Author Archives: pcherto

EL MISTERI D’ EN NICOLAS

1 Reply

Hi havia una vegada un nen que es deia Nicolas, tenia deu anys, era tímid, alegre, ros i tenia els ulls blaus. Un dia en Nicolas a l’ hora del pati l’ hi van preguntar que si volia jugar a futbol però ell va dir que no, els seus amics Robert, Masiá i Némesi, van sospitar d’ ell perquè sempre portava una mena de suc verd que bevia cada dia i per esmorzar un entrepà de carn llefiscosa.

En Nicolas, que en realitat volia jugar a futbol va anar a mirar com jugaven els seus amics, ell els hi va dir que eren molt dolents, però ells van dir-li que si volia jugar, però amb la condició de que eren tots contra ell, però com que va començar a ploure van haver de fer el partit l’endemà, a classe ell va escriure a la llibreta una carta, però ell per art de màgia va perdre un dit i se li va anar volant i la senyoreta quan es va assabentar el va portar a l’ hospital, el metge que es deia Josep, va dir-li a la senyoreta que havia d´estar a soles amb en Nicolas, després el doctor li va dir a en Nicolas:

– Quasi que descobreixen el teu secret, saps que la teva mare s’ enfadaria molt si se n’assabentes.

En sortir del hospital en Nicolas com que ya era hora d’ anar cap a casa, ell va anar a casa seva i es va trobar  al metge parlant amb els seus pares, després els seus pares van castigar a en Nicolas a la seva habitació.

Al dia següent va anar cap a l’ escola i allà va trobar una nena nova que es deia Iría,  es van fer amics, i a l’ hora del pati va començar el partit.

Quan ja portaven cinc minuts anaven vuit a zero, en Nicolas guanyava, els altres cansats es van rendir, no podien mes, aquell dia el van felicitar i la seva amiga Iría li va dir un secret:

– Ja se que ets un zombi, me ho han dit els teus pares, no et preocupis jo també ho soc, el teu secret esta en bones mans.

Els amics van veure que sempre esmorzava el mateix i li van  preguntar si era extraterrestre, ell ho va desmentir perquè no ho era, fins que un dia, cansats de veure’l menjar el mateix li van preguntar que era el que menjava, ell va dir que  era un secret, els amics van insistir, insistir, i es van ficar tan pesats que al final els va dir el que era:

– Són budells de persones mortes, i el suc es una poció màgica per a convertir-me en persona durant una estona llarga, per això sempre ho estic bevent.

Els seus amics es van esgarrifar, es pensaven que era un monstre per menjar allò tan fastigós, i el van deixar una mica de costat, fins i tot van deixar de parlar amb ell.

Domes Iría parlava amb ell, però era una mica avorrit i es va donar conte que sense els seus amics no podia fer les mateixes coses que abans, i es va decidir de contar-li la veritat, Iría estava en contra, però era decisió seva.

En Nicolas li va dir que estes tranquil·la perquè domes sabrien el d’ ell, no contaria res de la seva amiga.

Un dia va agafar a els seus amics els va reunir a tots i els hi va dir la veritat, i ja no el van veure com un monstre si no com l’amic que sempre havia sigut.

Iría es va trobar una mica sola i parlant amb en Nicolas, li va dir que ella també els ho volia dir.

Iría els hi va confessar també als amics el que era, i tots junts s’ ho varen passar molt bé com amics i mai més res no els va separar.

Al llarg del temps uns científics van descobrir la poció per fer a les persones humanes zombis, a partir d’ aquell moment tots van ser zombis i la terra es va anomenar: Zombilandia.

I van ser feliços i van menjar animals.

 

Mario  Rojas Plou 5é A                                            mrp1921@edu365.cat

En Quim i la llàntia màgica

Leave a reply

Hi havia una vegada un nen anomenat Quim que va canviar de poble i d’escola, estava molt trist perquè enyorava els seus antics amics. Un dia va arribar a casa molt enfadat perquè no tenia ningú amb qui jugar. La mare li va dir que els nens d’aquesta escola podien ser tant bons amics com els de l’altra, que només calia que els donés una oportunitat. 

Al dia següent en  Quim va  portar galetes i a qui  fos  el  seu  amic  li’n  donaria. Uns nens  li  van  pegar i  li van  robar  totes  les  galetes. Va  arribar  a  casa  tot  brut, trist i decebut i li va explicar tot a la mare.

L’endemà  quan va  arribar a  l’escola va veure  que havia començat un nen nou, i que tampoc  tenia amics. En Quim va  anar a  buscar-lo i li va dir que podien jugar junts, i així va ser.

Quan va arribar a casa ,tot impacient, li va dir a la seva mare que ja tenia un amic ,ella es va posar molt contenta i li va dir que el podia convidar al seu aniversari que era l’endemà, i així l’Andreu i en Quim es van fer amics inseparables.

Tots dos vivien grans aventures junts, feien deures, jugaven a bàsquet, anaven d’excursió… però a en Quim li faltava alguna cosa , li feia molta il·lusió tenir  un germà o una germana.

L’endemà els va preguntar als seus pares si podia  tenir un germanet però li van respondre que de moment no. En Quim va insistir dient també el podrien adoptar, però van dir que ja s’ho pensarien.

Al dia següent, quan anava de camí cap al parc va trobar una porta flotant  que es sostenia a l’aire. Ell va pensar que era màgica i com que era molt curiós  hi va entrar. Va trobar una camí, al final del qual hi havia una muntanya amb una llum intensa i daurada al pic, li va agradar tant que va decidir escalar-la per veure que era aquell resplendor. Però per arribar a la muntanya havia de travessar un llac ple de taurons blancs.   

Va anar a casa i es va construir  una barca molt resistent i en va agafar una ganivet per escalar.

L’endemà va tornar a anar a la porta màgica, quan va arribar no la va poder obrir , però va veure una nota penjada a la porta que deia: Quim torna demà a les 6:00 de la matinada, va  marxar cap a casa pensant en aquella llum tant interessant i lluminosa que havia vist dalt d’aquella muntanya tant alta.

En Quim es va aixecar a les 5:30, va agafar les seves coses i se’n va anar cap a la porta màgica, quan va arribar va entrar a dins i  tot era igual , però al llac hi havia dos pops gegants que llençaven verí pels tentacles, va agafar la seva barca i el seu ganivet i va matar als pops, però els taurons li van destruir la barca , sort que en Quim sabia nedar molt i va arribar a la muntanya sa i estalvi. Va descansar una bona estona i quan va començar a escalar la muntanya es va trobar a l’Andreu, li va preguntar que com havia arribat fins allí, ell li va contestar que a les 3:00 mentre dormien els pops i els taurons va passar nedant el llac. Els dos amics es van posar a escalar la muntanya, però l’Andreu va relliscar , va fer un crit molt fort i es va començar a desfer la neu i el gel, en Quim es va salvar perquè portava el ganivet,  l’Andreu no en portava però en Quim el va agafar fort i va sobreviure.

Quan van arribar dalt de tot pensaven que ja s’havia acabat tot però van veure un tauler d’escacs gegant i ells havien de jugar contra el millor jugador del país, si no guanyaven no podien continuar endavant. En Quim no en sabia massa de jugar als escacs però l’Andreu en sabia molt, va començar el joc i a les cinc primeres jugades el contrincant els va matar la reina, però l’Andreu va fer arribar un peó al final de la banda ,va recuperar la reina ,van fer mate al rei i van guanyar la partida.

Després va passar una cosa molt estranya , va aparèixer una paret i una espasa  d’or al mig dels escacs. En Quim  no molt convençut va agafar l’espasa i es va dirigir a la paret, però va aparèixer un guerrer i el va intentar matar , ell amb molta valentia li va plantar cara i el va destruir en mil bocins . Després es va aixecar la paret i van poder veure que aquella resplendor era una llàntia màgica, a l’agafar-la van  fer cap a casa d’en Quim, van fregar la llàntia i va sortir un geni que els va que dir que podien  demanar dos desitjos cadascú, en Quim va dir d’entrada:

Vull un germanet!

I l’Andreu va demanar una bici nova i monopatí d’or massís. Van decidir guardar la llàntia a l’habitació d’en Quim.

L’endemà els seus pares li van dir que la propera setmana anirien a Tenerife a buscar un nen en adopció, en Quim es va posar molt content de tenir un germanet, es diria Gerardo, tenia 4 mesos i era d’Icod de los Vinos.

Quan van tornar de Tenerife amb el petit en Quim es va posar gelós i va anar a buscar la llàntia, al principi volia demanar que desaparegués el bebè però com que tenia molt bon cor va desitjar no tenir cels ni enveja i van ser molt feliços junts.

Jordi Porta 5è. A

ROGER L’AVENTURER

1 Reply

Hi havia una vegada una casa, a la Ribera d’Ebre, que tots li deien la casa de la mort, perquè allí sempre si algú entrava no sortia mai més, i fins un dimarts de primavera un noi bastant jove que es deia Roger es va atrevir a entrar a la casa tot i el que li havien dit el veïns.

Aquell noi tant atrevit estava de vacances i com que li agradava molt el risc es va a decidir a entrar. Ningú li podia treure del cap que entrés.

Quan el noi va entrar a la casa el primer que va veure va ser una llar de foc, a mesura que anava a entrant va començar a veure ganivets. Roger es va espantar. El jove aventurer va avançar i va veure una porta que donava al jardí, era un jardí immens ple d’arbres i arbustos, però el problema era que hi havia molts camins. Caminant, caminant va veure una llum molt forta i es dirigí cap a ella. Quan va arribar, va veure una senyora gran i un nen petit que estaven menjant unes quantes pomes.

Es va apropar i va parlar un rato amb ells, la senyora li digué a Roger:- Nosaltres estem aquí perduts en aquet laberint igual que deu persones més, tots nosaltres estem buscant menjar per sobreviure.

Roger digué: – Seguiu-me que jo se el camí de tornada.

Tots els nens i adults que estaven allí van seguir a Roger convençuts de que els trauria d’aquell laberint. Roger els va portar fins la porta que donava a dintre casa d’aquella bruixa però allà es van trobar que hi havia una bruixa malvada que es deia Electra.

Els nois es van quedar parats perquè la bruixa portava ganivets i una vareta màgica.

Dit això la bruixa va començar a apuntar a la gent i els convertia en porcs, llops, cucs, caragols, cavalls etc . L’últim era el Roger, la bruixa tot el rato li tirava pocions però Roger les esquivava.

A la fi, Roger li va prendre la vareta, va convertir la bruixa en cotxe i totes les altres persones que la bruixa havia convertit en animals Roger els va tornar a la normalitat.

Amb la bruixa convertida en cotxe els va portar fins fora de la casa. Quan van sortir tots els del poble van fer una gran festa i li van dedicar un monument al jove aventurer Roger.

I qui no s’ho cregui que vagi a Mora d’Ebre i que miri el monument.

Roger Gavaldà Alguero 5è

UN FINAL DE CURS MONSTRUÓS

2 Replies

Hi havia un vegada una escola anomenada Lluís Viñas on celebraven el final de curs del 2008. Tots els professors, membres de l’AMPA, els pares i alumnes estaven sopant a la pista gran.

En Joan, l’Oliver, en Francisco, l’Andreu, en Pau i la Marta que estaven jugant al patí molt tranquils, van veure una llumeta a la biblioteca del segon pis. I … és clar, com eren tant xafarders, van anar a veure què hi passava.En arribar a la biblioteca van veure la llumeta que estava ensenyant uns documents que eren molt interessants. En Joan que era el més llest de la classe de 5è, va agafar aquell document i el va llegir en veu alta:

–          A sota la escola hi ha un cementeri !

En llegir aquells documents es va sentir un soroll al final del passadís. Espantats van sortir per veure de que es tractava; era un ésser espantós, semblava un animal prehistòric. La pudor d’aquell monstre podia arribar fins als nassos dels alumnes, que petrificats de la por veien com cada vegada s’apropava més i anaven descobrint els detalls del monstre. Estava fet de compostos humans i el cap era un crani de vaca. 

Els nens van començar a córrer cap a la sortida però el monstre va traure una llengua llefiscosa i llarguíssima que va atrapar la Marta ( la nena més maca de 5è) per la cama i la va estirar cap al ell. 

La Marta cridava amb totes les seves forces mentre s’apropava cada cop més a la boca del monstre.

-Ahhhhhhhhhhhhhhh.- cridava la nena. 

En Joan, el més tímid de la classe, li va tirar una cadira al monstre. El monstre, amb el cop rebut, va soltar la Marta i ella li va donar les gràcies a en Joan per haver-la salvat. 

L’ésser furiós va començar a vomitar una baba de color verd, molt enganxosa i que feia encara més pudor. A tots els nens els hi va venir ganes de vomitar, però ho van suportar. El monstre a més del líquid verd, va treure dos ous transparents. Els ous es van obrir fent un soroll horrible i van néixer dos monstres petits, fills del monstre gran. 

Eren molt més prims i atlètics que el primer, i estaven encara coberts del vòmit verdós del monstre. 

Els nens estaven a punt d’obrir la porta per sortir, però els monstres eren massa ràpids. Van anar corrent pel sostre i se’ls van plantar davant, mentre ells els pegaven un cop amb la mà i els feien caure al terra. 

En Joan, la Marta, en Pau, en Francisco, l’Andreu i l’Oliver van anar de genolls fins a la classe de 5è A, que estava oberta, i es van amagar dintre de la classe, davall de la taula del professor. Tot estava en silenci. Havien marxat els monstres? O els estaven esperant? 

La taula de sobte els hi va caure damunt. Eren els monstres joves, que sabien que estaven allà! Dolorits pel cop de la taula van sortir corrent i quan anaven a tancar la porta de l’aula, el monstre va córrer contra la porta i del cop els nens van caure cap enrere i els monstres van sortir. 

Estaven perduts. Se’ls menjarien!! Podien sentir com les panxes dels monstres rugien de la gana. Estaven junts abraçats en un racó, esperant la seva mort. 

Però de repent va entrar en Pere Joan! El professor de 5è A que sabia bastant sobre els monstres prehistòrics i tenia clar que per matar aquells monstres els havia de tirar alls. 

En portava molts, perquè sabia que els dies de final de curs eren els dies dels monstres prehistòrics, els en va passar als nens, i ells els van entomar a l’aire i els van llençar als dos monstres joves, que es van morir fent un fum negre amb olor a podrit. 

–          Ara falta el monstre gran, ràpid! 

Els nens i en Pere Joan es van dirigir on estava el monstre gran. Anava a vomitar un altre ou! 

–          Llencem-ho ja! 

L’all va tocar el monstre i amb un rugit de dolor es va convertir en fum. Mentre ho feia va dir: 

–          Tornaré el dia 13 de març del 2009! Ho prometo! 

Aquesta història és veritat, així que el dia 13 de març jo de vosaltres els hi diria a les vostres mares que us donin alls… perquè si no sereu l’esmorzar del monstre. 

Oliver Mellado

5è A

Llum de lluna

5 Replies

Hi havia una vegada un petit poble que es deia Foscur. En aquest poble no hi havia llum, vivien a les fosques, perquè la gran ciutat del costat els havia pres tota la llum. S’il·luminaven amb espelmes i torxes. Per la nit, sortien els encarregats a penjar torxes per tot el poble. Perquè el poble de Foscur no era molt gran: només tenia 8 carrers. Però estaven molt ben distribuïts:

Hi havia 4 carrers, no massa llargs, ocupats per cases i pisos, perquè Foscur només tenia 80 habitants. Després, 3 carrers de botigues i un on hi havia el poliesportiu, l’escola i l’ajuntament. Ho tenia tot, menys llum. Alguns li deien “El poble amb tot però sense llum”.

Un dia, els habitants ja estaven cansats de portar torxes i espelmes. Els adults, van fer varies reunions de veïns i van decidir que demanarien a l’alcalde de la ciutat del costat que els donés una mica de llum. Ells li pagarien i així tots contents.

Al dia següent, van anar l’alcalde de Foscur, en Joaquim Martín, i tots els altres habitants, cap a la ciutat de Lluminosi, una ciutat molt gran i amb una gran quantitat de llum. Els Foscuriosos miraven impressionats la ciutat. Molts d’ells es van imaginar el seu poble tan lluminós com la ciutat que tenien davant.

Van entrar a l’ajuntament i van demanar hora per veure l’alcalde. La secretaria del mostrador els va dir que tenien hora a les 13:00, perquè l’alcalde estava molt ocupat. Els habitants de Foscur van decidir anar a fer un volt per la ciutat.

Primer de tot, van visitar el mercat. Molts d’ells van veure moltes coses lluminoses i les van voler tocar, però es van cremar, perquè no estaven acostumats a la llum tant intensa d’aquells objectes. Després van anar al parc i molts dels xiquets van voler jugar amb els gronxadors i els tobogans, però els nens de Lluminosi van marxar tots, perquè els van semblar estranys. Després, mentre passejaven, un dels adults es va adonar que faltaven 10 minuts per a les 13:00 i van córrer amb totes les seves forces cap a l’ajuntament. Van arribar quan faltaven 5 minuts, però la secretaria els va deixar entrar abans de temps.

Quan van entrar al despatx, també es van quedar impressionats. Tot estava ple de coses lluminoses i objectes estranys. Va sortir l’alcalde d’un racó. Quan va veure els seus estimats veïns, es va sobresaltar. Els va convidar, als adults, a que s’asseguessin a la taula de reunions per parlar de la raó que els portava per allí.

Quan els veïns li van explicar el problema, l’alcalde va pensar i, com que no era molt generós, els va donar una màquina que, segons ell, si ficaven una bombeta al centre, donaria llum a tota la ciutat. La màquina semblava un plat volador de color groc i al centre tenia un petit forat on hi havia una plataforma, com un cargol.

Els Foscuriosos van acceptar i la van prendre cap a Foscur. Allí van fer el que l’alcalde de Lluminosi els havia dit, però no va passar res. Els electricistes van desmontar la màquina i van veure que allò no anava amb una bombeta. El científic del poble, en Mateu Boig, va fer un cop d’ull a la màquina i va dir una cosa ben estranya:

– Aquesta màquina no va amb una bombeta, si no amb llum de lluna, amb una roca lunar.

Tots els habitants, inclosos els nens, es van quedar parats. L’ alcalde va dir:

– Però com vols que arribéssim a la Lluna?

– Només cal que construïm una nau espacial. – va respondre en Mateu.

– Només ?! Mateu, em penso que estàs més boig que una cabra. Haurem de portar-te a una clínica.- va dir algun habitant.

– No ho crec, perquè jo se com construir una nau.- va dir en Mateu.- He robat uns plànols a la NASA de com construir una nau espacial.

– Que has robat a la NASA?! Però Mateu, com se’t va passar pel cap robar a la NASA?! – va cridar l’alcalde.

Però abans que ningú pogués dir res més, el científic va treure uns plànols de com construir una nau. Els va haver de dibuixar en uns quants fulls, perquè el plànol era molt gran i no tenia paper de Din A3. Va copiar el plànol d’una exposició que va visitar sobre la NASA. El cas és que tots van mirar el plànol amb molta atenció mentre en Mateu explicava.

Van començar a construir la nau i al cap d’una setmana, quan ja tenien tots els materials o semblants, van decidir que la nau aniria amb carbó. Els nens i nenes també van ajudar, però sol de tarda, perquè pel matí havien d’anar a l’escola.

Van tenir acabada la nau en un mes i dues setmanes. Van decidir que a la missió hi aniria en Mateu, dos adults més, que es deien Marc i Marina i quatre nens, la Paula, la Coral, en Xavier i en Josep, per si de cas. Van agafar la nevera, que anava amb gas, de casa en Mateu i la van pujar a la nau, amb un munt de menjar. Es van acomiadar de les altres persones i van marxar cap a l’espai.

Es van aturar a la plataforma espacial de la NASA, a posar carbó, perquè se’ls havia acabat, i van trobar uns extraterrestres molt tristos. En Mateu, que pareixia que parlava amb ells, els va preguntar que els passava i ells li van dir que les noies del seu planeta, els hi havien dit que no vestien gaire bé.

La Paula i la Coral van agafar les pintures que portaven a la nau i els van pintar els vestits amb molta originalitat. Els extraterrestres els hi van agrair i els van donar un motor molt potent que els portaria fins a la Lluna.

Quan van arribar a la Lluna, van veure que hi havia un peatge i que sol els extraterrestres amb permís podien passar. Així que van aterrar la nau, van agafar les bombones d’oxigen i van baixar per anar a beure alguna cosa al bar més pròxim.

Quan van entrar al primer bar que van trobar, hi havia un munt d’alienígenes mirant la televisió. Estaven mirant el futbol, però anaven un mes endarrerits. En Xavier i en Josep, que cada dia es miraven els resultats a les revistes d’esports, van veure que  aquell partit ja s’havia jugat. Els extraterrestres estaven molt emocionats pel partit, perquè tothom havia apostat pel Madrid. Van veure un alienígena que estava apostant i els dos amics es van apropar cap a ell i li van dir que apostés pel Barça. L’alienígena va fer el que els nens li van dir i va guanyar un munt de diners. Per agrair-los, els va deixar un permís per entrar a la Lluna. Quan van arribar a lloc on els van indicar, van demanar un pic i una pala.  Van començar a cavar, i quan va semblar que ja podien agafar una roca, van tornar el pic i la pala, i van agafar la roca i van marxar amb el motor que els van deixar els extraterrestres.

Quan van arribar al poble, tots els altres els van rebre victoriosament i van col·locar la pedra a la màquina, va fer un crit i va donar molta llum.

I ara Foscur ja no es diu així, ara es diu Llum de lluna. I qui no s’ho cregui que ho vaigi a veure, però primer haureu de demanar l’adreça a algú, perquè no crec que  trobeu el poble.

Coral Vila Prieto

ELS TRES EN RATLLA

1 Reply

Es tracta d’un joc que, segons els llocs, s’anomena també treset, treset en ratlla o renglera en treseta. Hi juguen dues persones.

Material necessari:

  • un tauler o un dibuix amb l’esquema del tauler
  • 3 peces menudes del mateix color
  • 3 peces menudes d’un color diferent (poden ser també diferents objectes petits)

Instruccions del joc:

  1. El primer jugador ha de posar la seva peça just en el punt central.
  2. El segon jugador ha de col·locar la seva en un dels punts on conflueixen les línies.
  3. Correlativament, ambdós jugadors han d’anar posant les seves peces en distints punts de confluència.
  4. Durant la partida, cada jugador ha d’anar movent alternativament les seves peces.
  5. Guanya el primer jugador que fa tres en ratlla, és a dir, el que col·loca les seves tres peces en línia recta.
Oliver Mellado 5è. A

Esta tarda els de 5è. anem a Reus

Leave a reply

Esta tarda els alumnes de 5è. anem a Reus a veure com es fa un programa de ràdio. Sortirem de la font que hi ha davant del Consell Comarcal de la Ribera a les dues de la tarda i anirem al Teatre Bartrina de Reus on la Gemma Nierga fa, en directe, el programa de la Cadena SER “La Ventana”. Tornarem a les 8 i mitja de la vesprada i ferem cap al meteix lloc des d’on hem sortit.

Els de sisè per fi vam anar a la via verda

Leave a reply

A la tercera va anar la vençuda. Els de sisè al final vam poder fer la sortida, que teníem pendent de la setmana cultural, a la via verda. El dilluns 26 de maig vam decidir arriscar-nos i fer la sortida malgrat la meteorologia i la vam encertar. Va fer un dia excel.lent i ens ho vam passar molt bé.