Un dia, vaig anar amb bicicleta per un camí del meu poble, que no coneixia. Quan ja feia estona que pedalejava per aquell camí ple de pedres i d’arena polsegosa, vaig veure una dona que mirava al pou de l’hort d’en Miquel. Jo ho vaig deixar estar i no li vaig donar importància. Uns quans dies desprès, en el meu poble, unes senyores que sempre anaven  a caminar pel camí, parlaven  que veien una dona mirant al pou. Jo vaig recordar que també l’havia vist i vaig decidir investigar aquella dona que per mi era misteriosa. Al dia següent, vaig anar al pou, per mirar el que havia en el fons. No m’atrevia a mirar –hi i vaig pensar que si no ho feia no sabria mai què hi havia al pou que interessava tant a aquella dona misteriosa. Em vaig atansar lentament,  vaig  veure que al fons  hi havia diners! Però… per què la dona  els hi tirava? Vaig tornar al meu poble i, pel carrer, als avis  els preguntava si sabien què tenia aquell pou d’especial. Els avis no em van poder contestar perquè la meitat estaven sords. Vaig pensar que aniria a la biblioteca municipal i hi buscaria informació a la wikipedia, i així o vaig fer. En una pàgina vaig trobar informació sobre aquell pou misteriós i ho vaig llegir: Hi deia que les senyores que tenien mala sort i que havien tingut una vida molt cruel anaven allà per tenir millor fortuna. Vet aquí el misteri del pou! 

        Tot just eren les 9 quan vaig sentir aquell soroll. Vaig mirar per la finestra però no hi havia ningú. L’endemà quan vaig anar al poble i vaig sentir que en Miquel, l’amo de l’hort del costat de casa meva, sí, l’hort que tenia un pou, deia que últimament algú li xafava totes les collites. Podia estar allò relacionat amb el soroll de la nit passada. Jo, aquella mateixa nit, vaig instal.lar una càmera de vídeo perquè gravés el que passava en aquell hort. No vaig aclucar l’ull en tota la nit i en aixecar-me al matí vaig anar a veure el vídeo. S’hi veia una dona que s’abocava al pou. Molt estranyada vaig anar fins al pou, m’hi vaig abocar igual que ella esperant veurè no se quina cosa fantàstica i misteriosa. No veia res… res que no fos… una petita brillantor! Què podia ser allò? Mentre barrinava amb l’esquena recolzada a la vella paret de pedres, em va sonar el mòbil. La mare em cridava per anar a dinar. Vaig pensar que després de dinar agafaria l’escala del pare i hi baixaria. Havia de saber què brillava al fons del pou. En acabat de dinar vaig agafar l’escala, la vaig posar dins el pou i vaig anar baixant. Estava decidida! Allí hi feia molt fred, tot i que no hi havia aigua l’ambient era humit. Quan vaig tocar de peus a terra vaig començar a buscar el que havia vist. Per fi vaig veure la mateixa brillantor i ho vaig recollir. Era un penjoll molt bonic, tenia una pedra vermella al mig i el voltant era d’or. Vaig esperar-me fins a les 9 per poder donar-li el penjoll. La senyora a les nou amb punt tornava a ser allí. Vaig agafar el penjoll i vaig sortir a fora. I jo li vaig dir: -Disculpi senyora, crec que aquest penjoll és seu. La senyora molt contenta va dir: -Si, moltes gràcies, feia temps que el buscava!                     

Fa temps tenia un amic que es deia Miquel. Tots dos devíem rondar els 65 anys. Com que estava jubilat, passava moltes estones en un hort petit que tenia als afores del poble. Per no avorrir-se a casa, hi anava tot sovint a cultivar enciams, carbasses… i jo, quan no tenia res que fer, també hi anava a fer petar la xerrada.

Un dia, mentre era a casa assegut davant la tele sense veure ni saber ben bé què hi feien, vaig pensar d’anar a parlar amb ell una estona. En  arribar al seu hort ell no hi era, però vaig veure una dona aplanada mirant el fons del pou que en Miquel tenia al mig de l’hortet.En un primer moment vaig pensar que no fos la seva dona… però no, no era ella. Quan va sentir que m’atansava, va aixecar el cap d’una revolada i, com si hagués vist el dimoni, va marxar corrent, o més aviat intentant córrer, ja que anava una mica coixa.Com que en Miquel no hi era i em picava la curiositat, vaig decidir anar a casa del meu amic. Un cop allí li vaig explicar el que havia vist i es va quedar ben sorprès: aquell pou ja feia anys que era sec. Pot ser li devia caure alguna cosa? Tots dos varem anar a l’hort i, sense pensar-ho dos cops, ens vam abocar al pou per mirar el fons. No es veia res de res. En Miquel va pensar de baixar-hi, va agafar l’escala de fusta que utilitzava per collir les figues més altes de la figuera, i la va fer passar pel forat. Va enfilar-se a l’escala i va començar a baixar. Ospa! Hi havia una cova que anava 15m endins! Va entrar-hi i va veure tres sacs lligats amb un cordill, que remenaven al terra com si fossin cucs. Eren nens lligats amb cordes i portaven un esparadrap a la boca. Ell va sortir corrent i, quasi sense alè em va cridar perquè baixés. Els varem deslligar,i varem sortir tots a corre-cuita.Quan van ser a fora, després de donar-los una mica de pa i aigua, els nens ens van explicar el que havia passat. Aquella dona, malalta mental, es dedicava a segrestar nens de les rodalies i els amagava en el pou per, ves a saber quins motius. Aquell vespre ens vam amagar en unes xisques per esperar-la. Quan va arribar i va mirar al pou vam sortir tots dos i la vam empènyer al fons, vam tapar l’obertura amb una tapa de ferro amb un cadenat.Vam avisar els mossos d’Esquadra. Ens van explicar que ja feia temps que li anaven al darrera. Aquella pobra dona s’havia escapat d’un hospital psiquiàtric, convençuda que era l’esposa de l’home del sac i que, per tant havia de continuar la seva tasca. Des d’ aquell dia no va lligar cap més nen i en Miquel va conservar la tapa de ferro del pou, no fos cas que a algú més se li acudís de posar-hi nens.

Fa un bon grapat d’anys, jo, amb la meva avià, ens ho passàvem molt bé. Imaginàvem que hi havia un home del sac, una dona del pou i moltes coses més.Ara soc jo qui juga amb els meus nets, explicant les mateixes històries i imaginant personatges fantàstics i terrorífics… o no tant fantàstics. Escolteu l la meva història.No fa gaire, als meus nets Marc i Daniel, els  vaig dir:-Nens, us en recordeu del pou i la dona que sempre hi mirava? Doncs em sembla que em vaig equivocar, era veritat. Voleu que us ho expliqui?-Si, si, explica’ns-ho!- Van dir els nens entusiasmats amb el joc que els proposava.-Doncs anem a casa, que aquí al carrer fa fred. Ens asseurem a la butaca i estarem calentets.- Els vaig dir.Un cop a casa, a la vora de la llar de foc els nens escoltaven atentament la meva història:De l’època que dels tigres i els lleons se’n feien carn de canalon,s jo i l’avià varem veure una dona misteriosa que sempre mirava el  fons del pou que hi ha a l’hort d’en Miquel. Hi anava cada tarda i ens tenia una mica encuriosits.Un dia, mentre la miràvem d’amagatotis, tot dissimulant que passejàvem pel camí de la vora vam veure com hi queia!Molt espantats vam córrer per veure si s’havia fet mal i, en mirar a dins del pou…- Què s’havia mort?- Van dir el Daniel i el Marc.-No… deixeu-me acabar tota la historia, una mica de paciència!Per on estàvem? Ah, si… ja me’n recordo!… en mirar dins del pou no hi havia res! No podia ser de cap manera. Tant la vostra àvia com jo vam veure com s’escolava pel forat. Fins i tot vaig agafar l’escala de fusta i hi vaig entrar, però no hi havia res. Una mica desconcertat em vaig recolzar sobre la paret humida i de sobte… PAM! La paret del pou va caure enrere deixant a la vista una mena de túnel. Li vaig explicar a l’àvia i ella, tant valenta com sempre, em va convèncer per entrar-hi.Vam caminar a les fosques quasi un quilòmetre, desprès una corba a la dreta, dues a l’esquerra… i quan ens en vam adonar ja havíem entrat en un laberint immens. Per sort de la bona memòria de l’àvia vam poder desfer el camí i sortir-ne.Vam començar a imaginar on devia dur aquell misteriós passadís. Pot ser al món de les fades, o potser va a parar al forat del  vàter d’un internat de Suïssa… O potser era un circuit subterrani de carreres amb 1.000.000.000 motos i la numero 1, que era la més guapa, volava!Mentre l’àvia i jo discutíem sobre els usos fantàstics d’aquell descobriment un fil de veu ens va tallar la conversa…-Que hi feu aquí?- Va dir la dona que juraríem haver vist caure al forat del pou.-Passàvem per aquí… ens ha semblat que us hauríeu fet mal en caure pel forat.- Va contestar l’àvia.-Jo soc la cangur de les fades que viuen en aquest pou. Què us pensàveu que feia? Anava a les carreres de motos que s’hi celebren cada any- Va dir ella amb un somriure burleta.Sense cap mena de dubte havia sentit la nostra conversa i ara es burlava de nosaltres. I és que a certa edat això d’imaginar no està gaire ben vist.Amb la cara vermella de vergonya vam marxar cames ajudeu-me cap a casa i mai més vam tornar a fer el xafarder. El que si que fem encara és jugar amb la imaginació perquè tot i que hagi gent que no ho entengui pensem que està bé fer sortir el nen que tots portem a dins.         

Aquí teniu el conte que us presenta l’Ariadna. Esperem que us agradi.

EL MISTERI DEL POU D’EN MIQUEL

Fa  un temps l’àvia i en Miquel tenien un hort. El compartien per cultivar quatre verdures i passar l’estona. En aquell hort hi havia un pou sec. Ja feia dies que en Miquel sentia sorolls estranys mentre feia anar l’arada. Quan va arribar la meva àvia i li va comentar, van parar atenció als sorolls i es van adonar que venien de dins del pou. Van mirar-hi, i de sobte… un silenci absolut.Es van mirar sorpresos i en Miquel va dir: – Crec que hi ha algú aquí baix!- Apa, Miquel! Qui vols que hi hagi? Si hi hagués algú el veuríem!- va contestar la meva àvia.-Jo crec que si… s’ha sentit molts sorolls i a mi això… si no és que els fa algú, potser hi ha fantasmes!- Va exclamar ell horroritzat.L’àvia va contestar:-No crec en els fantasmes, però aquests sorolls han de sortir d’un lloc o altre. Ja veuràs com ho investigarem!Al dia següent, ben d’hora, l’àvia va anar a buscar en Miquel a casa seva i van anar a l’hort “d’amagatotis”. Quant hi van ser, van parar l’orella i van comprovar que els sorolls continuaven venint de dins del pou.-Va, Miquel, anem a veure què és.- va ordenar la meva àvia agafant-lo pel braç.-Jo tinc por! Si vols ves-hi tu.- Va dir reculant.Van fer el cor fort i poc a poc van treure el nas pel forat per mirar una altre cop al fons del pou.-Mira! Aquí tens el teu fantasma!- Va riure l’àvia.Va agafar una galleda amb una corda i la fer baixar al fons del pou. En pujar-la va treure un cadell preciós de gat que segurament havia caigut feia dies i no en podia sortir. La bestiola, afamada, devia rascar la pedra de la paret i… vet aquí els misteriosos sorolls!L’àvia i en Miquel es van fer un bon tip de riure. Van decidir quedar-se el gatet i visqués al petit cobert que tenien a l’hort. 

Hola, amics i amigues!

Els alumnes de Cicle Superior del CEIP Arrels, de Els Alamús ( Lleida ), hem estat treballant molt des del primer trimestre en l’elaboració d’uns contes.

Tot va sorgir quan la Montse, la mestra que ens fa animació lectora, ens va explicar un conte. En un primer moment ens vam quedar una mica sorpresos: pretenia explicar el conte de L’home del sac als alumnes de cinquè i sisè de l’escola? Però… què es pensava!

Bé, al final… quin remei… vam haver d’escolatar-la. Encara que ens sàpiga greu d’admetre-ho, vam disfrutar com a ximples de la seva narració i dels dibuixos de l’àlbum il.lustrat.

El conte però, va acabar de forma força sorprenent: el final esdevenia l’inici d’una altra història… Una dona misteriosa cada vespre s’abocava a mirar dins del pou sec de l’hort d’en Miquel…

De seguida ens vam animar a fer-ne la continuació i… el cert és que ens han quedat força decentetes. Han sortit històries reals i fantàstiques , misterioses , de por  i de riure . Us convidem a llegir-les. Properament les posarem a la vostra disposició.

Petons!!

Benvingut/da a XTECBlocs. Aquest és el teu primer article. Edita’l o esborra’l i comença a fer ús del bloc!