Fa un bon grapat d’anys, jo, amb la meva avià, ens ho passàvem molt bé. Imaginàvem que hi havia un home del sac, una dona del pou i moltes coses més.Ara soc jo qui juga amb els meus nets, explicant les mateixes històries i imaginant personatges fantàstics i terrorífics… o no tant fantàstics. Escolteu l la meva història.No fa gaire, als meus nets Marc i Daniel, els  vaig dir:-Nens, us en recordeu del pou i la dona que sempre hi mirava? Doncs em sembla que em vaig equivocar, era veritat. Voleu que us ho expliqui?-Si, si, explica’ns-ho!- Van dir els nens entusiasmats amb el joc que els proposava.-Doncs anem a casa, que aquí al carrer fa fred. Ens asseurem a la butaca i estarem calentets.- Els vaig dir.Un cop a casa, a la vora de la llar de foc els nens escoltaven atentament la meva història:De l’època que dels tigres i els lleons se’n feien carn de canalon,s jo i l’avià varem veure una dona misteriosa que sempre mirava el  fons del pou que hi ha a l’hort d’en Miquel. Hi anava cada tarda i ens tenia una mica encuriosits.Un dia, mentre la miràvem d’amagatotis, tot dissimulant que passejàvem pel camí de la vora vam veure com hi queia!Molt espantats vam córrer per veure si s’havia fet mal i, en mirar a dins del pou…- Què s’havia mort?- Van dir el Daniel i el Marc.-No… deixeu-me acabar tota la historia, una mica de paciència!Per on estàvem? Ah, si… ja me’n recordo!… en mirar dins del pou no hi havia res! No podia ser de cap manera. Tant la vostra àvia com jo vam veure com s’escolava pel forat. Fins i tot vaig agafar l’escala de fusta i hi vaig entrar, però no hi havia res. Una mica desconcertat em vaig recolzar sobre la paret humida i de sobte… PAM! La paret del pou va caure enrere deixant a la vista una mena de túnel. Li vaig explicar a l’àvia i ella, tant valenta com sempre, em va convèncer per entrar-hi.Vam caminar a les fosques quasi un quilòmetre, desprès una corba a la dreta, dues a l’esquerra… i quan ens en vam adonar ja havíem entrat en un laberint immens. Per sort de la bona memòria de l’àvia vam poder desfer el camí i sortir-ne.Vam començar a imaginar on devia dur aquell misteriós passadís. Pot ser al món de les fades, o potser va a parar al forat del  vàter d’un internat de Suïssa… O potser era un circuit subterrani de carreres amb 1.000.000.000 motos i la numero 1, que era la més guapa, volava!Mentre l’àvia i jo discutíem sobre els usos fantàstics d’aquell descobriment un fil de veu ens va tallar la conversa…-Que hi feu aquí?- Va dir la dona que juraríem haver vist caure al forat del pou.-Passàvem per aquí… ens ha semblat que us hauríeu fet mal en caure pel forat.- Va contestar l’àvia.-Jo soc la cangur de les fades que viuen en aquest pou. Què us pensàveu que feia? Anava a les carreres de motos que s’hi celebren cada any- Va dir ella amb un somriure burleta.Sense cap mena de dubte havia sentit la nostra conversa i ara es burlava de nosaltres. I és que a certa edat això d’imaginar no està gaire ben vist.Amb la cara vermella de vergonya vam marxar cames ajudeu-me cap a casa i mai més vam tornar a fer el xafarder. El que si que fem encara és jugar amb la imaginació perquè tot i que hagi gent que no ho entengui pensem que està bé fer sortir el nen que tots portem a dins.