Tot just eren les 9 quan vaig sentir aquell soroll. Vaig mirar per la finestra però no hi havia ningú. L’endemà quan vaig anar al poble i vaig sentir que en Miquel, l’amo de l’hort del costat de casa meva, sí, l’hort que tenia un pou, deia que últimament algú li xafava totes les collites. Podia estar allò relacionat amb el soroll de la nit passada. Jo, aquella mateixa nit, vaig instal.lar una càmera de vídeo perquè gravés el que passava en aquell hort. No vaig aclucar l’ull en tota la nit i en aixecar-me al matí vaig anar a veure el vídeo. S’hi veia una dona que s’abocava al pou. Molt estranyada vaig anar fins al pou, m’hi vaig abocar igual que ella esperant veurè no se quina cosa fantàstica i misteriosa. No veia res… res que no fos… una petita brillantor! Què podia ser allò? Mentre barrinava amb l’esquena recolzada a la vella paret de pedres, em va sonar el mòbil. La mare em cridava per anar a dinar. Vaig pensar que després de dinar agafaria l’escala del pare i hi baixaria. Havia de saber què brillava al fons del pou. En acabat de dinar vaig agafar l’escala, la vaig posar dins el pou i vaig anar baixant. Estava decidida! Allí hi feia molt fred, tot i que no hi havia aigua l’ambient era humit. Quan vaig tocar de peus a terra vaig començar a buscar el que havia vist. Per fi vaig veure la mateixa brillantor i ho vaig recollir. Era un penjoll molt bonic, tenia una pedra vermella al mig i el voltant era d’or. Vaig esperar-me fins a les 9 per poder donar-li el penjoll. La senyora a les nou amb punt tornava a ser allí. Vaig agafar el penjoll i vaig sortir a fora. I jo li vaig dir: -Disculpi senyora, crec que aquest penjoll és seu. La senyora molt contenta va dir: -Si, moltes gràcies, feia temps que el buscava!