Com ja sabeu, a l’Edat mitjana, la vida girava al voltant dels castells que estaven molt bé situats des del punt de vista de l’estrategia. (foto enviada per Jennifer Pendón). Animeu-vos i enviar les vostres fotos.

També us envia aquest document per què li féu una ullada.

Cristianisme:

Cristianisme a l’Imperi romà

Una de les conseqüències de la crisi permanent del baix imperi fou una mutació de l’escala de valors. L’home romà havia experimentat una contínua incertesa. S’esten una nova religió, la cristiana, que, com la resta de religions soteriològiques (mitraísme, cultes osiríacs…), proposava una autèntica praxi quotidiana centrada en la salvació i la vida eterna. Aquesta nova religió, el cristianisme, tingué també una dimensió política. Per exemple, els conversos es feien objectors i es negaven a agafar les armes alhora que renunciaven a la religió de l’Imperi (culte a l’emperador, culte al genius de Roma). Les autoritats anaren reaccionat a l’expansió del cristianisme: primer van perseguir-lo, després van tolerar-lo. El 313 Constantí I el Gran, per l’edicte de Milà, el legalitzà, convertint-se en l’àrbitre del conjunt dels bisbes. El 392, l’emperador Teodosi el declarà la religió oficial de l’Imperi.

Lentament, durant el baix Imperi Romà, l’Església Catòlica Romana es transformà en un aparell d’Estat. Aprofitant el prestigi i les comunicacions centralitzades de l’antic Imperi Romà, els bisbes, caps de les comunitats cristianes, estengueren una xarxa administrativa i de comunicació. Amb la caiguda de l’Imperi, l’any 476, només restà dempeus l’organització eclesiàstica. Ben aviat el bisbe de la comunitat de Roma començà a considerar-se el cap de totes les esglésies. El primer que formulà aquest criteri fou Gregori I (590–604), que es qualificà de cap de tota l’Església i successor de sant Pere i el primer Papa de Roma.