampoc no et deixen plantat amb un pam de nas si els dones conversa.
-Vas estar molt enfeinat durant les eleccions?
Com no ho he estat mai a la vida. Tanmateix mai abans tanta feina m’havia reportat tanta satisfacció personal i professional. La passió amb què s’ha viscut aquí el procés polític que portarà Barack Obama a
la Casa Blanca és només comparable amb grans moments de la història política d’aquest país, com ara l’ascens al poder de John Fitzgerald Kennedy o la decisió del president Franklin Delano Roosevelt d’impulsar un nou contracte per Amèrica que els fes surtir de
la Depressió dels anys 30.
-I per finalitzar ens recomanes estudiar la carrera de periodisme?
Només si en teniu vocació, si creieu que teniu interès en explicar coses a la gent de la manera més objectiva possible. Només si teniu molta curiositat per les coses i no us amoïna preguntar coses, a qui sigui, on sigui, encara que resultin incòmodes pel vostre interlocutor. Penseu que és una feina sacrificada, amb horaris molt dolents, que no es paga massa bé i que vol estar sempre pendent del que passa. En el periodisme no hi ha caps de setmanes ni vacances, el món no s’atura mai. Però això és el que fa aquesta feina tan especial i tan apassionant. Per tant, si us decidiu a formar-hi part, viviu-la amb passió.
Moltes gràcies Xavier per deixar-nos fer-te la entrevista i que tinguis molta sort en el futur.
Moltes gràcies a vosaltres per deixar-m´hi participar. Us desitjo també a vosaltres molta sort i –qui sap- potser algun dia ens trobem en algun lloc del món cobrint una notícia tots plegats.
Washington, 28 de Desembre del 2008.
Hola, som els alumnes de 6è de l’escola C.E.I.P. Lluís Viñas i Viñoles. Farem una entrevista a Bruno Saltor, el futbolista de l’Almeria de l’equip de 1ª Divisió, per saber més coses de la vida d’un futbolista.
– Amb quants anys vas començar a jugar a futbol?No recordo cap moment de la meva vida sense una pilota de futbol o sigui que porto tota la vida jugant a futbol…
– Quin va ser el primer equip que vas jugar?Vaig començar al cole com tots els nens, però he estat en molts equips…J.E.Flix, Olímpic de Mora d’Ebre, Ath. Segre(lleida), U.E.Lleida, R.C.D.Espanyol, Nàstic de Tarragona i ALMERIA…
– Actualment jugues a l’Almeria, quantes vegades entrenes al dia?El planning de la setmana es entrenar tots els dies menys els dimarts, normalment tenim un entreno al dia menys els dimecres que tenim dos sessions… l’entrenament més important d’un futbolista es “l’entrenament invisible” que consisteix en una bona alimentació i amb molt de descans.
– T’has perdut moltes coses pel futbol?Doncs si m’he perdut moltes coses però que han estat recompensades gràcies al futbol…si et prens en serio el futbol des de el principi has de saber dir no a moltes coses i situacions. Potser el més dur es estar tant lluny de la teva família, ja porto molts anys i es troba a faltar molt.
– És molt dur arribar fins on estàs tu?Arribar al elit es difícil però el mes complicat es mantenir-te, no et pots despistar perquè es un món molt competitiu i exigent.
– Has jugat en diferents posicions?Per sort he jugat en quasi totes les posicions i això m’ha ajudat a millorar com a jugador i com a persona.
– Actualment en quina posició jugues?Jugo de lateral dret(defensa) m’encanta la posició en que estic jugant.
– Tens alguna carrera?No tinc cap carrera, he estudiat fins 2on de batxillerat. Considero fonamental els estudis pels esportistes. No només t’has de formar a nivell físic i esportiu sinó també com a persona i els estudis juguen un paper importantissim.
– T’agrada la medicina com al teu pare?La veritat es que valoro molt a la gent que dedica la seva vida a una professió tant dura com la medicina però crec que no esta feta per mi…. T’agraïm que ens hagis respost aquestes preguntes i molta sort. T’han entrevistat:
Anna Tost Candel, Júlia Pallejà Algueró i Eudald Culebras Ha estat un plaer respondre a totes les vostres preguntes i dubtes. L’entrevista ha estat molt interessant…quedo a la vostra disposició pel que preciseu.Us envio una forta abraçada des de Almeria Bruno Saltor Grau
