MOLTES FELICITATS PER L’EXCEL·LENT RECITAL DE NADALES QUE ENS HEU OFERT!!!!!!

Els alumnes de segon Cicle Superior han realitzat les postals de Nadal amb suoort informàtic.

Després d’una llarga deliberació les postals gunaydores han estat.

1r. Marc Ariño de 6è A

2n. Sergi Rambla de 6è B

3r. Manel Asens de 6è B

MOLTES FELICITATS A TOTS!!!!!!!

La Coral Vila i el Pau Serrat van ser els dos representants de l’escola a la jornada de dinamitzadors/es que es van realitzar el dia 26 de novembre aTarragona, dins del Pla Catalàd’Esport a l’Escola.

Tot el dia els alumnes van fer tallers d’esports: esgrima, forfball, futbol flag, tennis taula, voleibol, …. Ens ho van passar d’allò més bé! 

BubbleShare: Share photos – Craft Ideas

Dos compnays vostres han rebut un premi  al XXIVè Concurs literari de les Fires de Móra la Nova, dins la categoria de prosa curta infantil.

Aquest alumnes han estat: Víctor Goméz amb l’obra “En Félix no es rendeix mai” i la Júlia Pallejà amb “Sóc espia”.

Des d’aquí volem felictar-los i animar-los a què continuin escrivint.

MOLTES FELICITATS!!!

En Fèlix no es rendeix mai

En Fèlix era un nen de set anys, alt i robust, molt alegre,  sempre estava disposat a jugar i riure. Vivia en un barri de Tarragona i tenia una germaneta, la Carlota,  de cinc mesos d’edat. Ell el que més estimava en el món era la seva família.

Un  dia d’estiu quan ja era de nit, cap allà les dotze,  en Fèlix ja havia sopat i tenia molta son, així que va decidir anar-se al llit. De bon matí en Fèlix es va aixecar i va anar a rentar-se la cara i les dents mentre li deia a la seva mare:

– Mare avui he dormit  com un tronc!.

La mare que es deia Lluïsa va somriure, va acariciar-li el cabell i li va dir que es rentes bé la cara i baixes a esmorzar.

El nen a l’acabar de rentar-se la cara i mirar-se  a l’espill va adonar-se que  ho veia tot borrós i va avisar amb un fort crit a la seva mare. La mare tota preocupada i desesperada  va trucar a l’hospital i va demanar hora  urgentment.

Mentre anaven cap a l’hospital en Fèlix se’l veia molt tranquil i relaxat, mentre que la seva mare no podia amagar el seu nerviosisme. Ni tan sols havia avisat al pare, i la Carlota l’havien deixat amb una veïna. Estaven allí abans de l’hora prevista, es van asseure a la sala d’espera i van esperar a que els avisessin per megafonia. Al cap d’una bona estona en Fèlix i la seva mare ja estaven a dintre la consulta del metge Pinyol , un dels millors especialistes en la visió. La Lluïsa li va explicar al metge el que li havia passat al seu fill amb moltíssim detall de tot.

El metge Pinyol va decidir fer una ullada per trobar alguna cosa que li servis útil per identificar la possible malaltia. Res de res, no va poder descobrir ni un petit indici, aquell problema era molt estrany i el metge no s’havia trobat mai en un cas com aquest.

Va tenir que recórrer a l’ajuda dels seus  llibres, va buscar  i rebuscar totes les malalties greus que podia tenir  l’ull, però,  cap de totes encaixava amb la malaltia d’en Fèlix.  El metge va començar a sospitar que el causant de la malaltia podia ser un virus que ell ja havia investigat en el passat quan era més jove, i que en molt rares ocasions  aquest virus  atacava la visió del malalt.

Sol quedava una opció que ens faria descobrir aquella malaltia, era la prova final i la definitiva , el metge Pinyol tenia que fer-li una analítica molt complerta al Fèlix, per esbrinar si el virus havia entrat en contacte amb la sang d’en Fèlix.

El metge li va extraure sang al Fèlix per fer-li  l’analítica, i li  va dir que d’aquí un parell de dies es passessin per l’hospital que ja tindria els resultats i els podria dir alguna cosa. La mare va marxar bastant preocupada, però intentant dissimular la seva angoixa, mentre que en Fèlix se’l veia força tranquil.

Quan van tornar a casa,  el pare que es deia Pere, ja havia arribar de treballar i estava donant-li les  farinetes  a la Carlota, la mare va explicar-li al pare tot el que li havia dit el metge. La Lluïsa es va ficar a plorar, però, en Pere li va donar ànims i la va abraçar molt fort i per fi es va calmar.

Havien d’esperar al resultat però en Fèlix continuava veient borrós i els dies semblaven passar molt lents i mira que sol eres dos dies. La mare per distreure’l li va preparar els seus menjars preferits  i el pare el va entretenir tot el que va poder.

Ja havien passat els dos dies, ja era l’hora d’anar a buscar els resultats de l’analítica practicada al Fèlix. Aquesta vegada a l’hospital van anar tota la família, menys la Carlota que l’havien deixat amb els avis. A l’hospital hi havia multitud de gent per totes les sales d’espera. Ells es van asseure, però, a la poca estona els van cridar per megafonia  a la   consulta del metge Pinyol. El metge estava molt seriós i va començar a parlar sobre els resultats. Els resultats de l’analítica van sortir molt malament, el virus era molt fort, havia atacat a la sang d’en Fèlix i li havia malmès també la visió, això, feia que en Fèlix es quedaria cec per sempre. La mare i el pare es van ficar a plorar  per el que li havia passat al seu petit fill i el Fèlix  es clar també va plorar i es va espantar una mica  pel canvi de la seva vida d’aquí en endavant.

Tot tres van marxar de la consulta del metge Pinyol una mica més tranquils perquè el doctor els va donar uns calmants i els va facilitar les adreces i telèfons de persones que els podrien ajudar, que també eren cecs i ensenyarien al Fèlix moltes coses útils. Quan van arribar  a casa el Fèlix  es va agitar al sofà i va  pensar que si deixava que la seva vida fos una ruïna se l’acabaria amargant encara més i va decidir tirar endavant i seguir el seu ritme habitual de vida.

A l’endemà mateix, a l’aixecar-se, va demanar als seus pares que el portessin a l’organització de cecs. Així ho van fer i allí els van explicar que li ensenyarien al Fèlix com havia de caminar amb bastó, com podia aprendre a llegir i a escriure  amb el mètode braille i també a utilitzar un ordenador adaptat.

Ja havia passat un any i el Fèlix s’havia habituat prou bé a la seva nova vida com a nen cec i fins i tot li havien comprat un gos preciós especialitzat com a  pigall  de la raça labradror , que era el seu amic inseparable.

El metge a la revisió dels nou anys li va recomanar que practiqués algun esport, i ell va dir que un dels esports que abans de quedar-se cec li agradava molt era la natació.

A en Pere i la Lluïsa els hi va semblar bé i van pensar que seria bo que en Fèlix intentés  nedar ara que no hi veia.

Era dilluns i tenia moltes ganes de començar les classes de natació a la piscina coberta, havia passat un cap de setmana molt nerviós pensant en aquell moment, ja que des d’abans de quedar-se cec no havia tornat a banyar-se en una piscina. Quan es va tirar a l’aigua es va sentir molt bé i estava molt content de la nova experiència que afrontaria.

El monitor era molt amable amb el  Fèlix i amb els companys i els ensenyava a nedar de moltes formes: crol, brasa, papallona…Cada dia feien una classe que durava unes dues hores i el Fèlix anava aprenen cada cop més dur, ell era el que estava adquirint més bé els coneixements del curs i era el  millor del grup. I quasi bé cada dia  el Fèlix acompanyat del seu pare o la seva mare encara es quedava una bona estona més a la piscina i continuava practicant i millorant el seu estil de  natació, estava decidit a ser un bon nedador.

El temps passava volant, en Fèlix ja tenia quinze anys i estava fet un bon home, era un dels millors nedadors cecs de tota Espanya i un bon dia un dels monitors de la piscina  li va oferir la possibilitat d’entrenar-se per anar als Jocs Paralímpics,  que són els jocs Olímpics per a persones discapacitades  i que es fan cada quatre anys. Els pròxims es farien a Pequin,  a la Xina.

En Fèlix va provar sort i a la nit li va preguntar al seu pare:

– Pare, avui el monitor m’ha proposat entrenar-me per anar al Jocs Paralímpics,  però necessito la vostra autorització . Em deixaríeu anar?

– Fèlix lo que em demanes té una resposta molt però que molt difícil, des de la teva malaltia, jo i la mare em patit molt i per això no ens veiem amb cor d’afrontar-ho, així, que crec que millor seria   que no anessis,  encara ets massa jove.

– Però papa jo vull anar! demà compliré setze anys, ja soc gran.

– Fill quan et dic que no, es no!

– Però, papa podries parlar primer amb la mama a ver que li sembla.

Al vespre el Pere li va comentar a la Lluïsa lo que el Fèlix li havia demanat. La Lluïsa s’ho va pensar molt,  però també va decidir com el pare que el millor seria que no anés, perquè Pequin estava massa lluny i ell era encara massa jove.

A l’endemà era l’aniversari d’en Fèlix, complia ja setze anys,   i la mare i el pare van proposar d’anar a la platja tots quatre, feia molt temps que no anaven.

Ja era el dia d’anar a la platja a passar-ho bé i a gaudir de la sorra i de l’aigua com s’hi fos la primera vegada. Es van posar el banyador i van agafar: matalàs inflable, pilotes, cubells, pales… Aquell dia feia molta calor i  la platja estava bastant plena de gent. El Fèlix i la seva família es van posar al primer buit que van trobar lliure.

La Carlota, que ja tenia vuit anys,  estava molt contenta d’estar a la platja, encara no havien posat ni el para-sol  i ella, que estava molt impacient, va agafar el matalàs inflable i es va tirar de cop. Desprès va dir:

– Mare, l’aigua està molt freda!

Però de cap manera va sortir de l’aigua. Va pujar damunt del matalàs inflable i es va deixar anar per la corrent, enjogassada,  sense adonar-se que cada cop s’allunyava més i més. Mentre,  en Fèlix i els seus pares  estaven prenen el sol tranquil·lament mig adormits quan de sobte van sentir uns crits que deien:

– SOCORS, SOCORS!!!!!!!!!!!!!!

En Fèlix es va aixecar de seguida perquè va reconèixer que era la veu de la seva germana Carlota. Sense pensar-ho dues vegades, es va tirar corrents  a l’aigua i amb el sentit de l’oïda  va anar guiant-se com podia, mentre li demanava a la seva germana que no deixes de cridar perquè tenia que escoltar-la per  arribar a ella. La Carlota encara va cridar més fort  i ell que nedava molt i molt ràpid va arribar a temps de que la Carlota no caigués i s’ofegués.

El Fèlix va tranquil·litzar a la seva germana agafant-li la ma i desprès li  va dir que per tornar fins a la sorra necessitava que la Carlota els guies.

I així ho van fer, van donar la volta i van retornar poc a poc  cap a la platja. A l’arribar els germans es van donar una abraçada molt forta i la Carlota li va donar  les gràcies fent-li mil petons perquè li havia salvat la vida.

En Pere i la Lluïsa ploraven per l’ensurt i d’emoció,  i tota la gent que hi havia a la platja es va sorprendre del que havia fet aquell noi cec, i es van ficar a aplaudir.

Tots quatre, en Fèlix, la Carlota, en Pere i la Lluïsa es van donar una abraçada molt forta.

Quan van arribar a casa el pare i la mare van parlar  amb el Fèlix i li van dir:

– Fill, veure el que has fet avui ens ha sorprès molt i ho hem pensat i creiem que el millor per tu  es que vagis als Paralímpics i demostris a tot el món el valent que ets i el teu esforç, tal i com ho podràs afrontar-ho tu, ho afrontarem nosaltres també.

– Moltes gràcies, per deixar-me anar als Paralímpics, hem feu molt feliç.

Van passar uns dies i al Fèlix el van trucar per dir-li que tindria que anar a viure a Barcelona per entrenar-se allí en un centre de rendiment adaptat als discapacitats.

El temps passava volant, i el Fèlix seguia entrenant molt dur. Estava en molt bona forma pels Paralímpics . Quan  podia  anava a visitar a la família a Tarragona i d’altres vegades la família el venia a visitar a ell a Barcelona.

El Fèlix estava molt nerviós ja era l’hora de la veritat, el viatge a Pequin. Es va acomiadar dels seus pares i de la Carlota i va agafar el vol que el portaria a competir en els seus primers Jocs Paralímpics . Quan va arribar a Pequin va veure que era una ciutat preciosa i que tenia una muralla llarguíssima. La gent era molt amable i s’esforçava per complaure als esportistes en tot moment.  Van descarregar totes les maletes i van anar a descansar del viatge a la Villa Olímpica. Anaven passant els dies fent visites, entrenant i descansant, fins que va arribar el debut d’en Fèlix per poder aconseguir una medalla. El seu  entrenador li va donar molt ànims i una forta abraçada abans d’entrar al recinte de la piscina. Ell sabia que nedava contra nedadors superiors a ell, que tenien millors marques mundials i havien participat en anteriors Paralímpics, però ell estava disposat a posar tota la valentia, alegria i esforç,  com sempre feia,  perquè sabia que  el més  important és posar-hi ganes. I així va ser, en Félix va guanyar la medalla d’or amb marca paralímpica   i marca mundial als quatre-cents estils. El recinte va esclatar amb aplaudiments per aquell noi tant jove i tant valent. Els seus pares i la seva germana  que estaven a casa seva, davant la televisió,  quan van veure que en Fèlix havia guanyat van saltar del sofà amb un gran bot i no van parar de cridar el seu nom.

FÈLIX GUANYADOR!!!!  FÈLIX GUANYADOR!!!!

L’entrenador el va felicitar,  ho havia fet tot perfecte,  i desprès va pujar al podi com un autèntic campió.

RECORDA, davant d’una dificultat no et vinguis a baix i tira endavant com ha fet el protagonista d’aquest conte.

VÍCTOR GÓMEZ

SÓC ESPIA

Era un dia normal i corrent. Em vaig despertar a l’hora de costum, em vaig aixecar, vaig esmorzar, vaig dinar, vaig sopar i després de sopar, vaig estar llegint una estona a la meva habitació. L’endemà, ja no va ser una dia tan normal perquè a la tarda em va passar una cosa força estranya. Estava jugant a la play i vaig sortir una estona a la terrassa per estirar les cames. De cop, vaig veure que al jardí hi havia un helicòpter de color blanc i blau.  Què hi feia un helicòpter al meu jardí?, vaig pensar tot sorprés. De seguida vaig anar a la cuina on la mare estava preparant el sopar i li vaig dir força nerviós:

-Mare, has vist que al nostre jardí hi ha un helicòpter?

Ella , sense mirar-me, em va dir:

-Sempre em véns en unes històries!

Després d’insistir-hi moltes vegades, la mare va mirar per la finestra de la cuina: -Joel  no veus que al jardí, només hi ha el gat del veí.No et preocupis , demà anirem a l’oculista perquè et faci una bona revisió.

La mare es va quedar tota tranquil.la, però jo continuava veient l’helicòpter al jardí amb aquell retol tan gran on hi deia: OSESC.

Li  vaig dir a la mare que  no tenia gana i que volia anar a la meva habitació a llegir una estona com feia cada nit.

Quan vaig obrir la porta, vaig veure que damunt del llit hi havia una nota :

HOLA JOEL! DEMÀ A LES DEU DE LA NIT BAIXA AL TEU JARDÍ.   OSSEC

Em vaig posar molt nerviós perquè no entenia res del que estava passant. Després de donar moltes voltes, em vaig adormir.

Quan em vaig despertar i vaig mirar per la finestra, l’helicòpter havia desaparegut.

Tal i com m’havia dit la mare, em va portar a l’oculista i després de mirar-me tot allò que es podia mirar, va dir que estava perfectament bé i que no ens preocupéssim, que els xiquets a la meva edat tots tenim molta imaginació.

Jo tenia moltes ganes que fossin les deu la nit i trobar-me amb la persona que m’havia citat.

Tot just eren les deu i, silenciosament, vaig sortir al jardí.

L’helicòpter estava al mateix lloc que el dia anterior.De dintre de l’helicòpter es va sentir una veu molt clara que deia:

-Joel, vine,no tinguis por i puja a l’helicòpter.

De  cop vaig pensar què pensaria la mare quan veiés que el llit estava buit i que jo havia desaparescut.

En entrar-hi,vaig veure un home alt i fort que feia cara de bona persona.

-Afanya’t, que sinó farem tard, i no et preocupis per la teva mare, hem deixat al teu llit un ninot amb la mateixa silueta teva i no se n’adonarà fins que hagis tornat.

-On anem?,vaig dir nerviós.

-No et preocupis que el vol durarà només cinc minuts, va respondre l’home.

Vam aterrar en un jardí d’ una casa nova que havien construït a les afores de la ciutat.

Vaig seguir a aquell home i vam entrar a la casa. En aquella casa tot era molt gran. Hi havia un menjador super-megagran, tres banys enormes, una habitació decorada amb tons blaus i una altra decorada amb tons verds. El més estrany era que no hi havia cuina. Al fons, hi havia unes escales de caragol.

-Que hi ha diferents pisos?, vaig preguntar.

-Sí, de seguida veuràs el subterrani i un segons pis. em va respondre.

-Però, per a qui és aquesta casa tan gran?, vaig dir.

L’home em va dir que en aquella casa hi viuríem jo, una noia,que encara no coneixia, i un gos.

-I la meva casa i la familia?, vaig preguntar una mica espantat.

-No et preocupis, aquí només hi sereu mentre durint les missions, i els teus pares no se n’adonaran, perquè seran unes missions curtes i durant la nit.

-Missions, quines missions?vaig dir força enfadat.

L’home va dir: -Mira, t’hem estat observant durant un any i hem arribat a la conclusió que tu ets el millor candidat per a convertir-te en un superespia i a més ho porte a la sang perquè ets una persona molt observadora i molt inquieta.

-Si home, un espia jo, si només tinc 15 anys!,vaig dir.

L’home va dir que el seguís que m’acabaria de mostrar la casa.

Al segon pis, hi havia una gran sala plena d’ordinadors, pantalles i moltes maquinetes,i en un racó una biblioteca plena de molts llibres.

A continuació vam baixar al subterrani. Era una sala molt gran i fosca, era un laboratori com aquells que surten a les pel.lícules de ciència ficció.

Al fons de la sala, hi havia una mena de caixa de plàstic amb uns forats per els qual se sentien els lladrucs d’un gos. L’home va obrir la caixa i en va sortir un gos molt bonic.

-Mira, em va dir, aquest és el teu nou company, es diu Jac i és un gos molt intel.ligent. Cuida’l molt bé perquè serà el guia en les missions que hauràs de fer.

El dia havia estat molt llarg i jo estava una mica cansat. L’home em va dir que OSESC volia dir Organització de Superespies Secrets de Catalunya i que demà coneixeria la meva companya.

Vaig anar a la meva habitació i em vaig adormir de seguida. El gos també tenia la seva habitació i tenia moltes comoditats. Calia cuidar-lo perquè era molt important per a nosaltres. Tota la casa estava molt controlada. Hi havia càmeres de vigilància i alarmes per tot arreu.

Al matí, quan em vaig despertar tenia molta gana, però no vaig veure cap cuina on poder-me preparar un bon esmorzar.

Vaig preguntar com ho havia de fer per aconseguir alguna  cosa per a menjar. L’home em va dir que a cada habitació hi havia un botó vermell i cada vegada que necessités alguna

cosa l’havia de prémer. El vaig prémer i d’una gran pantalla, en va sortir una veu que em preguntava què necessitava.

La veu em va indicar que m’apropés a un teclat que hi havia darrere la porta i que teclegés el que volia per esmorzar.

Vaig demanar un bol de llet amb cereals i una pera. Al cap d’un moment es va obrir una “trampilla” per on va sortir una plata amb tot el que havia demanat. Vaig teclejar gràcies i em vaig menjar l’esmorzar.

Quan ja havia acabat ,el gos va entrar a la meva habitació i va posar el morro damunt del meu genoll i em va mirar amb cara de satisfacció. Jo vaig pensar com podia el Jac demanar tot el que necessités si ell no podia prémer el botó. Com si algú m’hagués llegit el pensament, una veu em va dir:

-Perdona Joel, no t’ho havia dit però el gos té poders màgics i es pot convertir en un ésser humà.

El gos, a poc a poc, es va anar convertint en una forma humana i va començar a fer uns sorolls estranys.

-Ding,dong,aix….

En aquell moment van trucar a la porta i algú va dir:

-Qui hi ha?.

Va  aparèixer l’home, per cert es deia Josep, i va obrir la porta. Va entrar una noia guapíssima. Ens van presentar, em va dir que es deia Laura i que era la meva nova companya.

La Laura en veure aquell gos amb forma humana es va espantar molt. Jo la vaig tranquil.litzar i li vaig dir només era un gos que tenia poders màgics.

Quan es va recuperar de l’ensurt, va preguntar a en Josep que li expliqués què significava tota aquella situació.

En Josep li va explicar que era una organització de superespies secrets i que tenien unes quantes missions molt importants per a fer. En Josep em va dir que ensenyés la casa a la Laura i que a dos quarts de deu de la nit ens trobaríem tots al laboratori. Poc a poc, li vaig ensenyar la casa: la seva habitació, la meva, el menjador supermegagran, els banys, la sala de la tecnologia i el laboratori.  Ella també es va adonar que no hi havia cuina i quan li vaig explicar la manera tan peculiar d’aconseguir el menjar es va quedar força sorpresa.

Vam sopar tranquil.lament i a l’hora acordada vam anar al laboratori. La porta estava tancada.

Al costat hi havia un botó i sense pensar-ho dues vegades, la Laura el va prémer. En Josep va aparèixer i ens va explicar que el laboratori era la seva casa.

Ens va mostrar uns vestits força estranys  Eren uns vestits preparats per a fer missions especials. El meu  era blau, el de la Laura, roig i el Jac el portava de color groc.

Després ens va mostrar una sala enorme. Era un gimnàs molt ben preparat per a posar-nos en forma i ens va explicar que cada dia havíem de fer exercicis per enfortir els braços, les cames, i també cinquanta abdominals.

Una vegada realitzats els nostre deures de gimnàstica, ens vam posar aquells vestits tan acolorits i ja estàvem llestos per a empendre la nostra primera missió.

El nostre cap, en Josep, ens va explicar que un equip de bàsquet havia estat raptat i que nosaltres erem els encarregats de saber què havia passat. També ens va donar un ordinador a cadascú perquè poguéssim estar en contacte amb ell.

Jo pensava que ens desplaçaríem amb helicòpter, però en sortir al jardí vaig veure que hi havia unes motos molt modernes que portaven l’anagrama OSESC.

Vaig mirar a la Laura i vaig dir-li:

-No m’estranyaria gens que aquestes motos poguessin volar i anar per davall de l’aigua.

Les motos portaven un GPS molt sofisticat i en un tres i no res vam arribar a l’estadi.

La Laura va fer un forat a la teulada i amb l’ajut d’uns guants i unes sabates que s’enganxaven , vam baixar paret avall. Tot estava molt tranquil, però de cop i volta va aparèixer un home baixet que duia una bata de color negre i va cridar:

-Intrusos!.

Tot seguit van aparèixer dos homes corpulents. Nosaltres estàvem espantats, ens van acorralar i ens van lligar. Després ens van dur a una sala pintada amb colors molt foscos. Allà hi havia l’home baixet que havíem trobat abans i molt enfadat ens va dir:

-Quan us vaig veure ja sabia que éreu espies!

Tot seguit, vaig preguntar-li:

I tu ets qui ha segrestat l’equip de bàsquet, veritat?

-Abans de donar-vos cap explicació em presentaré, va dir amb una cara més amable.

-Em dic Adam i tothom em té per un ser malvat.I sí, sóc jo qui ha raptat l’equip.

-I què han fet ells de dolent per què els segrestis?va dir la Laura.

L’Adam va contestar:

-Quan jo era petit, aquest club de bàsquet ja existia i la meva gran il.lusió era formar-ne part, però els qui decidien

qui podia o no entrar-hi eren els jugadors i com que jo sóc baixet, mai em van deixar jugar.

-Però que no saps que ara no hi ha una mida determinada per a formar part d’un equip de bàsquet? Al poble hi ha diferents grups de bàsquet i encara hi podries jugar, perquè ets jove i estàs en forma, vaig dir per animar-lo

L’Adam no s’ho va creure i , força enfadat, ens va dir que el nostre càstig per entrar allí sense permís seria un bany amb una piscina plena de piranyes. L’Adam va marxar i ens va dir que ens preparéssim per al bany.

De cop, va aparèixer el Jac, que havia sentit tot el que ens havia dit l’home malvat. Sense fer soroll ens va deslligar a tots dos

Al cap d’un moment , l’Adam va tornar i el Jac li va fer una mossegada tan forta a la cama que l’home es va quedar paralitzat.

Nosaltres , aprofitant aquest moment, vam sorprendre els altres dos homes despistats i vam aconseguir lligar-los de peus i mans. Amb els ordinadors portàtils, vam connectar-nos  amb el Josep i de seguida van venir a buscar els segrestadors i portar-los a la presó.

Nosaltres havíem de continuar la nostra missió i trobar els jugadors de bàsquet. Vam estar mirant per tot arreu i a la fi, vam trobar-los en un magatzem subterrani, molt fosc i ple de rates.

A poc a poc, van anar sortint tots d’aquell lloc tan horrible.

Ens van donar les gràcies i ens vam despedir.

Ja eren les tres de la matinada i com que la missió havia sortint bé, vam decidir anar a celebrar-ho a la central de l’OSESC.

Malgrat que havia passat una mica de por , començava a agradar-me això de ser superespia secret.

Al cap d’un temps, vam saber que l’Adam i els seus ajudants havien estat tancats només uns dies, ja que el seu comportament havia estat exemplar, i que tots tres estaven jugant al nou equip de bàsquet que s’havia format al poble.

JÚLIA PALLEJÀ