Els alumnes de CS del CEIP Lluís Viñas són els autors d’aquest bloc amb els seus treballs i aportacions.

 La nevada de divendres

El divendres dia 9 de Gener del 2.009 a Móra d’Ebre va nevar. Va ser molt bonic de veure. Pel matí vam anar a l’escola i va començar a nevar mentre nosaltres, els alumnes de 6é, estàvem fen un examen de mates. Cada vegada nevava més i els floc de neu eren més grans, després va ploure i la neu es va desfer. A les 10:00h. vam fer música i en acabar la classe eren les 11:00h, ens tocava baixar al pati però, com que esteva el terra mullat i nevava no ens van deixar baixar, així que vam jugar a l’uno. A les 11:30h ens tocava fer educació física però tampoc en vam poder fer. La senyo Meritxell ens va dir que a la tarda si no volíem que no vinguéssim a l’escola. Això és lo que va passar el divendres pel matí i per la tarda no vaig anar al cole.

Laura Ramírez 6è. A

Redacció de les vacances de nadal

Els primers dies de vacances no vaig fer deures perquè volia divertir-me amb les amigues. Però vaig començar a fer els deures de català,anglès…

Quan va arribar el dia de Nadal vaig anar a la Palma d’Ebre a dinar amb els meus avis.

El dia de Sant Esteve vaig anar amb tren a Barcelona a veure la meva iaia, la meva padrina i el meu tiet,m’ho vaig passar molt bé.

El dia 27 de desembre com que era dissabte vaig quedar amb amigues…

El dia següent era el dia dels innocents però jo no me’n vaig recordar i no vaig fer cap broma.

El dia 29 vaig continuar fen deures, la veritat és que ja me’n quedaven pocs.

A continuació el dia 31 vaig preparar maletes perquè el dia de cap d’any vaig anar a un poblet de Lleida a veure la meva cosina i celebrar el cap d’any.

Quan vam arribar vam anar a un aniversari. I quan vam anar a casa seva vam comença a jugar a la nintendo,a l’ordenador… A la nit vam preparar el sopar, la beguda i moltes coses més. I vam començar a menjar. Quan vam acabar tots de menjar ens van preparar el raïm… Jo com que no em vaig treure el pinyol del raïm no me les vaig poder acabar totes. Després vam anar a dormir a les 2 o fins i tot a les 3 de la matinada ens ho vam passar molt bé.

El dia 1 també ens vam quedar a dinar i després de dinar vam jugar i allà les 4:30 o 5:00 vam marxar cap a Móra. Vam arribar allà les 6:30, després jo em vaig posar a l’ordinador i vaig jugar…

Dos o tres dies vaig anar al parc de Nadal. No hi vaig anar molts dies perquè jo ho trobava molt avorrit.

El dia 5 de desembre vam anar a veure la cavalcada de reis. Quan vam arribar a casa allà les 8:20 vam entrar al rebedor i ens vam trobar els regals. A mi em vam portar el party junior, un mòbil, un llapis de memòria, el pasapalabra i diners.

El dia dels reis vam anar a Benifallet a dinar a cal Pepo amb els meus avis, tiets i la meva cosina.

El dia 7 em vaig aixecar, vaig acabar alguna redacció que em quedava, vaig jugar a la nintendo, em vaig connectar al MSN…. Després de dinar vaig començar a fer el mosaic. I per últim a la tarda vaig jugar al joc de pasapalabra, em vaig preparar els llibres, vaig sopar i vaig mirar una sèrie a telecinco: d’hospital central.

Paula Galindo

Crònica de l’excursió a Sebes

El dia 7 de Novembre vam anar d’excursió a la reserva Natural de Sebes a Flix. Quan vam arribar al col·legi, vam entrar com si fos un dia de cada dia. Allí ens vam col·locar en parelles.

A la porta de l’escola hi havia dos autobusos, un per als de 6è i un altre per als de 5è. Va ser un viatge curt.

En arribar, nosaltres, els de 5è., vam anar a la depuradora amb el monitor Pere Josep i els de 6è van anar a veure animals i plantes.Ens van ensenyar la depuradora i van explicar-nos com funcionava. També ens van donar un quadernet que vam fer per repassar el que ens havien ensenyat. En acabar de ensenyar-nos la depuradora vam esmorzar.

Després vam caminar una bona estona fins al mas del Director per anar a veure els animals i les plantes. Ens van ensenyar diferents tipus d’arbres, ens van ensenyar alguns animals com el blauet, libèl·lules…

Vam dinar. Els monitors, abans de dinar, ens havien dit que si ens portàvem bé ens ensenyarien els cavalls de la Camarga, als que havien posat noms com aquests: India, Estrella…

Desprès ens vam acomiadar dels monitors i molt contens, cansats de l’excursió vam marxar cap al col·legi. A tres quarts i deu minuts de cinc vam arribar i com que faltaven cinc minuts per les cinc vam estar parlant un ratet i jugant a la pista.

Júlia Piñol Barceló 5è. B

CRÒNICA DEL DIA DE NADAL

A les 10:00 em vaig despertar i vaig esmorzar . A les 11:00 em vaig mudar tota de dalt a baix . A les 12:15 vaig anar a casa la meva tieta a dinar i a celebrar el Nadal.

Vam dinar sopa, de segon plat vam menjar una cuixa de pollastre amb tomaca i ceba i el tercer vam picar el que havia a la taula . Vam acabar a les 14:00 h . Després vam picar el tronc de Nadal, el meu cusi, la meva cosina i jo. Al meu cusi li van portar una bossa de llaminadures i un cotxe de joguina, a la meva cosina li van portar una bossa de llaminadures i una funda per la flauta i a mi també .

Després vam jugar al garatge un partit de basquet . Després vam jugar a l’amagatall a la gespa del jardí . A les 17:00 h vam anar a donar una volta amb bici al poliesportiu, vam jugar a tenis amb les nostres raquetes i després a futbol. No vam acabar de jugar fins a les 19:00 .

A les 19:00 h vam anar a casa i vaig fer el còmic, de deures. I a les 22:00 vaig marxar a casa a sopar i després a dormir.

Andrea Gomez Algueró

REDACCIÓ DEL NADAL

Els Nadals són per estar en família. Jo normalment els Nadals vaig a dinar o a sopar amb la família: Avis, àvies, tiets, cosins…

El dia de Nadal vaig anar a casa dels tiets que viuen a Tivissa. El dia de Cap d’any però, normalment, vaig a sopar a casa de la meva iaia i sinó a la meva.

Els Reis arriben el dia 5 de gener. Sempre ho vaig a veure, però no sempre és bonic i m’avorreix. El dia de Reis (dia 6) també vaig a dinar a casa de la meva iaia.

Abans de Nadal sempre vaig a jugar i de vegades faig els deures que em demanaran els dies 8 i 9 que són els dies que comença el col·legi.

Durant les vacances algun dia vaig a Tarragona i també Reus a comprar roba i a fer la compra de la setmana. Hi vaig amb els amics, i les mares sobretot.

Oliver Mellado 5è. A

 

L’EMPERADOR MÉS PODERÓS

UN DIA NORMAL D’UNA FAMÍLIA ROMANA

En Cèsar era un home molt treballador, que feia el possible per guanyar diners per la seva família. Eren les cinc del matí amb punt i tenia d’anar a treballar. A la muralla en que treballaven encara els hi quedava molt per aconseguir l’alçada definitiva, però tot i així sabien que si ho feien entre tots, segur que algun dia, al futur, els ho agrairien. El seu grup l’estava esperant a la pedrera. Eren el equip X, i van començar a tallar pedres, a polir-les, a portar-les a la muralla…

Mentrestant, la dona d’en Cèsar estava rentant la roba i la seva fila gran, d’onze anys, l’ajudava. La nena es deia Diana, i els seus germans, Martí i Pau. Els dos nens eren bessons, i anaven a una casa en que una dona els hi ensenyava a ells i a més nens de la seva edat, a llegir i a escriure. Els nois de l’imperi romà anaven a l’escola, i les noies, es quedaven a casa ajudant a la mare a fer les feines de casa.

El Cèsar, en aquell moment, estava polint una pedra. Quina meravella! Ja quan va haver acabat, la van portar amb troncs molt gruixuts i un altre equip, el grup N, la van col·locar a la muralla. Els homes estaven molt cansats, sort que ja era hora de dinar i se’n podien anar a casa seva. Quan en Cèsar va haver arribat, la Diana i la mare li van preparar un plat ben calent, i se’l va menjar molt a gust. Desprès, van menjar carn de corder i de postres, una poma.

En Cèsar, quan va haver acabat, a les dos de la tarda, se’n va anar a treballar. Els dos nens bessons se’n van anar a l’escola, i la mare i la filla gran recollien la taula i rentaven els plats a mà. Després, a les cinc de la tarda, elles dos se’n van anar al circ a veure una comèdia. S’ho van passar molt bé i van riure molt.

Mentrestant, els dos bessons estaven a una aula i una dona els hi ensenyava a llegir.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Què fica aquí? – va preguntar la mestra.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Pau – va dir lentament el Martí.

Altres nens també estaven estudiant i escoltant a la mestra, que ara escrivia a la pissarra de pedra.

Ja era fosc. El Cèsar i els dos nens van tornar a casa i van menjar el que els hi va sobrar a dinar. Quan van haver acabat, cadascun se’n van anar a dormir en un llit de palla.

I fins aquí un dia normal d’una família romana.

GEMMA SASTRE 6è B

UN ROMÀ NO TÉ UNA VIDA FÀCIL

Un dia en Gustauvus, era un romà que vivia a la ciutat de Tàrraco, i estava a casa descansant al sofà. Va notar que passava alguna de grossa. Va sortir al carrer a veure que havia passat. Al sortir al carrer es va amagar darrere de la seva casa perquè hi havia una baralla entre un foraster i un romà. A poc a poc en Gustauvus es va anar apropant a la baralla, allí també estava el seu pare li va preguntar que passava:- Hola pare, què passa?- Ha entrat un foraster hi ha dit que aquí hi vivia quan era petit. I tota la gent del poble ha dit que era un foraster i volia entrar per roba coses valuoses. En Gustauvus va tornar a entrar a casa, per a continuanar descansant perquè demà començava a treballar per fer una nova casa al poblat. El seu pare es va quedar a fora a veure que passava a la baralla. Al cap d’una estona el pare va entrar i li va contar que havien vingut els soldats i vigilants de l’Imperi Romà. Però el pare tot preocupat li va dir:-Però el més estrany era que preguntava per un tal Gustavus Dalític. En Gustauvus corrent molt depressa cap a les masmorres de l’Imperi Romà. Al arribar els soldats que vigilaven les masmorres naturalment no el van deixar entrar. Per força en Gustauvus va començar a barallar-se amb ells i els va vençer. A l’entrar va anar buscant un per una on estava el foraster. Quan el va trobar va tirar al terra la porta per entra-r’hi, el foraster estava lligat. Ell el va deslligar i li va preguntar:- Et dius Carnassan Dalític?- Sí. I tu com ho saps com em dic?- Perquè sóc la persona que busques germanet. En Carnassan és va ficar molt content. Era el seu germà!! El seu germà li va preguntar:- Com és que t’has canviat el nom?- Perquè si no ja estaria on estàs tu ara mateix. Ja em preguntaràs després, primer sortim d’aquestes masmorres. Quan van sortir de les masmorres van anar cap a casa seva. De camí cap a casa en Carnassan li va explicar que el pare que té ara és falç i el va tancar al soterrani de una casa abandonada del poblat de damunt de la muntanya. Els dos germans van anar a buscar el pare fals per tanca’l a la casa que l’havia tancat a ell. I així els dos germans van tornar a viure junts a aquella casa. Després van averiguar que el pare seu estava mort dins d’una altra casa abandonada. Els dos germans van ser feliços i van menjar aniços.

Júlia Pallejà Algueró 6e B

UN RECORREGUT PER TARRAGONA ROMANA

Un dia l’Anna i la seva família va anar a donar un tomb per Tarragona Romana.

L’Anna i la seva germana Sònia van anar a mirar la gran muralla, resulta que els pares estaven fent fotos per un altre lloc i van perdre de vista les seves filles.

Com que la mare, portava el mòbil, va intentar trucar a l’Anna, però no hi havia cobertura, llavors la mare, va dir:- I ara que farem?.

L’Anna va estar buscant monuments o coses així per fer-li fotos. La Sònia s’estava avorrint molt perquè al ser més petita ella, doncs la manava l’Anna.

Així que, la Sònia se’n va anar sense que la seva germana es donés compte.

Al cap d’una estona la Sònia ja estava cansada de caminar, llavors es va parar, però sabeu amb qui es va trobar?… amb els seus pares!

Ella es va quedar molt sorpresa perquè no pensava en que trobaria als seus pares.

La mare li va preguntar on estava la seva germana i la Sònia li va dir que es va escapar perquè la estava manant tota la estona i s’estava avorrint.

La mare no sabia que fer.

El pare va proposar d’anar a buscar-la cadascú per un lloc diferent.

La Sònia com sabia més o menys on estava va anar pel camí que havia vingut però resulta que no hi era.

L’Anna estava plorant perquè estava sola i no sabia per on seguir el camí.

Ningú dels tres la va trobar. Però com l’Anna voltava i voltava va trobar els seus pares!.

Per fi! van dir els pares. Ja estem tots i doncs encara no hem vist tot però avui ha estat un dia molt mogut. Van anar a voltar i fins aquí arriba aquest conte. Conte contat conte acabat.

Rebeca Lopera Rodríguez -6èB

ELS COST DE LA MURALLA

Hi havia una vegada, en l’Edat Mitjana, uns homes de l’exèrcit de l’Imperi Romà que a Tàrraco, Tarragona, tenien població i per defensar-se volien fer una muralla tan forta que no pugues entrar-hi cap enemic. La muralla la volien fer ara perquè estaven en època de pau i així la podrien fer millor sense preocupar-se de que cap enemic els ataques. Per fer la muralla van decidir demanar consell amb un savi molt savi que era un gran arquitecte i li deien “el savi de Tàrraco” però els més amics també li deien el vell savi. Van anar a la seva petita casa i van estar negociant amb ell una estona sobre els diners que li pagarien per aquella obra, etc. Al cap d’uns minuts de negociar es van posar d’acord i el savi molt savi els va dir que d’aquí tres dies ja podrien anar a buscar els plans. Quan els homes van marxar, el savi molt savi va començar a treballar. Com que el vell savi no hi veia gaire bé, ja us podeu imaginar com va quedar la muralla… Al cap de tres dies els homes van anar a buscar els plans i el vell savi els hi va donar i els homes, com que veien que era una persona gran i de confiança, no van mirar els plans per veure si estaven bé i van marxar a preparar tot el material. Van agafar a tots els esclaus possibles i van començar a agafar les pedres de la pedrera. Els hi va costar molt d’esforç i suor però quan ja tenien unes quantes pedres preparades per a començar i la grua de fusta a punt, van mirar els plans i van veure que les pedres de la muralla estaven totes mal posades: una horitzontal, l’altra recta l’altra mig torta… allò era un horror. Els homes confiant en la fama d’arquitecte del savi molt savi, van començar a fer la muralla. Quan estava per la meitat, els homes veien que la muralla no podria aguantar-se bé i que quan vinguessin els enemics de seguida la destruirien i entrarien, per això van tornar a la casa del savi molt savi i li van dir que aquella muralla no es podria aguantar i que se la mirés millor perquè allò era un desastre. El vell savi els hi va dir que podrien continuar fent la muralla perquè ja estava bé i els dos homes els hi van fer cas. Al cap de dos mesos van acabar de fer la muralla i van provar de tocar-la amb la mà fort per a beure si de veritat com havia dit el vell savi s’aguantaria. La van tocar i al primer toc de mà va caure tota a terra desequilibrada. Molt enfadats van anar a casa del vell savi i li van dir que al primer toc de mà la muralla ja havia caigut i que si no ho solucionava aviat no li pagarien. El vell savi molt atabalat va pensar que el dia que havia fet els plans de la muralla no s’havia posat les ulleres de 3 dimensions i no hi veia bé i per això aquesta vegada ja se’n havia en recordat i va fer els plans de la muralla bé i al cap d’uns mesos ja la tenien feta i quan va venir temps de guerra es van pogué refugiar. I conte contat conte acabat. Anna Tost Candel 6è

L’IVAN LA LLEGENDA DE L’IMPERI ROMÀ

Un dia a Tarraconenses a una família molt pobra va néixer un nen anomenat Ivan.

Van passar molts anys, i l’Ivan es va tornar molt valent, fort i aventurer. Sempre tenia ganes de viure moltes aventures i mai tenia por. Es va fer gran, i la seva família estava més en crisis del normal. Va anar a veure l’emperador per demanar-li ajuda, però l’emperador li va dir:

-No et penso ajudar!

L’Ivan molt enfurismat ho va anar a dir al poble.

El poble també es va enfadar molt, i l’ivan com a líder, van anar a lluitar contra l’emperador i el seu exèrcit, i per sort van guanyar els del poblat.

Van nombrar emperador a l’Ivan i ningú més va patir crisis de diners.

Però més tard va venir la pesta negra i molta gent va morir.

L’Ivan ho volia solucionar i va contractar a unes persones, a canvi de menjar i de diners, cada uns dies havien d’anar a netejar algunes cases diferents per evitar la malaltia. Van passar molts més anys i l’Ivan, va morir i com a successor seu i havia el seu fill Ivan II. L’Ivan II era molt més tranquil que el seu pare, que en canvi l’Ivan I va quedar com un heroi. M’entres que el seu fill no feia res més que menjar i dormir. En quant un dia els i van declarar la guerra i l’Ivan II no sabia que fer. Els gladiadors enemics van tirar al terra tots els murs defensius. L’Ivan II desesperat va ordenar a tots els seu gladiadors que ataquessin de cop als enemics. Van morir tots els seus gladiadors però perquè no havia pensat amb la defensa.

Llavors va intentar pensar que faria el seu pare en aquestes situacions, i de cop i volta li van venir al cap les imatges que va viure el seu pare quan va declarar la guerra als de la seva pròpia ciutat. En aquells moments va començar a pensar com el seu pare i va heretar les seves habilitats en aquell precís moment. Va anar a la sala d’armes i va agafar pólvora i amb totes les seves forces dos espases i una bola de canó. Va ficar la bola i la pólvora al canó i va disparar. Es va desfer de la meitat dels gladiadors enemics i després amb les dos espases va derrotar a tot l’exèrcit enemic.

Va entrenar-se cada dia durant tota la seva vida i també el van nombrar un heroi.

Marc Ariño 6é A

DESCRIPCIÓ D’UN COMPANY

Té la cara ovalada, té els ulls marrons i el nas petitó. Té les mans petites i a vegades porta roba còmoda. És divertit amb els nens i li agrada jugar a futbol. No es alt ni es baix es normal. És bon amic.

ABU 5è B

EXCURCIÓ A LA RESERVA NATURAL DE SEBES (FLIX)

Dia 7 de novembre del 2008. Excursió a la Reserva Natural de Sebes dels alumnes de cicle superior del CEIP Lluís Viñas de Móra d’Ebre.

Matí a les 9:00. Tots els nens anàrem a l’autobús, el mestre va comptar als nens i tots pujàrem. Va haver baralles per agafar lloc per seure. Quan tots vam estar asseguts el conductor va arrencar l’autobús i el va posar en marxa.Pel camí cantàrem cançons.

Al cap d’una estona arribàrem a Flix, quan vam baixarem de l’autobús ens van presentar els guies que tindríem durant el dia i ens van dir el que faríem. Després vam anar a la depuradora, allà primer ens van explicar el seu funcionament amb un esquema i també ens van dir que la depuradora no anava bé, per això feia una mica d’olor. Després ens ho van explicar però veient-ho, també ens van ensenyar una prova per veure com es netejava l’aigua bruta. En acabar la visita ens van dir que esmorzéssim i tothom va treure l’entrepà.Quan vam acabar d’esmorzar els guies ens van donar un quadernet per veure el que havíem après.

En segon lloc caminàrem tres quilometres per anar a la reserva de Flix i quan vam arribar ens van dividir en dos grups. Vam anar directament a un observatori però abans d’arribar ens paràrem per veure un aiguamoll i després ja anàrem a l’observatori.Allà varem veure uns ocells com són: el blauet, el cabusset, la polla d’aigua i garses. I un altre cop vam treballar unes altres preguntes del quadernet de treball amb l’ajuda dels guies.En acabar anàrem a dinar al costat del mas del Director.

Després vam anar a veure unes eugues que provenen de la regió francesa de la Camarga i els donàrem canyís de menjar, totes tenien nom propi i tot. Desprès anàrem a veure el bosc de Ribera i vam omplir una mica més del quadernet.

Finalment tornàrem a l’autobús. Pel camí es va marejar algú però va anar bé.

Andreu Culebras

LA LAIA I ELS GLADIADORS

Fa molt temps, a l’antiga Tarraco Romana, hi havia un emperador molt avariciós, anomenat Dani. Aquell emperador va tenir una filla a la qual li va posar de nom Laia. L’emperador i la seva filla solien anar a l’amfiteatre a veure la lluita de gladiadors i la seva filla, com que era petita, no entenia res.

La Laia es feia gran i seguient anant a l’amfiteatre a veure les lluites de gladiadors, però la Laia no volia que morís ningú. La Laia ja tenia 7 anys i sempre li deia ala seu pare: “Papi, perquè fas que morin gladiadors?” i el seu pare sempre li deia: “Perquè així es molt més emocionant.” Va arribar l’aniversari de la Laia i va desitjar que no morissin més gladiadors en tota la seva vida. El seu pare, li va dir que no i la Laia es va posar a plorar.

La noia se’n va anar corrent cap on estaven els gladiadors practicant la lluita. La Laia els preguntava a tots els gladiadors el que més desitjarien del món i tothom deia ser una persona normal i no un gladiador. La noia els va proposar una cosa. Podien fer veure que lluitaven, però en realitat estaven intentant no fer-se mal. Els gladiadors estaven d’acord, però un va dir: “Però si no fem una bona lluita, l’emperador ens matarà a tots!!! “Jo sóc la filla de l’emperador, faré que no us mati”- va dir la Laia. Tots els gladiadors li van dir gràcies a la Laia i la noia se’n va anar. Al dia segünent que hi havia lluita entre gladiadors, la Laia i el seu pare, van anar a veure la lluita a l’amfiteatre. Els gladiadors van mirar la Laia i la Laia els va mirar a ells. Els gladiadors van sortir al terreny de batalla i totes les persones que estaven de públic van aplaudir. Els gladiadors van començar a lluitar de mentida i tothom va xiular. L’emperador es va enfadar molt, però la seva filla li va dir: “Si els mates a ells, em mates a mi.”

Des d’aquell dia, l’emperador feia servir l’amfiteatre com a discoteca de cargols. Aquest conte ja s’ha acabat i si us a agradat, moltes gràcies i altres versions i hauran.

Quique Sánchez Renedo

L’IVAN, EL GUERRER DE L’IMPERI ROMA

Un dia a Tarraconenses a una família molt pobra va néixer un nen anomenat Ivan.

Van passar molts anys, i l’Ivan es va tornar molt valent, fort i aventurer. Sempre tenia ganes de viure moltes aventures i mai tenia por. Es va fer gran, i la seva família estava més en crisis del normal. Va anar a veure l’emperador per demanar-li ajuda, però l’emperador li va dir:

-No et penso ajudar.

L’Ivan molt enfurismat o va anar a dir-ho al poble el que li havien dit.

El poble també es va enfadar molt, i com a líder l’Ivan, van anar a lluitar contra l’emperador i el seu exèrcit, i per sort van guanyar els del poblat.

Van nombrar emperador a l’Ivan i ningú més va patir crisis de diners.

Però més tard va venir la pesta negra i molta gent va morir.

L’Ivan ho volia solucionar i va contractar a unes persones i a canvi de menjar i diners cada dia havien d’anar a netejar algunes cases diferents per evitar la malaltia. Van passar molts més anys i l’Ivan va morir i com a successor seu i havia el seu fill Ivan II.

L’Ivan II era molt més tranquil que el seu pare, en canvi l’Ivan I va quedar com un heroi. M’entres que el seu fill no feia res més que menjar i dormir. Un dia els van declarar la guerra i l’Ivan II no sabia que fer. Els gladiadors enemics van tirar al terra tots els murs defensius. L’Ivan II desesperat va ordenar a tots els seu gladiadors que ataquessin de cop als enemics. Van morir tots els seus gladiadors però perquè no havia pensat amb la defensa.

Llavors va intentar pensar que faria el seu pare en aquestes situacions, i de cop i volta li van venir al cap les imatges que va viure el seu pare quan va declarar la guerra als de la seva pròpia ciutat. En aquells moments va començar a pensar com el seu pare i va heredar les seves habilitats en aquell precís moment. Va anar a la sala d’armes i va agafar pólvora i amb totes les seves forces dues espases i una bola de canó. Va ficar la bola i la pólvora al canó i va disparar. Es va desfer de la meitat dels gladiadors enemics i després amb les dues espases va derrotar a tot l’exèrcit enemic.

Va entrenar-se cada dia durant tota la seva vida i també el van nombrar un heroi.

Marc Ariño 6é A

ELS ROMANS ES FAN UN FAR DE TREBALLA

Fa molt de temps en una ciutat romana anomenada Tàrraco els romans es feien un far de treballar. Només s’ho passaven bé anant a veure les curses de cavalls i veient lluitar els gladiadors i les feres.

Però malgrat tot no es podien queixar perquè la vida de un romà és així, encara que tenien la seva part de raó, havien d’anar al Mèdol a buscar la pedra per construir les muralles i deunido el tros que hi havia des de la ciutat romana fins al Mèdol.

Un dia els romans de Tàrraco és van manifestar a August pel treball diàri i com no August els va fer fora a tots.

Va fer treballar a altres esclaus i com treballaven anaven i tornaven del Mèdol en un quart i feien el que calgués.

Aquell mateix dia a la tarda August va manar tirar a les feres els treballadors que es van manifestar, seria a l’amfiteatre.

Va començar la festa a l’amfiteatre on els romans s’ho passaven súper bé. Els treballadors despatxats van sortir lligats amb cadenes i després van sortir disparats quatre lleons i un elefant.

Però quan els treballadors que estaven treballant se’n van adonar van anar amb la seva rapidesa cap a l’amfiteatre van saltar dins del terreny i van salvar als altres treballadors.

August va manar als seus soldats que els perseguissin però era dissabte i estaven de festa, encara que havien assistit a l’amfiteatre.

Ara es diu que tots els treballadors segueixen treballant a les muralles, no tant de presa.

Però això només és una història.

Aquets romans ens han ensenyat a conviure, treballar amb altres persones encara que aquestes persones siguin més dolentes treballant.

Pol Bargalló Nadal 6è B

EN PISTUS I EL SEU MINERAL

Hi havia una vegada un noi que es deia Pistus, era romà i era molt bon noi. Ell

era esclau dels mandataris de l’època romana i a més era molt treballador.

En Pistus cada dia treballava més i més i el cansament era molt fort perquè portava pedres que podien pesar fins a quaranta tones. Els seus superiors no veien tot l’esforç que feia ell i els seus companys.

Un dia a la matinada en Pistus junt amb altres esclaus van anar a treballar i aquell dia tindrien una jornada molt però que molt cansada. Van anar camí a la Pedrera xino xano, quan van arribar van començar a distribuir-se pels camins i a en Pistus li va tocar anar sol. Tenien que agafar les pedres més grans per construir la muralla de l’imperi romà, que seria una de les més fortes que ara actualment està conservada perfectament.

En Pistus se’n va anar per un dels camins més preciosos i bonics. Ell va trobar una pedra molt gran, no havia vist mai una pedra tan gran, deduïa que podia pesar unes cinquanta tones. La va començar a observar i va veure una cosa que brillava una mica. El noi es va apropar i ho va agafar, li semblava un mineral preciós. En Pistus se’l va guardar entre la roba i no va dir res a ningú. Desprès es va afanyar a cridar als altres esclaus per a que l’ajudessin a treure aquella pedra tant gran. Entre tos els esclaus, que eren molts, van posar la pedra als troncs per transportar-la fins el lloc on feien la muralla. Aquella pedra tant gran resultaria ser l’última en encaixar a la muralla. Ja havien acabat el treball, era de nit, i van contemplar amb satisfacció la magnífica muralla que havien fet.

En Pistus a més del gran treball que havia fet tenia aquell preciós mineral, que a l’endemà el pensava vendre al mercat. En Pistus se’n va anar a dormir perquè estava molt cansat.

Quan es va aixecar a matí va agafar el seu mineral i el va portar a un mercader que comprava i venia objectes preciosos i que n’entenia molt. El mercader es va mirar el tros de mineral i va exclamar: Això és or!! Beneit sigui Zeus, això val una fortuna noi!! El mercader va pagar a en Pistus el preu d’aquell or amb una gran bossa de monedes. En Pistus estava molt content i sabia molt bé el que faria amb aquella bossa de monedes. Va anar als seus mandataris i va comprar la seva llibertat i encara li van quedar diners per fer-se una casa i per muntar un negoci de peces de ceràmica.

Conte contat, conte acabat.

Víctor Gómez Piñol-6è B

LA CONSTRUCCIÓ DE L’AMFITEATRE

Fa molt i molt de temps, a la ciutat de Tàrraco, un emperador anomenat August.Un dia va sentir que el volien fer fora perquè els ciutadans s’avorrien molt. Ell va estar pensant molt i molt de temps però no se li ocorria res. Al cap de molts anys va anar a Roma per reunir-se amb Juli Cèsar. Allà va veure moltes coses: teatres, circs, amfiteatres… li va preguntar a en Cèsar: – Quants esclaus has fet servir per construir l’amfiteatre? – Uns… mil, i va estar acabat en dos anys. August li va demanà cinc-cents esclaus a Cèsar però ell només li va pogué donar dos-cents. Quant August va tornar a Tàrraco va ordenar que fessin els plànols d’un amfiteatre. Van passar dos llargs anys i encara estaven per la meitat, però August encara tenia esperances. Un dia es va posar malalt, tothom es pesava què es moriria perquè ja tenia la seva edat. Al final va recuperar-se però si tornés a emmalaltir no se’n sortiria. Van passar dos any de sofriment i de treball però per fi el van acabar. L’emperador August què ,ja estava molt vellet, va poder veure el primer combat de gladiadors. Després va dir que ja es podia morir en pau. L’endemà el van trobar estirat al seu llit amb la armadura posada, va morir després d’haver complert el seu somni.

Eudald Culebras 6è A

LA REINA ROMANA I EL TEMPLE PEL SEU FILL

Havia una vegada en una ciutat romana, una reina que tenia tres fills i una sola filla, la filla era molt petita no havia arribat ni als cinc anys. Aquell dia la reina va demanar que fessin un temple en honor al seu fill, perquè havia ajudat a molta gens sobretot al pobres i molt a la ciutat perquè havia dirigit la defensa contra el àrabs. A la reina li van dir que farien tot el possible. La reina li va dir que o fés el més ràpid possible perquè el temple tenia que esta fet per l’aniversari del seu fill gran.

A la senyora reina li va arribar una carta que ficava que no podia ser perquè no hi havia prou lloc dins de la muralla i abans posar un temple ficarien un petit centre per a que estiguessin les persones malaltes. La reina no podia aguantar més i va decidir torna-ho a proposar i si no funcionava ja ho deixaria passar i li regalaria una altra cosa.

Va passar un temps i la reina ja cansada va decidir contractar a uns obrers privats perquè així sabria que el temple estaria fet perquè si no treballaven sabrien que els obrers no cobrarien.

Quan van passar dos dies els obrers van començar a tirar un tros de muralla i la van tornar a fer però una mica més i allí i hauria prou per construir el temple per el seu fill. Aquell mateix dia la reina romana va anar a visitar al seus obrers i va portar amb ella els seus quatre fills. Allí i havia un piscolabis i la nena petita tenia necessitats d’anar al lavabo, al cap d’una estona la reina trobava a faltar a la seva filleta i li va preguntar a la resta dels seus fills si l’havien vist. Un d’ells va contestar-li que l’avia vist però feia una bona estona i li havia dit que anava al lavabo . El germà mitja va anar a mirar si hi havia algú. Va sentir un nena que cridava va obrir la porta i va veure que era la seva princeseta. Li va preguntar li havia passat, van estar una estona xerrant i van tornar al piscolabis on la seva mare ja feia una estona que parlava amb molta gent. Al cap d’una estona d’arreglar lo de la germaneta, van marxar.

Al cap d’un mes van acabar el temple i van celebrar amb un altre piscolabis.

I conte contat conte acabat.

NOA GONZALEZ TERRONES 6è A

UN CONTE ROMÀ

Era un estiu molt calorosa a Tàrraco. L’imperi Romà era un exèrcit molt poderós. L’August era un príncep que controlava tot un exèrcit de 50000 soldats. Aquest imperi era el més poderós de tot l’Imperi Romà. L’August era un home molt intel·ligent.En aquesta època hi va haver la pesta negra i s’anaven morin gent de l‘imperi Romà. L’August per evitar que es moris algun dels seus homes o ell, va marxar d’aquella ciutat. Tot el seu exèrcit i ell, es van netejar molt bé per si un cas la portaven.Mentre l’imperi dels gals era molt més poderós, però encara volia ser-ho més i va anar a conquistar l’imperi Britànic amb una tropa de 60000 soldats, mentre que el britànic només en tenia 30000 soldats.L’imperi de l’August se’ls anaven acabant les provisions i va decidir anar al poble més proper i aquest poble era Bretònia. Quan van arribar al poble, els Britànics van veure a l’imperi de l’August i es van pensar que eren enemics i els van sortir a atacar.L’august va cridar: -No som enemics! No us volem matar!Quan va acabar de dir això es va veure a la muntanya del fons una plaga negra de l’imperi dels gals. Els Britànics es van espantar i els hi van dir als romans: -Si es veritat que no sou els nostres enemics ajuntem-nos i derrotem als gals. A l’August li va semblar bona idea i es van aliar. Primer, l’imperi dels gals es va pensar que els romans derrotarien als britans i ells acabarien de matar als romans i haurien guanyat, però no els hi va sortir tal com ho volien, i van veure que els dos equips es giraven contra ells.

L’August pensar que en veure tants soldats s’espantarien i s’escaparien. I l’August va enviar 30000 soldats que vagin a donar el tomb i els acorralessin. Els van entretindré fins que els altres ja van arribar al seu darrere, es van anar apropant, es van anar apropant fins que ja no van tenir cap escapatòria i els van matar. Després els britans els hi van donar menjar i els romans se’n van tornar cap a Roma. Quan van arribar ja no hi havia pesta negra i l’August els hi va explicar als altres prínceps de roma el que els hi havia passat.

Sergi Rambla 6è B

LA CONSTRUCCIÓ DEL L’AMFITEATRE

Hi havia una vegada un grup de romans que van pensar de fer un temple a la gran ciutat de Tàrraco, però encara no sabien el que podien fer: un circ, un aqüeducte, un amfiteatre, etc.

Al final l’emperador August va dir que tot això ja o tenien i només els i faltava un amfiteatre.

L’any 367 van comença’l a construir en Jordi el fill de l’August va dir que tenien d’anar a la pedrera del Mèdol. Aquí els romans agafaven les pedres per construir els temples. Dels 1800 esclaus que hi treballaven 900 esclaus anaven a buscar pedres per poder fer l’amfiteatre. Però el grup de l’emperador Júlio Cèsar també volien fer l’amfiteatre.

Així que el van construir entre els dos, un dia els dos emperadors van reunir-se, i van decidir que el que col·loques més pedres guanyaria més diners .

Va guanyar l’emperador Júlio Cèsar i va aconseguir 9987 pessetes.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat aquest conte ja s’ha acabat.

Víctor Descarrega 6è A

TARRAGONA I LA SEVA HISTÒRIA

L’ emperador Juli Cèsar, en els seus temps d’emperador dels Romans, va manar que conquerissin una ciutat anomenada Tarragona “Tàrraco-Tarraconense”en Romà. L’intent de conquista va ser tot un èxit. Els Romans van aconseguir conquerir Tarragona tot un avanç per l’imperi Romà. Però va haver un temps de pau per la mort del emperador Juli Cèsar, el seu fill el va substituir al càrrec d’emperador. El seu fill anomenat August va fer construir: les muralles, l’amfiteatre, el circ molts monuments Romans. El més impressionant de tot és que totes aquestes pedres que feien servir per construir totes aquestes coses les treien d’una pedrera que actualment hi ha a l’àrea del mèdol a l’autopista. Més endavant els Romans van ser envaïts pel “Pobles Germànics”que provenien del nord eren els: Visigots, els Bàrbars i altres pobles que havien conquerit.

Aquests pobles van aconseguir conquerir Tàrraco. Durant la llarga guerra que hi va haver es van destruir part del monuments que es van construir la resta s’ha encarregat de destruir-ho el temps perquè ara només queda una quarta part de tot lo que hi va haver en temps dels Romans. L’any 2.000 la ”UNESCO” va proclamar tot el que va quedar dels Romans Patrimoni històric de Catalunya.

A l’actualitat per l’autopista direcció Barcelona es pot trobar l’arc de Barà i abans l’aqüeducte.

Alvaro beltran 6é A

EN TORLI

Hola sóc en Torli, el campió de velocitat dels cargols. Ara us contaré la història de com vais aconseguir ser tan ràpid.

Quan jo era petit, els meus pares em van apuntar a l’escola “C.R.S.M”, que traduït és: Caragols Ràpids Súper Moderns. Allà jo m’ho passava molt bé, però era el més lent de l’escola. Quan acabaven les classes, els meus companys i jo anàvem al Jardí de les 1000 flors. El jardí es deia així perquè hi havia moltes flors, el que el feia molt bonic. El recorregut de la carrera era des de la flor groga fins a la vermella. La carrera va ser emocionant i va guanyar, com sempre, en Flip. Després els meus companys em van dir que em deuria comprar-me una closca nova, perquè aniria més ràpid.

Vaig tornar a casa i vaig parlar amb els meus pares. Els meus pares em van dir que em vagi per el món i que busqués professionals per a que m’ajudin. Jo els vaig fer cas i vaig preparar una llista amb el nom del jardí i el que corria més ràpid.

Al matí següent, vaig esmorzar 3 fulles de pi i vaig anar cap al Jardí Quadrat. El Jardí Quadrat es caracteritzava per tenir forma de quadrat. Vaig mirar a la llista quin era el cargol que més corria de la zona. Era en Coupa. Al cap d’una estona vaig trobar una cova que posava: CASA D’EN COUPA.

Quan vaig entrar a la cova vaig veure un munt de closques de diferents formes i colors. Vaig caminar una mica i vaig trobar a en Coupa. En Coupa em va dir:

“- Qui ets?”

“- Sóc en Torli, un cargol, que vull que m’aconsellis una closca”- li vaig contestar.

En Coupa em va recomanar una closca quadrada i blava. Servia per anar molt ràpid però tenia molt poc maneig. Em vaig despedir d’en Coupa

I em vaig anar amb una closca quadrada. Com que ja era de nit em vaig dormir al costat d’una flor.

Al dia següent vaig despertar-me i vaig mirar la llista. El jardí més pròxim era el Jardí Petit. Vaig caminar un poc i vaig trobar el jardí. El jardí constava de 10 flors i 4 cargols. Vaig trobar a en Tíquit de seguida i li vaig preguntar:

“- Quina closca em recomanes per anar tan ràpid com tu?”

“- Et recomano aquesta closca triangular”- em va dir

Aquella closca era triangular, groga i relucient. Aquella closca servia per poder anar sota terra. Em vaig despedir d’en Tíquit i em vaig anar cap al Jardí Gran. Vaig estar molta estona caminant, fins que vaig veure un cartell que posava: JARDÍ GRAN A 1 KILÒMETRE. Quan el vaig veure el cartell quasi me desmaio, 1 quilòmetre! Allò em costaria més d’un dia!

Vaig continuar caminant i vaig arribar al Llac dels Ànecs. Hi havia molts ànecs i em vaig amagar darrere un arbre. Vaig escalar i vaig mirar des de dalt a quanta distància estava el jardí més pròxim. Era el Jardí especial. Per fi una cosa bona! Aquell jardí era famós per construir avions de paper! Vaig tirar una pedra al llac i mentres vaig escapar sota terra. Vaig fer un forat per treure el cap i vaig veure un cartell en el que posava: “JARDÏ ESPECIAL A 1 METRE.” Era veritat, ja es veia el jardí especial! Vaig caminar uns 2 minuts i vaig arribar al Jardí especial. Vaig veure un cargol que tenia una placa en la qual posava el seu nom i on treballava. Es deia Pípolo i treballava en una tenda que venien avions de paper, però ara es venien vaixells de paper. En Pípolo em va dir que hi havia rebaixes i els vaixells de paper costaven 3 pètals d’una flor blanca. Vaig anar a agafar els pètals i vaig tornar a la tenda. Vaig comprar un vaixell de paper de color roig amb una calavera al mig. Vaig continuar caminant i i vaig trobar un llac en el qual posava: “LLAC DELS PIRATES; JARDÍ GRAN A 3 METRES.” No faltava molt per arribar al Jardí Gran! Però tenia que travessar… El Llac dels Pirates!

Vaig pensar un pla poc creïble, però com els pirates s’ho creuen tot… Bueno, vaig agafar el vaixell de paper, el vaig posar al llac i vaig saltar sobre el vaixell. Em vaig fer un parche com els dels pirates i vaig posar-me’l. Després vaig dibuixar una bandera amb una calavera al mig i vaig pintar el fondo roig, com el meu vaixell. L’ultima cosa que vaig fer va ser posar-me un lloro de plàstic que m’havia comprat, a l’espatlla. Vaig continuar fent camí fins que vaig veure un vaixell pirata. Vaig anar cap a ell i vaig dir:

-“Sóc el capità Sayepotamono, el pirata més famós del món!”

-“I com ens ho pots demostrar?”

-“Tinc un parche a l’ull”

-“Que més?

-“Un lloro a l’espatlla.

-“Alguna cosa més?

-“Si, la bandera i el vaixell de color amb una calavera al mig.

-“Es veritat, el capità Sayepotamono!

Em vaig despedir dels pirates i vaig continuar amb el meu camí. De seguida vaig arribar al Jardí Gran. Vaig deixar el vaixell aparcat en una tenda de vaixells de paper. Allà i tenien molts vaixells de paper! Vaig sortir de la tenda, vaig posar-me la closca quadrada i vaig començar a anar a tota velocitat. Vaig esquivar molts arbres, perquè allà els arbres es movien! De sobte vaig xocar contra una flor gegant, hi havia moltes flors iguals. Les flors gegants eren cases!

Vaig trobar una flor encara més gran, devia ser la casa d’en Bàrin. Vaig entrar i vaig veure a en Bàrin de seguida. Li vaig preguntar:

-“Quina closca em recomanes, Bàrin?

-“Et recomano aquesta closca rectangular”- em va contestar.

Era una closca rectangular i blanca que et feia invisible durant 8 segons. La vaig provar i… era veritat, em vaig mirar la cua i no es veia! Em vaig despedir d’en Bàrin i vaig sortir de la flor. Vaig mirar el mapa i en veure on estava el següent jardí, em vaig posar bastant content. El Jardí del Terror no estava molt lluny, ni tampoc l’últim cargol, en Dracus. Vaig caminar durant una estona llarga i vaig arribar a un bosc que hi havia davant del Jardí del Terror i com era de nit em vaig quedar a dormir allà.

Quan em vaig despertar, vaig veure a un munt de cargols que em miraven i em deien:

-“Tu salvar Dracus, tu recompensa.

Aquells cargols no parlaven molt bé, però els vaig entendre. I lis vaig preguntar:

-“Però on es en Dracus? I de qui li he de salvar?”

-“Dracus estar atrapat en casa humans. També estar humans. Humans atrapar Dracus i Dracus no tenia closca punxeguda”- em van dir els cargols.

Vaig veure una casa d’humans i vaig entrar dins. Vaig buscar la cuina, em vaig posar la closca que et fa invisible i vaig anar cap a un pot on hi havia un cargol, però se’m va acabar el poder de ser invisible! De sobte va entrar un humà a la cuina- sort que em vaig amagar abans- i va obrir el pot tot dient-li a en Dracus:

-“Surt al jardí, cargol”

Jo també vaig sortir al jardí, però abans de sortir… vaig veure que tots jardins per on havia passat estaven junts! Allò volia dir que només havia recorregut un jardí, però gran!

Quan vaig arribar on estaven els cargols que volien al Dracus, els vaig dir:

-“Aquí està en Dracus. Ara tu dóna’m la recompensa.”

-“Recompensa ser closca igual que la de Dracus. Closca de Dracus ser punxeguda, roja i negra. Closca servir per endarrerir a rivals amb punxes búmerang.”- em van dir els cargols.

Els cargols i en Dracus em van donar una closca idèntica a la del Dracus i també de paper per tornar a la meva casa. Em vaig despedir dels cargols i em vaig anar cap a casa. Vaig estar a l’avió durant 10 minuts i vaig arribar a la meva casa. Quan vaig arribar a casa, vaig explicar-lis totes les coses que havia fet, als meus pares, amics i mestres que m’esperaven a casa. I sobretot els vaig contar que tots els jardins que havia passat eren un únic jardí gran. Els meus pares i mestres ja ho sabien i als amics s’ho havien contat. Com que havia arribat bé, vam muntar una festa. A la festa s’em va ocórrer ajuntar totes les closques per tenir la “Closca Estel·lar”. Quan va acabar la festa, ens vam anar cadascú a la nostra casa a dormir.

Al dia següent vaig anar al cole amb la closca nova i tots em miraven bocabadats. Em deien:

– “Quina closca!”

– “Torli, reta en Flip a una carrera!”

Quan van acabar les classes vaig anar a buscar en Flip i li vaig retar a una carrera al Jardí de les 1000 Flors. En Flip em va dir que havia de ser en línia recta, que és com se li donava millor i li vaig dir que sí.

A l’hora de la carrera estaven tots els cargols inclosos en Coupa, en Tíquit, en Bàrin i en Dracus mirant la carrera. Va ser fàcil guanyar en Flip, vaig utilitzar la closca quadrada i li vaig guanyar, perquè era en línia recta. Tots els cargols deien:

– ” Torli el millor!”- repetitivament. Després em vaig anar a casa a descansar una estona.

Van passar els anys fins que ja podia anar a la “SÚPER CARRERA”. La Súper Carrera es celebrava a un jardí diferent, al Jardí Màgic. El Jardí Màgic va aparèixer al pati de l’escola. Van venir cargols de tot el món en avions de fulles, que eren més resistents que els de `paper. A la carrera participaven 6 cargols. El Clac, procedent del Jardí dels Cinturons; el Plasta procedent del Jardí Pesat; en Torli, es a dir, jo; en Flip; en Vamp, procedent del Jardí de la Sang i el capità Sayepotamono de veritat! Va guanyar les 5 carreres passades fent trampes. En Vamp portava ulleres de sol, perquè era un cargol Vampir. Ens vam anar tots al Jardí Màgic i ens vam posar a les línies de sortida.

La carrera va començar, però en Flip anava bastant atraçat. Jo no vaig començar bé la carrera i anava cinquè. En Plasta anava per darrere del capità Sayepotamono que anava el primer. De repent, com si fos màgia, en Sayepotamono va tirar a un cargol tan pesat com en Plasta, es van quedar parlant. Els àrbitres van eliminar a en Plasta per parlar. En aquells moments el segon anava en Clac. En Clac, com que era elàstic va esquivar moltes pedres que li tirava en Sayepotamono i li va adelantar. Però en Sayepotamono va tirar un semàfor que estava sempre roig cap al davant i en Clac va parar. En Clac també va ser eliminat per no moure’s. En Flip de repent va anar com una bala i va adelantar a en Sayepotamono, però ell li va tirar una pedra a en Flip i es va descontrolar i va chocar contra un arbre i es va quedar immòbil. En aquell moment anava tercer, perquè en Vamp m’havia adelantat. En Vamp va tirar un munt de ratpenats a la cara d’en Sayepotamono i el va atraçar molt. Estàvem a la recta final i vaig utilitzar totes les closques a l’hora, vaig tirar punxes, però vaig fallar, em vaig tornar invisible, em vaig posar davall de la terra i per últim vaig utilitzar la closca quadrada i el guanyador va ser… va haver un empat al primer premi! Vam guanyar en Vamp i jo!!!!!!! En Vamp i jo ens vam donar les mans i vam pujar al podi a la vagada i al mateix lloc. En Sayepotamono estava molt enfadat perquè havia quedat tercer. En Vamp i jo ens vam quedar a viure en el lloc dels Súper Cargols i ens vam fer molt bons amics.

QUIQUE SÁNCHEZ