Hi havia un vegada una escola anomenada Lluís Viñas on celebraven el final de curs del 2008. Tots els professors, membres de l’AMPA, els pares i alumnes estaven sopant a la pista gran.

En Joan, l’Oliver, en Francisco, l’Andreu, en Pau i la Marta que estaven jugant al patí molt tranquils, van veure una llumeta a la biblioteca del segon pis. I … és clar, com eren tant xafarders, van anar a veure què hi passava.En arribar a la biblioteca van veure la llumeta que estava ensenyant uns documents que eren molt interessants. En Joan que era el més llest de la classe de 5è, va agafar aquell document i el va llegir en veu alta:

–          A sota la escola hi ha un cementeri !

En llegir aquells documents es va sentir un soroll al final del passadís. Espantats van sortir per veure de que es tractava; era un ésser espantós, semblava un animal prehistòric. La pudor d’aquell monstre podia arribar fins als nassos dels alumnes, que petrificats de la por veien com cada vegada s’apropava més i anaven descobrint els detalls del monstre. Estava fet de compostos humans i el cap era un crani de vaca. 

Els nens van començar a córrer cap a la sortida però el monstre va traure una llengua llefiscosa i llarguíssima que va atrapar la Marta ( la nena més maca de 5è) per la cama i la va estirar cap al ell. 

La Marta cridava amb totes les seves forces mentre s’apropava cada cop més a la boca del monstre.

-Ahhhhhhhhhhhhhhh.- cridava la nena. 

En Joan, el més tímid de la classe, li va tirar una cadira al monstre. El monstre, amb el cop rebut, va soltar la Marta i ella li va donar les gràcies a en Joan per haver-la salvat. 

L’ésser furiós va començar a vomitar una baba de color verd, molt enganxosa i que feia encara més pudor. A tots els nens els hi va venir ganes de vomitar, però ho van suportar. El monstre a més del líquid verd, va treure dos ous transparents. Els ous es van obrir fent un soroll horrible i van néixer dos monstres petits, fills del monstre gran. 

Eren molt més prims i atlètics que el primer, i estaven encara coberts del vòmit verdós del monstre. 

Els nens estaven a punt d’obrir la porta per sortir, però els monstres eren massa ràpids. Van anar corrent pel sostre i se’ls van plantar davant, mentre ells els pegaven un cop amb la mà i els feien caure al terra. 

En Joan, la Marta, en Pau, en Francisco, l’Andreu i l’Oliver van anar de genolls fins a la classe de 5è A, que estava oberta, i es van amagar dintre de la classe, davall de la taula del professor. Tot estava en silenci. Havien marxat els monstres? O els estaven esperant? 

La taula de sobte els hi va caure damunt. Eren els monstres joves, que sabien que estaven allà! Dolorits pel cop de la taula van sortir corrent i quan anaven a tancar la porta de l’aula, el monstre va córrer contra la porta i del cop els nens van caure cap enrere i els monstres van sortir. 

Estaven perduts. Se’ls menjarien!! Podien sentir com les panxes dels monstres rugien de la gana. Estaven junts abraçats en un racó, esperant la seva mort. 

Però de repent va entrar en Pere Joan! El professor de 5è A que sabia bastant sobre els monstres prehistòrics i tenia clar que per matar aquells monstres els havia de tirar alls. 

En portava molts, perquè sabia que els dies de final de curs eren els dies dels monstres prehistòrics, els en va passar als nens, i ells els van entomar a l’aire i els van llençar als dos monstres joves, que es van morir fent un fum negre amb olor a podrit. 

–          Ara falta el monstre gran, ràpid! 

Els nens i en Pere Joan es van dirigir on estava el monstre gran. Anava a vomitar un altre ou! 

–          Llencem-ho ja! 

L’all va tocar el monstre i amb un rugit de dolor es va convertir en fum. Mentre ho feia va dir: 

–          Tornaré el dia 13 de març del 2009! Ho prometo! 

Aquesta història és veritat, així que el dia 13 de març jo de vosaltres els hi diria a les vostres mares que us donin alls… perquè si no sereu l’esmorzar del monstre. 

Oliver Mellado

5è A