Boolliwood:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=vYInA3k2mao[/youtube]

PERSONATGES:

NARRADOR:

ALADÍ:

PARE ( SASTRE):

MERCADER 1:

MERCADER 2:

PRINCESA JASSMINE:

DONZELLA 1:

DONZELLA 2:

DONZELLA 3:

REI:

VISIR:

FILL DEL VISIR (PRÍNCEP):

GENI:

OBRA:

NARRADOR 1: -Fa molts i molts anys, en una pròspera ciutat de la  Índia vivia un jove anomenat Aladí.

 

NARRADOR 2: -Aladí era molt alegre: tot el dia voltava pels carrers, amb el seu turbant vermell, rient i fent gresca.

 

ALADÍ: – Haaa, haaaa haaaa!!! Què bé què m’ho passo! M’ho passo de meravella! Quan sigui gran aniré per tot el món viatjant i viatjant i així coneixeré totes les cultures que encara no conec.

 

NARRADOR 1: –El seu pare, que era sastre, hauria volgut que aprengués l’ofici, però Aladí no en volia ni sentir a parlar, de treballar!

 

NARRADOR 2: -A ell, només li agradava jugar i,  a l’hora del sol, jeure a descansar a l’ombra fresca.

 

SASTRE:- hauries d’estar buscant feina! Ets un poca-solta i un gandul!

 

 

ALADÍ: Bon dia, pare!! M’agrada que cada dia em rebis d’aquesta manera. No podries ser una mica més amable amb un jove en edat de creixement.

SASTRE:- Ves-te’n a buscar feina!! No tens excuses! Arriba’t al mercat a veure qui et dóna una feina a canvi d’una bossa de diners.

 

(Aladí es deté a saludar, remenar i comprar a les paradetes)

ALADÍ: Bon día, Sr. Mercader!!

Mercader1: – (a les seves paradetes venent) Bon dia Aladí, que ens expliques avui?

ALADÍ: Vinc a demanar-te ajuda. El meu pare s’ha entestat què he de treballar i no consenteix que em passi el dia jaient a l’ombra!

Mercader1: – Doncs porta aquesta catifa a Palau, és un encàrrec del Rei, i la vol tant aviat com ens sigui possible.

(Finalment Aladí jeu a la ombra sobre de la catifa i el troba el seu pare).

SASTRE: Aladí fill meu, quan deixaràs de jugar i et posaràs a treballar? Per què no aprens a cosir com jo i ens guanyem la vida tots dos plegats venen les millors peces de roba que en aquest poble hi puguin trobar?

ALADÍ: Pare, deixa’t estar de cosir… a mi el que m’agradaria seria viatjar per tot el món i conèixer noves sensacions.

NARRADOR 1: – Però vet aquí que un dia a aquella ciutat hi va arribar un bruixot.

NARRADOR 2: -Venia de l’altra punta de món i havia travessat mars i oceans, muntanyes i deserts, continents sencers, amb un sol propòsit: trobar al jove Aladí.

 

(Arriba el bruixot a la ciutat)

BRUIXOT: – Busco el jove Aladí, algú l’ha vist??? Digueu-me! Qui l’ha vist???

 

NARRADOR 2: -Quan el bruixot va veure el jove Aladí, es va fer passar pel seu oncle, i prometent-li qui sap què el va dur fins a l’entrada d’una cova on hi havia un tresor fabulós.

BRUIXOT: Bon dia jove…

ALADÍ: Bon dia, tingueu! Què voleu de mi???

NARRADOR 2:- Allà, li va posar un anell màgic i li va dir:

BRUIXOT: mira…

Aladí, tu ets l’únic que pot agafar la llàntia del tresor. Porta-me-la! Amb aquest anell, res ni ningú, t’ho podrà impedir!

 

 ( l’empenta a entrar a la cova)

 

NARRADOR 1: I així ho va fer. Aladí va travessar un jardí, on els arbres tenien les branques plenes de joies.

Eren tan boniques, que se’n va omplir les butxaques fins dalt.

Quan va trobar la llàntia, la va agafar i va tornar cap a l’entrada de la cova, però

anava tan carregat que no podia pujar.

ALADÍ: Ajudeu-me, oncle!

BRUIXOT: Dóna’m la llàntia, vinga!

(brama el bruixot, impacient)

NARRADOR 2: El bruixot, furiós, creient que Aladí no la hi volia donar, va agafar una enrabiada de mil dimonis i fent un terrible encanteri va tancar la porta de la cova per sempre més.

Pobre Aladí! Com s’ho faria, per sortir d’allà?

 

NARRADOR 1: Mentrestant, a la cova, Aladí estrenyia els punys amb

ràbia, quan de sobte… va notar l’anell i el va fregar. Tot d’una, va aparèixer una figura horripilant: el geni de l’anell!!!

 

GENI: Demaneu-me el que vulgueu! Els vostres desitjos seran ordres per a mi…

ALADÍ: Em podríeu fer el favor de retornar-me a casa?

NARRADOR 2: El geni va fer un gest amb les mans, i el va fer desaparèixer tot d’una.

NARRADOR 1: Un cop a casa, Aladí va tenir la pensada d’anar a vendre la llàntia al mercat. d’aquesta manera, podria aconseguir el saquet de diners que l’havia promès al pare. La va agafar amb les seves mans i la va a començar a netejar perquè estigués ben lluenta, i tot d’una… va aparèixer el geni de nou!

GENI: Sóc el vostre esclau, oh, senyor meu! Obeeixo a qui tingui la llàntia a la seva mà.

NARRADOR 2: Feia mil anys que el geni dormia dins la llàntia i el seu poder no tenia límits: era capaç de complir tots els desitjos que se li formulessin. I Aladí, afamat, li va demanar un altre desig…

ALADÍ: Que podria donar-me un tros de pa?

NARRADOR 1: En un batre d’ulls, el geni li va parar una taula amb els menjars més exquisits de la terra, servits en plats d’or massís!

 

NARRADOR 2: El jove va menjar-se desesperadament tot el que hi havia a sobre de la taula, i un cop ben atipat se li va ocórrer una idea brillant…

 

ALADÍ: Ja sé…vendré aquests plat d’or al mercat, i així podré aconseguir el saquet de diners!

 

*(MENTRESTANT AL PALAU DE LA CIUTAT…)

 

REI: No hi ha més temps a perdre filla meva…és hora de trobar a l’home que et farà ser la dona més feliç del món.

 

GESSAMÍ: Sí pare? em farà feliç?

 

REI: I tant filla! escolliré un home noble, ric i majestuós, per a què estigui al costat de la dona més meravellosa d’aquesta ciutat.

 

GESSAMÍ: I em podré endur les meves donzelles??

 

*(LES DONZELLES S’APROPEN A LA GESSAMÍ, TOT FENT UNA REVERÈNCIA DAVANT DEL REI…) Elles saben tots els meus gustos.

 

DONZELLA 1i 2: Sí, els seus gustos!!

 

GESSAMÍ: I les meves preferències!

 

DONZELLA 1i 2: Sí, sí, les seves preferències!!!

DONZELLA 2: I els seus gustos!

 

GESSAMÍ: I els meus vestits preferits!

 

DONZELLA 1i 2: Sí, sí… els seus vestits!!

DONZELLA 2: I els seus gustos!

GESSAMÍ: I els meus…!

 

DONZELLA 1i 2: Sí, sí… els seus…!

 

REI: prou! Ja m’ha quedat clar! D’acord hi podreu anar plegades! No se’n parli més!

 

GESSAMÍ: Gràcies pare!

 

DONZELLA 1i 2: Sí, sí… moltes gràcies…!

 

*(LES DONZELLES SE’N RETIREN FENT REVERÈNCIES TOT CAMINANT ENRERA I LA JASMIN MARXA TAMBÉ…

SEGUIDAMENT EL REI VA A PARLAR AMB EL VISIR)

 

NARRADOR 1: El rei es va anar a parlar amb el visir, el seu home de confiança i li va demanar que el seu fill fos el promès de la seva filla.

 

REI:  Bon dia Visir

VISIR: Bon dia sa majestat! Hi ha res que li pugui ajudar?

REI:  Doncs sí… ha arribat el dia…

VISIR: Quin dia majestat?

REI: el dia de casar a la meva filla Gessamí…

VISIR:  Quina alegria! I amb quí ho farà si es pot saber?

REI: Doncs encara no ho sé…vull que sigui un home noble, ric i mereixedor d’una dona com la meva filla.

VISIR: Aja…

(assenteix amb el cap i posa cara de rumiar i al cap d’uns segons li diu…)

– Ara vostè em dirà agosarat, però… jo tinc un fill noble, atent i ben guapo…que li semblaria?

REI: L’hauria de veure…

 

VISIR: uhmm! És clar que sí!

 

NARRADOR 2:  De sobte arriba el fill del visir i saluda al rei. El rei queda sorprès, i sense pensar-ho es dirigeix a ell i li diu…

 

REI: Amb vostè volia jo parlar…

 

PRÍNCEP: Amb molt de gust majestat…què és el que vol parlar amb mi.

 

REI: Les paraules del seu pare han estat confirmades al veure la seva presència i educació, i és per això que vull que aquesta mateixa nit et converteixis en el príncep d’aquesta ciutat jurant-li amor i fidelitat a la meva filla…

 

NARRADOR 1: El príncep es queda estupefacte, la seva cara es transforma en un moment, i mira al seu pare…El visir, li fa un gest d’aprovació i el príncep respon…

 

PRÍNCEP: Amb molt de gust i agraïment que dipositi aquesta confiança en mi. Prometo fer de la seva filla la dona més feliç d’aquest món… *(DE NOU AL MERCAT…)

 

NARRADOR 1: Aladí es troba tip i feliç, tot passejant i intentant canviar els plats per diners quan.. just en aquell moment, la princesa Jasmin i les seves donzelles s’encaminen cap als banys de la ciutat.

 

NARRADOR 2: Aladí n’havia sentit a parlar tant, de la bellesa d’aquella princesa, que no se’n va poder estar: la va seguir fins als banys i la va espiar… Però Aladí no sabia era que, aquella mateixa nit, la princesa Gessamí es casaria amb el fill del visir.

 

NARRADOR 1: Quan es va pondre el sol, tothom va començar a guarnir la ciutat, el Rei havia manat engalanar tot ben bonic per a què aquella vesprada es realitzés el casament de la seva filla. (gent engalanant la ciutat)

 

NARRADOR 2: Quan Aladí ho va saber, el món li va caure als peus. Va seure en un raconet, i va decidir dipositar de nou l’esperança en la llàntia meravellosa….

 

ALADÍ: Oooh!!! estimat geni…tinc un desig molt complicat per demanar-te…

 

GENI: Demana sense por, jove…

 

ALADÍ: La princesa Gessamí es casa aquesta mateixa nit amb el fill del visir…i jo vull impedir-ho…Porta’m a la princesa i el seu espòs del Palau.

 

GENI: Els teus desitjos són ordres per mi. I dit això, el geni es va esmunyir fins al palau i va portar el llit de noces a casa d’ Aladí.

 

NARRADOR 1: Quan el fill del visir va veure el geni es va espantar tant, que va fugir cames…

 

PRÍNCEP: ajudeu-me! hi ha un home horripilant al costat de la meva estimada!

 

NARRADOR 2: Aleshores, Aladí va seure al costat de la princesa i va passar tota la nit contemplant-la.

 

NARRADOR 1: L’endemà, sense pensar-s’ho dues vegades, va demanar audiència al rei i li va oferir totes les joies que havia agafat a la cova si li concedia la mà de la seva filla.

 

ALADÍ: sa majestat… li faig entrega de tot l’or i les joies que he pogut aconseguir a canvi què em doni la oportunitat de compartir la meva vida amb la seva filla i donar-li tot el amor que en aquest món hi pugui haver!

 

NARRADOR 2: Aquell regal era digne de la princesa! I el rei ho va acceptar.

 

REI: Accepto…però amb la condició què li siguis fidel i la facis feliç.

 

ALADÍ: Li ho juro…

 

NARRADOR 2: Aladí, boig de felicitat, va agafar ràpidament la llàntia i la va fregar…

 

GENI: Què desitges Aladí?

 

ALADÍ: Amic geni!, vull el palau més luxós que mai hagi existit damunt la terra.

 

NARRADOR 1: I el desig, una altra vegada, li va ser concedit: un palau de marbre, decorat amb vores d’or i plata, va aparèixer del no-res. La princesa Gessamí, en veure’l, es va quedar esbalaïda i es va llançar als braços del jove Aladí. (Gessamí es llença als braços d’Aladí)

 

NARRADOR 2: Un dia que la princesa estava sola a palau va sentir una veu que cridava:

 

BRUIXOT: –Canvio llànties velles per llànties noves!

 

NARRADOR 1: però això és l’inici d’una altra història!

 

Rates podrides, caca esquitxada… aquest geni que torni a la llàntia!

 

 

 

 

 

 

LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA:

NARRADOR1:

NARRADOR2:

RATETA: 

CONILLA:

MARE DE LA RATETA: 

GAT:

BRAU:

GOS:

BURRET:

ÀNEC:

GALL:

 

Font: http://www.totcontes.com/conte/1/la-rateta-que-escombrava-l-escaleta

http://www.youtube.com/watch?v=33WWBNznnSw

www.youtube.com/embed/3Cg0OFhTxUY