Capítol -1

L’assassinat

Riiing!!!!!!!, va sona l’alarma de sortida i com cada dia en Pere i en Carlos sortien junts de classe amb les motxilles, que pesaven tant, cap a casa. Però avui els dos sortien molt enfadats perquè la mestra Isabel els havia posat deures de matemàtiques.
– Jo no ho entenc, ens portem bé i a sobre ens posa deures, perquè ho fan això els mestres?
– No ho se però…
– Eh nois!!! A que no sabeu el que m’acaba de dir en Pol el policia local.
– Que Joana? digues, digues!!!
– Que aquesta nit ha agut un assassinat al camp de gira-sols d’en Xavier.
Es veu que ha estat asfixiat amb una fulla de gira-sol.
– Podríem passar a veure el lloc del crim no creieu?
– Si, podríem passants abans d’anar cap a casa.

El Pere, la Joana i en Carlos van arribar al camp de gira-sols, però estava tot precintat per la policia. Així que es van infiltrar al camp per la sona on hi havia un pou, que per allí no estava precintat ni o vigilava en Pol. En Carlos anava davant de tot, la Joana anava al mig, i al final anava en Pere. Van començar a caminar entre els gira-sols, tots amb cares d’espantats. En Carlos va sentir com parlaven en Pol, l’Eric, el guarda forestal, i en Xavier. Parlaven sobre com havia pogut morir algú a aquell camp, que sol hi havia gira-sols, molts gira-sols.
En Carlos va mirar cap al darrera per veure com anaven els seus companys i va veure que en Pere no hi era. Va mirar cap en un costat i cap a l’altre, però no el va veure. Es va alarma.
– Joana, Joana en Pere no esta!!!
– Com que no??, corre anem.
– A on?? No sabem on pot estar, aquest camp es immens!!
– No ho se, anem cap enfora per poder avisar a algú!!

Corrien amb totes les forces que tenien, cap al pou. Però va sortir una ombra des de darrera d’un gira-sol. Era en Pere!!!
– Pere, que fas aquí estàvem amoïnats. No et trobàvem!!!
– He estat aquí, recollint aquesta llibreta, d’un tal Enric.
– Qui és aquest?? És del poble??
– Podria estar relacionat amb l’assassinat, no?
– Portem-li a en Pol. Així aclarirem de qui es la llibreta.
– Anem-hi!!!

Van arribar a la comissaria del poble, amb cara de pomes agres. Estaven molt cansats de portar les motxilles carregades, i a més amb el necesser de gimnàstica. Van entrar a la comissaria on estava en Pol mirant unes carpetes.
– Pol!! Em trobat això al camp de gira-sols, creiem que pot tindre alguna cosa a veure amb l’assassinat d’aquell noi!!
– Però vosaltres que fèieu allí? No sabeu que no es podia entrar?!!
– Sí…. però… mira-ho i veuràs que és del mort!!
En Pol se ho va estar mirant durant uns 5 minuts i al cap i a la fi va afirmar amb el cap que aquella llibreta era del mort, i ara sabia com es deia: “Enric Domènech Grau”.Era un científic, i en aquella llibreta posava “Pla de revisió de Gira-Sol”.
En Pol va anar a portar la llibreta al Doctor Amadeu, el científic del poble, el que descobria moltes formules, perquè li digues que per a que servia la fórmula.
En Pol va arribar a aquella casa, que tenia moltes antenes, i moltes plaques solars al sostre, posades de tal manera que pareixia una casa de bojos. En Pol va trucar a la porta, una porta enorme i preciosa. En Doctor Amadeu va obrir la porta amb els pels de punta i d’un color negre fosc, com s’hi hagués hagut alguna explosió.
– Què vols tu ara?
– Em preguntava si em podries dir per a que serveix aquesta formula.
– I perquè t’ho hauria de fer?
– Perquè creiem que aquesta formula es molt important per resoldre un assassinat que agut al camp de gira-sols d’en Xavier.
– Bé, deixa’m la fórmula i jo la investigaré, demà passa-la a buscar.
– Gràcies demà vindré. Adéu!
– Adéu!

Capítol – 2

Ara cal esperar

En Pere, en Carlos i la Joana van arribar a la placeta del poble tots cansats, i es van assentar en un banc dels que hi havia davant de la font, una font amb unes grans sortides d’aigua enormes i espectaculars. Allí va arribar la germana gran del Carlos, la Mar. La Mar era una noia molt llesta, igual que el seu germà menut. En una cosa que els feia diferents era que en Carlos tenia un rinxols molt bonics en canvi la Mar tenia el pel llis.
– Carlos diu la mare que ja es hora de que vagis pujant cap a casa que pontre soparem.
– Sí, sí digues-li que ja pujo.

La Mar va marxar cap a casa, va obrir la porta i la va deixar mig oberta per quan en Carlos pugés. En Pere es va recordar que aquella nit venien els tiets d’Astúries a sopar i que la seva mare i el seu pare li havien dit que es tenia que dutxar abans que vinguessin.
– Jo he d’anar tirant que ara me recordat que venen els meus tiets d’Astúries. A quina hora demà?
– No ho se, cap allà a les 11:30h, ok?
– Sí, d’acord. Adéu!
– Adéu!
– Adéu!
En Pere va córrer tant ràpid com va poder cap a seva casa, on per entrar ho havia de fer a través del bar del seu avi. Ara només quedaven el Carlos i la Joana. En Carlos també es va recordar de sopar i es va aixecar del banc i va dir un adéu molt fort. La Joana es va aixecar del banc i va començar a caminar cap a seva casa, una casa de color blanc, amb unes terrassetes petites i unes plantes florides. Una porta verda, que la va obrir va una clau que semblava de un cotxe, que tothom li deia el mateix. Va pujar unes escales de cargol fins al seu pis.

En Carlos es va despertar en la seva habitació, amb molts cotxes i moltes motos a les prestatgeries, molts playmòbils pel terra, amb la bossa damunt de l’escriptori, i aquelles parets d’un color verd intens que feia que hagués mes llum. En arribar a la cuina va veure la Mar i el got de llet i Cola Cao que la seva mare sempre li preparava abans de marxar al treball.
– Bon dia… – va dir en Carlos amb una veu molt adormit.
Va veure que eren les 11:15, i encara havia de vestir-se i esmorzar. No sabia si li donaria temps a fer-ho tot. Va esmorzar de pressa i corrents, va anar a l’habitació i es va posar uns pantalons qualsevol, d’un color blavenc amb unes ratlles, una samarreta de color roig, amb la dessuadora del mateix conjunt i unes bambes. Ràpid va passar pel bany a rentar-se les dents, i va marxar sense dir un simple “adéu”.
En Carlos va sortir a la plaça, i.. ¡no hi havia ningú! Tant ràpid bevent-se la llet, que a sobre li havia assentat malament i tot, i ara es el primer en arribar… No s’ho podia creure. La Joana va sortir de la seva casa, amb molta tranquil•litat, i es va dirigir cap al banc on estava assentat en Carlos. En Carlos la va saludar fent-li un gest amb el cap.
En Pere va arribar amb el seu patinet, i també va fer un gest de salutació. En Carlos es va aixecar, els va mirar i va preguntar:
– A algú li ha dit alguna cosa en Pol?
– No, no…
– Potser que l’anem a buscar. – Va suggerí la Joana tota intrigada sobre de que es tractava aquella llibreta misteriosa.
– No!, anem un altre cop al camp de gira-sols a veure si trobem alguna altra pista sobre l’assassinat.
Així ho van fer van tornar al camp de gira-sols, i un altre cop van haver de entrar per la zona on estava el pou, el pou més fastigós que us pogueu imaginar. Era un pou verd i llefiscós, semblava que un xiquet gegant i gordet s’hi hagués fet les seves necessitats damunt. Es van endinsar pel camp i, aquesta vegada, tenien vigilat a en Pere. Van caminar molta estona, i… es van perdre. Es van perdre en aquell camp enorme, que qui sap que pogués estar l’assassí del crim anterior. Volien trobar una sortida però res. Buscaven i buscaven però cap sortida van trobar. Segurament pel sol que feia i l’estona que portaven allí dins, en aquell moment seria la hora de dinar. Es van asseure al terra i van menjar algunes pipes verdes, o van arrencar un gira-sol, per poder xuclar el líquid que tenia dins la tija. En Pere va començar a cantar:
– Sinó no marxo d’aquí em perdre el dinar,.. em perdre el dinar,… i també em perdre el Barça Madrid. Tinc gaaaaaaaana.- en Pere sestava posant molt histèric de estar allà perdut en un camp de gira-sols i no saber com sortirà o com tornarà a casa, o quan, o que faran, o, o…
– Pere, tranquil! tot sortirà bé i tornarem a casa per veure el Barça Madrid – Va dir la Joana tot aclarint –li a en Pere.
– Si Pere tornarem a casa, ara sol tenim de saber la direcció per poder sortir d’aquí. Necessitem aixecar-nos i… ja ho tinc.
– Que per favor digues-m’ho, o ens morirem aquí de fam i sense poder veure el Barçaaaa!!!
– Tranquil. En Pere i jo et pujarem a tu, Joana, i tu veuràs cap a on esta la granja del senyor Xavier. Després, solament, tindrem que seguir per on allí ens haigue dit la Joana.
– Toma!!!!… en Pere es va alegrar moltíssim per la notícia que els havia donat en Carlos.- Ho sento és que tinc ganes de marxar d’aquí.
Van pujar a coll a la Joana perquè pugues veure cap a on estava la granja d’en Xavier. La Joana tenia por a que caigués dels braços d’en Pere i Carlos. Van estar una estona girant, aixecant-la més amunt, i a la fí la Joana va indicar cap a quina direcció estava. La van baixar, i va dir:
– Està cap allà, una miqueta lluny, ens pot tarda mitja hora.
– Però… però… i el Barça – Madrid!! Ens el perdrem!!
– Només penses en això ara?!
– No també penso en menja un donuts.
– Va anem, marxem d’aquí, que les mares diuen estar buscant-nos.
Van començar a caminar cap a la direcció on estava la granja.
Al cap d’una estona van sentir unes veus, molt estranyes:
– Qui és el gira-sol més bonic? Ai, ai, ai, qui és ell? Est soc jo, i també soc un assassí. He matat a molta gent, i ningú se n’ha assabentat…
– És un gira-sol l’assassí? – va preguntar amb veu molt baixa, als seus amics, en Carlos.
– Si soc un gira-sol, però tinc un nom, em dic Chuquí el gira-sol magnífic. I com que ara vosaltres sabeu com me dic, i que he fet us haure de matar!!! Buajajaja!!
– Però si ho ha dit vostè el nom i el que ha fet. Podríem marxar com si no hagués passat res. – Va dir en Pere
– Bé és veritat, però us haure de matar igualment.
– Noooo!, a mi ningú em deixa sense Barça – Madrid. I molt menys sense sopar, i de postres un donuts. Ningú!!!
– Pere prou, tranquil.
– Correu nois, marxem. No ens podrà atrapar.
– Veniu aquí. Perquè hauré que estar plantat al camp, perquè no a un test amb rodes…. Mecaxis la mar.

Capítol – 3

Un home mai vist

Van córrer fins arribar a la granja d’en Xavier. Era de nit, i es veien gracies a la llum de la lluna. Van veure la porta per a sortir, però una ombra es va acostar cap a ells. Era un home gran d’uns 75 anys.
– Nens se qui sou, i se el que us ha passat. Jo, el vaig formar. Fa uns 40 anys treballava en un centre d’observació d’animals i plantes, i fèiem fórmules, per poder salvar la gent de càncer, però vam fer una barreja que no era i el vam formar. El vam tindre en observació molt temps. Fins que un dia se’ns va escapar. No el podeu tocar, ho morireu.
– Però com fem per poder agafar-lo?
– Heu d’enginyar vosaltres alguna cosa, o un objecte.
L’home va desaparèixer com si hagués fet màgia.
– On esta l’home?!
– Ha desaparegut!!
– Jo me quedat amb una pregunta.
– Quina?
– Quan a dit “Hem d’enginyar nosaltres alguna cosa, o un objecte” que ha volgut dir?, no ho entenc.
– Jo tampoc, suposo que per captura el gira-sol tindrem que fer una trampa o un objecte per capturar-lo.
– Potser que anem cap a casa, que els pares ens diuen estar buscan, i diuen estar preocupats.
– Si anem… Però el Barça, correu…!!!

Van arribar al poble, justament el Barça ja havia acabat i en Pere estava molt trist. El barça va quedar empatat 1-1, i el poble no ho va celebrar, com algunes vegades feien aquelles festes tant, però que tant “boges”.

Capítol -4

Hem de pensar!!

En Carlos es va despertar molt estrany, mai s’havia aixecat així. Estava molt preocupat en que podrien fer per matar o capturar aquell gira-sol maligne. Ell pensava en les paraules d’aquell home tant savi, “busqueu un objecte o una manera de derrotar al gira-sol”…
– Eureca!!! Ja està! Ja se el que podem fer!…
En Carlos va vestir-se ràpidament, tot seguit va anar al bany a rentar-se la cara i a fer un pipi. Va passar per la cuina a esmorzar, però es va veure la llet amb Cola cao que li va sentir malament. Va sortir de casa, i es va dirigir a casa d’en Pere, va anar a trucar i en Pere va sortir. En Carlos li va explicar l’idea a en Pere, a ell li va agradar molt, va dir que per capturar-lo estava bé.
– Carlos, una pregunta….
– Quina?
– Havent-lo capturat, que fem amb ell?
– No ho se… no ho havia pensat.
– El tornem al seu amo, ell potser sap destruir-lo.
– Sí, bona idea, farem això, però i la Joana on està? Vam quedar aquí, oi?
– Sí, sí, potser s’ha adormit…
En aquell moment la Joana va aparèixer, sortint del bar, amb una cara molt però que molt adormida. Els va veure i els saludar amb el cap. I després va dir:
– Anem a matar aquell gira-sol tant, però que tant fastigós. Tinc una son, que no m’aguanto dreta. A la motxilla port des d’ un encenedor fins a unes pinces.
– Sembles una altra avui Joana. Si no et coneixes diria que ets una “assassina en sèrie”
– Jeje, que bona Pere.
– I tu ets un tonto.
– Eh, va no us discutiu, anem a per aquell gira-sol tant dolent, a per ell!!
– Sí a per ell!!, Joana ho sento, em perdones?
– Sí, i ara a per aquell gira-sol!!

Capítol -5

La destrucció!

En Pere, en Carlos i la Joana van arribar al camp de gira-sols d’en Xavier, es van infiltrar per darrera vegada, pel lloc on estava el pou. Van estar una estona buscant al gira-sol Chuqui, i… el van trobar. Semblava un altre, s’havia fet bastant gran, potser feia… uns… 2’50 metres. En Pere que estava molt enfadat perquè per culpa d’aquell gira-sol no va poder veure el partit, es va tirar cap a ell, li va estirar els arrels que estaven davall terra i els va lligar fent-li un nus. El Chuqui va caure a terra, i li va dir:
– Que fas!!
En Carlos va sortir des de darrera on estaven amagats, i va dir:
– Ala Pere si que ets fort, com ho has pogut fer?
– Estava bastant enfadat perquè no vaig poder veure el partit i mira… a qui veus al gira-sol Chuqui a terra, jeje.
– Que voleu de mi?
– Portar-te amb el teu amo…
El van agafar entre els tres i van anar tirant cap a la granja, on allí els va veure el Xavier i es va desmallar. Al cap d’una estona en Xavier es va aixecar i va anar corrent fins a la mini caseta, on allí va trucar a la policia. Mitja hora després van arribar: En Pol amb el seu cotxe, un cotxe de mossos d’esquadra, i un camió per a carregar el gira-sol. En Pol va anar cap a els noiets, mentrestant els altres carregaven el gira-sol al camió.
– Nois estic orgullós de vosaltres.
– I nosaltres!! Jeje.
– Adéu.
– Adéu.
Al final el van portar al seu amo, però van descobrir on vivia i li van anar a dir. L’home els va felicitar i ell va tancar la porta. Al cap d’una setmana en Carlos i la Joana van ser nuvis, i en Pere va trobar una noia molt guapa que es deia Anna i també van ser nuvis. L’home estrany, es va arreglar la casa, va treballar per uns científics molt importants, i cada dia els nens i l’home berenaven junts a casa seva.

Fi

Aquest llibre el vull dedicar a aquelles persones que volen ser científics o els agrada fer experiments.
També vull dedicar-lo a alguns amics que m’han donat idees.
Per acabar vull dedicar-lo a Pere Joan per reviure la meva part escriptora, ell m’he la fet treure demanant-nos que escrivim un llibre.
Gracies a tots, sense vosaltres aquest llibre no hauria pogut ser possible.

Nil Piñol Granadino