Hi havia una vegada un nen que es deia Nicolas, tenia deu anys, era tímid, alegre, ros i tenia els ulls blaus. Un dia en Nicolas a l’ hora del pati l’ hi van preguntar que si volia jugar a futbol però ell va dir que no, els seus amics Robert, Masiá i Némesi, van sospitar d’ ell perquè sempre portava una mena de suc verd que bevia cada dia i per esmorzar un entrepà de carn llefiscosa.

En Nicolas, que en realitat volia jugar a futbol va anar a mirar com jugaven els seus amics, ell els hi va dir que eren molt dolents, però ells van dir-li que si volia jugar, però amb la condició de que eren tots contra ell, però com que va començar a ploure van haver de fer el partit l’endemà, a classe ell va escriure a la llibreta una carta, però ell per art de màgia va perdre un dit i se li va anar volant i la senyoreta quan es va assabentar el va portar a l’ hospital, el metge que es deia Josep, va dir-li a la senyoreta que havia d´estar a soles amb en Nicolas, després el doctor li va dir a en Nicolas:

– Quasi que descobreixen el teu secret, saps que la teva mare s’ enfadaria molt si se n’assabentes.

En sortir del hospital en Nicolas com que ya era hora d’ anar cap a casa, ell va anar a casa seva i es va trobar  al metge parlant amb els seus pares, després els seus pares van castigar a en Nicolas a la seva habitació.

Al dia següent va anar cap a l’ escola i allà va trobar una nena nova que es deia Iría,  es van fer amics, i a l’ hora del pati va començar el partit.

Quan ja portaven cinc minuts anaven vuit a zero, en Nicolas guanyava, els altres cansats es van rendir, no podien mes, aquell dia el van felicitar i la seva amiga Iría li va dir un secret:

– Ja se que ets un zombi, me ho han dit els teus pares, no et preocupis jo també ho soc, el teu secret esta en bones mans.

Els amics van veure que sempre esmorzava el mateix i li van  preguntar si era extraterrestre, ell ho va desmentir perquè no ho era, fins que un dia, cansats de veure’l menjar el mateix li van preguntar que era el que menjava, ell va dir que  era un secret, els amics van insistir, insistir, i es van ficar tan pesats que al final els va dir el que era:

– Són budells de persones mortes, i el suc es una poció màgica per a convertir-me en persona durant una estona llarga, per això sempre ho estic bevent.

Els seus amics es van esgarrifar, es pensaven que era un monstre per menjar allò tan fastigós, i el van deixar una mica de costat, fins i tot van deixar de parlar amb ell.

Domes Iría parlava amb ell, però era una mica avorrit i es va donar conte que sense els seus amics no podia fer les mateixes coses que abans, i es va decidir de contar-li la veritat, Iría estava en contra, però era decisió seva.

En Nicolas li va dir que estes tranquil·la perquè domes sabrien el d’ ell, no contaria res de la seva amiga.

Un dia va agafar a els seus amics els va reunir a tots i els hi va dir la veritat, i ja no el van veure com un monstre si no com l’amic que sempre havia sigut.

Iría es va trobar una mica sola i parlant amb en Nicolas, li va dir que ella també els ho volia dir.

Iría els hi va confessar també als amics el que era, i tots junts s’ ho varen passar molt bé com amics i mai més res no els va separar.

Al llarg del temps uns científics van descobrir la poció per fer a les persones humanes zombis, a partir d’ aquell moment tots van ser zombis i la terra es va anomenar: Zombilandia.

I van ser feliços i van menjar animals.

Mario  Rojas Plou 5é A                                            mrp1921@edu365.cat