L ’Andreu és un detectiu privat del barri de les Flors de Mora d’Ebre. Fa poc va haver un robatori a la tenda d’esports del seu barri. Van robar la caixa forta i les pilotes de futbol a dins d’un sac. I quan la policia va deixar el cas perquè no el sabien resoldre l ’Andreu es va posar en marxa.

A la tarda, en acabar l’escola, va anar a buscar pistes al lloc dels fets. Va estar tota una tarda buscant proves, però no va trobar res. En veure que ell sol no podria resoldre res. Va anar a buscar els seus amics, en Pau que sabia moltes coses d’informàtica, i en Jordi que és especialista buscant proves.

Al matí del dia següent era dissabte i els tres van anar a buscar proves. Allà, a la botiga, van trobar només una cosa, unes petjades amb l’escut d’una empresa de pell de Mora d’Ebre. No van trobar molta cosa però no es van desanimar. A la tarda els tres detectius van quedar per anar amb bicicleta a la fabrica de pell. Van trigar en arribar a la fàbrica perquè estava a les afores del poble, en arribar van descansar una mica en un banc de fora la fàbrica. Quan ja van estar descansats van entrar cap dins.

A dins no hi havia ningú, i només hi havia maquines per tot arreu que funcionaven automàticament fent catifes, jaquetes, etc.

Aquesta fàbrica no els semblava gens sospitosa, però hi van voltar una mica i no van tindre sort. En Pau portava un robot detectiu que buscava proves i el va programar perquè busques unes pilotes de futbol i uns bitllets. Al cap d’una estona va trobar les pilotes però els bitllets no. Els tres detectius van pensar que van robar les pilotes perquè eren pobres i no podien comprar pell i com que les pilotes eren de pell les van robar.

Es van deixar estar de tonteries i van començar a buscar els diners robats.

L’Andreu va dir que s’havien de separar perquè així els trobarien més ràpid, ell va anar al pis de dalt, en Pau es va quedar allà i en Jordi se’n va anar al soterrani. Però, abans de que es separessin, en Pau li va donar a l’Andreu i a en Jordi un walkie-talkie a cadascun, i tots van marxar com havien quedat.

En Jordi al soterrani només va trobar les petjades de l’altre dia a la botiga, les va seguir per si trobava alguna cosa però no va trobar res.

L’Andreu encara no havia trobat res, però el pis de dalt era molt gran. Escorcollava tots els calaixos, armaris, etc. Al final va veure una caixa forta, i la va obrir amb una palanca de ferro, però no hi havia res de res. Va anar a la habitació del costat, en aquesta habitació hi havia una altra caixa forta. La va intentar obrir i no va poder, li va dir a en Pau que anés amb ell a veure si ell la podia obrir. Va agafar una mini bomba i va fer explotar la porta. Allà dins sí que estaven tots els diners, l’Andreu els va posar tots en un sac. Quan baixaven van sentir en Jordi que cridava, van anar a veure que passava i en arribar en Jordi els va dir:

– Els lladres han arribat, no feu soroll i truqueu a la policia.

L’Andreu va agafar el mòbil i va trucar a al policia.

La policia va arribar amb molt poc temps, i van atrapar els lladres.

A l’Andreu, en Jordi i a en Pau els van donar la medalla d’or dels millors detectius junior per haver resolt aquell cas que la policia no podia resoldre.

Andreu Culebras

Hi havia una vegada un nen que es deia Nicolas, tenia deu anys, era tímid, alegre, ros i tenia els ulls blaus. Un dia en Nicolas a l’ hora del pati l’ hi van preguntar que si volia jugar a futbol però ell va dir que no, els seus amics Robert, Masiá i Némesi, van sospitar d’ ell perquè sempre portava una mena de suc verd que bevia cada dia i per esmorzar un entrepà de carn llefiscosa.

En Nicolas, que en realitat volia jugar a futbol va anar a mirar com jugaven els seus amics, ell els hi va dir que eren molt dolents, però ells van dir-li que si volia jugar, però amb la condició de que eren tots contra ell, però com que va començar a ploure van haver de fer el partit l’endemà, a classe ell va escriure a la llibreta una carta, però ell per art de màgia va perdre un dit i se li va anar volant i la senyoreta quan es va assabentar el va portar a l’ hospital, el metge que es deia Josep, va dir-li a la senyoreta que havia d´estar a soles amb en Nicolas, després el doctor li va dir a en Nicolas:

– Quasi que descobreixen el teu secret, saps que la teva mare s’ enfadaria molt si se n’assabentes.

En sortir del hospital en Nicolas com que ya era hora d’ anar cap a casa, ell va anar a casa seva i es va trobar  al metge parlant amb els seus pares, després els seus pares van castigar a en Nicolas a la seva habitació.

Al dia següent va anar cap a l’ escola i allà va trobar una nena nova que es deia Iría,  es van fer amics, i a l’ hora del pati va començar el partit.

Quan ja portaven cinc minuts anaven vuit a zero, en Nicolas guanyava, els altres cansats es van rendir, no podien mes, aquell dia el van felicitar i la seva amiga Iría li va dir un secret:

– Ja se que ets un zombi, me ho han dit els teus pares, no et preocupis jo també ho soc, el teu secret esta en bones mans.

Els amics van veure que sempre esmorzava el mateix i li van  preguntar si era extraterrestre, ell ho va desmentir perquè no ho era, fins que un dia, cansats de veure’l menjar el mateix li van preguntar que era el que menjava, ell va dir que  era un secret, els amics van insistir, insistir, i es van ficar tan pesats que al final els va dir el que era:

– Són budells de persones mortes, i el suc es una poció màgica per a convertir-me en persona durant una estona llarga, per això sempre ho estic bevent.

Els seus amics es van esgarrifar, es pensaven que era un monstre per menjar allò tan fastigós, i el van deixar una mica de costat, fins i tot van deixar de parlar amb ell.

Domes Iría parlava amb ell, però era una mica avorrit i es va donar conte que sense els seus amics no podia fer les mateixes coses que abans, i es va decidir de contar-li la veritat, Iría estava en contra, però era decisió seva.

En Nicolas li va dir que estes tranquil·la perquè domes sabrien el d’ ell, no contaria res de la seva amiga.

Un dia va agafar a els seus amics els va reunir a tots i els hi va dir la veritat, i ja no el van veure com un monstre si no com l’amic que sempre havia sigut.

Iría es va trobar una mica sola i parlant amb en Nicolas, li va dir que ella també els ho volia dir.

Iría els hi va confessar també als amics el que era, i tots junts s’ ho varen passar molt bé com amics i mai més res no els va separar.

Al llarg del temps uns científics van descobrir la poció per fer a les persones humanes zombis, a partir d’ aquell moment tots van ser zombis i la terra es va anomenar: Zombilandia.

I van ser feliços i van menjar animals.

 

Mario  Rojas Plou 5é A                                            mrp1921@edu365.cat