QUÈ PASSARIA SI LLEIDA ESTÉS ENVOLTADA DE MAR? 

  Un dia les persones de Lleida s’estaven avorrint .No  sabien què fer .Un home va pensar que podrien fer un canal ,des de la mar Mediterrània fins a Lleida per  inundar-la, perquè no ho havien vist mai de la vida .I així ho ban fer . L’aigua del mar va inundar tota la ciutat .Quan ja en van tenir prou van treure l’aigua de Lleida. Un cop la ciutat va estare buida, van veure cases destruïdes i arbres tombats. Quin desastre!No ho ban tornar a fer mai mes de la vida!Així que us recomano que no ho feu mai, de inundar una poble o una ciutat com es Lleida.

BOGDAN (6è)

Què passaria… si les persones visquessin

sota l’ aigua?Des de fa una setmana, totes les persones estem vivint sota el aigua.

Ui, perdó, encara no m’ he presentat…
Em dic Noemí i tinc 16 anys.Ara us explicaré perquè vivim sota l’ aigua:Un dia molt avorrit, a l’ institut, vaig descobrir que tenia un llapis que ho convertia tot el que escrivia ho convertia en realitat, i com que de molt petita m’ hagués agradat viure sota l’ aigua, em vaig inventar una història que tractava d’ això.

 Quan vaig acabar va començar a sortir aigua del terra, però… què estrany! Podia respirar! No passava res a les coses quan és mullaven…!

Vaig encendre la televisor i a les tele noticies deien que tot el món havia quedat inundat i que gràcies a això molta gent podia complir els seus somnis. Com que vaig veure que això li agradava a la gent ho vaig deixar així.

Un dia una dona gran, que tenia 68 anys, va anar al l’hort d’en Miquel amb el seu net que es deia Paulí i tenia 10 anys. Van anar al pou per veure una dona misteriosa que cada dia hi mirava . Era molt curiós, l’hort d’en Miquel se situava a les afores del poble, i feia temps que la gent que hi anava  ja no hi tornava.La dona i el nen van anar cap al l’hort d’en Miquel van mira a dins i van veure el que semblava una persona que… treia la mà!!! Aquella mà ferma i musculada va agafar el nen pel canell i l’empenyia cap a les profunditats del pou, mentre la dona lluitava per evitar la desgràcia. Finalment tos dos van fer cap al fons d’aquell forat. La mà els va portar a rosegons per una escala que conduïa a una porta. Van entrar a l’habitació que hi havia a continuació. Els volia matar, van pensar. Van lluitar amb tota la seva ànima i, per un moment van comprovar com la força afluixava. Ho van aprofitar per escapar-se.En sortir del pou van anar a dir-ho a tothom, però la gent no s’ho creia. Era una història massa fantàstica per ser certa. Mai més van tornar a l’hort d’en Miquel on segur que la mà misteriosa continuava esperant ànimes innocents que endur-se terra endins.La dona i el nen han  anat al pou i van baixa no hi era ningú . -La dona li va dir al nen: li prepararem una trampa.Quan la dona va abriva li va tira una xarxa la van mata i la ban entera dins el por. Desprès la gent , la dona i el seu net ja no tenien por de anar al por, desprès la gent ban tapa les coses que havia a dins del pou i van ficar aigua potable.

      Un dia calorós, estava jo amb en Miquel passejant per la vora del seu hort. M’explicava que havia vist una dona que rondava per allà totes les tardes i s’acostava al pou que ell tenia al seu hort.Al començament no li va donar cap importància, perquè la coneixia i tenia fama de ser bona dona, però un dia es va fixar que tirava dins el pou una bossa de menjar. -Ja se que deu fer!- li vaig dir- Deu perseguir totes les persones que es porten malament amb tu i els deu retenir dins el pou uns dies com a càstig!En Miquel em va mirar amb cara de no saber si parlava seriosament o no. I tots dos ens varem posar a riure.– Sí!- Va afegir ell, continuant la broma- Aquestes persones, després d’una setmana vivint al fons del pou, es tornen bones! Estic segur que més d’una família li deu demanar que s’endugui els seus fills i els hi tanqui una setmaneta!  Mig parlant mig rient ens varem anar acostant al pou i, quan varem ser-hi a la vora varem mirar endins.Sí que era veritat que el fons de pou sec estava ple restes de menjar! I si allò que imaginaven era veritat?Mentre discutien van sentir un soroll de bosses que venia del forat. Era una família sencera de ratolins de camp que s’estaven atipant com a lladres amb el menjar del pou! Segur que la dona només tenia la intenció d’alimentar aquestes bestioles tan gracioses.I és que no hauríem de fer volar coloms sense motiu, ni deixar-nos endur per contes i llegendes!  

Estimat diari . No he tingut temps d’explicar-t’ho. L’any passat vaig veure una dona al meu hort.Estava al pou sec que fa tants anys que no faig servir. Em vaig recolzar i vaig veure que hi havia unes escales. Hi vaig baixar i no t’imagines què hi havia? Una casa de luxe, fins i tot amb jacuzzi!!Al llacutzi hi havia una dona que cantava òpera. Cantava molt malament, per cert, tant que per poc em desmaio. Vaig marxar corrents i vaig haver d’anar al metge. Em va receptar un xarop pel mal de cap.Estava al pou sec que fa tants anys que no faig servir. Em vaig recolzar i vaig veure que hi havia unes escales. Hi vaig baixar i no t’imagines què hi havia? Una casa de luxe, fins i tot amb jacuzzi!!Al llacutzi hi havia una dona que cantava òpera. Cantava molt malament, per cert, tant que per poc em desmaio. Vaig marxar corrents i vaig haver d’anar al metge. Em va receptar un xarop pel mal de cap.

Quan les granotes portaven sabre, al meu hort, un dia, vaig veure una dona que s’acostava al meu pou… al meu pou!M’hi vaig acostar i li vaig dir:-Que fas al meu hort xafant-me els tomàquets! I la dona, en sentir-me, em va mirar i va marxar corrent. Després em vaig acostar al pou encuriosit. Què hi devia buscar aquella dona? Maig mirar forat endins, però no hi vaig veure res. L’endemà la dona va tornar. Jo l’observava amagat darrere el cobert de les eines. Va mirar dins el pou i em va semblar que hi feia caure una mena de pala. Quan va marxar vaig anar a veure què era l’objecte misteriós, però el pou era tan fons i fosc que no s’apreciava gaire bé la forma.Al dia següent la dona va tornar a aparèixer i hi va tirar una altra cosa, semblant a una escala. El tercer dia vaig esperar a que tornés i li vaig sortir al pas per saber quin interès tenia en omplir-me el pou d’eines, però, com l’altra vegada, va fugir de mi com un llamp sobre la seva bicicleta. Vaig decidir seguir les marques del terra, que em van dur a una caseta molt atrotinada.Vaig trucar a la porta i… si, era aquella dona. Es va quedar molt parada de veure’m i tant sobtada que no va reaccionar.Jo li vaig dir què feia amb el meu pou, i ella em va respondre:-Si…, doncs… l’altre dia vaig trobar un mapa que indica que en el teu pou hi ha diamants.-De veritat?-vaig dir jo amb els ulls coma a plats.Ella va posar-se la mà a la butxaca i em va ensenyar un paperot grogós, vell i arrugat que, efectivament, semblava el mapa d’un tresor, al mig del qual havia… el meu pou! Era possible? Això s’havia de comprovar immediatament! I vaig dir-li: -Va, anem al meu hort, tenim molta feina. Comprovarem si és veritat el que diu aquest mapa. A corre-cuita varem tornar al camp, varem baixar amb l’escala i, en el fons hi varem trobar una caixa vella i tronada que varem poder obrir a cops de pala. Estava plena de diamants!Com que el pou era meu i el mapa era d’ella varem decidir compartir-los a parts iguals.Dies després varem anar al poble, a casa del Sr. Porta, el joier, a canviar els diamants per diners i… vés per on la sorpresa! Els nostres diamants només eren cristalls tallats sense massa valor. El Sr. Porta ens va donar 100 € a cadascú, i gràcies!No havíem trobat un tresor però sí l’emoció de viure una aventura i ho varem celebrar tots dos plegats en un bon restaurant.    

Un dia, vaig anar amb bicicleta per un camí del meu poble, que no coneixia. Quan ja feia estona que pedalejava per aquell camí ple de pedres i d’arena polsegosa, vaig veure una dona que mirava al pou de l’hort d’en Miquel. Jo ho vaig deixar estar i no li vaig donar importància. Uns quans dies desprès, en el meu poble, unes senyores que sempre anaven  a caminar pel camí, parlaven  que veien una dona mirant al pou. Jo vaig recordar que també l’havia vist i vaig decidir investigar aquella dona que per mi era misteriosa. Al dia següent, vaig anar al pou, per mirar el que havia en el fons. No m’atrevia a mirar –hi i vaig pensar que si no ho feia no sabria mai què hi havia al pou que interessava tant a aquella dona misteriosa. Em vaig atansar lentament,  vaig  veure que al fons  hi havia diners! Però… per què la dona  els hi tirava? Vaig tornar al meu poble i, pel carrer, als avis  els preguntava si sabien què tenia aquell pou d’especial. Els avis no em van poder contestar perquè la meitat estaven sords. Vaig pensar que aniria a la biblioteca municipal i hi buscaria informació a la wikipedia, i així o vaig fer. En una pàgina vaig trobar informació sobre aquell pou misteriós i ho vaig llegir: Hi deia que les senyores que tenien mala sort i que havien tingut una vida molt cruel anaven allà per tenir millor fortuna. Vet aquí el misteri del pou! 

        Tot just eren les 9 quan vaig sentir aquell soroll. Vaig mirar per la finestra però no hi havia ningú. L’endemà quan vaig anar al poble i vaig sentir que en Miquel, l’amo de l’hort del costat de casa meva, sí, l’hort que tenia un pou, deia que últimament algú li xafava totes les collites. Podia estar allò relacionat amb el soroll de la nit passada. Jo, aquella mateixa nit, vaig instal.lar una càmera de vídeo perquè gravés el que passava en aquell hort. No vaig aclucar l’ull en tota la nit i en aixecar-me al matí vaig anar a veure el vídeo. S’hi veia una dona que s’abocava al pou. Molt estranyada vaig anar fins al pou, m’hi vaig abocar igual que ella esperant veurè no se quina cosa fantàstica i misteriosa. No veia res… res que no fos… una petita brillantor! Què podia ser allò? Mentre barrinava amb l’esquena recolzada a la vella paret de pedres, em va sonar el mòbil. La mare em cridava per anar a dinar. Vaig pensar que després de dinar agafaria l’escala del pare i hi baixaria. Havia de saber què brillava al fons del pou. En acabat de dinar vaig agafar l’escala, la vaig posar dins el pou i vaig anar baixant. Estava decidida! Allí hi feia molt fred, tot i que no hi havia aigua l’ambient era humit. Quan vaig tocar de peus a terra vaig començar a buscar el que havia vist. Per fi vaig veure la mateixa brillantor i ho vaig recollir. Era un penjoll molt bonic, tenia una pedra vermella al mig i el voltant era d’or. Vaig esperar-me fins a les 9 per poder donar-li el penjoll. La senyora a les nou amb punt tornava a ser allí. Vaig agafar el penjoll i vaig sortir a fora. I jo li vaig dir: -Disculpi senyora, crec que aquest penjoll és seu. La senyora molt contenta va dir: -Si, moltes gràcies, feia temps que el buscava!                     

Fa temps tenia un amic que es deia Miquel. Tots dos devíem rondar els 65 anys. Com que estava jubilat, passava moltes estones en un hort petit que tenia als afores del poble. Per no avorrir-se a casa, hi anava tot sovint a cultivar enciams, carbasses… i jo, quan no tenia res que fer, també hi anava a fer petar la xerrada.

Un dia, mentre era a casa assegut davant la tele sense veure ni saber ben bé què hi feien, vaig pensar d’anar a parlar amb ell una estona. En  arribar al seu hort ell no hi era, però vaig veure una dona aplanada mirant el fons del pou que en Miquel tenia al mig de l’hortet.En un primer moment vaig pensar que no fos la seva dona… però no, no era ella. Quan va sentir que m’atansava, va aixecar el cap d’una revolada i, com si hagués vist el dimoni, va marxar corrent, o més aviat intentant córrer, ja que anava una mica coixa.Com que en Miquel no hi era i em picava la curiositat, vaig decidir anar a casa del meu amic. Un cop allí li vaig explicar el que havia vist i es va quedar ben sorprès: aquell pou ja feia anys que era sec. Pot ser li devia caure alguna cosa? Tots dos varem anar a l’hort i, sense pensar-ho dos cops, ens vam abocar al pou per mirar el fons. No es veia res de res. En Miquel va pensar de baixar-hi, va agafar l’escala de fusta que utilitzava per collir les figues més altes de la figuera, i la va fer passar pel forat. Va enfilar-se a l’escala i va començar a baixar. Ospa! Hi havia una cova que anava 15m endins! Va entrar-hi i va veure tres sacs lligats amb un cordill, que remenaven al terra com si fossin cucs. Eren nens lligats amb cordes i portaven un esparadrap a la boca. Ell va sortir corrent i, quasi sense alè em va cridar perquè baixés. Els varem deslligar,i varem sortir tots a corre-cuita.Quan van ser a fora, després de donar-los una mica de pa i aigua, els nens ens van explicar el que havia passat. Aquella dona, malalta mental, es dedicava a segrestar nens de les rodalies i els amagava en el pou per, ves a saber quins motius. Aquell vespre ens vam amagar en unes xisques per esperar-la. Quan va arribar i va mirar al pou vam sortir tots dos i la vam empènyer al fons, vam tapar l’obertura amb una tapa de ferro amb un cadenat.Vam avisar els mossos d’Esquadra. Ens van explicar que ja feia temps que li anaven al darrera. Aquella pobra dona s’havia escapat d’un hospital psiquiàtric, convençuda que era l’esposa de l’home del sac i que, per tant havia de continuar la seva tasca. Des d’ aquell dia no va lligar cap més nen i en Miquel va conservar la tapa de ferro del pou, no fos cas que a algú més se li acudís de posar-hi nens.

Fa un bon grapat d’anys, jo, amb la meva avià, ens ho passàvem molt bé. Imaginàvem que hi havia un home del sac, una dona del pou i moltes coses més.Ara soc jo qui juga amb els meus nets, explicant les mateixes històries i imaginant personatges fantàstics i terrorífics… o no tant fantàstics. Escolteu l la meva història.No fa gaire, als meus nets Marc i Daniel, els  vaig dir:-Nens, us en recordeu del pou i la dona que sempre hi mirava? Doncs em sembla que em vaig equivocar, era veritat. Voleu que us ho expliqui?-Si, si, explica’ns-ho!- Van dir els nens entusiasmats amb el joc que els proposava.-Doncs anem a casa, que aquí al carrer fa fred. Ens asseurem a la butaca i estarem calentets.- Els vaig dir.Un cop a casa, a la vora de la llar de foc els nens escoltaven atentament la meva història:De l’època que dels tigres i els lleons se’n feien carn de canalon,s jo i l’avià varem veure una dona misteriosa que sempre mirava el  fons del pou que hi ha a l’hort d’en Miquel. Hi anava cada tarda i ens tenia una mica encuriosits.Un dia, mentre la miràvem d’amagatotis, tot dissimulant que passejàvem pel camí de la vora vam veure com hi queia!Molt espantats vam córrer per veure si s’havia fet mal i, en mirar a dins del pou…- Què s’havia mort?- Van dir el Daniel i el Marc.-No… deixeu-me acabar tota la historia, una mica de paciència!Per on estàvem? Ah, si… ja me’n recordo!… en mirar dins del pou no hi havia res! No podia ser de cap manera. Tant la vostra àvia com jo vam veure com s’escolava pel forat. Fins i tot vaig agafar l’escala de fusta i hi vaig entrar, però no hi havia res. Una mica desconcertat em vaig recolzar sobre la paret humida i de sobte… PAM! La paret del pou va caure enrere deixant a la vista una mena de túnel. Li vaig explicar a l’àvia i ella, tant valenta com sempre, em va convèncer per entrar-hi.Vam caminar a les fosques quasi un quilòmetre, desprès una corba a la dreta, dues a l’esquerra… i quan ens en vam adonar ja havíem entrat en un laberint immens. Per sort de la bona memòria de l’àvia vam poder desfer el camí i sortir-ne.Vam començar a imaginar on devia dur aquell misteriós passadís. Pot ser al món de les fades, o potser va a parar al forat del  vàter d’un internat de Suïssa… O potser era un circuit subterrani de carreres amb 1.000.000.000 motos i la numero 1, que era la més guapa, volava!Mentre l’àvia i jo discutíem sobre els usos fantàstics d’aquell descobriment un fil de veu ens va tallar la conversa…-Que hi feu aquí?- Va dir la dona que juraríem haver vist caure al forat del pou.-Passàvem per aquí… ens ha semblat que us hauríeu fet mal en caure pel forat.- Va contestar l’àvia.-Jo soc la cangur de les fades que viuen en aquest pou. Què us pensàveu que feia? Anava a les carreres de motos que s’hi celebren cada any- Va dir ella amb un somriure burleta.Sense cap mena de dubte havia sentit la nostra conversa i ara es burlava de nosaltres. I és que a certa edat això d’imaginar no està gaire ben vist.Amb la cara vermella de vergonya vam marxar cames ajudeu-me cap a casa i mai més vam tornar a fer el xafarder. El que si que fem encara és jugar amb la imaginació perquè tot i que hagi gent que no ho entengui pensem que està bé fer sortir el nen que tots portem a dins.