Author Archives: lbertran

QUÈ PASSARIA SI LLEIDA ESTÉS ENVOLTADA DE MAR? 

  Un dia les persones de Lleida s’estaven avorrint .No  sabien què fer .Un home va pensar que podrien fer un canal ,des de la mar Mediterrània fins a Lleida per  inundar-la, perquè no ho havien vist mai de la vida .I així ho ban fer . L’aigua del mar va inundar tota la ciutat .Quan ja en van tenir prou van treure l’aigua de Lleida. Un cop la ciutat va estare buida, van veure cases destruïdes i arbres tombats. Quin desastre!No ho ban tornar a fer mai mes de la vida!Així que us recomano que no ho feu mai, de inundar una poble o una ciutat com es Lleida.

BOGDAN (6è)

 

 

 

 qUÈ PASSARIA SI EL MÓN S’INUNDÉS?

 Un dia,estava jugant amb el Pau,que era el meu amic, va passar una cosa:El món es va començar a inundar!Nosaltres ens ofegàvem i no sabíem què fer .-Ha si, ja ho se,clonarem un peix i un humà.Les persones tindran brànquies !-I així ho varem fer.Ens varem convertir  en homes peix i varem viure al mar tota la vida. 

 

fi

 QUE PASSARIA SI LES VAQUES TINGUESIN ALES

Un dia, jo i les meves amigues varem anar a passar el dia al camp. Les meves amigues són
la Marta,
la Nereida  i

la Ivet.  A elles, els agraden molt els animals, igual que a mi. Entre les meves amigues i jo, fa set set anys varem decidir de fer una granja escola.  A la granja escola hi ha tot tipus d’animals: des de tortugues a elefants. Fa un mes, ens van arribar 379 vaques de França. Una era especial perquè era petiteta i  tenia dos ales molt petites. Al cap dels dies, la vaca anava creixent i les ales també. Quan la vaqueta ja era mes gran es va quedar embarassada i totes les vaques que va tenir tenien ales. Nosaltres varem decidir trucar un veterinari. Quan el veterinari va venir, ens va dir que no passava res, amb les ales de les vaques. Nosaltres no sabíem què  fer amb  elles i li varem demanar un consell. Ens va dir que no les venguéssim, perquè era la primera cas que hi havia en tot el món. Ara quan venen els nens i les nenes de les escoles es queden sorpresos  i ens pregunten cosses de elles. Les vaques estan molt contentes que els nens i les nenes els toquin i parlin amb elles. Fins aquí. La historia curiosa que volia explicar, així que ja us podeu aixecar i cap a casa a dinar.  

                                                                                    

 

 

 

                                              

 

 

 

                                                                                 Joana Puigfel Cama6é de primàriaCatalà: hipotecis fantàstica Ceip Arrels

QUE PASSARIA SI ELS CAVALLS CANTESSIN

Estava sol a la torre. Allí hi tenia tres gallines, deu cabres, un bou i dos cavalls. De sobte sento que les cabres feien:-bee,bee,bee!-Tot seguit sento que el bou fa:-mu,mu,mu!-Finalment sento que algú cantava. Venia del corral dels cavalls. Em vaig quedar 10 segons pensant i, vaig arrencar a córrer cap al corral on hi havia els cavalls. –Aaaaaaaaaa, què és això!-Em vaig preguntar:-Són dos cavalls cantant?-Vaig comprovar que si,i evidentment, em vaig desmaiar. El meu germà, que li agradava molt fer experiments, em va portar al llit. Quan em vaig despertar li vaig preguntar si ho havia somiat, que els cavalls cantaven. Però em va respondre que no era cap somni, era un experiment dels seus. El seu experiment consistia en agafar hormones del cervell de les persones i injectar-les als cavalls.

   Genís Mor Salvia  (6è)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Què passaria… si les persones visquessin sota l’ aigua?

Què passaria… si les persones visquessin

sota l’ aigua?Des de fa una setmana, totes les persones estem vivint sota el aigua.

Ui, perdó, encara no m’ he presentat…
Em dic Noemí i tinc 16 anys.
Ara us explicaré perquè vivim sota l’ aigua:Un dia molt avorrit, a l’ institut, vaig descobrir que tenia un llapis que ho convertia tot el que escrivia ho convertia en realitat, i com que de molt petita m’ hagués agradat viure sota l’ aigua, em vaig inventar una història que tractava d’ això.

 Quan vaig acabar va començar a sortir aigua del terra, però… què estrany! Podia respirar! No passava res a les coses quan és mullaven…!

Vaig encendre la televisor i a les tele noticies deien que tot el món havia quedat inundat i que gràcies a això molta gent podia complir els seus somnis. Com que vaig veure que això li agradava a la gent ho vaig deixar així.

 

 

 

 

 

 

 

     

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Què passaria si les estàtues parlessin i es moguessin

Què passaria si les estàtues parlessin i es moguessin? 

-Mare, mare, deixa-m’hi anar, vull anar al museu.- repetia a la mare.La mare es va cansar i em va dir:-D’acord, però jo no hi vindré hi aniràs amb el pare.Jo vaig anar saltant i ballant cap a l’habitació.L’endemà al sortir de l’escola em vaig dirigir a la feina del pare. Però ell em va dir que i anés amb un amic. Vaig decidir proposar-li a

la Laura. Juntes hi varem anar caminant al museu. No hi havia ningú.Tot just estàvem a recepció quan varem sentir un soroll. Varem córrer cap allà i varem veure que era una estàtua d’un home que es movia. Espantades varem marxar d’aquell museu. Ho varem dir a la premsa, però com que ni ens van creure, varem agafar la càmera de vídeo i ho varem gravar. Després de dues hores, ho varem ensenyar a la premsa. Aquell cop si que s’ho van creure però, quan van arribar l’estàtua no es movia ni parlava. Quina casualitat, oi? 

                      Ivet castelló 6è de primàriaCatalà (Hipotesis Fantàstica) Escola CEIP arrels                                    

La dona del pou. ( Bogdan)

 

Un dia una dona gran, que tenia 68 anys, va anar al l’hort d’en Miquel amb el seu net que es deia Paulí i tenia 10 anys. Van anar al pou per veure una dona misteriosa que cada dia hi mirava . Era molt curiós, l’hort d’en Miquel se situava a les afores del poble, i feia temps que la gent que hi anava  ja no hi tornava.La dona i el nen van anar cap al l’hort d’en Miquel van mira a dins i van veure el que semblava una persona que… treia la mà!!! Aquella mà ferma i musculada va agafar el nen pel canell i l’empenyia cap a les profunditats del pou, mentre la dona lluitava per evitar la desgràcia. Finalment tos dos van fer cap al fons d’aquell forat. La mà els va portar a rosegons per una escala que conduïa a una porta. Van entrar a l’habitació que hi havia a continuació. Els volia matar, van pensar. Van lluitar amb tota la seva ànima i, per un moment van comprovar com la força afluixava. Ho van aprofitar per escapar-se.En sortir del pou van anar a dir-ho a tothom, però la gent no s’ho creia. Era una història massa fantàstica per ser certa. Mai més van tornar a l’hort d’en Miquel on segur que la mà misteriosa continuava esperant ànimes innocents que endur-se terra endins.La dona i el nen han  anat al pou i van baixa no hi era ningú . -La dona li va dir al nen: li prepararem una trampa.Quan la dona va abriva li va tira una xarxa la van mata i la ban entera dins el por. Desprès la gent , la dona i el seu net ja no tenien por de anar al por, desprès la gent ban tapa les coses que havia a dins del pou i van ficar aigua potable.

La dona del pou (Nesrine)

      Un dia calorós, estava jo amb en Miquel passejant per la vora del seu hort. M’explicava que havia vist una dona que rondava per allà totes les tardes i s’acostava al pou que ell tenia al seu hort.Al començament no li va donar cap importància, perquè la coneixia i tenia fama de ser bona dona, però un dia es va fixar que tirava dins el pou una bossa de menjar. -Ja se que deu fer!- li vaig dir- Deu perseguir totes les persones que es porten malament amb tu i els deu retenir dins el pou uns dies com a càstig!En Miquel em va mirar amb cara de no saber si parlava seriosament o no. I tots dos ens varem posar a riure.– Sí!- Va afegir ell, continuant la broma- Aquestes persones, després d’una setmana vivint al fons del pou, es tornen bones! Estic segur que més d’una família li deu demanar que s’endugui els seus fills i els hi tanqui una setmaneta!  Mig parlant mig rient ens varem anar acostant al pou i, quan varem ser-hi a la vora varem mirar endins.Sí que era veritat que el fons de pou sec estava ple restes de menjar! I si allò que imaginaven era veritat?Mentre discutien van sentir un soroll de bosses que venia del forat. Era una família sencera de ratolins de camp que s’estaven atipant com a lladres amb el menjar del pou! Segur que la dona només tenia la intenció d’alimentar aquestes bestioles tan gracioses.I és que no hauríem de fer volar coloms sense motiu, ni deixar-nos endur per contes i llegendes!  

  

 

 
 

 

 

           

Estimat diari. (Maria)

Estimat diari . No he tingut temps d’explicar-t’ho. L’any passat vaig veure una dona al meu hort.Estava al pou sec que fa tants anys que no faig servir. Em vaig recolzar i vaig veure que hi havia unes escales. Hi vaig baixar i no t’imagines què hi havia? Una casa de luxe, fins i tot amb jacuzzi!!Al llacutzi hi havia una dona que cantava òpera. Cantava molt malament, per cert, tant que per poc em desmaio. Vaig marxar corrents i vaig haver d’anar al metge. Em va receptar un xarop pel mal de cap.Estava al pou sec que fa tants anys que no faig servir. Em vaig recolzar i vaig veure que hi havia unes escales. Hi vaig baixar i no t’imagines què hi havia? Una casa de luxe, fins i tot amb jacuzzi!!Al llacutzi hi havia una dona que cantava òpera. Cantava molt malament, per cert, tant que per poc em desmaio. Vaig marxar corrents i vaig haver d’anar al metge. Em va receptar un xarop pel mal de cap.

El pou d’en Miquel (Miquel)

Quan les granotes portaven sabre, al meu hort, un dia, vaig veure una dona que s’acostava al meu pou… al meu pou!M’hi vaig acostar i li vaig dir:-Que fas al meu hort xafant-me els tomàquets! I la dona, en sentir-me, em va mirar i va marxar corrent. Després em vaig acostar al pou encuriosit. Què hi devia buscar aquella dona? Maig mirar forat endins, però no hi vaig veure res. L’endemà la dona va tornar. Jo l’observava amagat darrere el cobert de les eines. Va mirar dins el pou i em va semblar que hi feia caure una mena de pala. Quan va marxar vaig anar a veure què era l’objecte misteriós, però el pou era tan fons i fosc que no s’apreciava gaire bé la forma.Al dia següent la dona va tornar a aparèixer i hi va tirar una altra cosa, semblant a una escala. El tercer dia vaig esperar a que tornés i li vaig sortir al pas per saber quin interès tenia en omplir-me el pou d’eines, però, com l’altra vegada, va fugir de mi com un llamp sobre la seva bicicleta. Vaig decidir seguir les marques del terra, que em van dur a una caseta molt atrotinada.Vaig trucar a la porta i… si, era aquella dona. Es va quedar molt parada de veure’m i tant sobtada que no va reaccionar.Jo li vaig dir què feia amb el meu pou, i ella em va respondre:-Si…, doncs… l’altre dia vaig trobar un mapa que indica que en el teu pou hi ha diamants.-De veritat?-vaig dir jo amb els ulls coma a plats.Ella va posar-se la mà a la butxaca i em va ensenyar un paperot grogós, vell i arrugat que, efectivament, semblava el mapa d’un tresor, al mig del qual havia… el meu pou! Era possible? Això s’havia de comprovar immediatament! I vaig dir-li: -Va, anem al meu hort, tenim molta feina. Comprovarem si és veritat el que diu aquest mapa. A corre-cuita varem tornar al camp, varem baixar amb l’escala i, en el fons hi varem trobar una caixa vella i tronada que varem poder obrir a cops de pala. Estava plena de diamants!Com que el pou era meu i el mapa era d’ella varem decidir compartir-los a parts iguals.Dies després varem anar al poble, a casa del Sr. Porta, el joier, a canviar els diamants per diners i… vés per on la sorpresa! Els nostres diamants només eren cristalls tallats sense massa valor. El Sr. Porta ens va donar 100 € a cadascú, i gràcies!No havíem trobat un tresor però sí l’emoció de viure una aventura i ho varem celebrar tots dos plegats en un bon restaurant.